EL CARNAVAL DEL SILENCI

    Estic convençut que mai les festes de Carnaval s’havien anunciat ni havien tingut incidència amb aquest afegitó del silenci, excepte en els anys difícils de la guerra. Perquè la festa de Carnestoltes va associada a una disbauxa on el silenci hi té la partida perduda. Si més no en aquests darrers dies, quan sorties al vespre bans del tot de queda, els carrers ja estaven solitaris i predominava aquest silenci tan anormal per les dates.

   També, tot sigui dit, quan el Carnaval s’anunciava com a “Fiestas de Invierno”, degut a les circumstàncies per les quals el Carnaval no es celebrava com ara, perquè si no estava del tot prohibit, quasi. Degut a tot això, pels carrers tampoc hi havia massa rebombori, però no era un motiu per a que  els veïns no sortíssim  de casa per a veure el degoteig de disfresses que s’anaven alternant. Ara passava un o una disfressat de monja, altre fent el coix, no hi faltaven els pirates ni tampoc els toreros... atenent que es prioritzava la sàtira al lluïment. I  no anava organitzat amb això que ara coneixem per les rues, sinó que cadascú anava per ell, aquell silenci només el desbaratava, amb rialles i mostres d’admiració per part del públic que ho presenciava, que tampoc era gaire nombrós, perquè de gent de fora no en venia, podem dir que només érem els de casa, un Carnaval familiar. I quan aquestes disfresses havien fet un parell de passades pel Cap de la Vila, el seu recorregut quedava limitat entre el Prado, el Retiro i viceversa, que és on, en les seves interioritats,  es feien populosos balls. Així que aviat els carrers tornaven a  quedar en silenci.

    Va ser en el primer Carnaval de la democràcia, el 1976, quan el Retiro i el Prado van organitzar un Carnaval que acabaria tenint el carrer com el centre neuràlgic de quasi tota la festa, en detriment de les Societats, on aquells balls, amenitzats per les millors orquestres del moment, es pot dir que  han passat a la història. A partir d’aquí les músiques van apagar les veus del carrer. De primer el recorregut estava amenitzat per les bandes de música locals i no va tardar gaire a incorporar-se xarangues, fins que les carrosses es van equipar d’un potents altaveus, amb els quals la música que amplifiquen, és tan potent que fins i tot  fa vibrar els vidres de les cases i han acabat ofegant el so de la música interpretada pels músics. 

   Entremig de tota aquesta moguda va sorgir un  mitjà de televisió local que va ser de molta utilitat per les persones que preferien veure l’evolució del Carnaval sense moure’s de casa. Em refereixo a Telefot incorporat al 1986. Que gràcies a un personal molt perseverant,  van fer possible que la connexió fos una realitat. No fa gaire en Josep Mª. Alegre, que per cert, m`ha facilitat tota la informació que trobaran més endavant,   explicava les dificultats que van haver de vèncer per trobar un canal  des d’on enviar el senyal per a que aquest fos difós,  sense interferir amb els altres canals de televisió que tenien una emissió consolidada. 

   Els components de “Telefot”, quan ara es compleixen els 35 anys i salvant alguna omissió involuntària, eren: En Lluís Marcé, que va tenir la idea. Li va posar nom i a més va ser el responsable del guió, en Blai Fontanals; l’Albert Solé Baqués, responsable de l’emissió; la realització a càrrec d’en Ramon Ibáñez; retolació, de la mà d’en Lluís Albors; material tècnic, Josep Maria Ruiz; tècnic electrònic, Josep Mª. Alegre. A la redacció: locutors, Josep Mª Rosés, Vinyet Sánchez. Responsable dels esports, Paco Muñoz. Home del temps, Trino Carbonell. Càmeres: Josep Mª: Ruiz, Josep Lluís Ferret. Tècnic de so: Albert Solé Pascual, Carles Fusté, Fede Comas. Grafisme electrònic: Josep Mª. Alegre. Regidor: Joaquim Torrents. Atrezzo: Felipe Amate. Perruqueria Sunsy Tort. Maquillatge: Angi Torras. 

    En una de les primeres emissions en Jànio Marti i en Talino Plana, van fer un bolo d’home del temps degut a que el titular, en Trino Carbonell, tenia la grip. A l’any 1987 es va incorporar en Carles Sánchez, ell i en Josep Mª. Alegre, amb la retirada el 1988 d’en Ramon Ibáñez que s’incorporava a la TV de Ribes,  van ser els responsables de les retransmissions.

  A principis dels anys 90 s’incorpora la Mónica Gallardo que posa veu a la retransmissió de les rues. Mentre que en Vicenç Morando realitza la feina de càmera mòbil. Que es va fer popular per la seva feina i per l’anorac lilós, amb el qual es resguardava del fred. Va coincidir també amb la incorporació d’en Toni Plana a la il·luminació i en Samuel Juarros com a regidor. En els últims anys, la Sira Puig i en Joan Tutusaus, també varen col·laborar en les retransmissions en directe.  

    Darrera el “Telefot” hi havia un gran i eficient equip. A davant dels televisors a molts sitgetans/es que  gaudien de la seva bona feina. Avui, gràcies als mitjans actuals, podem seguir  al moment les incursions carnavalesques que els sitgetans fem a Vilanova i les que els vilanovins fan a Sitges. Amb el més complert silenci, per a no ser descoberts i que provoca molta expectació, en aquest temps de silencis en benefici de la salut.

                                                    J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 19 de febrer del 2021 )

GUSTET DE XATÒ

   A banda de la disbauxa d’aquests dies de carnaval, des de temps antics, els costums gastronòmics també han estat ben acollits entre tant rebombori. Ahir, dijous gras, amb l’arribada del Carnestoltes, i el passat  diumenge amb l’espectacular i sensacional escenificació de la presentació de la Reina, un espectacle mai vist,  comença a rodar el carnaval. No obstant, a casa nostra, ja fa uns dies que l’ambient i els actes s’han avançat i fixem-nos que també la part gastronòmica té el seu protagonisme; com l’arrossada  popular organitzada per la colla Aliguinhos que va tenir lloc als jardins del Retiro, amb una participació multitudinària.

  Si més no el plat fort d’aquestes diades és el xató que, amb bona presència de comensals, té lloc a les societats del poble i   en les llars de casa nostra. És una xatonada que sempre s’ha fet en aquest dijous gras i el dimecres de cendra, fins i tot quan en teoria el carnaval estava prohibit. Recordo que als tallers s’acostumava a plegar una mica abans per tal de condimentar el xató, perquè s’havia de menjar no massa tard, amb la intenció de que passessin unes hores abans d’anar a dormir i així donar temps  de pair-lo bé.  Curiosament, i no sabria explicar el motiu, ha estat un plat en què la preparació ha implicat  als  homes. No és per generalitzar, tot i que sembla ser que ens ha agradat tenir-ne, com aquell que diu, l’exclusiva. Dels pocs condiments que les senyores deixen ficar cullerada als marits als qui, sembla ser, els hi agrada preparar la salsa. Prova del que acabo de dir, durant el temps que van tenir lloc els concursos per obtenir el reconeixement  de mestre xatonaire , sovint el nombre d’homes participants superaven al de les dones.

      Era el cas d’en Joan Mellado que tenia cura de la preparació de les xatonades i els ressopons  del Retiro. I al Prado trobàvem a en Joan Ramon Gimeno i la seva muller l’Engracieta Serrano. El xató és el plat que té el privilegi d’encetar i tancar les festes de Carnestoltes, acompanyat de les truites d’escarxofes i botifarra. I de postra la coca de llardons. I a partir d’aquí la festa ha transcendit de manera paral·lela amb l’aspecte gastronòmic. Així, els ressopons eren molt apreciats en els transcurs d’aquells balls de nit i que consistia amb un plat de sípia ofegada o carn amb pèsols. A aquella hora, fregant la matinada, desprès de saltar i ballar, s’agraïen aquets platillos típics d’aquests dies, als quals  s’hi afegia la circumstància que les panxes es mostraven balderes, em refereixo que  no anaven gens sobrades.

   Treure el ventre de pena, ha estat un exercici que no sempre estava a l’abast de les circumstàncies i que s’agreujava amb l’arribada de la quaresma, que mana abstenir-se de menjar carn els divendres. Que no significava haver de passar més gana que la que anava amb consonància amb la butxaca. Les arengades eren part de la solució fàcil, no obstant els plats que s’han preparat per complir amb el precepte, no són per desestimar. Així tenim: patates bullides amb bacallà i all i oli, o ous bullits amb carxofes i pèsols amb un suquet per llepar-se els dits.

    Avui, a les nits carnavalesques, els acompanyen uns altres elements gastronòmics si així es poden definir els apreciats “bocates” . O les patates que fregeixen els populars “patateros”, com la família Castellanos i la gent del que serà sempre “el Sol i Sombra”, la família Pedrosa. Situats un al costat de l’altre, en una cantonada de carrer on això de la patata ja tenia molta influència. perquè a pocs metres, en els baixos de la casa dels Sastre,  hi havia la xurreria “La Violeta”. De cara al públic  hi estaven la Sra. Lola i la Ramona que de per si ja eren un espectacle; amb un prominent pitam i de silueta gruixuda, que dissimulaven amb uns davantals més blancs que la neu.  I si això els hi pot semblar poc, es pintaven els llavis més vermells que la capa d’un torero. En aquestes que va canviar la dependència i el relleu va resultar tot el contrari del d’abans;  eren un parell d’homes més prims que una regalèssia recargolada. A un més que a l’altre, la patata no li feia dir res, preferia la música de “Zarzuela”  que des de que obrien fins que tancaven sonava a tot drap  tot el repertori d’aquest gènere i, quan l’ocasió ho requeria, ho feia la música adient al que es celebrava.  

   Actualment, en aquestes nits de carnaval, potser es beu més que no pas es menja. Els ressopons  es reserven per a la nit del dissabte de Glòria, on curiosament ni així s’hauria d’anomenar, perquè les colles de Caramelles  que antany els seus components esperaven amb deliri aquella hora de la matinada, quan  acabada la cantada de la nit, tenia lloc el ressopó en les respectives societats. Actualment sembla ser que  el fan abans de sortir, quan podríem parlar, doncs, de sopar.

        Així, sense adonar-nos, el carnaval ha anat  perdent una part de l’element gastronòmic que s’hi associava. Sobretot, ja ho he explicat altres vegades, en aquells anys difícils, quan a les interioritats més rebuscades dels budells s’hi teixien  tranyines, degut al poc menjar que hi arribava, la picaresca se les enginyava per modelar un cos de dona que es feia mirar, de manera que als homes els hi entrava una “pirramenta” amb la qual tot era poc. I així, que menys que pagar-li el ressopó a l’acompanyanta.

   El mateix els hi passava a alguns cantaires de les caramelles, que s’hi apuntaven perquè sabien que sota la cistella tenien assegurats, com a mínim, un ressopó i un dinar.

    La pizza les hamburgueses... han rematat la jugada. Sortosament sobreviu el xató que és una exquisida menjada de començament i d’acabament.

    Que com deia l’amic Vicenç Morando, en aquestes pàgines, vostès ja m’entenen.   

                                                                                     J. Y. M.    

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 28 de febrer del 2019 ) 

UN DEL PRADO FENT EL VERMUT AL RETIRO

A la Festa Major hi van associades moltes singularitats. Una  que he trobat molt emotiva ha estat la salutació que dedica l’amic Vicenç Morando en el revés de l’estampa  de l’Ofici religiós. Ha escrit: “Benvingut Nadal d’estiu.  T’esperàvem...”.  M’ha agradat molt el seu contingut.

    Dies abans, però, la Festa començava amb el pregó d’en Talino Plana, el qual va transcórrer entre el domini de dues professions:  el de dimoni i la de sitgetà. De les quals aporta un ampli currículum que el va ratificar a mesura que  s’anava alternant entre un ofici i l’altre. I passava de l’infern al cel, tot recreant-se en l’anècdota protagonitzada pel seu representant a la terra, el nostre Senyor Rector, mossèn Josep Pausas, del qual es va referir a les “tres volteretes” que va fer al volant del seu cotxe en la tarda del dia de Reis. El pregoner va  entaular un paral·lelisme entre l’oli i el vi de missa. Però exagerant amb el nombre de  figueretes; d’una volta  ell en va apuntar fins a tres. Es va curar en salut i no va voler quedar curt. Anècdotes com aquesta el seu pregó en va estar farcit.

     El trasllat de la imatge del Sant al Prado, ja feia dies que va despertar una gran curiositat. I seguidament, com el mateix pregoner insinuava, no hi va faltar qui proposes  que en alguna de les properes exposicions pogués tenir lloc al Retiro. Sortosament aquelles fortes rivalitats que caracteritzaven als seguidors d’una i altra Societat ja fa temps que han desaparegut, perquè d’haver continuat, la decisió del pendonista de ben segur que hagués propiciat una forta controvèrsia.

  Encara amb el ressò de l’entrada de gralles i de les sardanes i la sortida dels balls de les dues, es va passar  a recollir la imatge. Era tard, fregant les 11 de la nit. La processó va ser llarga, però de ben segur que a en Toni Tudela se li va fer curta, perquè  davant de les emocions viscudes hagués volgut aturar el temps, per poder-s’hi recrear millor. Al poc de sortir de l’església, ens va sorprendre el tro del coet que anunciava el primer senyal del Castell de Foc, que va entusiasmar a tots. El resultat del qual cada any es resumeix amb la mateixa frase: “Aquest any com mai”.

  I aviat ens desperta la matinal. Veure-la sortir en plena foscor, dirigint-se cap a la platja Sant Sebastià, és sensacional. Això fa que la claror del dia s’afanyi per ser-hi. No hi és a temps  per saludar el pas dels gegants, però sí a partir del ball de bastons. A la claror del dia li agrada l’espectacle i si queda.

      L’Ofici de Festa Major és un acte comú en tots els pobles, on l’anada i la sortida del mateix és costum acompanyar a les autoritats amb música. Sortosament a casa nostra disposem d’una bona banda, com hem pogut constatar. També, durant forces anys, en el programa oficial, quan es referia a l’Ofici religiós, no hi faltava aquesta apreciació: “Glosarà la vida del Santo un eminente orador sagrado”.Una altra frase mítica. Fins que els senyors rectors que s’han succeït en la nostra parròquia han estat el únics responsables de fer el sermó. Una vegada més,  mossèn Pausas aconsegueix, amb la seva facilitat de paraula i una barreja de respectuosa ironia,  que les seves paraules es converteixin en una bona lliçó del seu exercici al capdavant de la nostra parròquia. Però que tampoc es talla  quan ha de dir les coses pel seu nom.

    Com així va passar, quan durant l’espectacular sortida d’Ofici i un cop a la plaça hi quedava poca gent. Entre aquesta, des del balcó de l’Ajuntament, va poder distingir a dos sacerdots i dirigint-se a un d’ells li cridava: “ Ei! Tu no has vingut a l’Ofici ”. Si més no va arribar  puntual per a l’hora del dinar. Per tant, en un bon moment, no estava tot perdut.

    Els concerts de Festa Major són  un altre denominador comú de tots els pobles que la celebren.  On quasi tothom enraona mentre els músics interpreten  el repertori que han vingut preparant des de fa temps. Un mal moment per donar a conèixer el resultat del seu esforç . Al Retiro amb la presencia de la Suburband i al Prado amb la Cobla Maricel i un combinat de gralles. També les dues Societats  s’alternen en quant al detall de convidar a les autoritats i pendonistes. Aquesta vegada els ha donat la benvinguda l’Elena Ferré, presidenta del Retiro. I un cop asseguts, el pendonista, Toni Tudela,  va fer un comentari que m’ha semblat, després del pregó, dels  més genials que he escolat durant tots aquests dies: “Tants anys preparant el vermut  del Prado, per acabar, avui, fent el vermut al Retiro”.   Una coincidència  que els més acèrrims de les dues Societats haguessin llençat el crit al cel.

   A la nostra processó se li escau a la perfecció, la conclusió que diu: “la processó és llarga i el ciri és curt”. Doncs  les feres fogueres i els gegants, es retiraven de l’apoteòsica ballada final quan ja  no era el dia de Sant Bartomeu.   La festa s’acabava just estrenat el dia de Sant Lli. On un altre vermut s’ha convertit en tradició. Com la missa en record de tots els nostres difunts amb els quals hem compartit altres festes majors i que tenim ben presents. Entre ells aquells:  mossèn  Jaume Berdoy, en Jofre, en Coté, en Ramon Soler, i en  Mompel...

    Ho contempla també en Vicenç , en el text  de l’estampa: “Perquè necessitem moments  per pensar en els qui, enguany, no viuran la Festa Major que hagueren volgut viure”.

   I amb la ballada final a la platja Sant Sebastià, a càrrec de la Cobla Maricel, i un breu castell de foc, es dona per finalitzada la Festa Major. Viscuda amb intensitat i emotivitat i amb les consegüents felicitacions a la nova Comissió que presideix la Maica Díez –Alcón.

                                                                                   J. Y. M.

  

  

(Article publicat a l'Eco de Sitges, el 22 d'agost del 2018 )

RETRATAR SITGES

He heretat dels de casa l’afició a la fotografia, degut a la complicitat adquirida m’ha permès seguir de prop l’evolució d’aquest art en tots els seus vessants. He perdut hores de dormir acompanyant al pare en aquell quarto fosc, on de la foscor, només rebaixada per un feble resplendor vermell, sorgia de entre els líquids  les imatges en blanc i negre.

    El procés era més o menys llarg, si comptem des de que es comença per captar  la imatge amb la màquina. Aquest primer pas  mantenia en suspens als autors, els quals només pensaven en  l’angle que seria el més adequat per fer la fotografia, com així l’hora del dia, per a combinar llum i ombres.

   Els aficionats disposaven d’una bona temàtica allà a la platja de les barques.  Valoraven molt els dies de sol, amb el cel blau, però tacat de núvols blancs. Una combinació que s’acompanyava de l’obsessió  per a que  el blanc de la nuvolada ressaltés  damunt el gris clar del cel en aquelles fotografies en blanc i negre.  Contribuïa la presència de les barques de llum i de fons l’església. El conjunt oferia una combinació sensacional.

   En un temps em què  per a fer fotografies havies de recórrer a les màquines més o menys sofisticades  i  si volies fer una trucada telefònica, havies de despenjar l’auricular del telèfon fixat a la paret  i esperar que l’operadora et demanés el número de l’abonat amb el qual volies parlar : “ posem amb el 53”. Un temps d’espera i la veu a l’altre costat. Succeïa això  en el transcórrer de  la dècada dels cinquanta.

   Uns cinquanta anys i escaig després, el telèfon va amb nosaltres allà on anem. Un invent sensacional que a més ens permet fer fotografies i si s’escau les podem enviar-les  per tot el món. O simplement les guardem, en diuen, a la memòria.

   l’Anna Monzó, coneixedora de les arts que esmercen  dos sitgetans, en quant  aquesta modalitat de retratar amb el telèfons per a després “penjar” les fotografies a la xarxa, amb el mètode anomenat “Instagram”, l’artista sitgetana va considerar que era el duo perfecte per integrar-los en la sèrie d’exposicions iniciada sota el títol de “Binomis” i que té lloc al Miramar. El passat divendres en Vicenç Morando i l’ Àlex Ferret inauguraven la seva exposició de fotografies realitzades amb el telèfon mòbil.

   Un esclat de llum i una variada mostra  de formes i colors, amb el testimoni de la gent de Sitges, és el que ens ofereix l’Àlex , fotografies fetes a amb l’ajut d’aquest invent tan simple però tan suggestiu com és el pal  amb el qual es val per a realitzar-les i que d’aquesta manera  pot sobresortir per damunt els caps de la gent. Quan d’aquest mètode en diguem fer un “selfi” ,  una paraula nova en el vocabulari fotogràfic , amb el qual no ens cal parar el trípode convencional.

   En Vicenç de les paraules passa a la imatge i entre les dues coses entaula una harmonia ben relacionada. Des del micròfon, amb el seu estil tan seu, ens explica el que passa al poble i parla amb els seus protagonistes. Quan, deixa l’estudi de la ràdio i passeja pels carrers, es dedica a retratar Sitges. Sap trobar el moment oportú, l’evolució del paisatge, la instantània que se li interposa al seu pas. I estic convençut que feta la fotografia li agrada perquè no hi té d’afegir cap paraula i això per un professional de la parla, trobo que és molt relaxant. És quan verament  es  fa palès allò que diguem que “una imatge val més que mil paraules” .

   El cap de setmana passat va coincidir també  amb la inauguració de la catorzena edició del Fotomaig, que organitzen els fotògrafs del GES, successors de l’emblemàtic Sitges Foto Film. Aquells aficionats que passejaven els neguits que els hi comentava. Quan avui existeixen moltes eines informàtiques que permeten millorar la qualitat de les fotografies i poder treure  tot allò que fa nosa, fins el punt que, realitzat el treball,  no sabem apreciar on comença i acaba el procés, perquè  només se’ns mostren resultats quasi bé immillorables , això fa que una fotografia, a simple vista mediocre, la podem transformar en quasi una obra d’art. Només es tracta d’estar avesat amb el domini de les noves tecnologies. Hem aprés, i permeteu-me l’expressió, a ser tramposos, ni que sigui per millorar la qualitat de les nostres fotografies. No sé si això  és bo o dolent, però sí que, davant una fotografia, al menys a mi em passa,  afloren  els dubtes en quant a l’autèntica originalitat d’aquesta.   

En Morando i l’Alex a cada “ retratu” que fan, com així ho pronunciàvem,  aporten el testimoni gràfic dels llocs del poble: festes, tradicions i la seva gent. Ara, amb tantes facilitats per fer fotografies, tots retratem Sitges. I quan l’ocasió ho requereix, aprofitant aquest marc únic, ens hem fet el nostre “retratu” familiar, només allargant el braç.

  Aquest dies al Miramar s’exposa una breu història del poble en imatges, realitzades amb el telèfon. I a les sales on s’exposa l’obra del Fotomaig, se’ns mostra  l’art que sorgeix entre tantes fotografies com es fan ara, ja sigui amb les càmeres  digitals o amb el mòbil. Són tantes les imatges que cada dia queden  immortalitzades que les generacions futures podran seguir l’evolució del poble pràcticament al minut . Això farà que la gent no notaran tan la transformació, com ens passa ara al veure una fotografia antiga si la comparem amb la transformació que s’ha obrat  amb el  pas del temps.

Altra cosa és la nostra pròpia imatge que cada dia que passa es va transformant una mica. Per a dissimular les seqüeles del pas del temps, també es poden aplicar les tècniques actuals i fer els retocs pertinents a la fotografia. .Però el que aniria bé, per a la pròpia imatge, seria una màquina de treure anys.

 De moment hem quedat, el que se’n diu, ben retratats.

                                                                                    J. Y. M.

   

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 19 de maig del 2017) 

Quan la "O" sona "U"

  Tot i tenir cura de la parla, la pronunciació no sempre l’adaptem a l’autenticitat de la llengua. Per tant  molt sovint el  català no flueix amb tota la seva puresa, perquè hem adquirit uns vicis que resulten difícils de corregir.

   Me’n vaig adonar l’altre dia escoltant el brillant pregó del clavell que van pronunciar, als jardins del Retiro, en Florenci Salesas  i la Cèlia Sánchez- Mustichs. Precisament va ser amb  el pronunciament del nom de la Societat on la pregonera va fer un aclariment, amb el qual fins i tot reblava en una de les suposades  autenticitats del sitgetanisme.

    La Cèlia va arribar a Sitges, captivada per l’entorn i sobretot per les festes de Corpus que, de joveneta, havia vingut a gaudir junt amb la seva família. Transcorregut el temps i ja assentada entre nosaltres va ser l’Antoni Sella, director del setmanari, però abans president de la Societat retirista, qui li va condicionar el sitgetanisme, del qual  presumptament volia fer gala la Celia, fent-li l’observació, que no podia dir que era sitgetana d’adopció, fins que no deixés de pronunciar Retiro, destacant la o, i es decantés per la pronunciació que majoritàriament emprem la gent del poble, quan l’anomenem el “Retiru”.  I és que la pronunciació correcta ens trasllada a espais molt més  allunyats i com coneixem  el popular parc de Madrid.  Una altra curiositat que va lligada a la història de la Societat, aquesta per castellanitzar el nom d’un eficient empleat, afectava a  en Manuel Delgado, a qui tots l’anomenàvem en Manolo, mai per Manel o Manuel. Així com els recordats germans, en Josep i en Francesc. Per a tots més coneguts per la versió castellana d’en  Jose i en Francisco.

   El mateix lèxic, en quant a la terminació i efectes de pronunciació  afecta al “Pradu” , doncs se’ns fa difícil anomenar-ho amb la correcció que suposa fent notar la “o” final ,  que també sona a localització castellana.

    En una de les col·laboracions, en aquest mateix setmanari, d’en Vicenç Morando, referint-se a les proximitats del Carnaval. Escrivia que algú es va interessar per la seva implicació al preguntar-li: “Murandu –una altra influència de la u-  ja tens l’anorac a punt ?”. Referint-se a  aquesta peça d’abric que el reporter feia servir a cada retransmissió del nostre Carnaval i que ja formava part de la indumentària carnavalesca, tan variat , però, la seva en concret, tan repetitiva. Em trasllada al record de a la camisa ratllada i plena de cremades, per les guspires dels dimonis i feres fogueres, que en Trino Carbonell es posa  a cada vigília de Festa Major i llueix, de manera, especial, durant l’entrada de gralles. La seva indumentària s’ha convertit en un emblema del conjunt de tot plegat que conforma aquest acte destacat  de la nostra Festa.

   Entre la o i la u s’estableix una tradició verbal que es basa en la incorrecció però, al mateix temps, aquesta irregularitat, sense adonar-nos, ha establert uns nexes que, en aquest cas, a part dels associatius, serveixen per integrar a un vocabulari especial, el del sitgetanisme. Que no és altre que anomenar els llocs mitjançant  un vocabulari que ens és molt familiar. Així per referir-nos al carrer Sant Francesc l’identifiquem com el de “ Sant Franciscu “.  Sortosament les noves generacions no entren en aquest error i el pronuncien amb la correcció que pertoca. Però tot i la sort de poder viure integrats en una ben fonamentada normalització lingüística, no  han tingut el plaer de conèixer personatges tan populars, com el que just ocupava un petit espai en aquest quasi començament del carrer Sant Francesc,  el també anomenat: “el concu” , en lloc de conco. Denominació que va passar al seu fill que va morir jove. Tota la família, amb la Pepeta Ferret, la seva muller,   havien assentat càtedra en aquell reduït taller d’ataconador que era com una ambaixada del sitgetanisme, coneguda arreu,  i del populisme ben entès entre els seus convilatans, on tan es parlava de futbol, de política com de les petiteses  que influïen en la rutina del  dia a dia.

    Quan per Corpus torna el protagonisme al Cap de la Vila, per centrar l’essència de la festivitat, en l’altar que es disposa en el centre d’aquest punt neuràlgic. La festivitat d’aquest any, no se perquè, m’ha recordat la que tenia lloc en un dels dijous que lluïa més que el sol, potser degut a que el nombre de carrers que fan  catifes sembla anar en augment. Això associat amb el retorn d’un nombre considerable de visitants que venen al poble atrets per aquesta florida i que amb el canvi de dijous a diumenge sembla ser que va crear confusió i va minvar el nombre de visitants. Un altre detall a favor de la festa és que la processó allarga el seu recorregut i torna a passar pels carrers on han confeccionat catifa  i no es deixa a la presencia testimonial dels gegants per trepitjar les catifes, degut a que la processó hi havia deixat de passar.

    Observo, amb satisfacció, que la vila torna a recuperar la solemnitat de la celebració de la festivitat del  Corpus. S’ha notat en la qualitat artística i floral que han mostrat els carrers, a la meritosa continuïtat de l’exposició de clavells, també amb l’ornamentació dels balcons i aquests espais afegits com l’entrada del Palau de Maricel, amb l’original ou com balla I el Pati Blau, entre altres,  en un florit homenatge al Senyor del Cau i sobretot a les senyores que mantenen el costum de portar-li  el ram durant tot l’any. La distribució d’aquest artístic escampall de clavells s’ha desenvolupat  d’acord amb l’encert que han tingut en Francesc Parra i en Javi Quintanilla.

      Davant tants elements atractius, només queda expressar admiració amb aquesta Oh! Per reblar: “que macu”. Excepcionalment incorrecte, només per mostrar interès a interpretar l’enunciat  de l’encapçalament.

 

                                                                                  J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 31 de maig del 2016)