GOSSOS AMB CARISMA

    Mai abans la població canina havia estat tan nombrosa com ara, Així els pocs gossos que hi havia en aquell temps eren tan coneguts com les persones, i com n’eren pocs també els hi teníem un respecte. Un servidor, que els dissabtes a les tardes, es dedicava a passar i cobrar factures pels de casa, quan trucava a una porta i, des de dintre, em donava la benvinguda els lladrucs d’un gos, restava a l’expectativa per si a cas  havia de córrer, però res més lluny d’això. Quan els estadants obrien la porta, la salutació sempre era la mateixa: “no tinguis por que no fa res”. De més gran, quan la resolució continua sent igual, sempre recordo la conclusió a que va arribar l’Antoni Mora i Garcia, que va treballar al banc de Biscaia, i que un dia, anant pel carrer, va ser increpat pels lladrucs d’un gos, davant els quals l’amo li va especificar: “no se preocupe que no muerde”, mentre que l’Antoni li va respondre: “ por lo que respecta a usted no lo dudo, pero al perro no se lo he preguntado...”.

    D’entre tots aquells gossos, la majoria eren molt abnegats, lleials a l’amo. Tant que l’acompanyaven allà on anés, com quan enganxaven el matxo  al carro i emprenia el camí cap a la vinya, el gos es situava a sota, entre les dues rodes, i seguia al mateix pas que el cavall. 

   Si més no altres gossos tenien el privilegi d’anar sobre rodes, com era el cas de la Sra. Isabel Fernández de Villavicencio, marquesa de Nájera i la seva senyora de confiança, l’Anna Maria de Cagigal Casanueva. Que tenien un Biscuter i un gos. Les dues dones estaven enemistades amb el senyor rector d’aquell temps, mossèn Pascual Prats i Boira. I sembla ser que amb la intenció de tenir sempre en boca el seu nom, el gos obeïa al de Pascual. I era el lleial acompanyant de l’Anna Maria, cada vegada que aquesta es desplaçava amb el Biscuter. Assegut al seu costat, en Pascual, lluïa classe.

     A més dels gossos dels pagesos que acompanyaven l’amo al tros, altres treballadors també s’acompanyaven de la seva mascota. Aquest era el  cas del representant de calçat, en Samuel Barrachina i Rovira, a qui l’acompanyava en la seva ruta, una gosseta blanca que era una monada, la “Priti”, a la qual el seu amo li havia inculcat el tarannà culé. Tant era així que quan en Samuel li feia l’observació: aquest és del Madrid o de l’Espanyol, la gosseta li dedicava un sonor lladruc. Tanmateix  la feia callar quan li feia l’aclariment: “però és un bon amic”. Això feia que la cosa no anés a pitjor, o si més no que no continués amb els lladrucs.

      El gos, però, que més cridava l’atenció de la mainada d’aquell temps, era el gos de can Sariol. Perquè era molt gran, fora de mides, tant era així que aquella jovenalla l’associaven més a una cavall petit que a un gos. Vivia amb els seus amos al capdavall del carrer Bonaire i com que la casa era gran el gos no patia estretors.

    Una altra gos elegant era el que en tenia cura l’Agustí Montornès Pino, que sembla ser que era de la seva filla i del seu gendre, però com que aquests viatjaven molt, l’Agustí  el tenia en adopció. Era d’un pèl molt frondós i blanc, preciós. Molt sovint l’Agustí passava pel taller acompanyat de la mascota i presumia de que l’animal era molt obedient i ens ho volia demostrar. De les vegades que ho va provar, recordo que  la majoria l’havia fet quedar malament. Quan li manava “ seu!” i els gos ni as ni bèstia, li repetia una i altra vegada i tampoc, fins que li propiciava una insinuada refregada a les potes de darrera, el suficient per a que l’animal, ara sí, s’asseia. Veus? Replicava un Agustí satisfet. A la qual cosa nosaltres li recriminaven, que fins que no li havia tocat les potes no l’havia obeït i ell ens dedicava una d’aquelles esbufegades que el caracteritzaven.

     Afortunat el gos que pot anar de la seva caseta a la butaca, mentre que el seu amo no s’hi asseu. I allà l’espera i li guarda el lloc. Malauradament, a vegades, el retorn no es produeix mai i l’animal reflecteix, en la mirada, la seva tristor. Ja es diu que només els hi falta parlar. 

                                                J.Y.M.

     ( Nota. La meva solidaritat amb la gent del País Valencià, per tot el que estan passant)

     ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 8 de novembre del 2024)

               

LA ROSÓ I LA TRINITAT

       Els camins del nostre terme són molt transitats. Els més singulars han estat els anomenats camins de carro que apropaven  els camps i  les vinyes i que eren freqüentats per la gent de la pagesia , mentre   els  dies de festa hi caminaven la gent del poble. De tots, però, el més proper era el  camí fondo, transitat per  la gent de la vila quan es dirigien a  l’ermita del Vinyet.

    Una de les sitgetanes que ha caminat, amb assiduïtat, pels camins del poble és la Rosó Carbonell i Ripoll. Sitgetana que va  néixer al carrer Sant Bonaventura 28 el 27 de juny de l’any 1925. Els seus pares,  en Pere Carbonell i Gavaldà  i la Rosa Ripoll i Bertran, regentaven una petita botiga de queviures i a darrera la casa hi tenien les vaques  i l’estable del cavall, amb el qual es desplaçaven fins a la sínia que disposaven  per  allà el camí fondo. La Rosó  compartia la vida familiar amb el seus sis  germans, tot i que una noia va morir jove. Influenciats pels seus pares,  a tots els motivava els neguits camperols. Tot i que ella, quan va tenir edat de treballar, es va dedicar a les sabates, cosia  en la fabrica de la família Muiño.

   Però mai ha abandonat la seva afició a freqüentar els camins que ens apropen a les muntanyes, les del Massís  i les de més enllà, com a component que era de l’Agrupació Muntanyenca de Sitges, de grat record. D’ells va sorgir la iniciativa, coincidint amb l’Any Marià del 1954, de aixecar una creu, la de Sant Isidre, al cim del Puig d’en Boronet. Tots els qui van participar en aquest projecte hi van dedicar temps i esforç.  La feina va ser molta i feixuga, sobretot per poder pujar els materials. Va tenir un paper destacat en la direcció, el Sr. Vicenç Casanova i tota la seva família, amb el mateix mossèn Santiago coordinador de la imatgeria que si representa.

    Amb aquest arrelament a la terra, a la natura, va germinar l’entusiasme de la Rosó, dona de neguits i projectes. Com ho ha demostrat des d’aquell dia de l’any 1970, quan el Sr. Rector, mossèn Pascual Prats i Boira, li demana si es voldria fer càrrec de l’ermita de la Trinitat, administració de la qual havien deixat bacant les senyores Bàrbara Lahoz, esposa del manyà Sr. Manel Fontanals, i la Eulàlia Sánchez, esposa d’en Magí Carbonell, més conegut popularment per en Maginet del Prado.

     La Rosó li comenta a la Remei Casanova i Giner i les dues accepten fer-se càrrec de la seva administració, acompanyades   d’en Joan  Martí Romagosa i en Francesc Planas, en Cisco del forn, tot i que aquest últim no va tardar  gaire a renunciar, malgrat que sempre van comptar amb la seva col·laboració.

    Començava aquí un llarg camí, una complicitat que les va portar a trucar a totes les portes. Les de casa nostra i la dels estaments oficials i totes se’ls hi van obrir de bat a bat. Amb la seva perseverança  i la col·laboració de la família Fradera, van aconseguir cimentar el camí, el mateix que va anar obrint en Manel Bertran en Xana, i que després es va anar eixamplant, convertint-se en un camí de carro i que gràcies a les millores aconseguides avui és un camí fins i tot transitable pels cotxes. Van trucar també a la porta del comandament  de l’Aviació de Saragossa, els quals són els responsables de l’antena que s’aixeca en les immediacions de l’ermita i d’ells van aconseguir els pals per penjar-hi el cablejat elèctric i els Amics de la Trinitat els van fixar a terra. Entre uns i altres van fer possible que a l’aplec de l’any 1981 la celebració de la missa es fes amb il·luminació elèctrica.

   Ja portaven un bon camí recorregut, quan la Remei, a l’agost del 1995, ens deixa i la responsabilitat recau a la Rosó i a en Joan Martí Romagosa . Però continuen sense estar sols, un grup de dones sitgetanes els hi fan costat i cada quart diumenge de mes s’apropen a l’ermita i es dediquen a,el que s’anomena,  fer dissabte. La seva és una feina discreta però molt efectiva i a la vegada agraïda. D’un temps cap aquí també compten amb la col·laboració de la Colla dels Pasarells.

   Quan som a punt de celebrar un nou aplec, aquest té un significat especial per a la Rosó, serà l’últim que celebrarà ja com a única administradora i quan només  li falten 3 anys per haver complert els 50 al capdavant d’aquesta responsabilitat. Quant camí recorregut per aquesta sitgetana que desafia els anys darrera l’abnegat servei de preservar i tenir cura de l’ermita que és el lloc de trobada a mig camí d’un altre de més  llarg, el del cel.

    Pels mèrits que atresora, durant els actes de celebració de la festivitat de Santa Tecla del 2016, per unanimitat de tots els membres del Consistori, se li reconeix la seva tasca nomenant-la Filla Predilecta de Sitges. Un bon reconeixement  per part de la seva gent que troba amb la Rosó a la sitgetana senzilla i sempre disposada a perseverar amb la tasca que té encomanada. Aquest diumenge la gent de la vila l’acompanyarem i tots junts compartirem la gatzara d’un nou aplec.                   

      Després, quan  l’any avanci cap el seu ocàs, la Rosó traspassarà les responsabilitats  d’un càrrec que ha portat a terme de manera exemplar i guiada per la mà de la Providència. A partir d’aquí, cada  vegada que torni a la Trinitat, podrà permetre’s el simple fet de poder  seure i contemplar la bellesa de tot plegat. Un privilegi del qual no havia pogut gaudir, perquè era tant el seu neguit de conservació, de fer feina, que ni l’edat li era un impediment per agafar l’escombreta i repassar de calç allà on hi veia una emmascarada, o amb traç  ferm  pintar el viuet blau del final de la paret per a realçar el  blanc i blau de Sitges

    Que la Santíssima Trinitat et mantingui aquesta eterna joventut,   perquè és i serà la raó que fa que el camí no resulti tan feixuc. Deixa’ns caminar al teu costat i la teva joia serà la nostra satisfacció.

                                                               J. Y. M.

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 9 de juny del 2017 )