DETALLS DESAPAREGUTS DEL NOSTRE PAISATGE

      Els dies empenyen a les setmanes, aquestes als mesos i aquests als anys. Entremig es van alternant detalls que apareixen i desapareixen segons van canviant els aspectes i els costums del viure quotidià.  Aquest viure té per companyia un seguit  de paisatges i cap és igual, només es manté amb una certa  perspectiva el que emmarca una mirada, però només que aquesta es mogui una mica, el paisatge ja és un altre. El mateix que es transforma amb el pas dels anys. Els de la meva edat encara hem tingut el privilegi de poder guaitar, per poc temps, al paisatge sitgetà que mantenia la tònica de recrear-se en un poble net i ordenat.

      Passava quan, caminant per la voreta del mar, t’allunyaves només una mica i et giraves  per guaitar al que havies deixat enrere, i es repetia la imatge de sempre: la platja, el mar i les muntanyes, les quals conservaven un aspecte que mantenia pocs canvis, amb les barques varades a aquesta platja de sota l’església i les muntanyes que sorgeixen del seu darrera es mostraven tal com eren, muntanyes esquitxades de verd que contribuïen a conferir aquesta sensació de redós, de protecció davant les bufades dels vents que venen de no saps  on, però intueixes que  de molt lluny. Fins que les van començar a gratar per plantar-hi cases, allà on hi creixien els pins, farigoles, romanís i espígol. Poc a poc ha anat  desapareixent  la muntanya com a tal i amb ella aquella sensació de protecció. Fins i tot  quan passeges per la mateixa voreta del mar, estàs exposat a les moltes mirades que sorgeixen de sota la creu de sant Isidre i es perden en els límits de Vilanova.

    D’això els més urbanites ho atribuiran a la grandesa de la modernitat, si més no em vull fixar en un petit detall que aglutina i resumeix molts aspectes. Al reduït replà de quasi el capdamunt de les escales petites que permeten accedir al Baluard des de la Fragata, allà damunt de l’estreta barana de pedra, on aquesta ja no es mostra inclinada, sinó planera, hi havia dos cossis, més o menys grans, que lluïen una impactant florida de geranis vermells, només protegits, per tal de no caure al buit, per una simple protecció de ferro. Hi sobresortia aquell esclat de vermellor, que no es  podeu imagiar el goig que feia. No sabria dir si en tenien cura els veïns de les casetes que s’arrengleraven en el tram final de l’escala o  jardiners d’ofici. Fos qui fos, els dos cossis mostraven el testimoni d’una acurada sensibilitat i també una gran exemple d’urbanitat. Els geranis van contribuir a engalanar un espai on, degut a la proximitat amb la grandiositat de l’església parroquial, no hi podia existir  comparació possible, però sí un petit detall que en concentra molts altres.

     Com el que aquells cossis van estar en aquests enclavament durant molts anys i sense que la maliciosa cuca, que ara els ataca, hi fes acte de presència. Una cuca que ha vingut per quedar-se, una petita mostra de les plagues i  virus que ara ens assetgen. Un altre aspecte a tenir molt en compte és que mai ningú va gosar arrancar cap gerani, ni molt menys llençar els cossis  al buit. Era quan la gent del poble i les persones que ens visitàvem estàvem educats en uns principis que resultava impensable fer una cosa així. El mateix pas del temps va fer recomanable treure els testos d’aquest lloc, perquè el més suau que podia passar seria que no deixessin créixer el geranis i el més greu que els llencessin a l’esplanada de la Fragata, amb el consegüent perill que això suposa. Un petit exemple dels canvis que es produeixen en la societat en la qual vivim i ens relacionem.

       El mateix ha succeït  amb el blanc de les cases, que era una identificació tan neta com admirada, que de seguit va inspirar un eslògan que ho magnificava: La Blanca Subur. La permissivitat o la poca sensibilitat han anat matisant aquella blancor i la que persisteix està exposada a l’acció despietada de  pintades i guixades. Un altre detall que nosaltres, i ja no dic els nostres pares i avis, mai ens hagués passat pel pensament fer cas omís al missatge que transmetia el contingut d’aquelles rajoles: “No embruteu les parets, la netedat és un gran senyal de civilització”. Una civilització que dona mostres de flaquesa i, el que és pitjor, d’agressivitat.

    Un altre dels detalls que han desaparegut del nostre paisatge i aquest amb un ben raonat sentit comú, han estat les travesses de pedra que s’alternaven, al mig del carrer, com les que existien en la pujada de l’Ajuntament, i que estava  destinat a la seguretat dels cavalls que, enganxats al carro, hi transitaven per arribar fins a la plaça. Aquests intervals de pedra i terra tenien per finalitat que no rellisquessin en la seva embranzida per tal de superar la pujada . El mateix entramat es trobava en la baixada de la Biblioteca i al davant del Cau ferrat.  Al desaparèixer els cavalls i carros,  aquest detall del terra, ja no tenia raó d’existir

      Pel camí hem perdut molts altres detalls, alguns de comprensibles i altres amb el raonament que els temps han canviat. Total, que no podem exposar a la vista res amb cara i ulls. Sabem d’on venim però no cap on anem.

   

                                    J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 26 de febrer del 2021 )