TORNEN ELS ÍBEROS DEL JAZZ

           

              

   Coincidint amb el Festival de Jazz Antic Sitges, en Joan Pinós ha  tingut la brillant idea de reunir als músics  descendents d’aquells que havien format l’orquestra: “Los  Íberos del Jazz”.

    Havia acabat la guerra i la música era com un bàlsam amb el qual intentar afeblir tantes penúries i desgràcies que havia deixat aquella confrontació. Les inquietuds musicals d’uns músics joves prenien cos de la mà d’un apassionat de la música de ball, en Magí Almiñana i Soler. Trombonista  que s’havia passat hores estudiant sota la llum de la lluna en la masia que tenien els seus familars, quasi a tocar de l’ermita del Vinyet. En Magí dotat d’unes excel·lents aptituds musicals, va saber inculcar els seus neguits a aquells sitgetans. I com alguns balls encara no estaven editats ell treia el guió, desprès d’haver-lo escoltat per la ràdio i escrivia els papers per als components de la formació. Assajaven en un local que el Sr. Maluquer tenia a la platja de Sant Sebastià, on el seu fill el recordat Marcel Maluquer n’era un seguidor. Assajaven ben bé a diari, detall que permetia  aconseguir la quasi perfecció interpretativa.

    La fotografia que il·lustra l’article està feta a l’estiu del 1944,  amenitzant l’hora del té en les terrasses de l’Hotel Terramar, que regentava la companyia HUSA, la qual també tenia al seu càrrec  el local de la piscina. 

    Els integrants i primers components de l’orquestra són: a la bateria, l’Agustí Montornès; al violí, en Quimet Ràfols; la pianista, la Maria Lluïsa Álvarez; al seu darrera -asseguda- la seva germana, la  Beatriu Álvarez, la vocalista; saxos: el primer per l’esquerra en Lluís Ràfols, al seu costat en Jaume Vidilla ( popularment conegut per en Jaumet de la llet) i al saxo tenor, en Manel Urgellès; al contrabaix, en Joan Yll; trompetes: en Felip Nebleza i en Josep Yll; trombó, en Magí Almiñana. 

   En Magí a més de bon músic era persona molt detallista i no només tenia bona cura de la interpretació, sinó que també cuidava molt la presentació, com podia ser: el saber comportar-se davant el públic, l’elegància en les formes i en el vestir. Amb americana blanca si era de dia i negra a la nit. En aquest aspecte moltes vegades no coincidia amb les maneres d’interpretar-ho d’en Jaumet, que era el més veterà de tots, quan per exemple el director els anunciava que per la següent actuació havien de vestir de blanc, en Jaumet compareixia de negre i a l’inrevés. El mateix passava durant els assajos, quan en Jaumet expressava la seva opinió: “nois, això no surt bé”. El que feia que en Magí convoqués un assaig extraordinari. Llavors en Jaumet no compareixia. A la propera trobada se li recriminava la seva absència, a la qual cosa el músic rebatia que ell ja s’ho sabia, eren als altres als qui no els hi sortia bé... 

     Quan els Íberos amenitzaven el ball de nit  a la piscina s’hi congregava el bo i millor dels senyors de la colònia. A davant de l’orquestra destacava  la presència de la Beatriu, que amb la seva bonica veu, el seu estil i la seva bellesa, tenia captivats a tothom. Hi sobresortia, també, la interpretació que en Manel Urgellès feia del ball: “Beguin the Beguine”, el so que aconseguia treure del saxo tenor i la seva manera de dir-ho, fins i tot feia aturar a la gent que passava pel passeig que quedaven bocabadats.

    Amb tot això va arribar el moment en què en Magí es va voler dedicar professionalment a la música i  l’orquestra va acabar sota la direcció del metre Gabriel Pallarès, que era un gran músic però que no sentia cap atracció per la música ballable.

   Només per a una actuació tornen al Retiro els Íberos del Jazz, de la mà dels descendents d’aquella primera formació i amb un únic testimoni de les successives formacions que van mantenir el nom, en Francesc Freixas. Que va ser vocalista i intèrpret de saxo. Avui, en la intimitat de la seva llar encara segueix cantant -amb la seva veu ben timbrada i estil implacable- cançons de tots els temps.  

                                                              J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges , el 9 d'abril del 2021 )

    

      

 

RACONS I CANTÚRIES

   

    

       Amb aquesta seran dues Pasqües que les Caramelles no surten al carrer per oferir les seves cantades, tot i que gràcies a les noves tecnologies no ens quedem sense un tastet de les mateixes. M’he volgut afegir a aquestes iniciatives aportant el record de moments viscuts dintre el sublim  ambient caramellaire. 

     En el si de cada una de les tres Colles s’alternen unes singularitats de les quals en són protagonistes els seus participants: cantaires, músic i els respectius mestres que les han dirigit i fins i tot alguns irrepetibles portadors del pal de la cistella. A tot això hi cal afegir els llocs més carismàtics del poble on els cants i la música es retroben.

      Pel meu gust la nit del dissabte ofereix molts al·licients que es van accentuant a mesura que aquesta avança. De tots és conegut que la primera cantada es produeix davant de la casa de la vila, amb autoritats al balcó i el poble que envolta a les colles. Allà la cantada delata una mica els nervis davant el moment de la veritat, més accentuats moments abans de sortir dels respectius locals, quan els solistes que tenen la responsabilitat de solejar  hi arribaven amb el coll tapat amb bufandes i mostrant, alguns més que altres, una mena de por escènica, que ells mateixos magnificàvem com si es tractés d’anar a cantar al Liceu. També totes aquestes exageracions s’anaven difuminant a mesura que transcorria  la nit.

     Quan el senyor rector i vicari de torn, la Vetlla Pasqual no la celebraven a les dotze de la nit,  les colles desprès de cantar a l’Ajuntament la següent casa era a la rectoria, on esperaven els dos sacerdots abocats a la finestra principal. Un altre detall s’afegia a la curiositat, es tractava dels llums  de carbur que portaven les colles per tal de poder il·luminar les partitures dels músics, degut a que la il·luminació dels carrers no era tan potent com ho pot ser ara. Ja tenim, en aquests llums portàtils, un altre element a afegir a aquest racó de la rectoria, perquè aquella llum matisava el colorit de les barretines dels cantaires. En aquell moment i en aquest racó tan entranyable, els cants i la música ja anaven perfilant una combinació extraordinària. 

     Amb els anys s’hi va afegir la casa on vivia i passava consulta el Dr. Pere Serramalera Cosp, al carrer d’en Bosc. Un racó dels més bonics del poble, per a mi allà ha estat i ho continua sent el lloc on el cant de les Caramelles aconsegueix el súmmum de la interpretació per l’acústica que ofereix. A la porta el doctor, lluint el seu corbatí, junt amb  la seva muller la Sra. Lola Fuguet. Abans de començar, cada any es produïa el mateix protocol, el protagonitzava  en Josep Roca Colet. El xicot tenia per costum elevar fins al doctorat la feina dels qui ell considerava mereixedors d’aquet tracte, si més no per a ell quasi tots eren doctors. Arrecerat a la finestra de can Mec, en Roca tenia davant seu a un doctor amb tots els ets i uts, al qual en Roca  mostrava gran admiració, per tractar-se d’un doctor de carrera, que també ell l’assimilava als qui tenien un ofici i alguna que altra afició. De mi mateix, el doctor Yll, em deia que tenia tres carreres... Quan, sense anar més lluny, ell mateix esdevenia catedràtic de la seva pròpia  popularitat, també amb tres carreres: servidor de la mútua del seu cosí, solista de les Caramelles i la veu cantant en els acompanyaments dels oficis religiosos. Que per cert, el seus cants sobresortien per damunt de la resta de feligresos i fins i tot els acabava més tard que ells. Una vegada el rector mossèn Joaquim Comas Xirau, acabada la missa, va cridar en Roca a capítol i li va comunicar que en aquella missa, era la de 10 de les festes de precepte, que es deixes de fer els seus sobre cants, que ho feia molt bé però que cantés sense floritures. La susdita qüestió semblava que havia quedat entesa i acceptada per part del cantant. Un altre dia, però, els cants d’en Roca tornen a sobresortir. Una altra vegada és reclamat a la sagristia i el Sr. Rector li recrimina que semblava que havia entès la recomanació que ell li havia fet. En Roca li va respondre que havien quedat que no ho faria a la missa de 10, però que aquella era la de 11 i d’aquesta no li havia dit res. 

    Altres espais on les cantúries aconseguien el millor acoblament eren en els carrers estrets, com en el de la Carreta, on quasi s’assolia la perfecció i el solistes es mostraven molt més confiats. Hi contribuïa l’entorn, aquella il·luminació tènue a la qual em referia, l’hora avançada de la nit i la potencia de les veus, també la dels instruments dels músics, no és tan estrident com al començament.

    Ja a les dues o les tres de la matinada, el Liceu, em perdonaran l’exageració, quedava curt. I així s’arribava a l’hora del ressopó, amb més gana que son, i acabava amb un engrescament generalitzat, enmig del qual el mateix Roca oferia el seu selecte repertori de cançons i feina hi havia per a  fer-lo callar. 

     El proper any hi tornarem. Bona Pasqua.

                                             J.Y.M.

( Articole publicat a l'Eco de Sitges, el 1 d'abril del 2021)

L'ECO DE SITGES, DE RIBES I D'ANGLATERRA

  

 Perdoneu la gosadia en quant a voler exagerar  la ubicació que fa referència al Regne Unit. Tanmateix la notícia es llegia en aquestes pàgines, una nota de la direcció del setmanari que informava de la incorporació del que ells anomenen "L'Eco in English". Detall que es presta a oficialitzar la internacionalitat del diari.

    Poc es podia imaginar el seu fundador, el Sr. Josep Soler i Cartró, en aquell llunyà mes de març del 1886 que l'Eco de Sitges, llavors concentrat en no gaire més que un parell de fulls, que a l'any 2021 el seu setmanari, amb 48 pàgines, aconseguirà un prestigi internacional. De primer publicat amb llengua castellana, després completament en català i a partir d'avui s'hi incorpora la llengua anglesa.

    Al llarg de la dilatada història de la nostra publicació, s'han alternat en aquestes pàgines col·laboradors/es  els quals des dels seus llocs de residència, a voltes lluny de casa nostra, han enviat les seves cròniques on han explicat experiències viscudes en els seus destins, i també establint un intercanvi d'informació dels respectius llocs, fet que aconsegueix establir les bases del que podríem anomenar una corresponsalia. Això ha permès que l'Eco establís un nexe de connexió permanent amb els seus col·laboradors més llunyans. Per posar dos exemples em centraré en l'amic Rafael Font i Farran que des de París enviava les seves cròniques les quals ens oferien diferents visions de la capital francesa, explicades per un sitgetà que era un veterà del setmanari. L'altre exemple el trobem en la recordada Ramona T., muller dels prestigiós periodista sitgetà, en Josep Maria Massip i Izabal, que residien a Washington DC i des d'allà delectava als lectors amb les seves interessants cròniques procedents dels Estats Units d'Amèrica, poca broma.       

    Trobaríem molts més col·laboradors, dispersos pel món, que en determinats moments de la llarga trajectòria del setmanari, han fet arribar relats diferents, els quals han permès conèixer costums i maneres de fer i d'ésser de la gent i de llocs tan complexos com singulars, però molt apartats d'aquesta redacció.

    Tampoc  cal anar tan lluny, els nostres veïns més propers, la gent de Sant Pere de Ribes, sempre han mantingut uns nexes de col·laboració amb el diari. El recordat Josep M. Soler, net del fundador, quan s’esqueia despenjava el telèfon i establia connexió amb Ribes i es pot dir que a peu de carrer del Pi obtenia la informació que permetia conèixer el que tramaven els ribetans. Fins que un jove corresponsal, en Magí Fortuny i Poch, va establir contacte permanent entre el seu poble d’adopció, Ribes i Sitges, que és també el poble de la seva mare Eusèbia Poch. Qui ho hauria de dir que en Magí, el jove sitgetà amb inquietuds periodístiques, que als 4 anys es va establir a Ribes, poble del seu pare, es convertiria en l'actual director del setmanari.

      Tot això passava sota un únic enunciat, l'Eco de Sitges. Un nom que ho diu tot, però que necessitava expandir-se, fins que troba la formula d'una capçalera compartida, l'Eco de Ribes. Aquesta amb la portada i contraportada  exclusiva de temàtica ribetana i en el interior unes pàgines  que n’amplien la informació . Que no és poca cosa, ja que l'Eco de Ribes fins i tot disposa d'un Consell Assessor format per: Miquel Muç Vall i Soler, Manel Milà i Vidal, Joan Pasqual i Olivella, Clara Sistané i Caldés i Carme Bernet i Casas. 

     Recordo amb simpatia al recordat amic Manel Ferrer Hill, el qual va aportar a aquestes pàgines unes interesants  col·laboracions que van contribuir a donar a conèixer molts detalls de la vida sitgetana d'antany i dels seus protagonistes. Signava la seva columna amb la simplicitat del seu nom,  ell que era tan alt i gros, Manel. Una vegada li va voler donar internacionalitat al seu anecdotari al referir-se a una sublim temàtica russa i per tal d'adaptar-se al contingut de la mateixa, va signar de manera molt integradora: Manelof.

   A Rússia encara no hi hem arribat, però sí que l’Eco pretén apropar-se a la nombrosa comunitat anglesa que viu entre nosaltres, d'aquí en ve l’interès de la direcció per a que puguin llegir en la seva llengua les notícies més destacades del nostre poble i també poder ampliar el nombre de col·laboradors que s'expressin en aquest idioma. Una iniciativa que ha nascut entre una altra modernitat que tampoc s'hagués imaginat el fundador, la web del setmanari. Com aquesta secció que avui s'incorpora, promoguda entre la direcció  i el periodista Tim Parfitt.

    Al pas que anem no serà d'estranyar que arribem a veure aquells singulars venedors de premsa, cridar a viva veu i en plena plaça Picadilly Circus de Londres: L'Eco in English!, l’Eco in English!... Una fantasia del qui signa, però el que sí és una realitat que el setmanari ja arriba a Londres i a qualsevol lloc del món, només cal que hi hagi connexió a Internet. En el 1886 ningú s’hagués imaginat que l’Eco arribaria tan lluny. I espera’t. 

                                                       J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 26 de marca del 2021)

    

 

  El llibre "Un Tomb per Casa" d'en Joan Yll  Martínez és una bona proposta  per conèixer o recordar el nostre paissatge urbà, festes, tradicions i costums. També a la nostra gent, així com el bategar del poble.

 La seva lectura us endinsarà en la vida quotidiana de la vila, tot revivint infinitat de records. No desaprofiteu l'ocasió, feu un tomb per casa. Hi trobareu moltes sorpreses, fins i tot molts de vosaltres  sou els protagonistes.

        

ELS LLAVIS VERMELLS

     

   Em satisfà molt que la meva col·laboració encapçali la pàgina on, al final d’aquesta, s’anuncien els nostres museus; les activitats que s’hi porten a terme, o simplement la informació amb la qual es fa publicitat d’aquest important patrimoni museístic que tenim a casa nostra.

    De tant en tant els seus responsables aporten a la pàgina la imatge d’uns portentosos i atractius llavis vermells. Obra de la qual n’és autor en Pere Stämpfli  i que s’exposa en la seva Fundació. Així que quan  a sota del meu article hi apareix aquesta singular vermelló  d’uns llavis potents i melosos, em fa l’afecte que fan petons a la meva escriptura i em sento afalagat.

    Per altra banda aquesta imatge  em recorda el costum que tenen les senyores de pintar-se els llavis, tot i que he notat que ara potser no ho fan amb la freqüència de fa uns anys. Quan elles sortien de casa ja amb els llavis pintats i a dintre la bossa de passeig, a més del pintallavis, portaven un mirallet per si s’esqueia haver de fer un retoc quan el color havia perdut intensitat o s’havia esgarrat el meticulós traç que havia perfilat la interessada.

     Diria que s’ha acabat matisant  aquella potent vermellor a la qual em referia i s’han decantat per escollir tonalitats més suaus que junt amb els “polvos” que es passen per la cara contribueix a enaltir la ja de per si elegància femenina. 

    I com que som aficionats a donar i a rebre petons, els oferts per una senyora amb els llavis pintats, deixa impregnat en la galta la silueta d’aquests i si s’escau  la seva vermellor. I com que no hi penses passeges aquest signe d’estima impregnat a la teva galta, fins que algú s’interessa per saber  qui t’ha fet un petò. 

   A qui li agradava empolainar-se, de manera que tot ressaltés, era a l’Antonieta Cartró, germana de l’Isidoro Cartró, la qual els seus llavis pintats de vermell cridaner, amb la cara amb moltes passades de “polvos” i amb tota la quincalla disposada per entre les parts més visibles, es va convertir en la icona d’una elegància  que ratllava l’extravagància. Així quan alguna persona es vesteix o es maquilla  d’una manera enfarfegada se li diu que sembla la Cartrona. 

     Pintallavis, maquillatges, colònies i perfums que tenen una amplia disposició en les perfumeries. Recordo la perfumeria de la Magdalena Costa, filla del qui va ser alcalde de Sitges, Josep Costa,  que en un reduït espai que disposava en el carrer Major, el seu establiment oferia les millors marques de cosmètica i perfumeria. Fins el punt que establiments reconeguts de Barcelona, moltes vegades no tenien determinat perfum, quan la Magdalena ja l’havia posat  a la venda. D’aquí que comptava amb una àmplia clientela,  gent del poble i  senyores de la colònia que acostumaven a comprar més perfums que colònies, sobretot aquelles que estaven al dia de les novetats.

     En aquell espai tan reduït s’hi congregava una nombrosa clientela, que era atesa per aquelles eficients dependentes, com les germanes Farreras, amb un record especial per la seva mare, la Sra. Antonia, que sempre lluïa un ben disposat monyo d’un fi i abundant cabell blanc. Dependentes les quals arribaven a ajuntar-se dos o tres a més de la germana de la propietària, la Paquita Costa i la filla d’aquesta que també portava el mateix nom i  estava casada amb en Josep Maria Coll, el qual compartia activitat amb  el seu sogre, en Rafael Guinart, en el laboratori fotogràfic del costat mateix de la perfumeria. I no em voldria deixar a l’Adelina, germana d’en Guinart, que era l’eficient proveïdora de l’avituallament  familiar. 

    Del carrer Major es van traslladar al de Sant Francesc, amb la Paquita Guinart, la seva filla Marta i la filla d’aquesta.

    A poca distància del primer establiment, també hi havia la perfumeria de l’Araceli, la muller d’en Genís Muntané i la filla del matrimoni. Un espai també reduït, en el Cap de la Vila. Curiosament al seu costat existia un altre establiment fotogràfic que regentava el fill de la farmàcia  Ferret.

   I al començament del carrer Sant Francesc, la perfumeria de la família Soler Milà, popularment coneguda per can Pascaret. Amb el recordat Jaume, un apassionat de la música i del Barça, que organitzava partits d’un contra un, entre les estretors de la perfumeria, fent servir de pilota la pera de goma que portaven aquelles ampolletes xates de colònia amb polvoritzador. L’olor de suat que podien desprendre els dos jugadors, en aquells vibrants partits, quedava disimulat per l’intens flaire de perfúms  impragnats en l’ambient. 

    Un raconet de Sitges on hi predominaven les bones olors que s’avenien amb els costums de perfumar-se i de pintar-se els llavis. Els de color vermell eren els que es feien notar més. Com aquests que tot sovint realcen aquest peu de pàgina i que a mi tan m’agrada que posin el colofó al meu article. Ve a ser com la reveladora  marca que deixa, a la galta, un petó sorgit de l’afecte que et dispensa la persona que

LES DONES DE CASA NOSTRA

   Aquest dilluns vam celebrar el dia Internacional de la Dona, sortosament en un context d’igualtat que es desmarca dels temps quan s’havien mogut en inferioritat de condicions. Amb tot, les sitgetanes sempre han tingut un protagonisme destacat en la nostra societat, que ha sobresortit en molts aspectes.

   Tanmateix no tot va relacionat amb els costums predominants, en uns anys quan  ara ens sembla desposseïts de tota lògica, en aquell temps s’avenia a una normalitat absoluta. Començant amb que moltes parelles de joves  quan es casaven anaven a viure amb els sogres, sigui amb el pares d’ella o amb els d’ell. Només aquest detall ens proporciona un exemple de submissió on els resultats de la convivència depenia de la manera d’ésser de tots plegats. De que hi hagués bona harmonia entre ells quasi sempre hi tenia molt a veure la jove que entrava a la casa, la qual havia de mostrar molta mà esquerra quan s’esqueia haver de trampejar tensions, que ja de normal sorgeixen en el conviure del dia a dia.  Quants plors no es van haver d’empassar aquelles noies i dissimular davant la presència del marit per tal de que no es produís un malestar difícil  de gestionar.  

    En aquelles circumstàncies, la sogra i la jove es repartien les tasques de la casa. La nouvinguda, que ja arribava alliçonada per la seva mare en quant, en deien, saber portar una casa, acabava d’aprendre a cuinar i més d’una vegada superava les bones arts culinàries de la mestra que tenia a prop. Desprès d’haver rentat els plats de dinar,  s’asseien les dues a sargir mitjons i a repassar la roba que prèviament havien rentat. En una rutina que començava de bon matí, quan escombraven el seu tros de carrer, anaven a comprar la llet i el pa, i s’apropaven fins a la plaça.

     Una rutina que malmetia moltes aspiracions, perquè aquelles sitgetanes havien perdut l’oportunitat de haver pogut cursar estudis i que coincidia amb un altre equivoc, quan es considerava que la dona estava predestinada a casar-se, a tenir fills i a tenir cura d’aquests, de l’espòs i de la casa. No obstant no tot girava a l’entorn d’aquesta “norma”, perquè també és cert que en aquells temps poques economies familiars eren prou folgades com per poder sufragar una carrera universitària, fos noia o noi el destinatari. Així que ja els hi estava bé preparar-les per administrar la casa. Perquè quantes economies no han crescut gràcies als dots de bones administradores que han portat a terme les dones? Quan moltes vegades, també gràcies a elles, s’ha salvat la nau del naufragi.

    De tots és conegut la definició que aglutina no pocs aspectes, quan es diu: “casat casa vol”. De quan em refereixo quasi bé ningú es podia permetre comprar-se un habitatge  i potser ni tan sols poder anar de lloguer, d’aquí que una solució era anar a viure a casa dels pares. Aquesta convivència conjunta propiciava que la mainada, nascuda del jove matrimoni, tingués una relació més estreta amb els avis i que aquests, arribada l’hora, morien en la mateixa casa on havien nascut.

    La gran majoria d’aquelles sitgetanes no havien cursat estudis superiors, però s’havien enriquit de les ensenyances que els hi propiciava la vida i el sitgetanisme, que també refiava d’elles per a que la vila fos més distingida. Dones que emblanquinaven les seves cases i desprès guardaven permanentment  la galleda de la calç darrera la porta del cancell i quan observaven una refregada a la façana de seguida s’afanyaven a recórrer a l’escombreta. Que han posat flors als balcons i les han recollit per a donar continuïtat al Ram de tot l’Any, que elles mateixes van instaurar per homenatjar la memòria de Santiago Rusiñol. Dones que durant la resta dels dies van cosir sabates i jaquetes de pell. I algunes van esdevenir modistes, com les recordades Elvira Albors, que també va mostrar les seves aptituds  d’artista, i la Glòria Argenté, que fa poc que ens han deixat. 

      Dones emprenedores que igual tenien cura d’uns ben assortits galliners, o anaven a l’hort i cavaven la terra com un home. Altres s’havien abraçat a l’art, les lletres. I dones tan senzilles i populars com la Paquita, que estiu i hivern anava amb faldilles i mitjons curts, eficient enllaç de can Muiño. També la  Maria Capdet, filla de l’Enric de les cadires.  La “Nitus”,  col·laboradora de la Toia que sempre assentava l’haver entès  on s’havia de fer una costura, amb aquell “tupetu, tupetu”, que evidenciava la seva eficiència. Sitgetanes que deixaven al descobert les seves més genuïnes genialitats, però que també eren unes pencaires. Sense totes elles, aquest Sitges no hauria mamat de les virtuts que han esdevingut un exemple d’estima al poble. I que avui també elles coordinen i col·laboren en aquestes pàgines del setmanari. I inclús el dia a dia de la vila està, per primera vegada en la història local, en mans d’una alcaldessa.

   En honor a les sitgetanes  d’ahir i a les d’avui, com a les dones que, amb les seves famílies, han vingut a viure entre nosaltres,  a totes elles la meva més sincera admiració i afecte.

                                                                 J.Y.M.

( Articole publicat a l'Eco de Sitges, el 12 de març del 2021)

   

VOLIA PARLAR DE COLÒNIES I PERFUMS

     Quan era un nen, quasi en la prehistòria de la meva memòria, abans de sortir de casa, la meva mare em pentinava i em sembla que mai no ho havia fet en sec, sinó que oprimia l’ampolleta de plàstic de la colònia a granel  i d’aquesta s’escampaven un rajolins que penetraven per entre els cabells. D’aquesta manera el pentinat quedava  més homogeni i la bona olor que desprenia era sinònim de net. Després, quan ja erets autosuficient per pentinar-te sol, que anava coincidint amb l’edat de presumir, els cabells et començaven a portar de corcoll, mai quedaves prou satisfet de com et quedava, potser perquè et pentinaves en sec. Llavors la colònia l’acostumàvem  a refregar per la cara, perquè ens havien explicat que era contraproduent fer-ho pels cabells, doncs sembla ser que l’alcohol que porta diuen que crema les arrels

    I van venir preocupacions més greus, com quan vas començar a percebre que et queien molts cabells, aquesta caiguda era l’anunci de la tragèdia  que havia de venir. Les entrades es feien ja perceptibles a cada  costat, per a la teva desesperació i per la part de darrera sobresortia la cada vegada més visible  coroneta per on es clarejava la closca. Els amics  més “punyetetes”  t’avisaven de la situació , com si tu no ho sabessis  prou, quan et deien: “se’t veu el cartró”. Que per cert aquesta coroneta se la feien, voluntàriament, els sacerdots, com si vestir la sotana no fos suficient per identificar-los com a servidors de Nostre Senyor. Tornant al que anàvem, deia que observaves com cada dia les entrades i la coroneta s’anaven expandint. Ja només calia confiar en la solució que oferien les locions, abastament anunciades per les seves efectives propietats,  de fer créixer els cabells. Recordo una amb la qual et sortien pèls per tot arreu menys en el cap, on eren tan necessaris. No hi va haver res a fer, la que en aquella edat consideràvem una tragèdia personal es consolidava,  per a desesperació quan veies que les entrades s’ajuntaven  amb la ja desmesurada coroneta, i cada cop et quedava la ratlla del mig més ample. Va coincidir quan les ganes de presumir, per  sort, ja s’havien afeblit,  perquè ja t`havia passat l’edat i els objectius s’havien complert. I ara que et  podries fer una generosa passada de colònia per la cara i per la closca, resulta que és poc recomanable perquè diuen que resseca la pell. No hi ha res millor que unes cremes per tal de donar elasticitat i alhora vitaminar aquesta pell i evitar la proliferació de les arrugues que és la preocupació que ha substituït a la pèrdua dels cabells. Total, tota la vida pendents de la bona imatge que ha de transmetre la cara, que si sempre s’ha dit que la cara és el mirall de l’ànima, hi podem afegir que, junt amb les cames, és la façana on  més s’acusa el pas dels anys. 

     I en aquells anys de joventut també va arribar el moment en què s’insinuava un incipient bigoti, el qual per una part et feia sentir home i per l’altra t’incomodava perquè el consideraves que  era pèl sobrer. Total, els pèls creixien pels llocs més inversemblants. Fins que van arribar que els de la cara es feia necessari afaitar, era l’època de la “Filomàtic” la que segons l’humorista que l’anunciava produïa un agradable “gustirrinin”. Als més grans veies que els afaitaven a les barberies, on el barber esgrimia una gran navalla que feia lliscar per sobre la frondosa ensabonada.                      

   Jo que tot sovint entrava a la barberia de l’Eduard Roca per parlar de segells, coincidia amb que el barber estava afaitant, amb el seu client assegut immòbil i pendent de la direcció que agafava la fulla de la navalla i del pols del professional. Aquest tot d’una quedava paralitzat, amb aquella temorosa eina repenjada sobre la bromera blanca i la pell, només per a guaitar al carrer simplement  per badar. Una aturada que es deuria fer eterna pel qui esperava poder veure acabada la feina quan més aviat millor. Al final s’esqueia una passada d’aquella popular loció de “Floid” que  retornava la frescor a la cara que, lliure de pèls semblava, només ho semblava, que t’havies rejovenit. Les ganes.

   Fins que va arribar un moment en què es va posar de moda, entre els joves, afaitar-se completament el cap, desprès de tan patiment quan veies que quedaves pelat, ara resulta que si el terrat ha quedat despoblat, vas a la moda. Ja dic jo que moltes vegades es pateix sense raó de causa. 

    Arribo fins aquí i m’adono que ja no em queda espai per poder referir-me al tema que havia escrit en l’enunciat de l’article: “Colònies i  perfums”. Així que he cregut oportú  afegir-hi un detall aclaridor: “Volia parlar de colònies i perfums”. Com deien els humoristes que conduïen un programa televisiu:“Hasta la próxima semana que volveremos a hablar del gobierno”. No, i ara!, ja me’n guardaré prou, perquè és un tema molt pelut, del que s’escau dir: “demà m’afaitaràs”. 

    La propera setmana seguirem parlant de nosaltres, dels nostres costums, que és més positiu i relaxant.

      

                                J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 5 de marca del 2021)

 

DETALLS DESAPAREGUTS DEL NOSTRE PAISATGE

      Els dies empenyen a les setmanes, aquestes als mesos i aquests als anys. Entremig es van alternant detalls que apareixen i desapareixen segons van canviant els aspectes i els costums del viure quotidià.  Aquest viure té per companyia un seguit  de paisatges i cap és igual, només es manté amb una certa  perspectiva el que emmarca una mirada, però només que aquesta es mogui una mica, el paisatge ja és un altre. El mateix que es transforma amb el pas dels anys. Els de la meva edat encara hem tingut el privilegi de poder guaitar, per poc temps, al paisatge sitgetà que mantenia la tònica de recrear-se en un poble net i ordenat.

      Passava quan, caminant per la voreta del mar, t’allunyaves només una mica i et giraves  per guaitar al que havies deixat enrere, i es repetia la imatge de sempre: la platja, el mar i les muntanyes, les quals conservaven un aspecte que mantenia pocs canvis, amb les barques varades a aquesta platja de sota l’església i les muntanyes que sorgeixen del seu darrera es mostraven tal com eren, muntanyes esquitxades de verd que contribuïen a conferir aquesta sensació de redós, de protecció davant les bufades dels vents que venen de no saps  on, però intueixes que  de molt lluny. Fins que les van començar a gratar per plantar-hi cases, allà on hi creixien els pins, farigoles, romanís i espígol. Poc a poc ha anat  desapareixent  la muntanya com a tal i amb ella aquella sensació de protecció. Fins i tot  quan passeges per la mateixa voreta del mar, estàs exposat a les moltes mirades que sorgeixen de sota la creu de sant Isidre i es perden en els límits de Vilanova.

    D’això els més urbanites ho atribuiran a la grandesa de la modernitat, si més no em vull fixar en un petit detall que aglutina i resumeix molts aspectes. Al reduït replà de quasi el capdamunt de les escales petites que permeten accedir al Baluard des de la Fragata, allà damunt de l’estreta barana de pedra, on aquesta ja no es mostra inclinada, sinó planera, hi havia dos cossis, més o menys grans, que lluïen una impactant florida de geranis vermells, només protegits, per tal de no caure al buit, per una simple protecció de ferro. Hi sobresortia aquell esclat de vermellor, que no es  podeu imagiar el goig que feia. No sabria dir si en tenien cura els veïns de les casetes que s’arrengleraven en el tram final de l’escala o  jardiners d’ofici. Fos qui fos, els dos cossis mostraven el testimoni d’una acurada sensibilitat i també una gran exemple d’urbanitat. Els geranis van contribuir a engalanar un espai on, degut a la proximitat amb la grandiositat de l’església parroquial, no hi podia existir  comparació possible, però sí un petit detall que en concentra molts altres.

     Com el que aquells cossis van estar en aquests enclavament durant molts anys i sense que la maliciosa cuca, que ara els ataca, hi fes acte de presència. Una cuca que ha vingut per quedar-se, una petita mostra de les plagues i  virus que ara ens assetgen. Un altre aspecte a tenir molt en compte és que mai ningú va gosar arrancar cap gerani, ni molt menys llençar els cossis  al buit. Era quan la gent del poble i les persones que ens visitàvem estàvem educats en uns principis que resultava impensable fer una cosa així. El mateix pas del temps va fer recomanable treure els testos d’aquest lloc, perquè el més suau que podia passar seria que no deixessin créixer el geranis i el més greu que els llencessin a l’esplanada de la Fragata, amb el consegüent perill que això suposa. Un petit exemple dels canvis que es produeixen en la societat en la qual vivim i ens relacionem.

       El mateix ha succeït  amb el blanc de les cases, que era una identificació tan neta com admirada, que de seguit va inspirar un eslògan que ho magnificava: La Blanca Subur. La permissivitat o la poca sensibilitat han anat matisant aquella blancor i la que persisteix està exposada a l’acció despietada de  pintades i guixades. Un altre detall que nosaltres, i ja no dic els nostres pares i avis, mai ens hagués passat pel pensament fer cas omís al missatge que transmetia el contingut d’aquelles rajoles: “No embruteu les parets, la netedat és un gran senyal de civilització”. Una civilització que dona mostres de flaquesa i, el que és pitjor, d’agressivitat.

    Un altre dels detalls que han desaparegut del nostre paisatge i aquest amb un ben raonat sentit comú, han estat les travesses de pedra que s’alternaven, al mig del carrer, com les que existien en la pujada de l’Ajuntament, i que estava  destinat a la seguretat dels cavalls que, enganxats al carro, hi transitaven per arribar fins a la plaça. Aquests intervals de pedra i terra tenien per finalitat que no rellisquessin en la seva embranzida per tal de superar la pujada . El mateix entramat es trobava en la baixada de la Biblioteca i al davant del Cau ferrat.  Al desaparèixer els cavalls i carros,  aquest detall del terra, ja no tenia raó d’existir

      Pel camí hem perdut molts altres detalls, alguns de comprensibles i altres amb el raonament que els temps han canviat. Total, que no podem exposar a la vista res amb cara i ulls. Sabem d’on venim però no cap on anem.

   

                                    J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 26 de febrer del 2021 )

EL CARNAVAL DEL SILENCI

    Estic convençut que mai les festes de Carnaval s’havien anunciat ni havien tingut incidència amb aquest afegitó del silenci, excepte en els anys difícils de la guerra. Perquè la festa de Carnestoltes va associada a una disbauxa on el silenci hi té la partida perduda. Si més no en aquests darrers dies, quan sorties al vespre bans del tot de queda, els carrers ja estaven solitaris i predominava aquest silenci tan anormal per les dates.

   També, tot sigui dit, quan el Carnaval s’anunciava com a “Fiestas de Invierno”, degut a les circumstàncies per les quals el Carnaval no es celebrava com ara, perquè si no estava del tot prohibit, quasi. Degut a tot això, pels carrers tampoc hi havia massa rebombori, però no era un motiu per a que  els veïns no sortíssim  de casa per a veure el degoteig de disfresses que s’anaven alternant. Ara passava un o una disfressat de monja, altre fent el coix, no hi faltaven els pirates ni tampoc els toreros... atenent que es prioritzava la sàtira al lluïment. I  no anava organitzat amb això que ara coneixem per les rues, sinó que cadascú anava per ell, aquell silenci només el desbaratava, amb rialles i mostres d’admiració per part del públic que ho presenciava, que tampoc era gaire nombrós, perquè de gent de fora no en venia, podem dir que només érem els de casa, un Carnaval familiar. I quan aquestes disfresses havien fet un parell de passades pel Cap de la Vila, el seu recorregut quedava limitat entre el Prado, el Retiro i viceversa, que és on, en les seves interioritats,  es feien populosos balls. Així que aviat els carrers tornaven a  quedar en silenci.

    Va ser en el primer Carnaval de la democràcia, el 1976, quan el Retiro i el Prado van organitzar un Carnaval que acabaria tenint el carrer com el centre neuràlgic de quasi tota la festa, en detriment de les Societats, on aquells balls, amenitzats per les millors orquestres del moment, es pot dir que  han passat a la història. A partir d’aquí les músiques van apagar les veus del carrer. De primer el recorregut estava amenitzat per les bandes de música locals i no va tardar gaire a incorporar-se xarangues, fins que les carrosses es van equipar d’un potents altaveus, amb els quals la música que amplifiquen, és tan potent que fins i tot  fa vibrar els vidres de les cases i han acabat ofegant el so de la música interpretada pels músics. 

   Entremig de tota aquesta moguda va sorgir un  mitjà de televisió local que va ser de molta utilitat per les persones que preferien veure l’evolució del Carnaval sense moure’s de casa. Em refereixo a Telefot incorporat al 1986. Que gràcies a un personal molt perseverant,  van fer possible que la connexió fos una realitat. No fa gaire en Josep Mª. Alegre, que per cert, m`ha facilitat tota la informació que trobaran més endavant,   explicava les dificultats que van haver de vèncer per trobar un canal  des d’on enviar el senyal per a que aquest fos difós,  sense interferir amb els altres canals de televisió que tenien una emissió consolidada. 

   Els components de “Telefot”, quan ara es compleixen els 35 anys i salvant alguna omissió involuntària, eren: En Lluís Marcé, que va tenir la idea. Li va posar nom i a més va ser el responsable del guió, en Blai Fontanals; l’Albert Solé Baqués, responsable de l’emissió; la realització a càrrec d’en Ramon Ibáñez; retolació, de la mà d’en Lluís Albors; material tècnic, Josep Maria Ruiz; tècnic electrònic, Josep Mª. Alegre. A la redacció: locutors, Josep Mª Rosés, Vinyet Sánchez. Responsable dels esports, Paco Muñoz. Home del temps, Trino Carbonell. Càmeres: Josep Mª: Ruiz, Josep Lluís Ferret. Tècnic de so: Albert Solé Pascual, Carles Fusté, Fede Comas. Grafisme electrònic: Josep Mª. Alegre. Regidor: Joaquim Torrents. Atrezzo: Felipe Amate. Perruqueria Sunsy Tort. Maquillatge: Angi Torras. 

    En una de les primeres emissions en Jànio Marti i en Talino Plana, van fer un bolo d’home del temps degut a que el titular, en Trino Carbonell, tenia la grip. A l’any 1987 es va incorporar en Carles Sánchez, ell i en Josep Mª. Alegre, amb la retirada el 1988 d’en Ramon Ibáñez que s’incorporava a la TV de Ribes,  van ser els responsables de les retransmissions.

  A principis dels anys 90 s’incorpora la Mónica Gallardo que posa veu a la retransmissió de les rues. Mentre que en Vicenç Morando realitza la feina de càmera mòbil. Que es va fer popular per la seva feina i per l’anorac lilós, amb el qual es resguardava del fred. Va coincidir també amb la incorporació d’en Toni Plana a la il·luminació i en Samuel Juarros com a regidor. En els últims anys, la Sira Puig i en Joan Tutusaus, també varen col·laborar en les retransmissions en directe.  

    Darrera el “Telefot” hi havia un gran i eficient equip. A davant dels televisors a molts sitgetans/es que  gaudien de la seva bona feina. Avui, gràcies als mitjans actuals, podem seguir  al moment les incursions carnavalesques que els sitgetans fem a Vilanova i les que els vilanovins fan a Sitges. Amb el més complert silenci, per a no ser descoberts i que provoca molta expectació, en aquest temps de silencis en benefici de la salut.

                                                    J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 19 de febrer del 2021 )

AMOR EN TEMPS DE GUERRA

"L'amor en Temps de guerra és un amor especial i la resta és història, som nosaltres". Conclusió  de l’amic Ramon Bucley, referint-se als seus pares i que he trobat apuntada en la  interessant exposició “Nunca se save”.

     Sitges en poc temps ha esdevingut com un corresponsalia de guerra, en temps de pau, per a recordar les penúries que van passar gent nascuda o vinculada al nostre poble. Primer va ser l’interessant exposició que va organitzar el Grup d’Estudis Sitgetans, comissionada per en Jordi Milà, dedicada a posar en relleu el sofriment que van patir els nostres protagonistes en aquells nefasts camps d’extermini, dels quals era molt difícil poder sobreviure.  

       La segona aportació,  il·lustrada, està també relacionada amb la guerra, tot i que té una lectura molt diferent. Es tracta de posar en relleu detalls de la trajectòria d’un periodista anglès, Henry Bucley, corresponsal de guerra del diari “Daily Telegraph” i que amb la missió de donar cobertura  de la nostra Guerra Civil, un dia  va fer cap a Sitges. On, coses de l’atzar, aquí va conèixer a la que seria la seva esposa i mare dels seus tres fills, la Maria Planes Izabal. 

     La Patrícia Bucley, la seva neta, va trobar en la casa familiar abundants fotografies, oblidades a l’interior d’un armari. Moltes tenien com a rerefons imatges de guerres que el seu avi havia presenciat i altres de l’entorn familiar. Un material amb el qual va tenir la brillant idea de donar a conèixer. I així, amb l’ajuda de l’Anna Nicolau, la Judit Porta, amb el disseny de la Natàlia Butí, han recreat, al Miramar, el testimoni del corresponsal que dóna a conèixer  la  duresa de les confrontacions bèl·liques i en mig d’aquestes,  com la vida íntima recobrava sentit.                            

      La Maria s’havia criat en un ambient distingit, degut a la personalitat del seus pares,  en Josep Planes i Robert , el noi de can “Xiquillo”. i la Maria Izabal Ferrer, filla de la matalasseria del mateix carrer Major. En Josep va ser batlle de Sitges i propietari de la fàbrica del gas. Càrrecs que li conferien  un status social que complementava  amb l’efervescència cultural del poble. La Maria,  junt amb el seu germà Ramón -en Francesc i en Josep van morir joves- van estar sempre associats a aquests corrents culturals. Coincidia amb que la casa familiar del carrer Major, tenia a poca distància altres fòrums  establerts. Una mica més enllà hi vivia en Salvador Soler i Forment, i tot seguit la casa del doctor Benaprés. Per aquestes tres cases hi van passar tot el bo i millor dels representants de les lletres i les arts que vivien a la vila o hi venien a fer una visita.

     Tal com li va passar a en Henry Bucley, com he dit,  quan va visitar Sitges  un dia de l’any 1938 i el destí va fer que coincidissin ell i la Maria Planes que estava acompanyada de la Maria Dolors Bertran. Es dona la coincidència que elles dues, junt amb la Pepa Gumà, van ser les fundadores i copropietàries de la botiga “Tres” al Cap de la Vila. D’aquí l’enunciat tan concret, inspirat en la suma total d’aquelles empresàries de la moda. Un establiment de prestigi, que va continuar molts  anys obert i que últimament  regentaven les dues filles de la Pepa, la Marta i la Sílvia.

    Una altra curiositat fa referència als costums que protagonitzaven el veïnat  del poble. Aquest consistia en acudir, ja avançada la tarda,  a l’estació del tren i  des de l’andana a la sortida a la plaça, es formaven dues files, una davant de l’altra, deixant un passadís al mig, i la distracció es nodria de veure arribar la gent que venien de Barcelona. Mentre els congregats, comentaven detalls dels coneguts, així com d’aquells que no havien vist mai i la seva visita els encuriosia.

     En una ocasió va ser anunciat que tal dia arribaria la Maria Planes, i que venia lluint embaràs. La notícia es va estendre ràpid, sobretot entre els tallers de modistes. Com el que tenia la Trini Curtida que estava situat  en el pis on vivia amb els seus pares i el seu marit, en Rodrigo Hill. També en el carrer Major, concretament en la casa de davant mateix de la de doctor Benaprés. 

   Aquella vesprada el vestíbul de l’estació era ple, formant les dues files. La massiva afluència de ben segur obeïa a que la Maria es feia estimar, amb la seva manera de ser tan senzilla i també influïa el  plus d’aventura que li aportava l’estar casada amb un corresponsal de guerra anglès. Les cròniques no parlen de com va ser exactament aquella rebuda, un dia de novembre del 1941, amb ella embarassada del seu fill Ramon, si més no ens podem imaginar on van anar dirigides totes les mirades.

     En Henry i la Maria havien iniciat el seu festeig passejant per la Ribera fins a Terramar. Potser en un dia lluminós, d’aquells que captiven i et deixen bocabadat. El corresponsal, enamorat  de la sitgetana, i en aquell entorn privilegiat, de ben segur  que pel seu interior es repetia: “si això és  guerra que no vingui la pau”. Si no fos perquè en totes les guerres la pau és molt necessària.  

                                                                 J.Y.M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges, el dia 12 de febrer del 2021 )

FLORIDA HIVERNAL

      Es pot dir que la primera florida que alegra el paisatge hivernal és la flor de l’ametller, que reuneix una bellesa tan elegant com fràgil, que ens demostra que els detalls més simples es poden convertir en un plaer quan ens dediquem a la seva contemplació. L’ametller floreix conjuntament amb la mimosa, aquesta amb un groc d’una sublimitat espatarrant. 

      Per sota de l’ermita de Santa Bàrbara hi havia un camp, de dimensions generoses, en el qual tot eren ametllers. Curiosament era propietat d’un pescador, del popular “Americano”. En aquesta franja al llindar de la creu de terme, dels camps existents hi brotava quasi bé de tot: vinya, garrofers, ametllers i  també verdures. Allà hi havia la masia de can Lluçà i la terra adjacent de la qual en tenien cura els seus propietaris, en Pere Fusté Capdet i la seva muller Encarnació Franc Montsec,  tot el que collien ho venien a la plaça. Tenien dues filles la Rosa Maria Fusté que es va casar amb en Jaume Poch i la Lolita, Fusté aquesta es va emmaridar amb en Joan Camps que era fill dels del Fondac, la masia de l’altra costat de la carretera de Ribes. Per sobre del mas d’en Liri. 

        Una extensió de terreny que arribava fins a les vies de tren, amb un bon nombre, també de paranys. Amb la hisenda de can Milà, propietat dels Robert, de la qual en tenien cura la família Argilagós. Amb la bonica casa pairal que estan acabant de restaurar i es posarà al servei de l’atenció al turisme que arribi a casa nostra. 

     I a l’altra costat de la carretera, la sínia de ca la Dionisia que també tenia terra en aquesta franja que esmento. I la d’en can  Pairet, al costat del camí que conduïa a les cases de  ca l’Antoniet. Fins arribar a la sínia Robert de la qual en tenien cura la família Farré que tenien vaques, la llet la despatxava, una de les filles de la casa, la Teresina, mentre que els productes de la terra, cultivada pel seu pare, la seva altra filla Juanita,  el marit d’aquesta, en Joan Comas i el fill del matrimoni, la pròpia Juanita  els venia a la plaça, junt amb les seves filles, la Maria Dolor i la Montse.

     A la gent de mar, els pescadors els hi agradava decantar cap a les afores del poble,  deixant el mar a l’esquena. Donant plaer a l’olfacte amb les olors més refinades que les que desprenen  les ones quan es desfan damunt la sorra.  Tot  caminant  entre els colors que esquitxen el paisatge. Curiosament aquests pescadors acostumaven a portar a dintre el sarró uns quants grapats de sardines  per esmorzar i les  coïen al damunt d’unes vergues i, en aquesta època, acompanyades d’un manat  de ceballots  i entre espessigada i espessigada a la llefiscosa pell de les sardines, trago del bot amb  vi de can Baró, que es troba al capdavall del bosc de can Bruguera, just on comença la planúria de Ribes. A l’altra costat de Les Torrres i en línia amb les Casetes. 

     Va arribar el dia que aquesta terra es va deixar de treballar perquè la modernitat empenyia la transformació d’aquest sector, on avui llargues i amples avingudes limiten parcel·les on s’hi construiran cases. Mentre les màquines no van actuar, els ametllers del conegut pescador van seguir florint i la seva vellesa contrastava amb la decadència de l’entorn on l’herba s’aprofitava de la fertilitat de la terra per a créixer sense control.

     Amb tot l’ermita de Sant Bàrbara que quedava amagada, ara restaurada, es pot dir que ha ressorgit al peu d’una d’aquestes avingudes, junt amb la masia malmesa que porta el mateix nom, en uns terrenys propietat de la família Ballester. El mateix ha passat amb la masia de can Lluça, que la va comprar en Josep Mª. Tutusaus, ha quedat  a primera línia. Al construir aquesta avinguda va desaparèixer, però,  la finca Les Moreres que era propietat de la família Malivern. I de moment encara queda visible l’hort de la família Arbonès.

    En aquests verals conserven el protagonisme els horts que l’Ajuntament posa a disposició dels jubilats, pagesos ocasionals que ja sabien que la terra està molt baixa, si més no s’han pres l’activitat com una manera d’estar en forma i que a més són compensats quan la collita els hi és favorable i tornen a casa amb un cistell de faves, tomates, enciams... Fruit del sobtat cigró que un dia els hi va agafar per treballar-la.

    Uns horts que es troben en un enclavament privilegiat, des d’on el pintor Joaquim Sunyer va pintar la seva coneguda obra, Cala Forn.

    I degut a la pandèmia, fins aquí s’han traslladat els cultivadors de clavells. Situació que fa preveure que, en el moment de la florida, la seva flor engalanarà un entorn on, fins fa poc, hi florien els ametllers amb sintonia amb les flors de les herbes boscanes, com la  de les farigoles, el romaní, l’argelaga...

   Temps era temps, quan el nostre poble s’abocava al mar, en el qual hi trafegaven els pescadors de sempre. Avui, no estic segur si són només quatre o  cinc els patrons que surten a pescar. Un Sitges que donava l’esquena, literalment parlant, als camps i xermades, treballades per la gent de la pagesia. Actualment, majoritàriament representada, ves quines coses, per uns quants jubilats que han descobert que la  terra és el seu fort.

    Massa tard, en tots els sentits,  perquè ja no queda ni terra ni pagesos.

                            J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 5 de febrer del 2021)

TEMPESTES DE GENER

    Totes les tempestes arriba un moment que deixen una certa treva. Entre una i l’altra, aquest dilluns, ha coincidit amb la festivitat de Sant Pau, la Festa Major de la veïna població de Sant Pere de Ribes, si més no el seu veïnat per la circumstàncies actuals no l’han pogut celebrar com estan acostumats. De totes les festes majors de la comarca, aquesta la trobo la més bucòlica, perquè transcórrer entre vinyes i camins que s’endinsen cap a les interioritats de les muntanyes. I amb aquests bardisses blanques que a mi em tenen el cor robat, potser per la  seva simplicitat que només floreixen durant aquests mesos de tardor i hivern i que sobresurten per damunt de la monotonia que es reflecteix entre els ceps despullats i on només es fa palesa les seves soques recargolades d’un marró que es confon amb el de la terra.

    Aquest lloc de Ribes, l'ermita de Sant Pau, per tot el descrit i altres singularitats camperoles que hi coincideixen, conserva un encant que els pas del temps, sortosament, no l’ha canviat. Sembla talment com si els anys transcorreguts hagin passat de puntetes per a no desbaratar el seu encant.

    Amb ell hi va assimilat el record de personatges que, per la seva peculiar personalitat, contribueixen a mantenir un lligam amb una gent irrepetible per la popularitat que els distingia. I que portat per la meva admiració vers ells, de tant en tant procuro recordar a mena de senzill però emotiu homenatge que en vida, degut a això, a la seva senzillesa tan evident, ningú es va preocupar de posar en relleu. Aquesta vegada em torno a  referir a l’Alfons Ramos, el qual es presentava cofoi dels càrrecs amb els quals es distingia i que es reflectia en la seva tarja de presentació, la qual s’afanyava  a lliurar al seu interlocutor. En ella es llegia: Alfons Ramos, “Xipennai” professor de maraques i pandereta.     

    L’home gaudia de la festa major del seu poble, simplement sense fer res. Però és que només guaitar a aquest paisatge hivernal, tacat pel colorit del folklore i desbaratat el seu silenci pel so de les gralles, Què hi vols fer més? L’Alfons, però, era diferent ostentava un càrrec honorífic de docència interpretativa, al referir-se a les maraques i panderetes,  que mostrava orgullós en la tarja de presentació i que es sentia important, quan al seu poble es celebrava quelcom. S’hi podia sentir, perquè la seva manera de ser, tan planera i gens maliciosa, era el reflex de les seus integres i exemplars principis, que el van acompanyar sempre.

    La festivitat de Sant Pau tornarà a sobresortir el gener del proper any. Esperem que ho puguem tornar a celebrar com sempre s’ha fet i conservant, també, en la memòria el record de tants ribetans i ribetanes que de la seva manera d’ésser, n’han sorgit tants records que, avui, complementen els petits, grans, detalls de la història ribetana. Que ni les grans tempestes, que ara porten nom, han pogut arrabassar.

    Com la del gener de l’any passat que s’identificava amb el nom de Glòria i que, al seu pas, va deixar un panorama desolador en tota la costa. I quan encara es patien les conseqüències ens va sorprendre una de silenciosa que en cara perdura i que els científics la van batejar com a Copvid-19. Amb unes repercussions per a la salut de les persones que fa feredat. 

    Som altra vegada a un nou gener i torna a sacsejar-nos una altra tempesta, la Filomena. Molts de nosaltres li hem afegit el sobrenom de la Filomena de can Mas, en record a aquella també singular sitgetana que està en el record de tots els qui la vam conèixer, la qual es va fer popular per les excentricitats que compartia amb la seva germana Maria.

    El divendres de la setmana passada, en poques hores, ens va sorprendre una altra, l’Hortènsia Amb aquest pas esgotarem el santoral, davant un fet que cada vegada més es produeixen tempestes, a les quals no estem acostumats i que deixen importants destrosses.

   I el més lògic seria que quan ha passat el temporal retorni la calma, però no és així. Perquè llavors són els polítics que sacsegen les bases de la convivència. Ara la tempesta ha sobrevingut   a causa de les vacunes, doncs hi ha espavilats que no respecten els torns establerts, i a l’ocupar un càrrec de privilegi, se les enginyen  per vacunar-se quan encara no els correspon. D’aquí que la gent que van a davant s’esvaloten, i amb raó. Curiosament són la mateixa ciutadania que quan es començava a planificar l’ordre vacunació, eren de l’opinió que primer se la posessin ells, referint-se al governants i assimilats. Tanmateix al començar a vacunar i observar que no s’han produït reaccions de massa complicació, ni risc, cada vegada són més els qui no volen cedir el seu torn. Fins i tot aquells que es mostraven contraris a que els vacunessin, ara sembla ser que, amb bon criteri, cada  vegada  són més els qui van canviant d’opinió.

     Sembla ser que la propera tempesta ja té nom assignat, he escoltat dir que es dirà Ignasi. Cal demanar-li que sigui comprensiu amb nosaltres, perquè de tempestes climatològiques i polítiques  ja n’estem farts.  

                                                    J.Y.M.

    

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 29 de gener del 2021 )