ELS REIS ARRIBEN A RIBES ENTRE MARGES

   A darrera del castell i de l’església vella de Sant Pere de Ribes, la toponímia local discórrer per entre un bon nombre de camins, vinyes, masies, muntanyes, amb l’ermita de Sant Pau  i fonts com la d’en Zidro. On sense deixar el camí aquest condueix al Montgròs , la muntanya més alta del Massís del Garraf. Que els dies previs de les festes de Nadal, junt amb el Puig d’en Boronet, també en el  Gafarró, la Trinitat, aquests tres darrers referents a Sitges, s’hi puja i es disposa un naixement, gràcies a aquests amics de la muntanya i de les tradicions, fan possible que aquests tres enclavaments s’envoltin del símbol més eloqüent del Nadal.

  També el mestre Manel Rius i Ramos, que va anar a viure a Sant Pere de Ribes, va composar un pas-doble per a banda que porta per nom El Montgròs. Que ha sonat per aquests camins, sobretot el que porta a Sant Pau, quan és la seva festa.

     Des de sota Ribes el camí condueix a aquest enclavament que es troba al capdamunt del turonet, el paisatge ofereix una disposició on sembla que el temps s’hagi aturat. El mateix passa quan s’arriba a l’ermita de Sant Pau. Darrera mateix de l’església vella, el camí transcórrer entre marges. Marges de pedra ben consolidats que limiten les vinyes, que s’estenen a banda i banda d’aquest camí. I que quan, aquests dies, s’arriba al bosc, les vinyes mostren els ceps despullats dels pàmpols, la qual cosa ofereix un encanteri especial. Tant que ens apropa al pessebre que, entusiastes com en som, ens imaginem a la parella a la cerca posada per passar-hi la nit. I que millor que aquesta església vella, o l’ermita de Sant Pau per  a ser acollits. Les darreres vigílies a Sant Pau, es preparaven per celebrar aquest esdeveniment amb un recital de nadales, a càrrec del col·lectiu poètic ribetà, Rims. I ara em ve al pensament un ribetà que era recordat per la popularitat que li fa conferir la seva manera d’ésser, em refereixo a l’Alfons Ramos, un entusiasta de la música i que ell mateix es presentava, en la seva targeta de visita, de la següent manera: Alfonso Ramos “xinxen”, professor de maraques i panderetes. Un instrument, aquest darrer, molt apreciat entre el seguici pastoril de la nit de Nadal.                                                                                                                                                                                                                                                                              

    I ve que a Ribes s’hi van apropant  els  Reis. I ho fan per aquest mateix  camí dels marges el qual ofereix una sensació de companyia i hospitalitat, que desprès d’adorar i fer parada al poble, per complaure  a petits i a grans, continuen per la riera camí cap el poble veí, Sitges. On també esperem la seva visita. I perquè la parella estava cansada, si no també  l’avinguda al món de l’infant s’hagués pogut produir a l’ermita de la Mare de Déu de Gràcia,  al Vinyet,  Santa Bàrbara, a la Trinitat a la capella de l’Hospital, on aquests dies hi va cantar la Coral tal com Sona, o a l'ermita de Sant Sebastià.

     Però vet aquí que arribats els Reis Mags, encerclant la masia de can Girona i la can Panxampla, es trobaran que els camins que hi havia per sobre el Vinyet, a can Pei i a can Lleuger, han estat urbanitzats, només el camí que voreja   l’autòdrom i a frec de can Baró i el bosc de can Bruguera, encara no ha perdut ni el seu traçat ni el ser un camí de muntanya. Dels últims que travessa el bosc, d’un poble que mira al mar, si més no la muntanya va quedant cada com més esgarrapada per les màquines del progrés.  

    Sitges, poble de mar, que celebra, amb molt entusiasme, les tres nits més rellevants d’aquestes festes: la de Nadal amb la Missa del Gall a la parròquia, amb el cant de la Sibil·la . La de Cap d’any, amb gatzara i desitjos de molta felicitat per aquest any que acabem d’encetar. I la d’aquest proper diumenge, la nit de Reis, que arriben al poble envoltats d’un entusiasme encomanadís. Desprès notem la seva presència, pel so dels timbals que els acompanyen, mentre fan la seva feina. Fins que se’n van i ningú s’adona, com ni quan ho fan. Només de bon matí som conscients de que els Reis ens han visitat.

    Com sempre, anirem a dormir aviat, deixarem les sabates i tres gotets amb Malvasia per a fer més agradable la seva visita. I a esperar que ens porten els Reis i que ens depara l’Any. El més principal, que tinguem salut. 

                                                    J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 3 de gener del 2025)

TEMPESTES DE GENER

    Totes les tempestes arriba un moment que deixen una certa treva. Entre una i l’altra, aquest dilluns, ha coincidit amb la festivitat de Sant Pau, la Festa Major de la veïna població de Sant Pere de Ribes, si més no el seu veïnat per la circumstàncies actuals no l’han pogut celebrar com estan acostumats. De totes les festes majors de la comarca, aquesta la trobo la més bucòlica, perquè transcórrer entre vinyes i camins que s’endinsen cap a les interioritats de les muntanyes. I amb aquests bardisses blanques que a mi em tenen el cor robat, potser per la  seva simplicitat que només floreixen durant aquests mesos de tardor i hivern i que sobresurten per damunt de la monotonia que es reflecteix entre els ceps despullats i on només es fa palesa les seves soques recargolades d’un marró que es confon amb el de la terra.

    Aquest lloc de Ribes, l'ermita de Sant Pau, per tot el descrit i altres singularitats camperoles que hi coincideixen, conserva un encant que els pas del temps, sortosament, no l’ha canviat. Sembla talment com si els anys transcorreguts hagin passat de puntetes per a no desbaratar el seu encant.

    Amb ell hi va assimilat el record de personatges que, per la seva peculiar personalitat, contribueixen a mantenir un lligam amb una gent irrepetible per la popularitat que els distingia. I que portat per la meva admiració vers ells, de tant en tant procuro recordar a mena de senzill però emotiu homenatge que en vida, degut a això, a la seva senzillesa tan evident, ningú es va preocupar de posar en relleu. Aquesta vegada em torno a  referir a l’Alfons Ramos, el qual es presentava cofoi dels càrrecs amb els quals es distingia i que es reflectia en la seva tarja de presentació, la qual s’afanyava  a lliurar al seu interlocutor. En ella es llegia: Alfons Ramos, “Xipennai” professor de maraques i pandereta.     

    L’home gaudia de la festa major del seu poble, simplement sense fer res. Però és que només guaitar a aquest paisatge hivernal, tacat pel colorit del folklore i desbaratat el seu silenci pel so de les gralles, Què hi vols fer més? L’Alfons, però, era diferent ostentava un càrrec honorífic de docència interpretativa, al referir-se a les maraques i panderetes,  que mostrava orgullós en la tarja de presentació i que es sentia important, quan al seu poble es celebrava quelcom. S’hi podia sentir, perquè la seva manera de ser, tan planera i gens maliciosa, era el reflex de les seus integres i exemplars principis, que el van acompanyar sempre.

    La festivitat de Sant Pau tornarà a sobresortir el gener del proper any. Esperem que ho puguem tornar a celebrar com sempre s’ha fet i conservant, també, en la memòria el record de tants ribetans i ribetanes que de la seva manera d’ésser, n’han sorgit tants records que, avui, complementen els petits, grans, detalls de la història ribetana. Que ni les grans tempestes, que ara porten nom, han pogut arrabassar.

    Com la del gener de l’any passat que s’identificava amb el nom de Glòria i que, al seu pas, va deixar un panorama desolador en tota la costa. I quan encara es patien les conseqüències ens va sorprendre una de silenciosa que en cara perdura i que els científics la van batejar com a Copvid-19. Amb unes repercussions per a la salut de les persones que fa feredat. 

    Som altra vegada a un nou gener i torna a sacsejar-nos una altra tempesta, la Filomena. Molts de nosaltres li hem afegit el sobrenom de la Filomena de can Mas, en record a aquella també singular sitgetana que està en el record de tots els qui la vam conèixer, la qual es va fer popular per les excentricitats que compartia amb la seva germana Maria.

    El divendres de la setmana passada, en poques hores, ens va sorprendre una altra, l’Hortènsia Amb aquest pas esgotarem el santoral, davant un fet que cada vegada més es produeixen tempestes, a les quals no estem acostumats i que deixen importants destrosses.

   I el més lògic seria que quan ha passat el temporal retorni la calma, però no és així. Perquè llavors són els polítics que sacsegen les bases de la convivència. Ara la tempesta ha sobrevingut   a causa de les vacunes, doncs hi ha espavilats que no respecten els torns establerts, i a l’ocupar un càrrec de privilegi, se les enginyen  per vacunar-se quan encara no els correspon. D’aquí que la gent que van a davant s’esvaloten, i amb raó. Curiosament són la mateixa ciutadania que quan es començava a planificar l’ordre vacunació, eren de l’opinió que primer se la posessin ells, referint-se al governants i assimilats. Tanmateix al començar a vacunar i observar que no s’han produït reaccions de massa complicació, ni risc, cada vegada són més els qui no volen cedir el seu torn. Fins i tot aquells que es mostraven contraris a que els vacunessin, ara sembla ser que, amb bon criteri, cada  vegada  són més els qui van canviant d’opinió.

     Sembla ser que la propera tempesta ja té nom assignat, he escoltat dir que es dirà Ignasi. Cal demanar-li que sigui comprensiu amb nosaltres, perquè de tempestes climatològiques i polítiques  ja n’estem farts.  

                                                    J.Y.M.

    

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 29 de gener del 2021 )

  

 

TORNEN ELS BARBUTS

  Està fent uns dies de fred accentuat, i quan el cel més net està de núvols, sembla com si  li agradés imposar la seva gebro. És el clima característic del mes de gener, que ja ho diu el refrany: “quan el dia creix, el fred neix”. A les terres interiors és al revés, feia dies que no veien el sol, tapat per una espessa capa de boira que, degut a les baixes temperatures,  queda gebrada i el paisatge sembla de postal. Diferent a una nevada, però que és bonic de contemplar per la bellesa que s’abraça  als arbres; despullats de fulles, si més no amb totes les branques com si hi rebrotessin perles cristallines.

    A banda d’aquest aspecte climatològic, retornen  les tradicions, amb la setmana anomenada dels barbuts; comença amb Sant Pau ermità, ( 15 de gener)  Sant Antoni Abat ( 17 de gener). Sant Maür ( 18 de gener )  Sant Vicenç màrtir ( el 22 de gener).  El mateix refranyer popular  hi dedica moltes  mitges sentències quan , per exemple, vaticina: “quan venen el barbuts, venen els freds cascarruts”. “Per la setmana dels barbuts, governen els tres germans: tos, moquina i amagamans “. O també, “La setmana dels barbuts, setmana d’esternuts”.

      I molts són els pobles que celebren les seves festes majors d’hivern. Sense anar gaire lluny, els nostres veïns de Vilanova, ahir van retornar a les essències  camperoles,  amb una festa que ens remunta als anys dels carros tirats per cavalls. Els quals, no només es feien sevir per les feines del camp, sinó que també oferien com a mitjà  de transport. En arribar a la festivitat de Sant Antoni Abat, la tradició aplega, en els carrers, als animals i els carros  que, desprès de la benedicció, han fet, com mana la tradició, els tres tombs.       

      A  Vilanova no ho han perdut i  cada any les cavalleries surten al carrer  i el seu interès no decreix, tot el contrari, perquè les noves generacions, les que conviuen amb altres de més anteriors,  no han viscut  aquell trafegar de carruatges i per aquest motiu la curiositat és més latent. Pels qui ho hem viscut, els records se’ns fan presents i, amb ells, aquells carreters que comandaven aquests mitjans de transport. Pagesos que arribaven al poble procedents de les masies del Garraf. I els d’aquí que tenien les terres no gaire lluny,  hi anaven i venien amb el carro tirat pel matxo.

       Quan van anar desapareixent, per l’aparició de una progressiva implantació dels mitjans de locomoció, al menys dos veïns de la vila van continuar mantenint aquest lligam amb els carruatges i els animals. Ells van ser: en Tomàs Matas i en Rafel Font. Els dos van participar durant molts anys, en aquests tres tombs de Vilanova. En Tomàs ho feia damunt un carruatge de passeig, mentre en Rafael es decantava pel carro de feinejar i, com a tal, es vestia amb l’indumentària típica de carreter, on no li faltava detall. Han estat la representació sitgetana en aquesta tradició de la qual tan orgullosa n’està  la gent  de Vilanova.

   A casa nostra, passat dema, diumenge, l’ermita de Sant Sebastià tornarà a obrir les seves portes per, en el seu aixopluc, celebrar la seva festa . És de justícia dir que, des de que les obres de la teulada es van acabar, l’ermita s’ha consolidat com un espai que aplega  molts actes religiosos i altres . Això ofereix l’oportunitat de  donar a conèixer una capella que té el seu encant i potser pocs havien visitat les seves interioritats. Ho completa  la proximitat amb el mar, el paisatge que s’hi albira  i, en aquestes d’ates, l’espectacularitat de les postes de sol.

   Fa uns tres anys, al coincidir la festa entre divendres i diumenge, ha permès recuperar  una mica el seu aplec. Que amb el recent de Santa Bàrbara, aquest de Sant Sebastià,  junt amb  l’ermita de la Trinitat i el Vinyet, les quatre ermites sitgetanes assoliran el protagonisme que van tenir fa molts anys enrere. Només es pot dir, que hem perdut aquella bonica imatge dels carruatges disposats en aquesta acollidora platja de Sant Sebastià, en la festivitat de Sant Antoni Abat. Vam canviar els animals per cotxes i aquest tenen un altre patró, el de Sant Cristòfol. Una ermita dedicada al Sant,  la trobem també a Vilanova a prop del  far, on cada any, el 10 de juliol, es procedeix a la benedicció de cotxes i motos i té lloc una audició de sardanes.

    Queda per la propera setmana,  la festivitat de la Conversió de Sant Pau,  Festa Major d’hivern de Sant Pere de Ribes. Amb la pintoresca  pujada a l’ermita en honor al Sant. Que és on la festa s’impregna de la bellesa i simplicitat  camperola i, el conjunt de tot plegat, assoleix un encanteri  que cada any es renova i cada vegada és igual però diferent. Endolcida pels sabres que es desafien en mig del so de les gralles, del folklore i del rebombori d’una Festa Major, amb  pujada i baixada inclosa, i que no ha perdut identitat, malgrat que el poble ha crescut. Si més no, amb aquesta evolució, s’ha anat perdent, això sí,  l’originalitat d’aquella parla, ribetana, tan característica. Ho reflecteix  aquest diàleg que des de ben jove vaig escoltar, per boca d’en Josep Ferret Camps, l’operari de casa , de mare  ribetana,  la qual li va transmetre . El difícil és apuntar-ho al paper,  perquè no se pas com escriure allò que, fonèticament, no es pot agafar per enlloc. La cosa diu així:   -

   “Mara  l’olla bix,  treu la xivatora”.

    - “Calla ruc que si no haguessis xerricat n’haguéssim  casat una, ara no en casarem cap” .

     Tot canvia però, per sort, hi ha festes que, com aquestes, conserven una influència que les fa úniques. I al referir-m’hi, es presta una pinzellada que realci les petiteses de la vida quotidiana.

                                                                                   J. Y. M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges el 19 de gener del 2019)