LA FESTA DELS MÚSICS

    

                   Les cases d'en Jaume Vidilla, en Jaumet de la llet

El mestre Gabriel Pallarès tot sovint feia servir aquesta expressió: “La música és molt bonica, la llàstima que s’hagi de tractar amb músics”. I ho deia amb raó de causa, perquè molts dels músics que havia tractat mostraven unes excentricitats que dificultaven l’entesa entre l’intèrpret i el mestre.

   Un músic també del mateix poble, de Valls, que en Pallarès, en Joan Roca, més popularment conegut per en Manxet,  era de l’opinió  que més val ser més persona que no pas  músic. De ben segur que es referia a aspectes de convivència, partint que sent educat i gens eixelebrat les excentricitats no són tantes i permet una més bona convivència entre companys. Per contra un gran músic, el recordat Ricard Viladesau, discrepava totalment d’aquesta teoria, quan deia: “Els prefereixo fills de puta però que bufin”. Ell mateix era un gran músic, però sembla ser que de caràcter una mica excèntric. En la seva llarga trajectòria com a component de la Principal de la Bisbal, quan actuaven amb formació de Cobla, sent ell el primer tenora, tenia al seu costat a un bon intèrpret de tible, l'Àngel Pont, si més no  entre ells dos no es parlaven. Heus aquí un altre exemple del que jo anomeno excentricitat, però quan era el moment de fer parlar els seus respectius instruments, el diàleg que s’establia entre ells dos es feia escoltar i causava admiració.

    Quan en Magí Almiñana  fa fundar l’orquestra els Iberos del Jazz, comptava entre els component de la formació, tots joves sitgetans, a un de més veterà, en Jaume Vidilla, conegut popularment per en Jaumet de la llet, perquè disposava de cabres en els dominis d’on vivia, en aquestes cases totes iguales  del carrer Joaquim Sunyer. Doncs bé, quan en Magí demanava als seus músics anar vestits de blanc, per a la propera actuació, en Jaumet compareixia tot vestit de negre o viceversa. Vet aquí una de les genialitats d’un bon músic ( tocava el clarinet i el saxofon). Com aquesta altra quan, durant un assaig, ell feia l’advertiment que aquell ballable no sortia prou be i que calia assajar més,  el director li donava la raó i convocava un altre assaig. Llavors succeïa que tothom hi acudia menys en Jaumet. Increpat per la seva absència, l’home raonava que a ell ja li sortia bé, eren als altres que no. 

    Un altre dels components, en Manel Urgellès,  a qui la mateixa veu popular el coneixia per en Papallona, tocava el saxo tenor i tenia la virtut de treure de l’instrument un so i una manera de dir que es feia escoltar. Com així passava quan els Iberos actuaven a la Piscina que llavors, junt amb l’Hotel Terramar, regentava la companyia hotelera  HUSA.  A la nit, durant l’actuació, quan la gent passejava pel Passeig, s’aturaven bocabadats pel so que sortia del saxo d’en Manel. Però aquest també tenia les seves excentricitats, com quan assajaven i es trobava amb un ball que, per la raó que fos, se li travessava,  ho solucionava ràpid, agafava el paper i l’estripava, amb el raonament que així no el tocarien més.

    I és clar, no podia parlar de les excentricitats dels músics, sense referir-me a en Josep Torrens Urgell, que era un bon músic, bon company i  gens complicat en quant al tracte. Si més no era massa patidor de cara els demés, la seva obsessió, quan un començava, era que no bufes gaire. Ell mateix practicava la seva teoria, que consistia que allà on tocaven els altres estalviar-se de bufar aquells compassos. Amb el suggeriment: “aquí no toquis que ja ho fan ells”. Una recomanació que treia de polleguera a un altre bon músic, en Manel Vendrell Capdet de can Sou, que amb bon criteri opinava: “si tots féssim el mateix no s’escoltaria res”. Si més no ell tampoc quedava curt en quant a excentricitats. Com va passar un dia, poc abans de començar una audició de sardanes, ens diu: “ara he perdut les dents”. Com si fos el més normal quedar-se desdentegat en un obrir i tancar d’ulls. Resulta que se les havia tret per rentar-les en la font de la plaça i  se les va voler posar a la butxaca de l’americana, però no va comprovar que era realment així i va passar que li van caure a terra. Sort que les va trobar intactes, perquè  sense dents no hagués pogut pas tocar, ni menjar que encara és més fumut. Ell que era de vida. 

    Bona festa de Santa Cecília, músics i melòmans.  

                                            J.Y.M

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 21 de novembre de 2025)

ELS MÚSICS EN TEMPS DE QUARESMA

     

     

   Orquestra de Janio Marti que va amenitzar, els dilluns de Carnaval, el que es coneixia com el "panache" al Retiro 

    L’activitat musical de la vila, pel que fa a formacions orquestrals i de banda, durant molts anys va aconseguir un protagonisme molt destacat. Curiosament una de les èpoques en què més es donava notorietat era per Carnaval. On cal afegir a aquesta curiositat el fet que durant els anys on les festes de Carnestoltes estaven prohibides, en el Retiro i Prado es celebraven un balls amb molta implicació de públic i amenitzats per les millors orquestres del moment.

    Sent el dilluns de Carnaval el dia esperat pels socis, de les dues Societats, per participar del suggestiu programa que preparaven. Al Prado es celebrava un sopar i al Retiro el popular Lunch a l’Americana. Les orquestres protagonistes  s’alternaven amb les orquestres locals, la Mozart i els Iberos del Jazz. Aquest dilluns era el dia, musicalment parlant, més important per a les moltes parelles que hi acudien i que ballaven des del primer ball fins a l’últim. Sense deixar en l’oblit els balls del diumenge a la tarda, ball infantil, i el de la nit  i també el ball del dimarts al vespre. Com que en aquests anys esmentats, no hi havia rues, els balls eren el plat fort d’aquests dies.

    A partir del dimecres de cendra, amb la Quaresma, s’iniciava un període de set setmanes sense balls. Tinguem en compte que a casa nostra, tant en el Prado com en el Retiro, es portaven a terme tots els diumenges i dies de festa a la tarda, des de la tardor fina acabar la primavera, perquè durant l’estiu els balls tenien lloc cada dia a la nit, llevat el dia de descans que s’aprofitava per fer altres activitats,  des de juny fins a setembre. Vet aquí doncs que els músics locals, aquí s’ha de fer la puntualització, que tots ells treballaven en altres activitats, es passaven tots els dies de festa dedicats a la música i si tenim també present que els dissabtes es treballava tot el dia, el diumenge havien d’estar atents a la ballaruga de la tarda. Sotmesos a questa mena d’obligació, quan arribava la Quaresma, agraïen l’ajornament dels balls fins a la Pasqua, perquè això el permetia poder sortir a passejar amb la família, sense haver de dependre del rellotge ni haver de mudar-se. Mentre s’observava un altre detall, les formacions orquestrals aprofitaven aquesta aturada per si s’havien de fer canvis entre els seus components. Actualment, tot i que els balls no estan sotmesos  a aquella restricció, els músics esperen la quaresma per si han de fer canvis. 

     Però no totes les músiques emmudien en aquests dies, dintre la intimitat de les Societats, s’assajaven els cants de les Caramelles a càrrec dels mestres Manuel Torrens Girona, Gabriel Pallarès Roig i Jordi Pañella. I una altra curiositat, ja s’acostumava a parlar de Caramelles en el transcurs de les xatonades del dimecres de cendra, que es celebraven en el Retiro  i al Prado, al final d’aquestes  ja quasi en sortia escollida la junta i ja es perfilava una mica  quines peces es cantarien. 

     La música es retrobava el dimecres Sant durant la processó del homes i a la del divendres, amb la participació de les dones. Aquí hi intervenia la banda local, composta pels components de les dues orquestres i que dirigia el mestre Torrens. Banda que es segueix formant el divendres Sant per continuar acompanyant a la Mare de Déu dels Dolors.

    Quan hi va haver la represa del Carnaval, la mateixa banda local hi participava amb les rues de diumenge i dimarts, on s’hi va afegir alguna que altra xaranga vinguda de Navarra. Va passar que quan s’arribava a les respectives Societats ja era molt tard i es van suprimir els balls amb orquestra, optant com a molt per ball amb Dj. Fins a desaparèixer del tot aquells exitosos  balls del dilluns a la nit. Dels últims que es van celebrar, van estar amenitzats per l’orquestra de Janio Marti al Retiro i l’orquestra Maravella al Prado. Mentre segueix sent exitosa la posada en escena del Carrusel que organitza aquesta darrera Societat.

     El Carnaval actual ha guanyat en lluïment, tot i que ara sembla una mica qüestionat, mentre s’han perdut aquells balls que tan glamur  van tenir. I que quasi eren aliens a la presència espontània de disfresses que, a títol personal, transitaven pels carrers.

                                                J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 14 de març del 2025)

LA BANDA DE MÚSICA

  Més d’una vegada m’he parat a pensar com seria la música, per establir una referència, dels habitants de Sitges quan aquests vivien dintre les muralles. Així com els intèrprets i els instruments que feien servir. Atenent a que la humanitat s’ha esforçat per dotar-se d’uns instruments amb els quals poder fer música. Dels més simples i primitius hem passat als convencionals, aquests que tots coneixem i que sense els músics que els facin sonar no tenen, a part d’una possible vessant decorativa, cap altra utilitat.

     Una altre detall no menys curiós és el fet de xiular. Una cosa tan simple que reflecteix l’estat d’ànim de la persona i de la qual cosa no s’ensenya, sinó que sorgeix de manera espontània, sense seguir cap tècnica en concret. Per tant és de suposar que aquella gent també xiulava, hi ho faria d’acord amb les melodies que sonaven en aquells anys. perquè la música deu ser tan antiga com la mateixa humanitat.

     De la individualitat, en quant a la interpretació, és de suposar que també sempre s’hauran reunit més d’un intèrpret per fer música, de primer interpretada, com és de suposar, amb instruments molt primitius fins anar avançant cap els actuals. Les  característiques i sonoritat dels mateixos ha permès aconseguir una perfecció oferint uns sons, o melodies, molt agradables d’escoltar. 

    Tornant als nostres, que van viure en uns anys en què les músiques serien poc selectes, altres problemàtiques tindrien per haver d’estar amatents de la música. I que aquesta esdevingué imprescindible per ballar, ja que una cosa portava a l’altra. Tampoc ens podem imaginar com es desenvoluparen els seus balls.

    Fins que el món ha evolucionat tant, que la música ha esdevingut un complement molt preuat. Que ha acompanyat els invents més moderns. Com exemple un de molt innovador, el cinema. Que de primer va ser, el que se’n deia, mut. I que curiosament s’acompanyaven  les sessions amb la música sorgida d’un piano o d’algun que altre quintet o sextet de corda. Tot i que també existien els instruments anomenats de vent, però que per la seva finalitat s’esqueia millor un tipus de música més suau.

    La modernitat va consolidar els instruments de música tal com els coneixem ara i a partir d’aquí i gràcies a les aficions musicals que van portar a un determinat nombre de persones a estudiar música i a practicar l’instrument. 

   I pel que fa a la música de banda, es va consolidar definitivament amb la fundació del Retiro i el Prado, amb els seus músics i els mestres corresponents. Que no van estar exempts de desavinences amb les respectives juntes que els contractaven, d’aquí que tot sovint se’ls canviava o plegaven ells. 

   Una altra banda que va assolir la seva popularitat va ser la banda del Pensil. Que, formada per músics locals, Santiago Rusiñol hi recorria cada vegada que la necessitava.

     Les bandes de les susdites societats, van garantir l’acompanyament musical de tots els esdeveniments del poble on es requereix d’aquest. I això va ser així fins que de la banda es va passar a la formació orquestral i no era perquè amb ella no es pogués ballar, sinó que l’orquestra es prenia com a model de les que s’havien format en altres llocs del planeta.

     Però tornant a l’àmbit local, durant molts anys, la música sitgetana,  tampoc en exclusiva, va estar en mans dels dos mestres més emblemàtics del nostre entorn més proper. Els mestres Gabriel Pallarès i Roig i Manuel Torrens i Girona. Com que aquest últim era també el mestre de capella, se li encarregava a ell les bandes per acompanyar les processons religioses. Deixant per en Pallarès les bandes que s’organitzaren per actes de diferent índole. I es va arribar a un punt on músics dels Iberos del Jazz, l’orquestra del Retiro i de l'orquestra  Mozart, la del Prado, formaven una sola banda, fos qui fos qui la dirigís. 

   Amb la particularitat que el mestre Torrens feia debutar als alumnes avantatjats en la banda que s’organitzava per acompanyar aquestes processons. De les quals encara perduren: la de Setmana Santa i la de Corpus. 

   A més de la banda la SuburBand, que ha complert 20 anys de la seva existència, gràcies a la iniciativa d’e Joan Pinós i Sariol i del Retiro, els músics que conformen la banda que veiem en les dues processons esmentades, continuen mantenint una formació que m’atreviria a dir que, pel cap baix, s’apropa als dos-cents anys d’existència. 

                                                     J.Y.M.

 ( Article publicat a l'Eco, el 1 de setembre del 2023)

TORNEN ELS ÍBEROS DEL JAZZ

           

              

   Coincidint amb el Festival de Jazz Antic Sitges, en Joan Pinós ha  tingut la brillant idea de reunir als músics  descendents d’aquells que havien format l’orquestra: “Los  Íberos del Jazz”.

    Havia acabat la guerra i la música era com un bàlsam amb el qual intentar afeblir tantes penúries i desgràcies que havia deixat aquella confrontació. Les inquietuds musicals d’uns músics joves prenien cos de la mà d’un apassionat de la música de ball, en Magí Almiñana i Soler. Trombonista  que s’havia passat hores estudiant sota la llum de la lluna en la masia que tenien els seus familars, quasi a tocar de l’ermita del Vinyet. En Magí dotat d’unes excel·lents aptituds musicals, va saber inculcar els seus neguits a aquells sitgetans. I com alguns balls encara no estaven editats ell treia el guió, desprès d’haver-lo escoltat per la ràdio i escrivia els papers per als components de la formació. Assajaven en un local que el Sr. Maluquer tenia a la platja de Sant Sebastià, on el seu fill el recordat Marcel Maluquer n’era un seguidor. Assajaven ben bé a diari, detall que permetia  aconseguir la quasi perfecció interpretativa.

    La fotografia que il·lustra l’article està feta a l’estiu del 1944,  amenitzant l’hora del té en les terrasses de l’Hotel Terramar, que regentava la companyia HUSA, la qual també tenia al seu càrrec  el local de la piscina. 

    Els integrants i primers components de l’orquestra són: a la bateria, l’Agustí Montornès; al violí, en Quimet Ràfols; la pianista, la Maria Lluïsa Álvarez; al seu darrera -asseguda- la seva germana, la  Beatriu Álvarez, la vocalista; saxos: el primer per l’esquerra en Lluís Ràfols, al seu costat en Jaume Vidilla ( popularment conegut per en Jaumet de la llet) i al saxo tenor, en Manel Urgellès; al contrabaix, en Joan Yll; trompetes: en Felip Nebleza i en Josep Yll; trombó, en Magí Almiñana. 

   En Magí a més de bon músic era persona molt detallista i no només tenia bona cura de la interpretació, sinó que també cuidava molt la presentació, com podia ser: el saber comportar-se davant el públic, l’elegància en les formes i en el vestir. Amb americana blanca si era de dia i negra a la nit. En aquest aspecte moltes vegades no coincidia amb les maneres d’interpretar-ho d’en Jaumet, que era el més veterà de tots, quan per exemple el director els anunciava que per la següent actuació havien de vestir de blanc, en Jaumet compareixia de negre i a l’inrevés. El mateix passava durant els assajos, quan en Jaumet expressava la seva opinió: “nois, això no surt bé”. El que feia que en Magí convoqués un assaig extraordinari. Llavors en Jaumet no compareixia. A la propera trobada se li recriminava la seva absència, a la qual cosa el músic rebatia que ell ja s’ho sabia, eren als altres als qui no els hi sortia bé... 

     Quan els Íberos amenitzaven el ball de nit  a la piscina s’hi congregava el bo i millor dels senyors de la colònia. A davant de l’orquestra destacava  la presència de la Beatriu, que amb la seva bonica veu, el seu estil i la seva bellesa, tenia captivats a tothom. Hi sobresortia, també, la interpretació que en Manel Urgellès feia del ball: “Beguin the Beguine”, el so que aconseguia treure del saxo tenor i la seva manera de dir-ho, fins i tot feia aturar a la gent que passava pel passeig que quedaven bocabadats.

    Amb tot això va arribar el moment en què en Magí es va voler dedicar professionalment a la música i  l’orquestra va acabar sota la direcció del metre Gabriel Pallarès, que era un gran músic però que no sentia cap atracció per la música ballable.

   Només per a una actuació tornen al Retiro els Íberos del Jazz, de la mà dels descendents d’aquella primera formació i amb un únic testimoni de les successives formacions que van mantenir el nom, en Francesc Freixas. Que va ser vocalista i intèrpret de saxo. Avui, en la intimitat de la seva llar encara segueix cantant -amb la seva veu ben timbrada i estil implacable- cançons de tots els temps.  

                                                              J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges , el 9 d'abril del 2021 )

    

      

 

EN DUES HORES ENS HEM REJOVENIT 60 ANYS

   Bon titular per atraure l’atenció de tots els qui, hem arribat a un punt del camí en què els anys ens fan més nosa que servei. Doncs, bé, n’hi ha hagut prou amb dues horetes per rebaixar, considerablement, tants anys com apunto en l’enunciat.  I sense necessitat d’haver de beure de l’elixir de l’eterna joventut que, si està inventat, sembla ésser que ha de millorar molt la seva formula per tal de que sigui efectiu.

    Unes dues hores va durar l’actuació dels incombustibles components del “Duo Dinàmico”, en Manuel de la Calva i en Ramon Acusa, en  el marc del Festival del Jardins de Terramar. Els seus organitzadors han fet possible que  tornessin a actuar  a la vila aquests dos mites de la cançó, que des del 1958 van captivar al seu públic  en  les més reconegudes sales de festes del moment i van compondre un gran nombre de cançons, que després van interpretar coneguts intèrprets   de música lleugera.  Una trajectòria d’èxits i de contacte directe amb el públic  que va durar fins el 1972, quan van deixar de fer actuacions en directe, per dedicar-se a compondre i  a treballar en l’ampli i complex món de la discografia.  El 1978 amb motiu de ser convidats a actuar  en  la presentació d’un nou diari aquí a Catalunya, s’hi troben bé i tornen als escenaris d’una manera més espaiada, però amb la mateixa professionalitat que els ha acompanyat sempre i, sobretot, amb unes veus encara ben timbrades i sense perdre el seu estil.

    L’actuació del Duo Dinámico va ser com fer inventari dels anys de joventut que, sense nosaltres voler, s’han quedat enrere i només en aquests moments puntuals, no els recuperem però sí que els recordem amb una certa nostàlgia, si més no contents i enganyats. Els dos artistes es van referir que havien actuat al Prado i  també al Retiro, en aquells nits d’estiu de la dècada dels seixanta, que si no recordo malament s’hi desplaçaven amb una Vespa. Era quan les dues Societats feien ball cada dia, començaven a principis de juny fins a final de setembre.

   Pels dos jardins hi han passat els millors artistes del moment i si un diumenge a la nit actuaven al Retiro, no tardaven gaire els del Prado de contractar-los també per a que actuessin per a satisfacció també dels seus socis. Actuacions que compartien cartell amb les orquestres de la casa, l'Orquestra Mozart al Prado i los Iberos del Jazz al Retiro.

  Eren temps de molta diversitat de conjunts musicals, amb cantants de renom, per enumerar-ne uns quants, em referiré a : en Josep Guardiola, Ramon Calduch. Rudy Ventura, “Los Tres Sudamericanos” , Luís Aguilé, “Los Cinco Latinos”, “Los Tres Sudamericanos” “Torrebruno”, Dodó Escolá , Betina, Salomé. Un clàssic del Prado era Antonio Machín. I  del Retiro, Joan Manel Serrat. També hi va actuar Julio Iglesias que, per cert, va ser una actuació molt accidentada, perquè poc abans havia tingut lloc  una forta tempesta i va deixar els equips de so sense efectivitat. Motiu pel qual el cèlebre cantant va haver de cantar a viva veu , cosa que va desvirtuar moltíssim la seva actuació, on no hi van faltar els xiulets del públic protestant per la situació enmig d’una anormalitat, de la qual no en tenia cap culpa el cantant.

  S’alternaven amb les actuacions  de conjunts musicals com: “Los Sirex”, “Los Mustang”, “Los Canarios”, “Los Pekeniques”, “Los Brincos”... Uns conjunts que van ser uns referents per que va propiciar que en sorgissin molts altres.

    En l’àmbit local, hi havia “Los Chicos de Sitges” que estaven molt avançats, doncs portaven una cantant, l’Emília Ràfols.  Un conjunt que va agafar molta volada van ser els Rikys. Sense oblidar-nos dels;  Els Peps, els Escorpions, “Los Zhivagos... Fins i tot en Joaquim Vicente  que amb un altre músic van formar un duo a l’estil dels protagonistes d’aquest article. Després va ser component del conjunt que acompanyava a en Luís Aguilé i  d’altres artistes i formacions d’aquell temps, com l’orquestra d’en Janio Marti. Com a curiositat explicar que ell i en Ciscu Bisbal van treballar junts a la farmàcia del Cap de la Vila i en Bisbal també va formar part dels conjunts d’en Janio. I anteriorment era component del conjunt que dirigia en Josep Vadell  que també va assolir molts èxits allà on actuava.

   No vol dir això que temps passats fossin millors, musicalment parlant de la música ballable, però sí que, ara,  tornat a escoltar les cançons que van interpretar el Duo Dinámico, sorgides del seu exclusiu repertori, s`hi reflexa una música melodiosa, sense estridències i sobretot, un detall important, la lletra s’entén i es queda enganxada en les interioritats de l’orella. Ho demostra el fet que només s’escoltaven els primers compassos de la cançó que fos, el públic en sabia el títol i la cantava amb ells. Un públic que molts sobrepassàvem dels seixanta anys, el que significa que quan van començar érem molt jovenets, o diguem-li joves, que ja és molt si ho comparem amb l’edat d’ara. I que aquests anys han passat igual per tots, les seves  veus no ho delataven gaire, però sí detalls  que no cal especificar.

   Per a tots, la seva actuació, va ser com una sessió de rejoveniment  que va durar just aquestes dues hores , després quan anàvem desfilant cap a la sortida; un es posava les mans a la ronyonada, altres caminaven una mica “rancos”, i també els qui ens passàvem la mà pel cap i la closca és neta de cabells... I a poc a poc, sense presses, observació que el temps no ha fet cas, els anys, com diem,  han passat volant. Però que carai!, cal també fer nostra la conclusió amb la qual ells anuncien la seva gira: “Que nos quiten lo bailao “. Doncs sí.      

                                          J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 9 d'agost del 2019)

                                               

LA ROSA, AMB 92 ANYS ANAVA CADA DIA A LA DISCOTECA

A la meitat de la dècada dels seixanta aquells singulars balls de tarda, que tenien lloc, desprès de les sessions de cinema  a les sales del Prado i del Retiro  van passar a millor vida. I amb ells desapareixien dues institucions musicals de la vila; l’orquestra “Mozart”, que dirigia el mestre Torrens i  “els Iberos del Jazz”, de la qual n’era responsable el mestre Pallarès.

  Cal apuntar també que amb aquesta desbandada es trencava el cordó umbilical que unia a les famílies pradistes i retiristes que a cada festa acudien als balls i allà s’establia una  relació fraternal entre els grans i els joves. Això propiciava que tothom es coneixia.

  Els temps canviaven i aquests corrents d’aires  renovats havien començat a bufar des de fora de les nostres fronteres i no van tardar gaire que la seva repercussió es notés  a casa nostra. Hi va influir la irrupció dels conjunts musicals, on hi predominaven les guitarres elèctriques i el seu so era amplificat fins al punt d’ofegar les paraules.

   El jovent, que es feia pas, tenia altra concepte de tot plegat. Fins i tot preferien ballar desenganxats. Res tenia a veure amb aquells  balls melodiosos que propiciaven molts sentiments amorosos.  Està clar que la fiblada de l’amor tampoc necessariament sorgeix donant voltes en una pista de ball.

   I ja tens als pares i les mares tornar cap a casa després de la sessió de cinema, les filles i els fills ja anaven per les seves, al temps que les societats perdien bona part del seu protagonisme; aquell de donar acollida a la seva gent, als quals la música ballable els unia i al compàs de les seves melodies havien ballat tots plegats des de feia moltes generacions

   Els temps també havia passat pels músics, components de les dues formacions orquestrals, cada cosa al seu temps, per tant poc podien fer davant la irrupció d’aquells conjunts musicals, als quals els anomenaven “els guitarreros”.  Va ser l’excusa per plegar, desprès de dècades de fer ballar a la gent de la vila.

   Els Riky’s  es va convertir en el conjunt local de moda, que va abanderar aquell canvi  en quant els costums que feia anys que prevalien i, sobretot, a les músiques que s’interpretaven. En poc espai de temps es va passar dels balls de tarda a les interioritats fosques de les discoteques.

  L’única  mama que va continuant tenint el privilegi de guaitar a aquestes interioritats de l’oci nocturn,  va ser la Rosa Benazet. Quan amb el seu marit el Sr. Ricard Llorià van obrir una discoteca en els baixos de casa seva. Que regentaven junt amb els seus fills, en Ricard, en Jimmy i en Joan , sempre que els bolos del conjunt els hi permetien. I gràcies a aquest contacte tan directe amb el jovent que acudia al seu local, “la mami”, com així la coneixien, va ser l’única persona  que no va perdre el contacte amb la jovenalla  de tot temps, s’hi relacionava i era corresposta amb l’amistat del jovent de casa nostra i els que venien de fora.  I de la relacionar-se amb ells,   li van encomanar l’alegria que sempre ha transmès; el seu estat d’ànim tan jovial a pesar que la vida s’ha abraonat amb ella, patint en pròpia persona la mort de tres fills, que està dit aviat. 

    La vida de la Rosa ha estat condicionada al dia i a la nit. Filla de l’Antoni Benazet i de la Rosa Tutusaus va viure de prop l’auge de la industria del calçat que encarnava el seu pare i els germans d’aquest. La fàbrica dels Benazet, junt amb la d’en Termes, van  aglutinar el major nombre de treballadors/es. Famílies senceres  depenien d’aquella font d’ingrés

    Però van venir anys difícils per les nostres fàbriques de sabates, fins haver de tancar portes i la  Rosa i  també el seu marit, que  era viatjant de calçat, van canviar les sabates, que era una activitat de dia, per buscar, en els encants de la nit, la manera de tirar del carro.

   Des de llavors, fins l’altre dia, la Rosa anava cada dia a la discoteca, com aquell que diu havia de passar per dintre per accedir a la seva vivenda. Fins l’últim moment va estar en contacte amb aquest invent que va canviar la dinàmica de les nits, i la transformà, potser massa; com si fos de dia però a les fosques, a veure com s’entén això.  Tan fàcil com dir que, allà, de la nit se’n fa dia.  

     A la tarda del seu enterrament,  hi vam coincidir varies generacions, per les quals anar al Riky’s és com anar a casa. Aquesta del carrer Sant Pau on l’altre dia, quan la va anar a buscar la seva filla per anar a fer el passeig, va preferir   quedar-se a casa, a  la discoteca, el millor lloc per esperar el que ella intuïa. Allà, en el bressol, també, d’aquells “guitarreros” que tant va estimar i que eren com estrelles caigudes de la nit de veritat, damunt aquell raconet tan ambientat i on sempre lluïen . I la nit discotequera, competeix amb l’altra, la  de dalt: la fosca, la desconeguda  i silenciosa. Tot el contrari de les nits que s’acaronen al Riky’s   i  la Rosa ho sabia, s’hi trobava bé. De ben segur que amb la de sempre, no s’hi trobarà malament,  perquè estava acostumada a bellugar-se entre la foscor. Hi trobarà a faltar, això sí, la música, perquè  la que sona a dalt no és la mateixa que espetega a casa seva. Ells, els Riky’s, ja li cantaran les cançons  que més li agradaven. Però encara li faltarà una cosa, la copa amb gotes de. I és que com les nits de casa seva n’hi ha ben poques. Coneixedora d’aquest detall, ho va celebrar i gaudir fins l’últim moment.  

                                                                J. Y. M.

  

 (Article publicat a l'Eco de Sitges, el 16 de febrer del 2019)

COSES DE MÚSICS

      L’amic i músic Esteve Molero i Olivella, acaba de treure un llibre, “jo no sé res, sóc músic”,  en el qual, a més de detalls tècnics dels instruments de cobla, apunta un seguit d’opinions i anècdotes escrites a quatre mans, perquè inclou reflexions que en el seu dia va escriure el seu pare. En un punt es refereix  a que moltes vegades algunes formacions, quan busquen un músic per a integrar a la plantilla, valoren, a més de la capacitat interpretativa, la qualitat humana: “potser és millor que sigui més persona i una mica menys músic”,  per allò d’aportar una bona convivència entre la resta de companys. Detall del qual defugia, com explica en el llibre, el virtuós de la tenora, i bon compositor, Ricard Viladesau, quan deia: “prefereixo que sigui un fill de puta, però que toqui”. Interposava les dots interpretatives a la qualitat humana. Que en certa manera és comprensible, perquè  quan el instrumentista interpreta una peça, en aquell moment, compte més la sonoritat i l’habilitat en l’execució que no pas la seva manera d’ésser.

     Els músics locals, la majoria aficionats, han dedicat les seves hores lliures a estudiar i interpretar música en les respectives formacions orquestrals. El detall de l’afició, però, no els ha eximit de fer gala de les seves excentricitats, les quals han aportat anècdotes simpàtiques i altres de més punyents. El músic que potser més exemples aporta de les primeres, va ser el tantes vegades recordat, Josep Torrens i Urgell.

   Un diumenge de Pasqua un grup de músics ens vam desplaçar a Vilanova per a col·laborar en l’acompanyament musical d’una colla  de caramelles que assajava mossèn Escala, que era l’Arxipreste del Garraf. Ens trobàvem tots preparats per a fer una passada amb cantaires i músics i, com sempre, en Josep amb el clarinet en posició com si portes un fusell, no parava de donar voltes, mentre es refregava a tort i a dret, i s’agafava el  pantalon per la corretja  propiciant persistents estrebades cap amunt , fins que el mossèn veien que a aquella mena de tres tombs del músic no se’l hi veia el final, el crida a l’ordre: “ Senyor músic, i si intentéssim afinar una mica?”. A aquesta proposició tan lògica en els preparatius que precedeixen a qualsevol interpretació, en Josep li respon: “Ah!, no es preocupi, ja els vam comprar afinats”. Al mossèn no se’l hi va escapar un renec perquè ens trobàvem en lloc sagrat i  tampoc  formava part dels seus costums.

     Amb uns plantejaments molt més ordenats, però també amb un perfil bromista era el tarannà d’en Magí Almiñana que va ser el fundador de l’orquestra Els Iberos del Jazz. Formació  la qual contava amb la col·laboració de dues germanes, la Marisa i la Beatriu Àlvarez. Una era la pianista i l’altra la vocalista. Atenent que en Magí, a més d’un músic molt exigent, era detallista en tots els aspectes, en el musical i en el personal, tot sovint obsequiava a les noies amb pastissos que els hi feia portar a casa seva. I fins i tot hi incorporava sorpreses, com si es tractés d’un tortell de Reis.  La seva meticulositat li permetia obrir el pastís pel mig i introduir des d’una cabeça d’alls a una fina capa de pebre, ho tornava a ajuntar sense deixar cap evidència que delatés la manipulació. D’aquesta manera quan rebien un obsequi, a simple vista molt apetitós, dubtaven de la bona aparença i s’afanyaven a fer incursions pel seu interior per intentar trobar la sorpresa.

     Músic més exigents i sense ganes de perdre el temps, com ja sabem, era el mestre Pallarès. Molt bon músic però amb poca paciència per a ensenyar, sobretot quan intuïa que per molt que hi dediqués temps i abnegació, no hi havia res a fer. Prova del que acabo de dir, va passar impartint classe de violí a en Josep Roca, fill del nunci. El deixeble malgrat la constant insistència del mestre a que aixeques el dit d’una de les cordes: “aixeca el dit c....”, no ho aconseguia. Fins que en Roca, puntualitza: “Ai senyor Pallarès, és que no se’m aixeca”. I amb aquell somriure sarcàstic, el mestre manifesta la seva conclusió maliciosa: “malament rai”.

   Músic punyent i dotat d’una gràcia especial, era en Manel Vendrell. Gaudia portant la contrària i provocant situacions d’una sublimitat que tan sols ell era capaç de crear i desprès fer-se fonedís. Quan arribàvem a un poble, cop d’ull a la plaça, i allà on hi havia els homes reunits en animada tertúlia, allà que hi acudia. I sense miraments, irrompia: “Què, hi ha menys gent aquest any, eh? “. Ells que responien: “I ara, n‘hi ha més que mai”. I el músic que reblava: “Què m’heu de dir a mi... “. Que sí, que no... I quan els tenia engrescats, perquè  s’ho feia venir bé i també sortia el tema de la collita, desapareixia més content que un gínjol, satisfet d’haver encès el foc allà on hi prevalia, fins que ell va arribar, el rostoll de la concòrdia.

   El mateix Manel s’encarregava d’organitzar aquells peculiars dinars de músics per celebrar  la festivitat de santa Cecília, la qual s’escau demà dissabte. El primer plat no era al gust dels comensals, sinó quasi bé imposat. Llegia les diferents opcions i arribava a la mateixa proposició de sempre: “ de primer un plat de sopa...”. Els músics protestaven, “Home, sempre acabem menjat el mateix”. Estava pensat en benefici de tots : “És que en aquest temps, una sopeta el cos ho agraeix”.

      Els músics sitgetans han protagonitzat, ara també hi estan immersos els qui els han succeït, unes pàgines musicals que, a banda de la interpretació, cal tenir en compte tota una cadència de genialitats que se’ns fa difícil escollir, entre la musicalitat i la conjuntura personal de cada intèrpret.  Per a no desmerèixer ni una cosa ni l’altra, deixem-ho en un cúmul de records que no deixen indiferents a ningú .

                                                                                              J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 21 de noviembre 2014 )