EL CARNAVAL DEL SILENCI

    Estic convençut que mai les festes de Carnaval s’havien anunciat ni havien tingut incidència amb aquest afegitó del silenci, excepte en els anys difícils de la guerra. Perquè la festa de Carnestoltes va associada a una disbauxa on el silenci hi té la partida perduda. Si més no en aquests darrers dies, quan sorties al vespre bans del tot de queda, els carrers ja estaven solitaris i predominava aquest silenci tan anormal per les dates.

   També, tot sigui dit, quan el Carnaval s’anunciava com a “Fiestas de Invierno”, degut a les circumstàncies per les quals el Carnaval no es celebrava com ara, perquè si no estava del tot prohibit, quasi. Degut a tot això, pels carrers tampoc hi havia massa rebombori, però no era un motiu per a que  els veïns no sortíssim  de casa per a veure el degoteig de disfresses que s’anaven alternant. Ara passava un o una disfressat de monja, altre fent el coix, no hi faltaven els pirates ni tampoc els toreros... atenent que es prioritzava la sàtira al lluïment. I  no anava organitzat amb això que ara coneixem per les rues, sinó que cadascú anava per ell, aquell silenci només el desbaratava, amb rialles i mostres d’admiració per part del públic que ho presenciava, que tampoc era gaire nombrós, perquè de gent de fora no en venia, podem dir que només érem els de casa, un Carnaval familiar. I quan aquestes disfresses havien fet un parell de passades pel Cap de la Vila, el seu recorregut quedava limitat entre el Prado, el Retiro i viceversa, que és on, en les seves interioritats,  es feien populosos balls. Així que aviat els carrers tornaven a  quedar en silenci.

    Va ser en el primer Carnaval de la democràcia, el 1976, quan el Retiro i el Prado van organitzar un Carnaval que acabaria tenint el carrer com el centre neuràlgic de quasi tota la festa, en detriment de les Societats, on aquells balls, amenitzats per les millors orquestres del moment, es pot dir que  han passat a la història. A partir d’aquí les músiques van apagar les veus del carrer. De primer el recorregut estava amenitzat per les bandes de música locals i no va tardar gaire a incorporar-se xarangues, fins que les carrosses es van equipar d’un potents altaveus, amb els quals la música que amplifiquen, és tan potent que fins i tot  fa vibrar els vidres de les cases i han acabat ofegant el so de la música interpretada pels músics. 

   Entremig de tota aquesta moguda va sorgir un  mitjà de televisió local que va ser de molta utilitat per les persones que preferien veure l’evolució del Carnaval sense moure’s de casa. Em refereixo a Telefot incorporat al 1986. Que gràcies a un personal molt perseverant,  van fer possible que la connexió fos una realitat. No fa gaire en Josep Mª. Alegre, que per cert, m`ha facilitat tota la informació que trobaran més endavant,   explicava les dificultats que van haver de vèncer per trobar un canal  des d’on enviar el senyal per a que aquest fos difós,  sense interferir amb els altres canals de televisió que tenien una emissió consolidada. 

   Els components de “Telefot”, quan ara es compleixen els 35 anys i salvant alguna omissió involuntària, eren: En Lluís Marcé, que va tenir la idea. Li va posar nom i a més va ser el responsable del guió, en Blai Fontanals; l’Albert Solé Baqués, responsable de l’emissió; la realització a càrrec d’en Ramon Ibáñez; retolació, de la mà d’en Lluís Albors; material tècnic, Josep Maria Ruiz; tècnic electrònic, Josep Mª. Alegre. A la redacció: locutors, Josep Mª Rosés, Vinyet Sánchez. Responsable dels esports, Paco Muñoz. Home del temps, Trino Carbonell. Càmeres: Josep Mª: Ruiz, Josep Lluís Ferret. Tècnic de so: Albert Solé Pascual, Carles Fusté, Fede Comas. Grafisme electrònic: Josep Mª. Alegre. Regidor: Joaquim Torrents. Atrezzo: Felipe Amate. Perruqueria Sunsy Tort. Maquillatge: Angi Torras. 

    En una de les primeres emissions en Jànio Marti i en Talino Plana, van fer un bolo d’home del temps degut a que el titular, en Trino Carbonell, tenia la grip. A l’any 1987 es va incorporar en Carles Sánchez, ell i en Josep Mª. Alegre, amb la retirada el 1988 d’en Ramon Ibáñez que s’incorporava a la TV de Ribes,  van ser els responsables de les retransmissions.

  A principis dels anys 90 s’incorpora la Mónica Gallardo que posa veu a la retransmissió de les rues. Mentre que en Vicenç Morando realitza la feina de càmera mòbil. Que es va fer popular per la seva feina i per l’anorac lilós, amb el qual es resguardava del fred. Va coincidir també amb la incorporació d’en Toni Plana a la il·luminació i en Samuel Juarros com a regidor. En els últims anys, la Sira Puig i en Joan Tutusaus, també varen col·laborar en les retransmissions en directe.  

    Darrera el “Telefot” hi havia un gran i eficient equip. A davant dels televisors a molts sitgetans/es que  gaudien de la seva bona feina. Avui, gràcies als mitjans actuals, podem seguir  al moment les incursions carnavalesques que els sitgetans fem a Vilanova i les que els vilanovins fan a Sitges. Amb el més complert silenci, per a no ser descoberts i que provoca molta expectació, en aquest temps de silencis en benefici de la salut.

                                                    J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 19 de febrer del 2021 )

QUAN LA PARET ÉS UNA OBRA D'ART

Les parets exteriors de les cases de Sitges han experimentat una sèrie de canvis d’acord amb les continuades tendències que marquen els estils arquitectònics. De la més absoluta simplicitat, passant per l’estil modernista fins al disseny més actual.

    En aquests darrers dies, al visitar els museus,  en un dels audiovisuals que es projecten, se’ns ha mostrat l’evolució de tot l’entorn  on  està emplaçat el conjunt museístic, amb la consegüent evolució de les obres i, amb elles, la desaparició de les cases que s’aixecaven en el indret. I que si un cop acabades les obres de Maricel mostrava un conjunt monumental excepcional, quan observem la simplicitat d’aquell racó, en el seu estat pur, també havia d’oferir un encant molt  més associat a la d’un poble de pescadors, on les façanes de les cases lluïen un blanc enlluernador.

    Conclusió, les cases mostraven una construcció molt peculiar de planta baixa i pis, com a molt. Fora d’algunes excepcions que la construcció constava de més pisos, fins que els “Americanos” van fer construir les seves cases senyorials que, per l’estil de l’arquitectura emprada s’han convertit en una joia que es complementa amb la història que identifica als estadants de cada una d’elles. De la mateixa manera que la urbanització de Terramar  va conferir al passeig, que en va sorgir, una categoria que a ajudat a enaltir el nom del poble.

   Això pel que fa al nucli urbá i la corresponent expansió cap als nous indrets urbanitzats. No obstant cap a la banda de muntanya, sobresortien les masies més conegudes del nostre terme, fins ajuntar-se amb les d’Olivella, on destaca el singular edifici de la Plana Novella que en una antiga masia en Pere Domènech i Grau va habilitar aquest Palau que és una icona del Massís del Garraf. Però entre tot això hi cap la modèstia d’unes construccions molt més simples que la gent de la pagesia construïa arrecerades a les seves terres de conreu,  per aixoplugar-se en cas de mal temps i per guardar-hi les eines, són les cabanes de pedra seca. Una construcció que realitzaven els mateixos pagesos, com també estaven experimentats en fer marges de pedra. Tant n’era la seva destresa i la tècnica emprada que encara avui molts marges i cabanes no han sucumbit  al pas dels anys.

     D’aquests exemples es desprèn que la gent que treballava la terra sabia també treballar la pedra, arribem a aquesta conclusió quan observen aquests marges amb una alineació de pedres ben posades, sense que en sobresurti més una que l’altra. D’aquí que tots els germans Montornès disposaven d’un bon coneixement i professionalitat  per treballar amb aquest material. Ho havien après al seu poble d’Ascó, fent i desfent marges i altres construccions.

    Però potser qui més ho dominava era l’Agustí Montornès i Pino, que va realitzar uns treballs en pedra extraordinaris. Segur, però, que la seva obra de més volum ha estat la paret que he volgut sintetitzar en el títol de l’article. Que es troba a Aiguadolç, damunt el port, en el carrer de la Creu de Sant Gregori. Sempre que em trobo per l’entorn aprofito per apropar-m’hi i tornar admirar aquest mur que és una vertadera obra d’art. Guarda una harmonia i una estètica  que la fan única. Es tracta del tancament d’una finca particular, on es fa palesa la destresa i les bones arts de l’Agustí, el qual  amb la col.laboració d’un ajudant, va ser capaç de culminar un treball d’una envergadura  que deixa bocabadat a qui ho contempla. Vam gaudir, com tantes vegades, de la seva companyia mentre es dedicava a posar una pedra damunt de l’altra. Durant aquestes trobades, en el nostre taller, ens explicava l’evolució del treball i ho feia amb el rigor que el caracteritzava i amb poc marge per colar-li alguna  broma. Quan l’Agustí ja arribava al final de la paret, va allisar una pedra, li va gravar un recordatori en llatí: “ fecit, A. Montornès 25-5-1977”  i la va col·locar en un lloc visible. Venia a ser com posar el punt i final a una obra que no l’havia escrit, les úniques paraules eren aquestes, tampoc l’havia pintat, ho havia aixecat i donat forma a cops de tallantó,  amb l’art que portava a dintre i amb la tossuderia del seu tarannà. Quan ho va tenir acabat, quasi  cada dia s’hi apropava per observar els detalls d’un treball del qual n’estava molt cofoi. Qui contempli el conjunt em donarà  la raó.

     També músic, de l’anomenada bateria, component de l’orquestra Mozart, l’amic ens delectava amb el relat de les seves vivències musicals, moltes d’elles compartides amb els de casa. Que per la seva acurada sensibilitat, tot sovint, posava exemples concloents de les dues vessants  de l’activitat musical, l’agradable  i la que no ho és tant. Junt amb la seva muller, la Carme, havíem compartit, amb la resta de companys, aquells peculiars dinars de músics pels voltants de la festivitat de Santa Cecília, els quals es desenvolupaven entre un ambient sensacional, hi contribuïa aquelles excentricitats, les quals tot sovint esmento, dels propis músics.

     Degut a l’amistat amb l’Agustí i sabedor que ens agradava les obres de pedra, un dia ens va convidar a fer una visita a la casa pairal del seu poble, on hi  vivia un germà. Va ser una sortida memorable, on ell i la Carme van exercir d’excel·lents amfitrions i allà vam poder guaitar, amb gran admiració, a la bodega de la casa sota una preciosa volta de pedra que havia construït el seu pare. Un exemple que delatava que la família Montornès feia molts anys que remenaven pedres. I que les treballaven i encaixaven amb una acurada precisió, com es pot admirar, repeteixo, en aquesta paret d’una finca de l’Aiguadolç.  Han passat els anys i llueix com quan la va acabar, es pot dir que la seva vida professional ha quedat perpetuada en aquest testimoni i en el gran ventall de records que els seus amics conservem d’ell.

                                                                                                    J. Y. M.