AQUÍ VA COMENÇAR EL VIATGE ( amb motiu dels 100 anys de l'Encarnació Martínez Sardà, la meva mare )

          Estació de Pradell de la Teixeta, on va néixer la meva mare

       

    Moltes vegades ens referim a que el tren s’ha d’agafar quan passa, si més no per a un ferroviari, que en veu passar tants, això és una utopia. Quan es va començar a planejar el traçat de la xarxa ferroviària, ja no parlo  de ciutats, que a un poble s’hi aturés el tren això era abraçar-se al progrés. 

   L’estació que il·lustra la imatge pertany a un poble petit del Priorat, Pradell de la Teixeta. Que era sobretot coneguda pel maquinistes d’aquells trens amb màquines de vapor, hi ho era perquè es troba, venint de Reus, just a la sortida d’un túnel de  quatre quilometres i mig de llargada, el túnel de l’Argentera. Com ja he dit que la màquina era de vapor, als fogoners els calia carregar bé la caldera  i tot seguit, tots els que conformaven l’equip de conducció es distribuïen per les escaletes que s’havien de pujar per accedir-hi, mentre que es tapaven la boca amb el mocador a l’estil bandoler, per tal de no quedar asfixiats pel fum que sortia per la xemeneia de la locomotora, degut a aquest llarg recorregut per dintre del túnel. Quan el final d’aquest es veia la claror, als maquinistes i personal se’ls hi obrien les vies respiratòries, aquella era l’estació a la qual més anhelaven arribar, a alguns d’ells fins i tot els havien de reanimar perquè hi arribaven mig exhausts.

    Per tant podem parlar d’una estació que era com un pulmó que oxigenava les vies respiratòries d’aquells treballadors. I vet aquí que en ella, dilluns farà cent, anys que un plor de criatura va irrompre en el silenci, hi nèxia un altra filla del seu cap d’estació, Francesc Martínez i Martinez i de la seva muller, la Maria Sardà i Sugrañes. Que no significa que per haver nascut en una estació no hagis de perdre el tren. En aquell dia i en aquella hora començava el viatge de l’Encarna Matínez Sardà, la mare d’un servidor, la Consol i la Montserrat. 

    I com que de joveneta el tren sempre el va tenir tan a prop, hi viatja sovint amb la companyia dels seus pares i del seus altres dos germans, la Maria i en Paco. Quan emprenien el recorregut cap a Barcelona, aquella nena els hi demanava que quan arribessin a aquell poble tan maco que l’avisessin. Aquest no era cap altre que aquell Sitges que, al primer cop d’ull, captivava a tots els viatgers, els qui  baixaven a l’estació, com a aquells que continuaven viatge. L’Encarna era una d’elles. El tren s’aturava poc, però el suficient per a poder contemplar aquell jardí de l’estació tan florit i ben ordenat, la blancor de l’edifici, les flors que penjaven de les columnes que sostenien la marquesina, fins i tot la lluentor que lluïa la campana, amb la qual s’anunciava l’arriba dels trens. Tanta n’era l’admiració que li despertava aquellaa estació, que vaticinava: “en aquest poble em casaré”. 

    I ve que un dia el Sr. Martínez el destinen com a cap de l’estació de Sitges, fins llavors la família havia vist passar molts trens, en totes les estacions on havien viscut. I vet aquí que havien agafat el que els portaria a una destinació desitjada i en aquesta s’hi quedarien per sempre més.

   Amb tot això, l’Encarna ja era una noia i aquí anava a prendre de costura a ca la Trini que vivia al carrer Major. I en una d’aquelles tardes truquen a la porta, ella va obrir, a darrera hi havia en Pepet de ca l’Yll que hi anava a treballar. Els més romàtics ho simbolitzarien  amb la fletxa que travessa el cor, però en un lloc on només hi havien agulles i fils, el repunts va afermar un amor per sempre.

   I quan  s’escau la nostra mare ens recorda que quan es va casar tenia una família i ara en té una altra: esposa, mare àvia i besàvia. Pel camí ens han deixat persones molt estimades i els que quedem, junt amb amics i coneguts, compartim la joia de viure a Sitges, com ella volia. Tot i que aquest no era el que va conèixer passat pel tren, ha canviat. Però també canviem les persones.

    Si més no tu, Encarna, desprès de 100 anys, continues igual de riallera i jovial. Vas pujar al tren adequat i aquest t’ha portat molt lluny i nosaltres feliços de ser els teus companys de viatge.

                                                            J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 22 de novembre del 2024)

ON HAVIA ESTAT EL JARDÍ DE L'ESTACIÓ

     Aquest espai, que ara es mostra desvinculat de l’estació, havia estat un bonic jardí quan pertanyia a ella. Per aquell temps la companya ferroviària disposava d’una brigada de jardiners, itinerants, que tenien cura de tots les estacions que disposaven de jardí. El de Sitges, per la seva extensió i frondositat, sembla ser que era un dels més bonics.

    Parlem d’una època en què l’accés a l’andana era obert a tothom, d’aquí que no necessàriament s’accedia a ella només quan s’anava a viatjar. A tota hora als bancs hi havia gent asseguda, perquè s’hi aplegaven els qui hi anaven a passar la tarda, o a esperar l’arribada d’un familiar que tornava de Barcelona. I altres escollien passejar pel seu jardí, amb un gran nombre de rosers i altres flors que, en aquesta època primaveral, lluïa una espectacular florida. Fruit del treball dels susdits jardiners i del respecte que hi dispensaven la gent que el freqüentava.

    Per altra banda, la columnata que sostén la marquesina, a cada columna hi penjava un cossi  que contenien uns espectaculars geranis de color vermell. A tot això s’hi afegia un delicat detall, a títol de benvinguda al visitant, que es trobava ubicat entre les dues portes de ferro, que encara hi són, però ara tancades, una mica més enllà de la porta principal. Cartell de rajoles, emmarcat amb estructura de ferro forjat, que ara trobem a l’exterior.

    Actualment no només van malament el trens, sinó que s’ha perdut l’elegància que mostraven les estacions. Començant pels encarregats de donar la sortida al tren, quan aquest es trobava parat a l’andana. Tasca que acostumava a desenvolupar el factor de torn, el qual anava vestit de vint-i-un botó, fins i tot amb gorra de plat amb la superfície de color vermell i botons daurats a l’americana. Era també l’encarregat d’anunciar les arribades amb un repic de la campana, una altre element  que ha desaparegut per a ser substituïda per la megafonia. I el tren no arrancava fins que el maquinista no escoltava el xiulet corresponent. Com a curiositat diré que aquest l’havia aprés molt bé el lloro que tenia la família Verdú-Garcia, que vivien en una de les cases del carrer de sobre la via i, amb una imitació tan perfecte, feia que el tren arrancava sense donar temps a pujar tots els passatgers. Fins el punt que la bestiola va ser amonestada i obligada, durant un temps, a perdre la seva privilegiada posició. Avui no li caldria moure’s de lloc, i ja podria xiular el que volgués, perquè del panorama ferroviari ha desaparegut la presència del factor i el xiulet que aquest propiciava, per donar les sortides.

     I tornant al jardí, per aquells anys esplendorosos de la nostra estació, tot sovint viatjava de Reus a Barcelona una nena acompanyada dels seus pares, que només acabava de pujar al tren,  els hi deia que quan arribessin a aquell poble amb l’estació tan maca que l’avisessin. Com així feien, arribat el moment. S’aixecava i guaitava per la finestra, mentre reafirmava la seva admiració vers aquell entorn i afegia un vaticini: en aquest poble em casaré. Al cap d’uns anys, al seu pare el van destinar a Sitges de cap d’estació. I aquí va conèixer a en Josep de ca l’Yll, van festejar, es van casar i vaig néixer un servidor. El que podia semblar un conte es va fer realitat.

    La primera imatge que rebia el visitant, que arribava a la vila, ja era d’admiració. Seguidament podia continuar contemplant que el nostre poble tenia un glamur especial.

      Poc a poc, començant per l’estació, les flors es van pansir i tot s’ha anat degradant paulatinament i, malauradament, Sitges ja no és el que era. Només cal recordar aquells jardins on ningú tocava una flor i en la blancor de les parets de les cases no hi apareixia ni una simple guixada i a ningú se li passava pel cap tirar un paper a terra...

   Un canvi de procedir que ens fa imaginar, que si avui aquell jardí tornès a mostrar la seva elegant florida, faltaria saber el temps que aquesta  duraria intacta. I qui és el que avui es sent  atret per fotografiar-se en aquesta mateixa vorera de l’estació, com en el seu dia ho van fer els principals protagonistes de la revista l’Amic de les Arts?

                                          J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 24 de maig del 2024)