GOSSOS AMB CARISMA

    Mai abans la població canina havia estat tan nombrosa com ara, Així els pocs gossos que hi havia en aquell temps eren tan coneguts com les persones, i com n’eren pocs també els hi teníem un respecte. Un servidor, que els dissabtes a les tardes, es dedicava a passar i cobrar factures pels de casa, quan trucava a una porta i, des de dintre, em donava la benvinguda els lladrucs d’un gos, restava a l’expectativa per si a cas  havia de córrer, però res més lluny d’això. Quan els estadants obrien la porta, la salutació sempre era la mateixa: “no tinguis por que no fa res”. De més gran, quan la resolució continua sent igual, sempre recordo la conclusió a que va arribar l’Antoni Mora i Garcia, que va treballar al banc de Biscaia, i que un dia, anant pel carrer, va ser increpat pels lladrucs d’un gos, davant els quals l’amo li va especificar: “no se preocupe que no muerde”, mentre que l’Antoni li va respondre: “ por lo que respecta a usted no lo dudo, pero al perro no se lo he preguntado...”.

    D’entre tots aquells gossos, la majoria eren molt abnegats, lleials a l’amo. Tant que l’acompanyaven allà on anés, com quan enganxaven el matxo  al carro i emprenia el camí cap a la vinya, el gos es situava a sota, entre les dues rodes, i seguia al mateix pas que el cavall. 

   Si més no altres gossos tenien el privilegi d’anar sobre rodes, com era el cas de la Sra. Isabel Fernández de Villavicencio, marquesa de Nájera i la seva senyora de confiança, l’Anna Maria de Cagigal Casanueva. Que tenien un Biscuter i un gos. Les dues dones estaven enemistades amb el senyor rector d’aquell temps, mossèn Pascual Prats i Boira. I sembla ser que amb la intenció de tenir sempre en boca el seu nom, el gos obeïa al de Pascual. I era el lleial acompanyant de l’Anna Maria, cada vegada que aquesta es desplaçava amb el Biscuter. Assegut al seu costat, en Pascual, lluïa classe.

     A més dels gossos dels pagesos que acompanyaven l’amo al tros, altres treballadors també s’acompanyaven de la seva mascota. Aquest era el  cas del representant de calçat, en Samuel Barrachina i Rovira, a qui l’acompanyava en la seva ruta, una gosseta blanca que era una monada, la “Priti”, a la qual el seu amo li havia inculcat el tarannà culé. Tant era així que quan en Samuel li feia l’observació: aquest és del Madrid o de l’Espanyol, la gosseta li dedicava un sonor lladruc. Tanmateix  la feia callar quan li feia l’aclariment: “però és un bon amic”. Això feia que la cosa no anés a pitjor, o si més no que no continués amb els lladrucs.

      El gos, però, que més cridava l’atenció de la mainada d’aquell temps, era el gos de can Sariol. Perquè era molt gran, fora de mides, tant era així que aquella jovenalla l’associaven més a una cavall petit que a un gos. Vivia amb els seus amos al capdavall del carrer Bonaire i com que la casa era gran el gos no patia estretors.

    Una altra gos elegant era el que en tenia cura l’Agustí Montornès Pino, que sembla ser que era de la seva filla i del seu gendre, però com que aquests viatjaven molt, l’Agustí  el tenia en adopció. Era d’un pèl molt frondós i blanc, preciós. Molt sovint l’Agustí passava pel taller acompanyat de la mascota i presumia de que l’animal era molt obedient i ens ho volia demostrar. De les vegades que ho va provar, recordo que  la majoria l’havia fet quedar malament. Quan li manava “ seu!” i els gos ni as ni bèstia, li repetia una i altra vegada i tampoc, fins que li propiciava una insinuada refregada a les potes de darrera, el suficient per a que l’animal, ara sí, s’asseia. Veus? Replicava un Agustí satisfet. A la qual cosa nosaltres li recriminaven, que fins que no li havia tocat les potes no l’havia obeït i ell ens dedicava una d’aquelles esbufegades que el caracteritzaven.

     Afortunat el gos que pot anar de la seva caseta a la butaca, mentre que el seu amo no s’hi asseu. I allà l’espera i li guarda el lloc. Malauradament, a vegades, el retorn no es produeix mai i l’animal reflecteix, en la mirada, la seva tristor. Ja es diu que només els hi falta parlar. 

                                                J.Y.M.

     ( Nota. La meva solidaritat amb la gent del País Valencià, per tot el que estan passant)

     ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 8 de novembre del 2024)

               

VEÏNS DE TOTA LA VIDA

                            

            Fotografia d'en Lluís Chacón, que ha captat el moment que resumeix el dia a dia d'en Manel,

         que es desenvolupava entre flora

          

       Entre veïns hi  trobem els qui ho són de tota la vida. En el nostre cas ja ho eren els nostres avis, desprès els nostres pares i al final de la dècada dels quaranta i començament de la del cinquanta vam néixer nosaltres. Entre aquesta successió generacional es fan evident un seguit de detalls: de  com era el poble en aquells anys, els costums i la manera de viure de les famílies, entre altres particularitats.

    Un costum molt matiner, el protagonitzaven les àvies de les dues cases: la Francisca de ca l’Eixut i la meva àvia Consol. Les dues començaven el dia escombrant el seu tros de carrer i, mentre ho feien, intercanviaven les primeres converses del dia.  

     Per raó de l’edat vaig ser amic d’en Toni, el fill petit d’en Ramon Martí  i de la Teresa Mirabent. En Manel era més gran i ell, com és normal, tenia amics de la seva edat. En uns anys on el carrer era la prolongació de les cases. Teníem la sort que no ens havíem de desplaçar gaire, a davant mateix d’elles, en el tros de carrer que ens era comú, en Toni i jo jugàvem a patacons i a “güitos”. Mentre que  en Manel en tenia prou en tombar el carrer, perquè el de Sant Bonaventura es convertia en un improvisat camp de futbol. En l’equip local s’hi alineaven: el propi Manel, en Lanau, en Trino Carbonell... i altres que els venien a reforçar, o a jugar contra ells. Curiosament en Trino, de can “Pagesric”,  i el de ca l’Eixut van néixer a la mateixa setmana, del mateix mes i també del mateix  any. En Trino el 10 de setembre i en Manel el 15 de l’any 1945.  I no només van ser dels veïns de tota la vida, sinó que també han estat amics des de que anaven de quatre grapes. 

     Eren tantes les seves aficions futboleres que res els impedia disputar desenfrenats partits entre les estretes limitacions del carrer. On només s’hi alçaven les veus contraries de les dones de cal Torrat, que patien per la blancor de les parets de la seva casa, a cada  cop de pilota que hi propiciaven. 

      En aquestes incursions, ells ja havien posat en pràctica la frase que, anys desprès, tant s’ha popularitzat, allò de: “els carrers sempre seran nostres”. El del tram de dalt d’aquest carrer ja semblava que talment era d’ells. Fins el punt que si algú, com el popular Antoni Morató, un dia se li va ocórrer estacionar el seu “Biscuter” en aquest carrer, van ser els mateixos jugadors els qui van decidir carregar-se’l a pes i desplaçar-lo a on no fes nosa. Un detall que el propi Morató va aplaudir, perquè va reconèixer que aparcar en un camp de futbol et pots trobar  amb aquesta sorpresa. Això no passa a can Barça, equip del qual en Manel era un acèrrim seguidor. I que patia enormement quan perdia. Últimament potser ja s’hi havia acostumat i no s’ho prenia amb tanta passió.

    Han passat els anys i en Manel i jo hem estat els últims botiguers del nostre carrer, dels de tota la vida,  que a primera hora del matí obrim la botiga. Amb la particularitat  de ser uns veïns molt propers, només ens separa una casa. Sempre amb la complicitat de la Nuri, la seva muller; la Judhit i la Vinyet, les seves filles; amb els gendres i nets. Sense oblidar-nos de la seva tia Paquita Mirabent, que encara és viva, germana de la Teresa. I com no, les flors. Aquestes l’han fet matinar, ja amb vida de la seva mare, per tal de tenir-les fresques a primera hora del matí. I quan les dones de la casa havien confeccionat el ram, ell amb el cos una miqueta decantat cap a davant, amb un pas lleuger, com ja el tenia la seva mare, l’anava a portar a la persona a la qual anava destinat. La seva arribada era corresposta amb la sorpresa i la satisfacció de qui el rebia. 

     Fins que a sota el ram de la cistella de la colla de caramelles del Retiro, que també havia sortit de casa seva, va ser l’última tradició de la qual va participar. I com un presagi, l’encís se li feia fonedís  a dintre del cos. Ell mateix, junt amb els companys, ho van cantar, a ritme de la bonica americana: “Encís amorós“. Precisament allà,  en les seves últimes estrofes,  on diu: “cantant es fa de dia, el cantor s’ha perdut,/ amor que somnies, un jorn ja vindrà./ Caramelles fugen, el dia ja és clar,/ la nit ja s’allunyà, l’encís s’ha romput”. Adeu, Manel!

                                           J.Y.M.

( Articole publicat a l'Eco de Sitges, el 1 de juliol del 2022)