EL CARNAVAL DEL SILENCI

    Estic convençut que mai les festes de Carnaval s’havien anunciat ni havien tingut incidència amb aquest afegitó del silenci, excepte en els anys difícils de la guerra. Perquè la festa de Carnestoltes va associada a una disbauxa on el silenci hi té la partida perduda. Si més no en aquests darrers dies, quan sorties al vespre bans del tot de queda, els carrers ja estaven solitaris i predominava aquest silenci tan anormal per les dates.

   També, tot sigui dit, quan el Carnaval s’anunciava com a “Fiestas de Invierno”, degut a les circumstàncies per les quals el Carnaval no es celebrava com ara, perquè si no estava del tot prohibit, quasi. Degut a tot això, pels carrers tampoc hi havia massa rebombori, però no era un motiu per a que  els veïns no sortíssim  de casa per a veure el degoteig de disfresses que s’anaven alternant. Ara passava un o una disfressat de monja, altre fent el coix, no hi faltaven els pirates ni tampoc els toreros... atenent que es prioritzava la sàtira al lluïment. I  no anava organitzat amb això que ara coneixem per les rues, sinó que cadascú anava per ell, aquell silenci només el desbaratava, amb rialles i mostres d’admiració per part del públic que ho presenciava, que tampoc era gaire nombrós, perquè de gent de fora no en venia, podem dir que només érem els de casa, un Carnaval familiar. I quan aquestes disfresses havien fet un parell de passades pel Cap de la Vila, el seu recorregut quedava limitat entre el Prado, el Retiro i viceversa, que és on, en les seves interioritats,  es feien populosos balls. Així que aviat els carrers tornaven a  quedar en silenci.

    Va ser en el primer Carnaval de la democràcia, el 1976, quan el Retiro i el Prado van organitzar un Carnaval que acabaria tenint el carrer com el centre neuràlgic de quasi tota la festa, en detriment de les Societats, on aquells balls, amenitzats per les millors orquestres del moment, es pot dir que  han passat a la història. A partir d’aquí les músiques van apagar les veus del carrer. De primer el recorregut estava amenitzat per les bandes de música locals i no va tardar gaire a incorporar-se xarangues, fins que les carrosses es van equipar d’un potents altaveus, amb els quals la música que amplifiquen, és tan potent que fins i tot  fa vibrar els vidres de les cases i han acabat ofegant el so de la música interpretada pels músics. 

   Entremig de tota aquesta moguda va sorgir un  mitjà de televisió local que va ser de molta utilitat per les persones que preferien veure l’evolució del Carnaval sense moure’s de casa. Em refereixo a Telefot incorporat al 1986. Que gràcies a un personal molt perseverant,  van fer possible que la connexió fos una realitat. No fa gaire en Josep Mª. Alegre, que per cert, m`ha facilitat tota la informació que trobaran més endavant,   explicava les dificultats que van haver de vèncer per trobar un canal  des d’on enviar el senyal per a que aquest fos difós,  sense interferir amb els altres canals de televisió que tenien una emissió consolidada. 

   Els components de “Telefot”, quan ara es compleixen els 35 anys i salvant alguna omissió involuntària, eren: En Lluís Marcé, que va tenir la idea. Li va posar nom i a més va ser el responsable del guió, en Blai Fontanals; l’Albert Solé Baqués, responsable de l’emissió; la realització a càrrec d’en Ramon Ibáñez; retolació, de la mà d’en Lluís Albors; material tècnic, Josep Maria Ruiz; tècnic electrònic, Josep Mª. Alegre. A la redacció: locutors, Josep Mª Rosés, Vinyet Sánchez. Responsable dels esports, Paco Muñoz. Home del temps, Trino Carbonell. Càmeres: Josep Mª: Ruiz, Josep Lluís Ferret. Tècnic de so: Albert Solé Pascual, Carles Fusté, Fede Comas. Grafisme electrònic: Josep Mª. Alegre. Regidor: Joaquim Torrents. Atrezzo: Felipe Amate. Perruqueria Sunsy Tort. Maquillatge: Angi Torras. 

    En una de les primeres emissions en Jànio Marti i en Talino Plana, van fer un bolo d’home del temps degut a que el titular, en Trino Carbonell, tenia la grip. A l’any 1987 es va incorporar en Carles Sánchez, ell i en Josep Mª. Alegre, amb la retirada el 1988 d’en Ramon Ibáñez que s’incorporava a la TV de Ribes,  van ser els responsables de les retransmissions.

  A principis dels anys 90 s’incorpora la Mónica Gallardo que posa veu a la retransmissió de les rues. Mentre que en Vicenç Morando realitza la feina de càmera mòbil. Que es va fer popular per la seva feina i per l’anorac lilós, amb el qual es resguardava del fred. Va coincidir també amb la incorporació d’en Toni Plana a la il·luminació i en Samuel Juarros com a regidor. En els últims anys, la Sira Puig i en Joan Tutusaus, també varen col·laborar en les retransmissions en directe.  

    Darrera el “Telefot” hi havia un gran i eficient equip. A davant dels televisors a molts sitgetans/es que  gaudien de la seva bona feina. Avui, gràcies als mitjans actuals, podem seguir  al moment les incursions carnavalesques que els sitgetans fem a Vilanova i les que els vilanovins fan a Sitges. Amb el més complert silenci, per a no ser descoberts i que provoca molta expectació, en aquest temps de silencis en benefici de la salut.

                                                    J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 19 de febrer del 2021 )

LA FESTA QUE VA COMENÇAR A CA L'ENRIC DE LES CADIRES

  Demà, dissabte, el veïnat del carrer Sant Bonaventura faran un sopar a la fresca,  per celebrar la festivitat del Sant del carrer que és el proper dilluns. Una iniciativa promoguda per uns veïns que volen recuperar antigues tradicions.  Consultades veus experimentades, sembla ser, però, que mai s’havia celebrat tal festa, entenguis per aquesta celebració, fer un sopar entre veïns com es vol fer ara. Altra cosa era,  un costum molt generalitzat , sortir a asseure’s a la fresca desprès de sopar. Tenint en compte que llavors la gent sopaven aviat i això els permetia agafar les cadires i sortir per abraçar-se a la calma que imperava. Es formaven grupets entre els veïns més propers i a una hora no massa tard es retiraven a dormir.

   La festa en qüestió, la que volen “recuperar”, la gent que avui hi viu, és el resultat d’una pinzellada molt íntima i exclusiva, del personatge que la protagonitzava, l’Enric de les cadires. L’Enric Capdet era vidu i tenia una filla, la Maria. Els dos conformaven dos personatges, d’aquells que diguem, irrepetibles. L’home, seguint la tradició familiar teixia la reixeta de seients de cadires i balancis i a més curava d’espatllat. A totes les cases, quan la mainada no tenia gana i mostrava apatia i tristesa, diagnosticaven que la criatura estava “espatllada”.

    L’Enric i la Maria, vivien en una casa propietat de les germanes Lluís, més concretament de la Filomena i la Maria. La filla de l’Enric era curiosa de mena, decantant a xafardera.  Al seu pare li agradava celebrar el seu Sant, el dia 13 de juliol. I tenia una manera molt peculiar de portar a terme tal celebració, consistia en convidar a berenar a tota la mainada del carrer, a la qual obsequiava amb llesques de  pa amb vi i sucre. I els convidats, per correspondre a la invitació, engalanaven una mica els dominis del carrer de davant de la casa d’Enric. En la mateixa vorera, més avall, hi havia “a can Pageric”, que era la casa on vivia el pagès que treballava les terres  del Sr. Bernardí Llopis, que eren els avis d’en Trino Carbonell: en Josep Carbonell Companys i la Teresa Camps. Els quals tenien tres fills; la Laura, la Rosalia i en Pepet. Tots van anar a viure en aquest mateix carrer.

   En aquella mateixa casa, cantonada amb el carrer Sant Gaudenci, un nebot de l’estadant, en Jesús Carbonell, que tenia la funerària, hi disposava els trajes per fer l’últim passeig. I el germà d’aquest, l’Antoni, hi guardava els pots de pintura. 

    En Trino era uns dels protagonistes d’aquelles celebracions, junt amb en Josep Maria Alegre; els germans, Josep, Joan i Conxita Mestres; en Ramon de can Mas; en Fernandu de can Benazet; en Facundo i l’Andrés de ca l’Adoració; els germans Lanau; en Ciscu de ca la Manolita; la Juanita Sarrió;  L’Antoni Hernàndez, casat amb la filla de can Selfa; en Josep Matas, el seu germà Joan encara era un marrec; en Manel i en Toni Martí de ca l’Eixut...  Fins i tot hi acudien reforços del carrer Parellades;  en Ricard Baqués; en Quimet Ràfols. I també en Tito de l’Hotel Sitges i en Jaume Pujol de l’estanc.  Tots ells , es pot dir que  eren els organitzadors - col·laboradors  d’aquelles celebracions, més en honor a l’onomàstica de l’Enric que per celebrar el Sant del carrer.

   Uns dies abans retallaven banderoles de paper de diari i a can Baqués, al carrer Parellades,  les pintaven. I després les unien amb un cordill i les penjaven per l’entorn de la casa de l’Enric. En Fernandu Benazet, que era dels més grans, fins i tot organitzava una mica de “teatrillo”. La representació tenia lloc en el pati de la casa de can Mas,  que era gran. l’Angeleta i en Ramon eren els seus oncles. I d’aquesta manera s’allargava una mica més la programació de la celebració.

   Vet aquí els orígens d’una festa veïnal. Van passar els anys i aquella jovenalla es va anar fent gran i l’Enric va considerar celebrar la seva onomàstica de manera més íntima, ell i la seva filla. Aquesta era amiga d’un altre personatge emblemàtic del mateix carrer, la Beatriu Roca. Le dues semblaven tallades pel mateix patró, fins i tot coincidien amb les mateixes excentricitats que els va valer una ben guanyada popularitat entre la gent del poble.

   Ja ens havia deixat l’Enric, quan la Maria i la Filomena, van fer enderrocar la casa i en van construir una de nova, i en ella hi van anar a viure les dues propietàries . Habilitant un petit habitatge perquè la Maria hi pogués també viure: Al final de les seves vides, es van abraçar a la modernitat així, quan acabaven  de dinar, les tres es reunien i fumaven com a carreters.

    El carrer de Sant Bonaventura ha estat un carrer de cellers i d’estadants majoritàriament  pagesos. I com a curiositat explicar que quasi totes les cases van passar a estar habitades per sitgetanes vídues o solteres. Actualment és un carrer d’una identitat molt diversa. La Paquita de ca l’Eixut, és la veïna més antiga. I també la Rosó Carbonell la qual, tot i que no hi viu, va néixer al costat de la casa de la Paquita, on el seus pares tenien una botiga de queviures i venien la llet que munyien de les vaques que disposaven darrera la casa. També hi resideix un cuiner prestigiós, mundialment conegut, l’Oriol Castro i la seva família. I l’Alpe i en Llucià  que treballen per la causa i per la igualtat entre la diversitat.  Ells, junt amb la Rosa Hernández i el seu germà Joan, conjuntament amb tots els veïns actuals, han organitzat aquesta festa de carrer, en vigílies de la festivitat de sant Bonaventura, el seu patró .

   Amb el carrer guarnit amb banderoles, un detall que fa festa.  Per a tots els qui, en el seu dia, les van pintar i penjar, reviuran molts records que el pas del temps ja havia matisat.

                                                         J.Y.M.

    ( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 12 de juliol del 2019)

   

 

EL SITGES QUE VA DESAPAREIXENT

                    

  

  Abraçar-nos a la  modernitat comporta unes renúncies, la més visible  la progressiva pèrdua dels petits detalls que han anat associats a la vida del poble. Petites singularitats, però, que consolidaven unes maneres de ser i de fer, les quals s’avenien amb uns costums que la gent de Sitges havien consolidat  generació darrera generació. A cada una d’aquestes que, com diu la dita popular, a cada bugada es perd un llençol, ha anat desapareixent un bocí de la nostra identitat. Fins fa uns quants anys, aquest progressiu  deixar amar llast a prou feines repercutia en la vida quotidiana. Perquè donava la sensació com si el temps passes molt a poc a poc i els canvis es produïen sense pressa però sense pausa.

   Perquè  aquesta transformació havia iniciat un recorregut que no tenia aturador. La mateixa modernitat que s’hi avenia, va fer que alguns oficis anessin perdent identitat. Així van desaparèixer els boters, els mestres d’aixa. Van passar a millor vida les més importants fàbriques de calçat que hi havia. Queden ben poques modistes. Van tancar els cellers, se’n va anar en orris l’ofici de carreter. Queden molt pocs pescadors d’aquí, i el mateix es pot dir de la gent dedicada a la pagesia. De continuar la llista seria llarga, tant que no li veurem el final.

   Només fa uns quants dies que s’han obert al públic els nous carrers traçats en les terres de l’anomenada zona de La Plana i que s’allargarà fins enllaçar amb el sector de Can Pei, una fase, aquesta última que ja es troba molt avançada. Queda com a testimoni del passat més recent la quasi destruïda torre de la família Novials, que conformava un dels quatre cantons del que ha estat un referent de la vida camperola del poble i que tenia incidència en aquesta cruïlla del Camí dels Capellans amb la carretera de Ribes. L’única que no pertanyia a l’activitat dedicada a la pagesia era aquest referent de construcció, relativament moderna, destinada  a segona residència d’uns senyors de Barcelona tot i que la Gloria, la muller del Sr. Novials, era de procedència andalusa.

     A l’altra costat de can Novials hi havia la sinia Dionisia i, davant per davant, la Sinia Pairet, que limitava  amb el camí d’entrada a les cases de ca l’Antoniet, entre els garrofers de la família Robert que tenien la casa, a can Milà, i les vinyes en aquesta quadratura  d’uns quatre camins, l’últim dels quals a frec de la susdita torre que portava a la vinya d’en Samuel. La resta que li eren properes quasi limitaven amb les terres de la Sinia Robert. D’aquí  als ametllers de ca la Mariana, a la finca de la família Fusté que els seus avantpassats havien etat a can  Lluçà.  Per enllaçar amb el Fondac de baix amb l’hort dels Arbonès , les terres i vinya de la família Malivern, els garrofers de la creu i la masia de Santa Bàrbara, entre altres dominis camperols que, temps fa, havien  estat treballats.

   I ve que aquest bocí de sitges desapareix, no de la toponímia local, sinó que s’abraça a aquesta modernitat atansada a cobrir les terres que havien estat productives, amb la massa uniforme del ciment. En aquests nous carrers s’hi comença a construir nous edificis que no trigaran gaire en ser  ocupats per uns nous sitgetans, alguns d’aquí però també de nouvinguts. 

   Suposarà un creixement important de persones que freqüentaran el centre de la vila. L’ocupació serà tan gran que al transitar-hi serà  difícil coincidir amb algú del Sitges de sempre. Davant aquest panorama pren valor el record del Sitges que poc a poc va desapareixent, suplantat   per un de nou que sorgeix arran d’una pretesa modernitat que sembla tenir totes les benediccions per a que s’imposi als criteris més disposats a no convertir la vila amb un poble sense identitat. Però hem caigut a les mans del progrés i aquest ofereix moltes avantatges, però també moltes insensibilitats.

   Avui, divendres, es presenta al Retiro un llibre que ens mostra la cara contraria, quan la vila encara no havia sucumbit als cants de sirena que li vociferava una modernitat que es presentava com la panacea del futur. Només va caldre deixar passar el temps per a que aquell Sitges, jo el qualificaria de idíl·lic, poc a poc s’anés esfumant. L’autor d’aquesta publicació, en Roland Sierra i Farreras,  de la mà de l’editorial Efadós l’ha titulat:  “ Sitges Desaparegut” . Un títol que anuncia el que trobarem en el seu interior i que sense voler, de manera instintiva, ens afanyarem a comparar-lo amb el Sitges actual. La nostàlgia tampoc és la millor companyia per a guaitar a un passat, en el qual no tot era millor que ara, toquem també de peus a terra. Hem de reconèixer  que els seus habitants no tenien les comoditats que disposem ara. I sí més penúries i privacions, factors que de vegades faran discutible pensar que tot el d’abans era millor.      

    Un recull d’imatges amb uns breus textos a peu de fotografia escrits per l’autor, que comprèn un espai de temps de quasi cent anys, concretament del 1870 al 1960. Les fotografies han estat obtingudes del fons de l’Abans que estan dipositades a la Biblioteca i de tots els arxius existents en el nostre país. I també dels col·leccionistes locals; en Josep Maria Alegre, en Sebastià Giménez Mirabent i d’en Jordi Mirabent Castiel, aquest darrer fa poc que ens va deixar.

   Amb la desaparició de tants detalls i paisatges de casa nostra, tenim sort de poder comptar amb els neguits dels historiadors locals, com en Roland Sierra que s’obstina a no deixar que aquell Sitges desaparegui i no en quedi cap testimoni on, de tant en tant, poder guaitar i obsequiar al propi record amb unes imatges que fan possible constatar la progressiva desaparició tot i que, gràcies a questa meticulosa feina de recerca, no el podem considerar perdut.

                                                                                         J.Y.M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges el 6 d'abril del 2018)

   

  

    

   

VIGÍLIES DE FESTES

      Aquest any les  circumstàncies per tots conegudes condueix, en aquestes vigílies, a un escenari nadalenc molt atípic. Som  Just a encetar la setmana que ens porta a la festa de Nadal, però abans tenim  una cita amb les urnes, Vet aquí una anormalitat absoluta, la qual coincideix amb un seguit de detalls que avalen aquesta situació estranya. Com s’observa amb a la decoració nadalenca on s’hi combina la propaganda que pengen en  els cartells dels candidats/es de les diferents formacions polítiques que hi concorren i les garlandes lluminoses que és el detall que es repeteix cada any per aquestes dates. Mai ens haguéssim imaginat que en les hores prèvies del dia de la rifa les aglutinarien tot el protagonisme i la tensió acumulada per l’excepcionalitat del moment.

    En quant a la rifa que fins ara havia tingut el màxim protagonisme en les vigílies de Nadal, també s’han diversificat  les preferències. Per una banda els qui continuen comprant el dècim i altres que prefereixen  apostar per opcions depenent d’aquí. D’aquesta manera, aquest any, la típica cantarella del dia 22 no tindrà el mateix seguiment, si més no la sort continua sent la gran desconeguda i la sempre anhelada per tothom vingui del cantó que vingui.  

    Un altre detall que segueix dintre una dinàmica decadent són les felicitacions nadalenques. Un fet que es ve observant des de que les noves tecnologies van ocupant posicions entre els cada vegada més nombrós nombre d’usuaris. Com a curiositat, aquestes felicitacions van ser posades en auge per un anglès, Sir Henry Cole. Ell a l’any 1843 va tenir una idea senzilla però que ha tingut un ressò mundial. Es tracta de la típica tarja que tots coneixem, i per a que tingués un cert atractiu, va encarregar a l’artista Calcott  Horsley que il·lustres la portada i a partir d’aquí les va anar enviant a totes les seves amistats i clients. No va tardar gaire que aquest sistema es va popularitzar, de tal manera que els anglesos continuen sent els que més escriuen i envien aquestes felicitacions. La persona que queda inclosa en la llista familiar d’aquest protocol, per sempre més rebrà en aquestes vigílies la corresponent felicitació. Després, quan les famílies visiten a les seves amistats a uns i altres els satisfà molt trobar la seva felicitació penjada a l’arbre o disposada damunt de la rapissa de la xemeneia de la llar de foc. Un costum que també l’adopten en les celebracions dels aniversaris, on la postal de felicitació és element quasi obligat del manual de les bones intencions.

     A la nostra vila, les llibreries, papereries i punts de venda de diaris, continuen sent els llocs on podem trobar aquestes felicitacions. Amb el record posat en una llibreria molt especial, que oferia un ambientació senzilla però entranyable, em refereixo a La Fragata  de la qual fa poc que l’Agustí Carbonell Mestre va posar, ara en diuen penjar, una fotografia de la finestra de l’aparador i en Josep Mª. Alegre, veí que va ser del carrer, va ampliar la informació. La llibreria, amb venda de llibres, revistes i tebeos era regentada per les germanes Remei i Consol  Casanova. Establiments com  l’Eco al carrer Bonaire, on la Carme en feia un variat escampall sobresortien les d’en Joan  Ferràndiz que han estat tot un símbol del nostre Nadal entranyable. A l’Eco  oferien l’oportunitat, quan es tractava d’empreses que en compraven una certa quantitat,  d’imprimir el text, el qual era molt al·legòric als desitjos de felicitat i prosperitat.

    El mateix passava a la impremta Puig, al carrer Sant Francesc, que es podia escollir la felicitació entre un bon nombre d’elles i amb la possibilitat d’aquesta impressió, a la qual  atenia el Sr. Joan Puig Mestre.

    Sense oblidar-nos del quiosc del carrer Jesús, on el recordat Pere Cosialls, era el proveïdor de tots els elements que calia per seguir les tradicions. La botiga d’en Pere i la Montserrat Vivó s’adaptava al pas del temps en el sentit de que quan s’apropava Nadal despatxava les felicitacions i ornaments pel pessebre i per l’arbre. En el impàs entre Sant Esteve i l’última nit de l’any els canvis d’ornaments eren, es pot dir, automàtics. De les boles i garlandes es passava a les bosses de “cotillón” que forma part de la celebració del canvi d’any. Amb aquesta variació en el contingut, dels barrets als espanta sogres, en Pere i la seva muller alternaven alguna joguina , les quals predominaven a l’endemà mateix del primer dia de l’Any. S’acostava el dia de Reis.

    Un cop passades les festes de Nadal, el matrimoni ja es preparaven per la propera, Carnaval. De manera quasi immediata les disfresses i caretes oferien l’ambientació que anunciava que la festa de carnestoltes era la propera de la llista.

    I així successivament. En Pere restava sempre  pendent del calendari per estar al dia, viure el moment, però pensant en el demà. Ell no escrivia en aquest setmanari, però la seva manera d’actuar coincidia bastant amb un que jo se, el qual en  el transcurs dels dies i les hores va apuntant la festa i la tradició que hi va aparellada. La seva, però era una activitat comercial, el de d’aquest que parlo, el  costum ve motivat per una afició. Bonics i entranyables records de la capacitat visionaria d’en Pere Cosialls que, des del carrer Jesús, les veia venir i parava les teles del parany.    

      Un altre anglès que va vigoritzar el Nadal va ser l’escriptor Charles Dickens. Entre els seus contes més conegut sobresurt  el Conte de Nadal. Escrit també a l’any 1843, el contingut va revifar de nou els ànims dels seus compatriotes que, per aquella època Victoriana, estaven desmotivats pel que respecta a aquesta festivitat. Fins el punt que els propis anglesos, a partir d’aquest fet, el van declarar el pare del Nadal.

      Vigílies de festes, molt pendents de la vigília de la vigília... No obstant hem d’intentar que res s’interposi entre la il·lusió que aporta el retrobar-nos amb els preparatius i, com sempre, amb els millors desitjos per a que tot vagi bé.

                                                                                        J. Y. M.

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 15 de desembre del 2017)