Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

17 de març 2025

UN TOMB PER LA GELTRÚ

      


   
 Les poblacions veïnes més propers han estat, Sant Pere de Ribes, Vilanova i la Geltrú i Vallcarca. Aquest darrer indret ja fa molts anys que està deshabitat, tanmateix en el seu temps hi vivia molta gent que, per la seva proximitat, tot sovint freqüentaven la nostra vila, fins que es van traslladar a les Roquetas.
    De Sant Pere de Ribes  ja he mostrat les meves predileccions,  pel que fa l’entorn del castell i de l’església vella i que aviat assolirà protagonisme l’ermita de Sant Pau quan s’escaigui la seva festa. A Vilanova tenen dos llocs que guarden un encant especial: la Rambla i la Geltrú. Tot poble i ciutat que té una Rambla, ja no necessita quasi res més per a que els seus habitants hi passegin, mentre fan vida de societat. Un lloc de trobada, que permet posar-se al dia de totes les novetats que es van alternant en el viure quotidià.

    Recordo a uns ramblistes  vilanovins que tots el dies de festa de l’any venien a Sitges, es tractava d’en Pere Molins i la seva muller, la Rosita. El matrimoni  vivia a la mateixa Rambla, quasi davant mateix de la Gran Penya, i en els baixos de la casa regentaven una bodega. En Pere era músic, tocava la bateria amb els Iberos del Jazz i d’aquí que a cada festa vinguessin al Retiro i mentre en Pere feia de músic, la Rosita compartia tertúlia amb la resta de les senyores dels músics. En Peret era molt enraonador i de posat molt tranquil i mentre xerrava havia de muntar tot l’escampall de timbals i platets. Resumint, que era el qui tenia més feina, però si a més d’això s’hi afegia la gran habilitat comunicativa del músic, que tot sovint parava de muntar aquell per a continuar parlant, la cosa s’allargava per a desesperació del mestre Pallarès, que es migrava davant la lentitud  del músic. I més d’una vegada havia manifestat que un dia esperaria que fos ell el qui  digués de començar. No hagués trobat mai el moment.

    L’altre indret de Vilanova que no ha perdut encant és la Geltrú, sembla un poblet que s’ha quedat atrapat en el temps, perquè conserva moltes cases de planta baixa i pis, amb arcada de pedra a l’entrada dels baixos, que també té castell i església i uns carrers molt poc transitats fins i tot per la gent. Passejar per ells produeix una sensació de benestar i un regal per a la contemplació.

      Un dels punts on es presta a asseure’s és la plaça dels Lledoners, en ella hi havia la pastisseria Llorens. L’amo era el típic pastisser de poble que tenia l’establiment obert fins a altes hores de la nit. Sobretot durant la festa major d’aquest barri, que es celebra per la Mare de Déu d’agost. I la seva actitud era com la de tots els forners, quan tenien el pa enfornat, sortien al carrer amb el davantal posat, enfarinat junt amb el casquet, tot esperant que estigués cuit. El tal Llorens feia el mateix, encara  que fos festa i la gent anés mudada, l’home gaudia d’una rellevant popularitat. Era parent de can Sou i, degut a aquest parentesc, cada any influïa per a que la comissió de festa major, llogués a la Cobla Sitgetana per amenitzar les sardanes en el dia de la festa i que es feien en aquesta plaça.

   Es dona la coincidència que una altra sitgetana, la Montse Lago Lafuente, que fa poc ens ha deixat, vivia junt amb l’entranyable pintor Joaquim Budesca Català, precisament en el carrer que porta el nom de Sitges i que es troba en aquest indret de Vilanova.

    Un dia del mes de setembre, a la tarda, em trobava sol en aquesta plaça dels Lledoners, quan tot d’una hi apareix un altre sitgetà, el músic Marià Franco Fuertes, que també es dona la casualitat que viu a la Geltrú. Vam compartir les preferències per aquest indret, amb caire de poble, tot recordant un amic comú i molt bon instrumentista de flabiol, en Pau Orriols Ramon, que va ser el flabiolaire de la Cobla Sant Jordi quan aquesta  es va fundar i a més  és un gran artesà. Fabricant de flabiols, tibles i tenores, en el taller que  té a la Geltrú.

    La Rambla i la Geltrú formen part dels termes  del territori, que tot sovint esmenten la gent de Vilanova: “Vilanova i la Geltrú, baix a mar i cap de creu”.

                                           J.Y.M.


( Article publicat a l'Eco de Sitges el 10 de gener del 2025 )

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez