LES DONES DE CASA NOSTRA

   Aquest dilluns vam celebrar el dia Internacional de la Dona, sortosament en un context d’igualtat que es desmarca dels temps quan s’havien mogut en inferioritat de condicions. Amb tot, les sitgetanes sempre han tingut un protagonisme destacat en la nostra societat, que ha sobresortit en molts aspectes.

   Tanmateix no tot va relacionat amb els costums predominants, en uns anys quan  ara ens sembla desposseïts de tota lògica, en aquell temps s’avenia a una normalitat absoluta. Començant amb que moltes parelles de joves  quan es casaven anaven a viure amb els sogres, sigui amb el pares d’ella o amb els d’ell. Només aquest detall ens proporciona un exemple de submissió on els resultats de la convivència depenia de la manera d’ésser de tots plegats. De que hi hagués bona harmonia entre ells quasi sempre hi tenia molt a veure la jove que entrava a la casa, la qual havia de mostrar molta mà esquerra quan s’esqueia haver de trampejar tensions, que ja de normal sorgeixen en el conviure del dia a dia.  Quants plors no es van haver d’empassar aquelles noies i dissimular davant la presència del marit per tal de que no es produís un malestar difícil  de gestionar.  

    En aquelles circumstàncies, la sogra i la jove es repartien les tasques de la casa. La nouvinguda, que ja arribava alliçonada per la seva mare en quant, en deien, saber portar una casa, acabava d’aprendre a cuinar i més d’una vegada superava les bones arts culinàries de la mestra que tenia a prop. Desprès d’haver rentat els plats de dinar,  s’asseien les dues a sargir mitjons i a repassar la roba que prèviament havien rentat. En una rutina que començava de bon matí, quan escombraven el seu tros de carrer, anaven a comprar la llet i el pa, i s’apropaven fins a la plaça.

     Una rutina que malmetia moltes aspiracions, perquè aquelles sitgetanes havien perdut l’oportunitat de haver pogut cursar estudis i que coincidia amb un altre equivoc, quan es considerava que la dona estava predestinada a casar-se, a tenir fills i a tenir cura d’aquests, de l’espòs i de la casa. No obstant no tot girava a l’entorn d’aquesta “norma”, perquè també és cert que en aquells temps poques economies familiars eren prou folgades com per poder sufragar una carrera universitària, fos noia o noi el destinatari. Així que ja els hi estava bé preparar-les per administrar la casa. Perquè quantes economies no han crescut gràcies als dots de bones administradores que han portat a terme les dones? Quan moltes vegades, també gràcies a elles, s’ha salvat la nau del naufragi.

    De tots és conegut la definició que aglutina no pocs aspectes, quan es diu: “casat casa vol”. De quan em refereixo quasi bé ningú es podia permetre comprar-se un habitatge  i potser ni tan sols poder anar de lloguer, d’aquí que una solució era anar a viure a casa dels pares. Aquesta convivència conjunta propiciava que la mainada, nascuda del jove matrimoni, tingués una relació més estreta amb els avis i que aquests, arribada l’hora, morien en la mateixa casa on havien nascut.

    La gran majoria d’aquelles sitgetanes no havien cursat estudis superiors, però s’havien enriquit de les ensenyances que els hi propiciava la vida i el sitgetanisme, que també refiava d’elles per a que la vila fos més distingida. Dones que emblanquinaven les seves cases i desprès guardaven permanentment  la galleda de la calç darrera la porta del cancell i quan observaven una refregada a la façana de seguida s’afanyaven a recórrer a l’escombreta. Que han posat flors als balcons i les han recollit per a donar continuïtat al Ram de tot l’Any, que elles mateixes van instaurar per homenatjar la memòria de Santiago Rusiñol. Dones que durant la resta dels dies van cosir sabates i jaquetes de pell. I algunes van esdevenir modistes, com les recordades Elvira Albors, que també va mostrar les seves aptituds  d’artista, i la Glòria Argenté, que fa poc que ens han deixat. 

      Dones emprenedores que igual tenien cura d’uns ben assortits galliners, o anaven a l’hort i cavaven la terra com un home. Altres s’havien abraçat a l’art, les lletres. I dones tan senzilles i populars com la Paquita, que estiu i hivern anava amb faldilles i mitjons curts, eficient enllaç de can Muiño. També la  Maria Capdet, filla de l’Enric de les cadires.  La “Nitus”,  col·laboradora de la Toia que sempre assentava l’haver entès  on s’havia de fer una costura, amb aquell “tupetu, tupetu”, que evidenciava la seva eficiència. Sitgetanes que deixaven al descobert les seves més genuïnes genialitats, però que també eren unes pencaires. Sense totes elles, aquest Sitges no hauria mamat de les virtuts que han esdevingut un exemple d’estima al poble. I que avui també elles coordinen i col·laboren en aquestes pàgines del setmanari. I inclús el dia a dia de la vila està, per primera vegada en la història local, en mans d’una alcaldessa.

   En honor a les sitgetanes  d’ahir i a les d’avui, com a les dones que, amb les seves famílies, han vingut a viure entre nosaltres,  a totes elles la meva més sincera admiració i afecte.

                                                                 J.Y.M.

( Articole publicat a l'Eco de Sitges, el 12 de març del 2021)