EL NADAL A LES ERMITES

    

   El paisatge de Nadal no és un paisatge qualsevol i l’encanteri que el fa diferent es troba en el mateix hivern. Però encara hi ha més, es fa més real i íntim quan el sol es retira i la foscor empeny. A cada minut que passa el paisatge s’assembla a un pessebre acabat de fer. I si la posta es fa mirar, el mateix passa quan el dia neix. A casa nostra ho fa per darrera l’ermita de Sant Sebastià. I deu venir a ser com aquella nit, quan tothom es va posar a caminar guiats pe la llum de l’estel.

     I és que el paisatge de Nadal  també  és més de poble que de ciutat, perquè en els pobles hi coincideixen detalls que el fan més singular. I quan més petit és el poble més pinzellades de tradició nadalenca  hi trobem.

    Potser el nostre  va perdent el pedregui nadalenc si el comparem amb altres indrets, si més no encara conserva uns llocs que s’inspiren en aquest propera nit de la vigília, quan Josep i Maria  busquen un aixopluc per poder descansar i passar la nit.

     L’ermita de la Trinitat quan la nit s’imposa, una capa desordenada d’estels posa el sostre més natural i bonic de tots els que hom es pugui imaginar. També el silenci s’hi arrauleix, mentre que un fred gebrador fa que el lloc aconsegueixi tots els ingredients per a que el pessebre sigui més semblant al de veritat. Més enllà, apartant-nos del mar, engolida pel Massís del Garraf hi ha la que havia estat església del llogaret de Jafre. És fàcil imaginar la gent que hi habitava, deixar l’escalfor de la llar de foc per anar a Missa del Gall, acompanyant-se d’un fanalet. Una tradició que veïns de casa nostra hi van continuar anant a peu amb la mateixa finalitat.

      Un altre indret amb moltes similituds amb el pessebre, el trobem a Campdàsens, amb la seva capella al peu de les vinyes, on el silenci també s’ha imposat i ha fet emmudir el batec de la   campana que només repica el dia de la seva festa.

         I tornem a la vila per aturant-nos en una capella, que en aquestes vigílies bé podria acollir a la parella que busca posada. La de l’Hospital de Sant Joan,  que des del primer  dia  dona  aixopluc a les persones que hi acudeixen a la recerca de la tranquil·litat que tota persona anhela quan el camí es fa una mica més costerut. 

    Reprenem aquest, el camí,  i l’ermita de Santa Bàrbara se’ns mostra senzilla, perfecta per fer una aturada en aquesta nit. La llàstima que es troba desendreçada, abandonada. Quan amb l’excusa de la modernitat es van obrir nous camins, aquesta mateixa modernitat la va recuperar i l’ha posat tan a peu del camí, tant, que potser tornarà a sucumbir, no al pas dels anys però sí davant de la desídia de les persones,

      I d’allà arribem a l’ermita del Vinyet, un far que il·lumina el recorregut en aquest nit tan fosca, però estelada. Una ermita que ha inspirat molts pessebres, desprès de que tots hem tingut la mateixa visió, el mateix pensament. Un redós perfecte per aquesta parella que implora a la comprensió i l’hospitalitat de la gent. Sabedors que podria ser el lloc escollit, hi han disposat un pessebre que també és molt semblant al de veritat i igual que aquell, està envoltat de silenci i sota la protecció de la Mare de Déu del Vinyet.

      Sola, també rònega i malmesa, trobem a l’ermita de la Mare de Déu de Gràcia. On una mica més enllà de la seva ubicació hi ha  l’únic lloc del poble des d’on es veuen les muntanyes de Montserrat. Un altre punt de referència en aquest recorregut  de la Nit de Nadal. 

     I d’aquí el camí ens porta a l’ermita de Sant Pau de la veïna població de Sant Pere de Ribes. Situada entre vinyes, és potser l’indret on el pas del temps sembla que s’hagi aturat. Amb l’oratori del Sant Pau xic i no gaire lluny, el castell de Ribes i l’església vella. Un recorregut perfecte en una nit diferent.

     Josep i Maria tenen per escollir. Demà és Nadal i malgrat els moments difícils, la vida ens depara l’oportunitat de tornar a buscar, en aquest camí per on caminem, un recer on hi reneixin els petits detalls que tant ajuden a viure. Perquè els grans, aquests que de ben segur més anhelem, potser no fan la felicitat. 

    Que siguem molt feliços, ara i sempre.

                                    J.Y.M.

Article publicat a l'Eco de Sitges, el 23 de desembre del 2021

       

BARRAQUES DE PEDRA SECA

    

    L’instint d’aixoplugar-se ja va associat amb el fet de néixer, perquè la majoria dels mortals venim al món sota un sostre. Sí  que també és veritat que dissortadament no sempre és així, per tant ens podem considerar afortunats els qui hem tingut aquest privilegi. I per sempre més el cerquem, al mateix temps que considerem que poder viure a aixopluc és primordial.

     Potser influenciats per aquest instint, de ben jovenets, quan hem sortit de casa per endinsar-nos en jocs diversos, als minyons ens ha fascinat la idea de construir-nos, a recer d’un arbre de formes estrambòtiques, o en un lloc inhòspit de la natura, el que mal anomenàvem: “una cabanya”. On l’enginy feia possible que d’entre la simplicitat de tot plegat en sorgís un reduït espai cobert. Sense adonar-nos, era un exemple de l’instint de cercar un sostre al qual em referia. La “cabanya” era el nostre lloc secret, del qual ens sentíem propietaris, ( un altre dels sentits que mouen a la humanitat, el de la propietat)  on hi dipositàvem la nostra imaginació, de ben segur influenciats per les tendes que apareixien en les pel·lícules d’indis i “cowboys”.

     Per a nosaltres aquelles tan primitives construccions, ni així se les podria anomenar, tenien un especial valor i que també, sense adonar-nos,   desenvolupàvem un altre neguit, el de pensar com engrandir els dominis i fins i tot la voluntat de moure’ns per buscar un altre enclavament que estigués més ben situat. Vet aquí que ja de grans, ens han acompanyat aquestes mateixes aspiracions. I tant va arrelar  en el nostre   pensament  aquell ideari, que quan sortíem al camp i coincidíem amb una barraca de pedra seca, no podíem per més que anomenar-la: una cabanya.

      I tot obeeix als mateixos principis, la gent de pagès s’han vist amb la necessitat de poder disposar d’un lloc on resguardar-se en cas de mal temps, ell i l’animal que l’ajudava. Ells mateixos amb la pedra, com a principal i únic material, han fet pròpia la teoria que manifesta: “Tota pedra fa paret”. Els pagesos han estat especialitzats en cercar la bona disposició de les pedres, ja sigui per a construir aquetes barraques, o per a fer i reconstruir marges, amb els quals limitar els seus dominis. 

     Aquests dies s’ha clausurat a can Falç de Mar l’exposició que s’anunciava amb la ja vella conclusió: “Tota pedra fa paret”. Una mostra itinerant, organitzada pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, aquí l’exposició ha comptat amb el recolzament del Grup d’Estudis Sitgetans.  per posar en valor el patrimoni cultural que representen aquestes singulars construccions de pedra seca. A tot Catalunya n’hi ha 29.000 d’inventariades. D’elles 1.133 es troben a la comarca del Garraf. 

    En la tasca de col·laborar per inventariar tot aquest patrimoni,  hi participa un grup sitgetà que responen a la identificació del Drac Verd, també vinculat al GES, del qual en són membres: en Josep Pasqual ( que ens va deixar l’any passat), Ramon Artigas,   Joan Trias, Andreu Camps i en Robert Rovira.  En el llenguatge habitual, a tot el que sobrepassa l’afició, se’n diu passió. Aquesta els mou per a que cada festa sortir a la recerca d’una d’aquestes barraques i la troballa agafa caire de descobriment, quan n’apareix una amagada entre la vegetació. 

   En Josep Pasqual, mentre els seus companys mesuraven les dimensions, ell feia un croquis on hi apuntava, a més de les mides, la característiques més rellevants. Pocs dies abans de la seva mort havia deixat enllestit el  que feia el número 7.419. 

     Una admirable tasca que en el seu dia van deixar constància en la publicació d’un llibre, i que per donar visibilitat a l’existència d’aquestes barraques, dues de les quals han estat traslladades des dels seus antics enclavaments per a col·locar-les en dos indrets molt apropats al nostre àmbit: a la rotonda de can Pei, procedent del Fondo de Montseva  i  a l’encreuament dels nous carrers  que s’han obert a frec de l’ermita de Santa Bàrbara i que es trobava en els camps de l’altre costat de l’ermita del Vinyet.

    La seva presència, l’elegància que transmet la senzillesa de la seva pedra,  contrasta amb les noves edificacions que les envolten, amb  parets d’això que anomenen “pladur”. Construïdes damunt les terres on hi havia hagut més d’una d’aquestes barraques, i ja no diguem dels paranys. Unes noves barraques, perquè encara hi ha qui diu: “vaig cap a la barraca”, quan es refereix anar a casa, que de compra costen una milionada i que al pas dels anys potser no faran el goig que seguiran fent moltes de les barraques de pedra que  es mantindran  de peu i sense haver de restaurar les seves façanes. 

                                                             J.Y.M.

( article publicat a l'Eco de Sitges, el 22 d'octubre del 2021)

FLORIDA HIVERNAL

      Es pot dir que la primera florida que alegra el paisatge hivernal és la flor de l’ametller, que reuneix una bellesa tan elegant com fràgil, que ens demostra que els detalls més simples es poden convertir en un plaer quan ens dediquem a la seva contemplació. L’ametller floreix conjuntament amb la mimosa, aquesta amb un groc d’una sublimitat espatarrant. 

      Per sota de l’ermita de Santa Bàrbara hi havia un camp, de dimensions generoses, en el qual tot eren ametllers. Curiosament era propietat d’un pescador, del popular “Americano”. En aquesta franja al llindar de la creu de terme, dels camps existents hi brotava quasi bé de tot: vinya, garrofers, ametllers i  també verdures. Allà hi havia la masia de can Lluçà i la terra adjacent de la qual en tenien cura els seus propietaris, en Pere Fusté Capdet i la seva muller Encarnació Franc Montsec,  tot el que collien ho venien a la plaça. Tenien dues filles la Rosa Maria Fusté que es va casar amb en Jaume Poch i la Lolita, Fusté aquesta es va emmaridar amb en Joan Camps que era fill dels del Fondac, la masia de l’altra costat de la carretera de Ribes. Per sobre del mas d’en Liri. 

        Una extensió de terreny que arribava fins a les vies de tren, amb un bon nombre, també de paranys. Amb la hisenda de can Milà, propietat dels Robert, de la qual en tenien cura la família Argilagós. Amb la bonica casa pairal que estan acabant de restaurar i es posarà al servei de l’atenció al turisme que arribi a casa nostra. 

     I a l’altra costat de la carretera, la sínia de ca la Dionisia que també tenia terra en aquesta franja que esmento. I la d’en can  Pairet, al costat del camí que conduïa a les cases de  ca l’Antoniet. Fins arribar a la sínia Robert de la qual en tenien cura la família Farré que tenien vaques, la llet la despatxava, una de les filles de la casa, la Teresina, mentre que els productes de la terra, cultivada pel seu pare, la seva altra filla Juanita,  el marit d’aquesta, en Joan Comas i el fill del matrimoni, la pròpia Juanita  els venia a la plaça, junt amb les seves filles, la Maria Dolor i la Montse.

     A la gent de mar, els pescadors els hi agradava decantar cap a les afores del poble,  deixant el mar a l’esquena. Donant plaer a l’olfacte amb les olors més refinades que les que desprenen  les ones quan es desfan damunt la sorra.  Tot  caminant  entre els colors que esquitxen el paisatge. Curiosament aquests pescadors acostumaven a portar a dintre el sarró uns quants grapats de sardines  per esmorzar i les  coïen al damunt d’unes vergues i, en aquesta època, acompanyades d’un manat  de ceballots  i entre espessigada i espessigada a la llefiscosa pell de les sardines, trago del bot amb  vi de can Baró, que es troba al capdavall del bosc de can Bruguera, just on comença la planúria de Ribes. A l’altra costat de Les Torrres i en línia amb les Casetes. 

     Va arribar el dia que aquesta terra es va deixar de treballar perquè la modernitat empenyia la transformació d’aquest sector, on avui llargues i amples avingudes limiten parcel·les on s’hi construiran cases. Mentre les màquines no van actuar, els ametllers del conegut pescador van seguir florint i la seva vellesa contrastava amb la decadència de l’entorn on l’herba s’aprofitava de la fertilitat de la terra per a créixer sense control.

     Amb tot l’ermita de Sant Bàrbara que quedava amagada, ara restaurada, es pot dir que ha ressorgit al peu d’una d’aquestes avingudes, junt amb la masia malmesa que porta el mateix nom, en uns terrenys propietat de la família Ballester. El mateix ha passat amb la masia de can Lluça, que la va comprar en Josep Mª. Tutusaus, ha quedat  a primera línia. Al construir aquesta avinguda va desaparèixer, però,  la finca Les Moreres que era propietat de la família Malivern. I de moment encara queda visible l’hort de la família Arbonès.

    En aquests verals conserven el protagonisme els horts que l’Ajuntament posa a disposició dels jubilats, pagesos ocasionals que ja sabien que la terra està molt baixa, si més no s’han pres l’activitat com una manera d’estar en forma i que a més són compensats quan la collita els hi és favorable i tornen a casa amb un cistell de faves, tomates, enciams... Fruit del sobtat cigró que un dia els hi va agafar per treballar-la.

    Uns horts que es troben en un enclavament privilegiat, des d’on el pintor Joaquim Sunyer va pintar la seva coneguda obra, Cala Forn.

    I degut a la pandèmia, fins aquí s’han traslladat els cultivadors de clavells. Situació que fa preveure que, en el moment de la florida, la seva flor engalanarà un entorn on, fins fa poc, hi florien els ametllers amb sintonia amb les flors de les herbes boscanes, com la  de les farigoles, el romaní, l’argelaga...

   Temps era temps, quan el nostre poble s’abocava al mar, en el qual hi trafegaven els pescadors de sempre. Avui, no estic segur si són només quatre o  cinc els patrons que surten a pescar. Un Sitges que donava l’esquena, literalment parlant, als camps i xermades, treballades per la gent de la pagesia. Actualment, majoritàriament representada, ves quines coses, per uns quants jubilats que han descobert que la  terra és el seu fort.

    Massa tard, en tots els sentits,  perquè ja no queda ni terra ni pagesos.

                            J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 5 de febrer del 2021)