Amb aquesta seran dues Pasqües que les Caramelles no surten al carrer per oferir les seves cantades, tot i que gràcies a les noves tecnologies no ens quedem sense un tastet de les mateixes. M’he volgut afegir a aquestes iniciatives aportant el record de moments viscuts dintre el sublim ambient caramellaire.
En el si de cada una de les tres Colles s’alternen unes singularitats de les quals en són protagonistes els seus participants: cantaires, músic i els respectius mestres que les han dirigit i fins i tot alguns irrepetibles portadors del pal de la cistella. A tot això hi cal afegir els llocs més carismàtics del poble on els cants i la música es retroben.
Pel meu gust la nit del dissabte ofereix molts al·licients que es van accentuant a mesura que aquesta avança. De tots és conegut que la primera cantada es produeix davant de la casa de la vila, amb autoritats al balcó i el poble que envolta a les colles. Allà la cantada delata una mica els nervis davant el moment de la veritat, més accentuats moments abans de sortir dels respectius locals, quan els solistes que tenen la responsabilitat de solejar hi arribaven amb el coll tapat amb bufandes i mostrant, alguns més que altres, una mena de por escènica, que ells mateixos magnificàvem com si es tractés d’anar a cantar al Liceu. També totes aquestes exageracions s’anaven difuminant a mesura que transcorria la nit.
Quan el senyor rector i vicari de torn, la Vetlla Pasqual no la celebraven a les dotze de la nit, les colles desprès de cantar a l’Ajuntament la següent casa era a la rectoria, on esperaven els dos sacerdots abocats a la finestra principal. Un altre detall s’afegia a la curiositat, es tractava dels llums de carbur que portaven les colles per tal de poder il·luminar les partitures dels músics, degut a que la il·luminació dels carrers no era tan potent com ho pot ser ara. Ja tenim, en aquests llums portàtils, un altre element a afegir a aquest racó de la rectoria, perquè aquella llum matisava el colorit de les barretines dels cantaires. En aquell moment i en aquest racó tan entranyable, els cants i la música ja anaven perfilant una combinació extraordinària.
Amb els anys s’hi va afegir la casa on vivia i passava consulta el Dr. Pere Serramalera Cosp, al carrer d’en Bosc. Un racó dels més bonics del poble, per a mi allà ha estat i ho continua sent el lloc on el cant de les Caramelles aconsegueix el súmmum de la interpretació per l’acústica que ofereix. A la porta el doctor, lluint el seu corbatí, junt amb la seva muller la Sra. Lola Fuguet. Abans de començar, cada any es produïa el mateix protocol, el protagonitzava en Josep Roca Colet. El xicot tenia per costum elevar fins al doctorat la feina dels qui ell considerava mereixedors d’aquet tracte, si més no per a ell quasi tots eren doctors. Arrecerat a la finestra de can Mec, en Roca tenia davant seu a un doctor amb tots els ets i uts, al qual en Roca mostrava gran admiració, per tractar-se d’un doctor de carrera, que també ell l’assimilava als qui tenien un ofici i alguna que altra afició. De mi mateix, el doctor Yll, em deia que tenia tres carreres... Quan, sense anar més lluny, ell mateix esdevenia catedràtic de la seva pròpia popularitat, també amb tres carreres: servidor de la mútua del seu cosí, solista de les Caramelles i la veu cantant en els acompanyaments dels oficis religiosos. Que per cert, el seus cants sobresortien per damunt de la resta de feligresos i fins i tot els acabava més tard que ells. Una vegada el rector mossèn Joaquim Comas Xirau, acabada la missa, va cridar en Roca a capítol i li va comunicar que en aquella missa, era la de 10 de les festes de precepte, que es deixes de fer els seus sobre cants, que ho feia molt bé però que cantés sense floritures. La susdita qüestió semblava que havia quedat entesa i acceptada per part del cantant. Un altre dia, però, els cants d’en Roca tornen a sobresortir. Una altra vegada és reclamat a la sagristia i el Sr. Rector li recrimina que semblava que havia entès la recomanació que ell li havia fet. En Roca li va respondre que havien quedat que no ho faria a la missa de 10, però que aquella era la de 11 i d’aquesta no li havia dit res.
Altres espais on les cantúries aconseguien el millor acoblament eren en els carrers estrets, com en el de la Carreta, on quasi s’assolia la perfecció i el solistes es mostraven molt més confiats. Hi contribuïa l’entorn, aquella il·luminació tènue a la qual em referia, l’hora avançada de la nit i la potencia de les veus, també la dels instruments dels músics, no és tan estrident com al començament.
Ja a les dues o les tres de la matinada, el Liceu, em perdonaran l’exageració, quedava curt. I així s’arribava a l’hora del ressopó, amb més gana que son, i acabava amb un engrescament generalitzat, enmig del qual el mateix Roca oferia el seu selecte repertori de cançons i feina hi havia per a fer-lo callar.
El proper any hi tornarem. Bona Pasqua.
J.Y.M.
( Articole publicat a l'Eco de Sitges, el 1 d'abril del 2021)
