Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Vilanova i la Geltrú. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Vilanova i la Geltrú. Mostrar tots els missatges

17 de març 2025

UN TOMB PER LA GELTRÚ

      


   
 Les poblacions veïnes més propers han estat, Sant Pere de Ribes, Vilanova i la Geltrú i Vallcarca. Aquest darrer indret ja fa molts anys que està deshabitat, tanmateix en el seu temps hi vivia molta gent que, per la seva proximitat, tot sovint freqüentaven la nostra vila, fins que es van traslladar a les Roquetas.
    De Sant Pere de Ribes  ja he mostrat les meves predileccions,  pel que fa l’entorn del castell i de l’església vella i que aviat assolirà protagonisme l’ermita de Sant Pau quan s’escaigui la seva festa. A Vilanova tenen dos llocs que guarden un encant especial: la Rambla i la Geltrú. Tot poble i ciutat que té una Rambla, ja no necessita quasi res més per a que els seus habitants hi passegin, mentre fan vida de societat. Un lloc de trobada, que permet posar-se al dia de totes les novetats que es van alternant en el viure quotidià.

    Recordo a uns ramblistes  vilanovins que tots el dies de festa de l’any venien a Sitges, es tractava d’en Pere Molins i la seva muller, la Rosita. El matrimoni  vivia a la mateixa Rambla, quasi davant mateix de la Gran Penya, i en els baixos de la casa regentaven una bodega. En Pere era músic, tocava la bateria amb els Iberos del Jazz i d’aquí que a cada festa vinguessin al Retiro i mentre en Pere feia de músic, la Rosita compartia tertúlia amb la resta de les senyores dels músics. En Peret era molt enraonador i de posat molt tranquil i mentre xerrava havia de muntar tot l’escampall de timbals i platets. Resumint, que era el qui tenia més feina, però si a més d’això s’hi afegia la gran habilitat comunicativa del músic, que tot sovint parava de muntar aquell per a continuar parlant, la cosa s’allargava per a desesperació del mestre Pallarès, que es migrava davant la lentitud  del músic. I més d’una vegada havia manifestat que un dia esperaria que fos ell el qui  digués de començar. No hagués trobat mai el moment.

    L’altre indret de Vilanova que no ha perdut encant és la Geltrú, sembla un poblet que s’ha quedat atrapat en el temps, perquè conserva moltes cases de planta baixa i pis, amb arcada de pedra a l’entrada dels baixos, que també té castell i església i uns carrers molt poc transitats fins i tot per la gent. Passejar per ells produeix una sensació de benestar i un regal per a la contemplació.

      Un dels punts on es presta a asseure’s és la plaça dels Lledoners, en ella hi havia la pastisseria Llorens. L’amo era el típic pastisser de poble que tenia l’establiment obert fins a altes hores de la nit. Sobretot durant la festa major d’aquest barri, que es celebra per la Mare de Déu d’agost. I la seva actitud era com la de tots els forners, quan tenien el pa enfornat, sortien al carrer amb el davantal posat, enfarinat junt amb el casquet, tot esperant que estigués cuit. El tal Llorens feia el mateix, encara  que fos festa i la gent anés mudada, l’home gaudia d’una rellevant popularitat. Era parent de can Sou i, degut a aquest parentesc, cada any influïa per a que la comissió de festa major, llogués a la Cobla Sitgetana per amenitzar les sardanes en el dia de la festa i que es feien en aquesta plaça.

   Es dona la coincidència que una altra sitgetana, la Montse Lago Lafuente, que fa poc ens ha deixat, vivia junt amb l’entranyable pintor Joaquim Budesca Català, precisament en el carrer que porta el nom de Sitges i que es troba en aquest indret de Vilanova.

    Un dia del mes de setembre, a la tarda, em trobava sol en aquesta plaça dels Lledoners, quan tot d’una hi apareix un altre sitgetà, el músic Marià Franco Fuertes, que també es dona la casualitat que viu a la Geltrú. Vam compartir les preferències per aquest indret, amb caire de poble, tot recordant un amic comú i molt bon instrumentista de flabiol, en Pau Orriols Ramon, que va ser el flabiolaire de la Cobla Sant Jordi quan aquesta  es va fundar i a més  és un gran artesà. Fabricant de flabiols, tibles i tenores, en el taller que  té a la Geltrú.

    La Rambla i la Geltrú formen part dels termes  del territori, que tot sovint esmenten la gent de Vilanova: “Vilanova i la Geltrú, baix a mar i cap de creu”.

                                           J.Y.M.


( Article publicat a l'Eco de Sitges el 10 de gener del 2025 )

01 de novembre 2024

EL CAMÍ AMPLE

      Sitges, com tots els pobles, està envoltat de camins. Alguns han desaparegut a mesura que les terres circumdants han estat urbanitzades i això ha anat precedit que s’hi han traçat nous carrers. També es pot dir que moltes masies del terme han deixat d’estar habitades, per la qual cosa els camins que hi conduïen no són tan freqüentats com abans.

   De totes maneres s’ha posat de moda el que anomenem  senderisme, que consisteix a transitar pels nostres camins i els dels termes colindants, degut a l’afició que hi ha a caminar. De quan aquesta era una de les activitats que es practicaven els diumenges i dies festius – hem de tenir en compte que els dissabtes encara es treballava tota la jornada - acostumats cada dia a freqüentar els nostres carrers, s’esperava tenir l’ocasió per poder caminar pels camins que ens portaven a indrets no tan propers i menys freqüentats. 

   Els anomenats camins de carro, polsegosos i de difícil transitar quan plovia. I davant un camí llarg i monòton, quasi bé sempre s’hi troba la drecera la qual, a més d’estalviar recorregut, generalment ofereix un canvi de paisatge: més boscos, més entretingut de caminar per ell i amb molts altres al·licients  associats.

    Camins que conduïen a les interioritats del bosc que, sigui dit de pas, es mantenien molt més netes que ara. La neteja de branques caigudes o que entorpien el pas, eren retirades i portades als forners que les feien servir per encendre el foc dels seus forns. Era molt habitual veure transitar pels carrers del poble carros, tirats per cavalls, sobrecarregats d’aquests branques i ramatges, popularment anomenats fogots.

    Els habitants de Sitges i de Vilanova I la Geltrú tenim en comú un camí que és transitat per la gent dels dos pobles: el que va des de les coves a l’ermita de Sant Cristòfol de Vilanova i viceversa, que ofereix una panoràmica sensacional. Se’n anava i es tornava vorejant un jardí que va estar durant molts anys abandonat, em refereixo als jardins que envoltaven l’antic Hotel Terramar. Era, el que se’n diu, un mas perdut.

   Això va ser així fins que es va construir el complex del Parc de Mar. Els promotors van arribar a un acord amb l’Ajuntament, amb el qual ells es comprometien a ajudar a recuperar els susdits jardins. Es posa fil a l’agulla i la feina és encarregada al sitgetà Salvador Romeu Marcè, net de ca la Dionsia. Un treball que li comporta tres anys de feina per deixar-ho en optimes condicions.

   En Salvador i els seus treballadors, a mesura que avançaven en les tasques de desembrossar aquella selva, anaven assistint al descobriment dels elements decoratius que conformen els recuperats Jardins de Terramar: que si uns bancs de pedra, uns estanys, plantes autòctones... En la recuperació hi van invertir tres anys. Transcorreguts els quals i, fins a dia d’avui, a l’amic l’acompanya la satisfacció d’haver recuperat un gran jardí que es troba quasi al final i començament  de molts camins que els sitgetans freqüentem. Ell que viu i tenien la sínia entre la confluència del Camí dels Capellans, d’un altre que portava a les cases de l’Antoniet i el camí que anava a les vinyes, als camps d’ametllers i als paranys. 

      El que conduïa a l’ermita de Santa Bàrbara, ara urbanitzat, s’enfilava fins a la creu de terme. A partir d’allà tots els camins que s’estenen al peu d’aquesta pertanyen al terme de Ribes. Molt transitats també per la nostra gent i pels nostres veïns. Fins arribar al camí ample que apunto en l’encapçalament, el qual ara s’estén des de la urbanització de Santa Bàrbara fins a la de les Minivilles, passant per damunt  mateix de l’Autòdrom i seguint per les terres que havien estat propietat de la família Lluís de can Lleuger. Arribant fins a la via del tren, tot deixant enrere les terres on s’aixecava la masia de Can Pei.

    A peu d’aquest camí ample, de molt bon transitar, encara hi trobem les especies autòctones de l’indret. les que anomenem figueres de moro. Figues que es menjaven desprès de deslliurar-les de l’embolcall de punxes que les envolten.

    Un camí que  sortia del bosc i portava a terres conreades. Tot ha canviat, si més no caminar per ell sembla que encara ho fem pel Sitges dels nostres avis. 


                                             J.Y.M.


( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 12 de maig del 2023 )

 

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez