EN FELIPE QUE ERA BARBER

  

       En aquests baixos del carrer Parellades, cantonada  amb el de Sant Pau i tenia la barberia l'Eduard Roca

    Al carrer Sant Francesc, al costat de la casa de la família Alemany, els carnissers, hi vivien tres germans, un cunyat, en Palomo i una germana d’aquest. De tots ells, l’única que estava casada era la Plàcida; el matrimoni eren els pares d’en Palomo i de la noia. Els seus altres germans, la Maria i en Felipe, eren solters.

   El xicot, en Palomo, havia caigut en desgràcia per a un sector del veïnat. Ser seguidor del Reial Madrid formava part d’aquest infortuni. Ell deuria tenir, més o menys, la meva edat i la d’en Toni Martí, de ca l’Aixut, i era un bon element. I malgrat que en Toni era també un acèrrim seguidor del Barça, era una mica condescendent i el deixava jugar al futbolí en els baixos de la seva casa. Les partides acostumaven a ser relaxades, tot i que ningú volia perdre.

    Tanmateix el nostre veí, el fill de la Plàcida, estava més pendent del soroll ambiental que del joc. Perquè, quan notava que quelcom es bellugava en el pis superior, abandonava de forma sobtada la partida. Passava que si en Manel, el germà del Toni, quan s’aixecava de fer la becaina es trobava el seguidor del Madrid a dintre de casa seva, l’empaitava fins a la porta del seu domicili. Reclòs als seus dominis, esperava que en Manel hagués marxat a treballar per a reprendre les partides.

   En aquell temps, el seu oncle, en Felipe, treballava de barber a la barberia de l’Eduard Roca, que estava situada al carrer Parellades, cantonada amb el carrer Sant Pau. Com a curiositat, explico que en aquell mateix carrer de Sant Pau, a molt pocs metres de la barberia d’en Roca, hi havia la d’en Miquel Zarrán; un parell de portes més enllà, la d’en Deugràcies i, ja quasi al final, s’hi va establir en Valentí Mongay. Per tant, aquest va ser un carrer de barbers. Cada dia en Felipe anava i venia de casa seva a la barberia, un establiment on hi van treballar un bon nombre de barbers que no donaven a l’abast, sobretot els dissabtes a la tarda quan els homes s’anaven a arreglar els cabells.

   Però va arribar un dia en què en Roca i en Felipe van quedar sols; el primer era l’amo i el segon l’operari, i així van funcionar durant un temps. Tot i que l’Eduard va començar a plànyer-se que, per culpa d’en Felipe, no es podia retirar. Que aguantava per ell, per tal que aquest pogués cobrar la pensió de jubilació. I va venir que en Felipe es va jubilar i ell encara continuava al peu del canó. I així va estar durant anys, mentre raonava que, si treballava un any més, cobraria més quan es jubilés. No hi va arribar a temps: va morir abans de poder cobrar. Mentre que en Felipe ja feia anys que passejava. Bé, això de passejar és un dir, perquè al final de la seva vida mostrava molta dificultat per caminar. Malgrat això, després de dinar i de sopar, anava a fer el cafè al Retiro.

   Era l’època en què els barbers vestien bata blanca de tres quarts, així com la peça de roba que tapava un tros del cos del client, que també era del mateix color. L’únic que va trencar la norma va ser l’Almirall, en Xispa, que tenia la barberia en un local petit que hi havia just al costat del Retiro, al carrer Àngel Vidal; ell va voler fer un canvi de colors. A la bata i a la roba protectora, li va canviar el blanc pel vermell. Malgrat tot, la seva innovació no va tenir seguidors entre els altres barbers locals, que van continuar amb el blanc. La voluntat de canviar de color a l‘Almirall només li va servir perquè un servidor, que n’era un jove client, l’anomenés "el torero".

   L’únic que no vestia amb bata blanca era el senyor Fulgenci Franco, que era l’encarregat del taller de la companyia de l’electricitat. A fora d’hores, l’home tallava els cabells a les seves amistats. I portava les eines embolicades en un paper de diari. El mateix embolcall que feia servir quan li manaven anar a tallar la llum d’algun abonat que no pagava els rebuts. Així que, el que portava entre mans, no es prestava a confusió. O eren les estisores per tallar els cabells, o les altres destinades a tallar el subministrament elèctric. Que si el deutor pagava el deute a l’últim moment, es deslliurava que li tallessin pels pèls.

                                        J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 23 de gener del 2026)

 

 

ANAR A FER LA TEMPORADA

  

     La massiva afluència del turisme ha anat  associat amb la necessitat de mà d’obra, per poder atendre aquesta demanda. Que es feia molt més evident  en aquells anys,  que no pas  ara, quan ja hi ha molta gent d’altres indrets establerta permanentment entre nosaltres.

     Dones i homes que venien, de diferents destinacions, en deien, a fer la temporada. Que començava  al juny i acabava  a final de setembre. La gran majoria quasi sempre venien a treballar al mateix  hotel, restaurant, càmping... Alguns dormien en el lloc de la feina i altres es repartien per les cases particulars. Així és donava el cas que a la casa on no hi havia turistes allotjats, hi tenien aquests treballadors de temporada. Tant els primers com els segons, arribaven a establir uns lligams, amb les famílies que els acollien, que es traduïa en una forta amistat.

    Els turistes sempre acostumaven a portar a terme una vida molt activa en el transcurs de la nit, que s’allargava fins a les tantes de la matinada, en les pistes de ball del Retiro, el Prado, ca l’Oliva, al Mònaco, el Sacromonte, la Galera... I moltes de les vegades coincidien amb el cambrer que els servia el dinar i el sopar, la noia que els hi feia l’habitació, o amb el conserge de l’hotel. Aquesta coincidència era acollida amb molta satisfacció per les dues parts. Fins i tot el treballador de l’establiment hoteler potser arribava a ballar amb la filla del matrimoni estranger. Una imatge que captava la màquina fotogràfica d’en Damián, ell i els seus companys, han estat testimonis d’una diversió col·lectiva de la qual en deixaven constància gràfica i fins i tot en treien algun profit quan, per exemple, a ca l’Oliva el fotògraf era convidat a prendre quelcom a la mateixa taula que els turistes. A aquells estrangers els hi feia molta gràcia tenir assegut al seu costat  ni més ni menys que el retratista, ho interpretaven com si talment tinguessin  fotògraf particular.

    Els treballadors que els fotògrafs retrataven, ballant a la pista d’alguna d’aquestes sales de ball, la fotografia l’acostumaven a enviar al “pueblo”  per tal de que els seus compatriotes poguessin veure el bé que s’ho passaven, doncs no tot era treballar. Aquesta assiduïtat als balls de nit d’aquests treballadors vinguts d’arreu i també els d’aquí, mostrava una certa fortalesa física, perquè desprès de tot el dia de treballar, acabada la jornada laboral, es mudaven i anaven a ballar, per consegüent es posaven tard al llit i al cap de poques hores ja es tenien d’aixecar..

    Aquesta alternança amb l’ofici que desenvolupaven en els seus respectius pobles, amb la  que feien aquí quasi mai coincidia, perquè potser allà treballaven de paleta, al camp  i aquí de cambrer o fins i tot de “maitre” que també n’hi havia. Tots portaven a terme la seva feina com uns autèntics professionals, com si tota la vida ho haguessin fet. 

     La família d'en Jaume Canals al carrer Sant Pau regentaven un hotel que s’anunciava amb el mateix nom del santoral  amb el qual s’identifica aquest carrer. Durant molts anys hi venien a fer la temporada dues germanes procedents de l’Aragó, la Paulina Barra i la Gabi Barra que eren ties carnals de la que seria la meva  muller, la Carme. El tracte familiar que dispensava la família Canals als seus clients i a les dues treballadores va fer possible aquesta bona relació la qual comentava més amunt. Els clients repetien cada any i les dues germanes també .

    En aquest mateix carrer de Sant Pau hi coincidien unes curiositats. Fent cantonada amb el carrer Parellades hi havia la barberia de l’Eduard Roca, al costat mateix de l’Hotel dels Canals, hi havia la  d’en Miquel Zarrán i un parell de cases més enllà, en un local propietat d’en Jaume Deugràcies, una de les seves filles, la Pilar, va obrir una perruqueria, amb l’afegit que a darrera mateix de l’establiment, el seu marit, en Joan Boix, hi tenia la barberia. Amb el boom del turisme, hi trobem un altre exemple de transformació de molts establiments per adequar-los a la demanda del moment. Així la perruquera i el barber van transformar el local en un restaurant, el Miami. On l’home feia de cambrer, ajudat durant molts anys, per en Francesc Montserrat. Uns anys més tard, en Valentí Mongay, quasi al final del carrer hi va obrir una altra barberia en l’altell del local i en els baixos la seva muller venia articles de platja. Quan es van retirar els seus fills hi han establert  també un restaurant.

    Degut a les circumstàncies, les temporades turístiques no són el que eren i per tant, anar a fer la temporada ja no mobilitza. En una època en què el carrer Sant Pau era un carrer de molta pèl. Fins que tots els  barbers es van retirar o van canviar d’ofici, decantant-se per la restauració. I és aquí on no queda massa bé que el client es trobi un pèl a dintre la sopa.  El que són les coses.

                                             J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 23 de juliol del 2021 )

VOLIA PARLAR DE COLÒNIES I PERFUMS

     Quan era un nen, quasi en la prehistòria de la meva memòria, abans de sortir de casa, la meva mare em pentinava i em sembla que mai no ho havia fet en sec, sinó que oprimia l’ampolleta de plàstic de la colònia a granel  i d’aquesta s’escampaven un rajolins que penetraven per entre els cabells. D’aquesta manera el pentinat quedava  més homogeni i la bona olor que desprenia era sinònim de net. Després, quan ja erets autosuficient per pentinar-te sol, que anava coincidint amb l’edat de presumir, els cabells et començaven a portar de corcoll, mai quedaves prou satisfet de com et quedava, potser perquè et pentinaves en sec. Llavors la colònia l’acostumàvem  a refregar per la cara, perquè ens havien explicat que era contraproduent fer-ho pels cabells, doncs sembla ser que l’alcohol que porta diuen que crema les arrels

    I van venir preocupacions més greus, com quan vas començar a percebre que et queien molts cabells, aquesta caiguda era l’anunci de la tragèdia  que havia de venir. Les entrades es feien ja perceptibles a cada  costat, per a la teva desesperació i per la part de darrera sobresortia la cada vegada més visible  coroneta per on es clarejava la closca. Els amics  més “punyetetes”  t’avisaven de la situació , com si tu no ho sabessis  prou, quan et deien: “se’t veu el cartró”. Que per cert aquesta coroneta se la feien, voluntàriament, els sacerdots, com si vestir la sotana no fos suficient per identificar-los com a servidors de Nostre Senyor. Tornant al que anàvem, deia que observaves com cada dia les entrades i la coroneta s’anaven expandint. Ja només calia confiar en la solució que oferien les locions, abastament anunciades per les seves efectives propietats,  de fer créixer els cabells. Recordo una amb la qual et sortien pèls per tot arreu menys en el cap, on eren tan necessaris. No hi va haver res a fer, la que en aquella edat consideràvem una tragèdia personal es consolidava,  per a desesperació quan veies que les entrades s’ajuntaven  amb la ja desmesurada coroneta, i cada cop et quedava la ratlla del mig més ample. Va coincidir quan les ganes de presumir, per  sort, ja s’havien afeblit,  perquè ja t`havia passat l’edat i els objectius s’havien complert. I ara que et  podries fer una generosa passada de colònia per la cara i per la closca, resulta que és poc recomanable perquè diuen que resseca la pell. No hi ha res millor que unes cremes per tal de donar elasticitat i alhora vitaminar aquesta pell i evitar la proliferació de les arrugues que és la preocupació que ha substituït a la pèrdua dels cabells. Total, tota la vida pendents de la bona imatge que ha de transmetre la cara, que si sempre s’ha dit que la cara és el mirall de l’ànima, hi podem afegir que, junt amb les cames, és la façana on  més s’acusa el pas dels anys. 

     I en aquells anys de joventut també va arribar el moment en què s’insinuava un incipient bigoti, el qual per una part et feia sentir home i per l’altra t’incomodava perquè el consideraves que  era pèl sobrer. Total, els pèls creixien pels llocs més inversemblants. Fins que van arribar que els de la cara es feia necessari afaitar, era l’època de la “Filomàtic” la que segons l’humorista que l’anunciava produïa un agradable “gustirrinin”. Als més grans veies que els afaitaven a les barberies, on el barber esgrimia una gran navalla que feia lliscar per sobre la frondosa ensabonada.                      

   Jo que tot sovint entrava a la barberia de l’Eduard Roca per parlar de segells, coincidia amb que el barber estava afaitant, amb el seu client assegut immòbil i pendent de la direcció que agafava la fulla de la navalla i del pols del professional. Aquest tot d’una quedava paralitzat, amb aquella temorosa eina repenjada sobre la bromera blanca i la pell, només per a guaitar al carrer simplement  per badar. Una aturada que es deuria fer eterna pel qui esperava poder veure acabada la feina quan més aviat millor. Al final s’esqueia una passada d’aquella popular loció de “Floid” que  retornava la frescor a la cara que, lliure de pèls semblava, només ho semblava, que t’havies rejovenit. Les ganes.

   Fins que va arribar un moment en què es va posar de moda, entre els joves, afaitar-se completament el cap, desprès de tan patiment quan veies que quedaves pelat, ara resulta que si el terrat ha quedat despoblat, vas a la moda. Ja dic jo que moltes vegades es pateix sense raó de causa. 

    Arribo fins aquí i m’adono que ja no em queda espai per poder referir-me al tema que havia escrit en l’enunciat de l’article: “Colònies i  perfums”. Així que he cregut oportú  afegir-hi un detall aclaridor: “Volia parlar de colònies i perfums”. Com deien els humoristes que conduïen un programa televisiu:“Hasta la próxima semana que volveremos a hablar del gobierno”. No, i ara!, ja me’n guardaré prou, perquè és un tema molt pelut, del que s’escau dir: “demà m’afaitaràs”. 

    La propera setmana seguirem parlant de nosaltres, dels nostres costums, que és més positiu i relaxant.

      

                                J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 5 de marca del 2021)

 

UN BARBER AMB BARRETINA

      Els barbers en els pobles han esdevingut una institució i les barberies una càtedra del saber popular i costumista. Quan els dissabtes a la tarda encara es treballava, només plegar els homes acudien a les barberies per posar en ordre els cabells i com tots coincidien a la mateixa hora les cadires  disposades per a fer més còmode l’espera eren totes ocupades. I no serà perquè hi haguessin pocs barbers per tallar i afaitar, cada barberia comptava amb una plantilla de tres o quatre. La que menys en tenia dos.

    I si les he qualificat com a càtedres del saber és degut que en aquells llocs, de tanta concurrència, es parlava de tot i d’aquestes participatives converses sempre s’aprenia quelcom que concernia a l’àmbit local i d’altres de més abast. A voltes el tema era monotemàtic, doncs potser només es parlava de futbol i d’una manera més concreta, del futbol local. Perquè eren uns anys que l’equip de casa comptava amb molts seguidors i aquesta afició omplia el camp.

     No n’hi havia prou amb la tribuna oberta de la barberia que quan sortien s’afegien als grups que es posaven al Cap de la Vila i altra vegada la mateixa conversa o de les novetats que s’havien airejat mentre esperaven el torn.

     Només cal fer un repàs a les barberies que hi havia en un radi de pocs metres, per entendre els costums que motivaven els sitgetans per portar les exterioritats del cap ben arreglades. Començant pel carrer Jesús, trobàvem la d’en Miquel Marzal, en la mateixa vorera, en Francesc Vilà. Ja en el Cap de la Vila, el Sr. Ràmia. Al carrer Àngel Vidal, al costat mateix del Retiro, en una entrada llarga i estreta hi tenia la barberia el Sr. Almirall, conegut popularment per en “Xispa”. Mentrestant al començament del carrer Barcelona s’hi va establir el Pedro Sánchez, l’única que perdura d’aquesta relació de proximitat. Al carrer Sant Francesc hi tenia la barberia en Jaume Sauch que després convertiria en una bodega. Si més no la precursora de totes elles va ser la d’en “Pascaret”, al començament d’aquest mateix carrer.

    En el carrer Parellades, cantonada amb Sant Pau, l’Eduard Roca. Aquest barber disposava d’un bon equip de col·laboradors, va ser l’únic que va sobreviure a la malura de la vida que ens emporta per endavant. En Roca els va veure desfilar a tots fins que es va quedar sol, aferrat al convenciment de que quan més temps cotitzés, quan es jubilés la pensió que cobraria seria més quantiosa. Li van fallar els càlculs, la suma total de la seva edat li va fer el paquet, va morir al peu del canó, sense ni temps per cobrar ni tan sols una mensualitat.

     Al Començament mateix del carrer Sant Pau hi havia la barberia d’en Miquel Zarrán. I  més enllà, quasi al final del carrer, s`hi va establir en Valentí Mongay. Ja una mica més allunyat , en l’actual plaça del Pou Vedre, l’Alfred en va ser el barber fins que es va jubilar. Posteriorment, al carrer Sant Bartomeu, l’Antoni Olmos es va establir pel seu compte.

       Em refereixo a les barberies que han estat ubicades en el centre del poble, perquè a mesura que aquest s’ha anat expandint  al que llavors es podia qualificar d’extraradi, se’n van obrir  de noves , com la d’en Rafael, davant el pas a nivell. Alguna, com la de qui fa poc ens ha deixat,  la del Sr. Serrano, al poble Sec, encara existeix. A aquestes s’hi ha d’afegir altres que curiosament les regenten gent vinguda de Cuba.

    Entre tanta pèl darrer el clatell va aterrar en Salvador Montserrat Sanz, oriündd’un poble de Castelló anomenat Traiguera. L’home, barber d’ofici, va treballar del que sabia fer i de seguit va simpatitzar amb el futbol local i tant va ser el seu recolzament pel Sitges que el seguia en els seus desplaçaments i lògicament quan jugava aquí i fins i tot va arribar a tenir algun càrrec. Home sensible a les injustícies, no ha pogut reprimir mai la seva indignació quan les decisions arbitrals  li han semblat que anaven en contra dels interessos del Sitges. Fins que en Vado  entrava en raó i tornava a ser una persona ponderada.     

       En Salvador es va retirar de l’ofici regentant la seva pròpia barberia en la zona de l’Oasis. El local era tan petit que s’hi entrava algú amb massa cabellera el tenia d’esquilar quasi des de  la vorera.

     Quan es va jubilar s’ha dedicat al que ja feia, caminar. Però ara  més relaxat. Arriba fins a Terramar, i és el primer a despertar als ànecs de la riera, mentre fa uns exercicis de gimnàstica. Un cop acabats torna a reprendre el camí, el barber que porta barretina o, quan li plau un “gorro” del Barça. I això sí, tant estiu com hivern, vesteix amb pantalon  curt. En aquest retorn coincideix amb els altres barbers: en Pedro Sánchez, l’Isidre Estivill i l’Antoni Olmos. Curiosament es troben quatre barbers en una hora molt matinera, tant és així  que la podríem anomenar l’hora dels barbers.

     Crida l’atenció d’aquest retorn la singularitat del recorregut que fa en Vado, que en lloc de transitar pel Passeig camina per la banda on passen el cotxes. Com si volgués tractar-se de tu amb  els últims avenços mecanitzats que el progrés posa a la carretera. Lògicament l’avancen i ell no s’hi immuta, més tard o més d’hora  també arriba al seu destí i sense haver gastat benzina, encara que a vegades doni la sensació que va amb reserva.

     Però fa poc que en Salvador ha patit una petita intervenció en un peu i ha de descansar abans de tornar a reprendre la caminada. Els habituals el trobem a faltar i el transit rodat també es deuen estranyar de no coincidir amb el personatge que li agrada passar per on es mouen els que van sobre rodes. Deixant el passeig en exclusiva pels caminants que traginen  quelcom per cremar.

    I si hi ha algú que gosi aconsellar-lo per a que també transiti pel Passeig, com ell és home d’ofici, s’exposa a que li respongui: demà m’afaitaràs.         

                                                                                                                                                                                           J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 12 de gener del 2018 )