Total sumen 2024 Nadals, lògicament ningú de nosaltres els hem viscut, sinó que ens hem anat incorporant a aquesta celebració. Els de la meva generació, per aquestes dates, no teníem internet, ni YouTube, ni watsap, ni intel·ligència artificial. Al contrari, tot era natural. Això sí per aquestes dates prevalia la tradició de fer el pessebre, i aquest muntatge necessitava una preparació, com era anar a buscar la molsa a la muntanya. Pel bosc del mas d’en Liri, la molsa que si feia era blanca i arrissada, i per allà a la Pota de Cavall, al Fondo del Gegant... aquesta era verda i força “peluda”. Quan feia uns quants anys que hi anàvem, es va començar a posar de moda el costum de posar un arbre guarnit, d’aquí que a més de la molsa i el verd corresponent, ens fèiem amb unes branques de sabina, les quals les ajuntàvem i fèiem un abret. Total, poc respecte per la natura, però si no les tallàvem nosaltres, ho feien els jubilats amb la finalitat de fer uns artístics bastons de companyia.
I tornàvem a casa amb la mirada posada a can Masip, la jugueteria del carrer Parellades, que quan s’acostaven aquestes dates venien figures de pessebre i en segona línia de l’aparador ja lluïen el fortins dels soldats del Far West, ja en vistes a la carta dels Reis Mags. Els més perfeccionistes visitaven la fira de Santa Llúcia de Barcelona, a la recerca de les figures dels germans Castells, que per cert els dos estan immersors en la setantena d’anys i encara fan figures, si més no sembla ser que no tenen relleu generacional per continuar aquesta activitat. També les figures d’en Muns que, sigui dit de pas, al poc d’obrir la fira aviat acabava les existències i el seu fill quedava sol, sense gènere, tot oferint una imatge rocambolesca. Una parts dels motllos d’aquest pessebrista el va comprar en Jordi Pañella Virella, que en va continuar fent i pintant amb molta sensibilitat.
Tot això pel que fa a les persones més grans, a nosaltres que no ho érem tant, gaudíem d’aquestes petiteses, mentre aquells carters trucaven a la porta de les cases, carregats amb unes grans carteres de pell que, en aquestes dates, degut al immens nombre de nadales que els hi arribaven, el pes els hi feia corbar el cos, com al senyor Estrada, en Chamarro... els mateixos, junt amb el sereno, l’escombriaire... repartien unes targes, on al davant hi apareixia la imatge de la persona uniformada i al darrera un vers amb el qual desitjaven les Bones Festes.
Quelcom semblant feien els vailets, que durant el dinar del dia de Nadal, quan s’arribava als torrons, es recitava damunt de la cadira els vers après a l’escola, que es veia recompensat per la propina dels comensals.
Aquí, cap als finals de la dècada del cinquanta i començament de la del seixanta , al Cap de la Vila s’hi va posar l’arbre, imitant a les grans ciutats. A l’any 1962, durant la nit de Nadal i al mati del mateix dia va caure una nevada que aquell arbre va quedar guarnit amb l’element més natural de tots, la neu. Com també el paisatge oferia un panorama nadalenc extraordinari.
I tothom esperaven les innocentades. Els germans Chacón que feien mosaic a la pujada de l’estació, junt amb els Palma que vivien en aquelles interioritats, eren uns bons proveïdors dels innocents, quan a aquests els enviaven a anar a buscar els neulers i ells els carregaven amb una ferralla que quasi no podien aixecar de terra.
Amb tot això ja feia anys que es representava els Pastorets, en el teatre Vell del Patronat, i també el quinto ha estat una tradició bena arrelada. Mentre es va posar de moda anar a celebrar la nit de Cap d’Any al Retiro i al Prado, s’implantava així un costum que perdura en els nostres dies.
Fins que els Reis arribaven amb taxis de can Selfa a la casa de la Feliciana Ferret al carrer Major, que coneixíem per la Falange i que n’era porter el gallec i guàrdia municipal, l’Agustin López, que venia tabac d’estranquis i potser els mateixos Reis n’eren clients.
Uns Nadals viscuts amb poques coses, però que de ben segur es vivien molt intensament. Ara, per desitjar Bones Festes, es fa enviant un watsap. Sortosos els qui traiem el cap en aquestes pàgines, que encara ho podem deixar escrit en el paper. Bon Nadal!
J.Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 20 de desembre del 2024)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada