AMOR EN TEMPS DE GUERRA

"L'amor en Temps de guerra és un amor especial i la resta és història, som nosaltres". Conclusió  de l’amic Ramon Bucley, referint-se als seus pares i que he trobat apuntada en la  interessant exposició “Nunca se save”.

     Sitges en poc temps ha esdevingut com un corresponsalia de guerra, en temps de pau, per a recordar les penúries que van passar gent nascuda o vinculada al nostre poble. Primer va ser l’interessant exposició que va organitzar el Grup d’Estudis Sitgetans, comissionada per en Jordi Milà, dedicada a posar en relleu el sofriment que van patir els nostres protagonistes en aquells nefasts camps d’extermini, dels quals era molt difícil poder sobreviure.  

       La segona aportació,  il·lustrada, està també relacionada amb la guerra, tot i que té una lectura molt diferent. Es tracta de posar en relleu detalls de la trajectòria d’un periodista anglès, Henry Bucley, corresponsal de guerra del diari “Daily Telegraph” i que amb la missió de donar cobertura  de la nostra Guerra Civil, un dia  va fer cap a Sitges. On, coses de l’atzar, aquí va conèixer a la que seria la seva esposa i mare dels seus tres fills, la Maria Planes Izabal. 

     La Patrícia Bucley, la seva neta, va trobar en la casa familiar abundants fotografies, oblidades a l’interior d’un armari. Moltes tenien com a rerefons imatges de guerres que el seu avi havia presenciat i altres de l’entorn familiar. Un material amb el qual va tenir la brillant idea de donar a conèixer. I així, amb l’ajuda de l’Anna Nicolau, la Judit Porta, amb el disseny de la Natàlia Butí, han recreat, al Miramar, el testimoni del corresponsal que dóna a conèixer  la  duresa de les confrontacions bèl·liques i en mig d’aquestes,  com la vida íntima recobrava sentit.                            

      La Maria s’havia criat en un ambient distingit, degut a la personalitat del seus pares,  en Josep Planes i Robert , el noi de can “Xiquillo”. i la Maria Izabal Ferrer, filla de la matalasseria del mateix carrer Major. En Josep va ser batlle de Sitges i propietari de la fàbrica del gas. Càrrecs que li conferien  un status social que complementava  amb l’efervescència cultural del poble. La Maria,  junt amb el seu germà Ramón -en Francesc i en Josep van morir joves- van estar sempre associats a aquests corrents culturals. Coincidia amb que la casa familiar del carrer Major, tenia a poca distància altres fòrums  establerts. Una mica més enllà hi vivia en Salvador Soler i Forment, i tot seguit la casa del doctor Benaprés. Per aquestes tres cases hi van passar tot el bo i millor dels representants de les lletres i les arts que vivien a la vila o hi venien a fer una visita.

     Tal com li va passar a en Henry Bucley, com he dit,  quan va visitar Sitges  un dia de l’any 1938 i el destí va fer que coincidissin ell i la Maria Planes que estava acompanyada de la Maria Dolors Bertran. Es dona la coincidència que elles dues, junt amb la Pepa Gumà, van ser les fundadores i copropietàries de la botiga “Tres” al Cap de la Vila. D’aquí l’enunciat tan concret, inspirat en la suma total d’aquelles empresàries de la moda. Un establiment de prestigi, que va continuar molts  anys obert i que últimament  regentaven les dues filles de la Pepa, la Marta i la Sílvia.

    Una altra curiositat fa referència als costums que protagonitzaven el veïnat  del poble. Aquest consistia en acudir, ja avançada la tarda,  a l’estació del tren i  des de l’andana a la sortida a la plaça, es formaven dues files, una davant de l’altra, deixant un passadís al mig, i la distracció es nodria de veure arribar la gent que venien de Barcelona. Mentre els congregats, comentaven detalls dels coneguts, així com d’aquells que no havien vist mai i la seva visita els encuriosia.

     En una ocasió va ser anunciat que tal dia arribaria la Maria Planes, i que venia lluint embaràs. La notícia es va estendre ràpid, sobretot entre els tallers de modistes. Com el que tenia la Trini Curtida que estava situat  en el pis on vivia amb els seus pares i el seu marit, en Rodrigo Hill. També en el carrer Major, concretament en la casa de davant mateix de la de doctor Benaprés. 

   Aquella vesprada el vestíbul de l’estació era ple, formant les dues files. La massiva afluència de ben segur obeïa a que la Maria es feia estimar, amb la seva manera de ser tan senzilla i també influïa el  plus d’aventura que li aportava l’estar casada amb un corresponsal de guerra anglès. Les cròniques no parlen de com va ser exactament aquella rebuda, un dia de novembre del 1941, amb ella embarassada del seu fill Ramon, si més no ens podem imaginar on van anar dirigides totes les mirades.

     En Henry i la Maria havien iniciat el seu festeig passejant per la Ribera fins a Terramar. Potser en un dia lluminós, d’aquells que captiven i et deixen bocabadat. El corresponsal, enamorat  de la sitgetana, i en aquell entorn privilegiat, de ben segur  que pel seu interior es repetia: “si això és  guerra que no vingui la pau”. Si no fos perquè en totes les guerres la pau és molt necessària.  

                                                                 J.Y.M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges, el dia 12 de febrer del 2021 )