EL LLUM DE GAS DE "CAN XIQUILLO"

  

 Mentre no va existir l’electricitat, la llum de les espelmes va fer la seva funció; a elles s’hi van afegir els quinqués i els llums de carbur.I el que són les coses: a casa nostra, al carrer Major, gairebé fent cantonada amb el Cap de la Vila, hi havia la cansaladeria que tothom coneixia com a «Can Xiquillo», regentada pel matrimoni format per en Francesc Planes i Rigol -a resultes del segon cognom, a la casa també se la coneixia per Can Rigolet- i la Francesca Robert i Camps. Les botifarres que elaboraven eren molt apreciades.

   Com a curiositat, considero oportú explicar que a poca distància d’allà, ja al Cap de la Vila -on ara hi ha una entitat bancària-, hi va haver una altra cansaladeria: “Can Xurei”. I en el mateix entorn, al començament del carrer de Sant Francesc, gairebé a tocar del mateix Cap de la Vila (només els separava “Can Pascaret”), la cansaladeria: “Can Candelari”.

   Sembla que l’avui tan temut colesterol, llavors, no se’n sentia parlar. Potser perquè en aquell temps sí que les botifarres eren ecològiques o, més aviat, perquè la gent no es feia analítiques. El resultat de menjar greix i altres coses que, a la llarga, interferien en la bona salut, quan es produïa el desgavell, tenia una definició molt eloqüent: “Ha fotut un pet com un gla”.

   Però bé, anem al gra: el senyor Francesc Planes i Rigol es va voler abraçar a la modernitat i, ni més ni menys, va muntar una fàbrica de gas -com la que ja existia a Barcelona- amb la finalitat de poder-se il·luminar a través d’aquest combustible. La fàbrica es va inaugurar l’any 1896 i, a partir de llavors, es van fer instal·lacions per poder il·luminar els carrers i també l'interior de les cases.

Per encendre l’enllumenat públic, s’esperava que comencés a fer-se fosc i s’apagava amb la primera llum del dia. Un dels encarregats de fer-ho va ser el senyor Antoni Hill, a qui la veu popular, a partir d’assumir aquesta feina , va conèixer com el “fanaler”. Es dona la casualitat que l’home estava casat amb una de les tres germanes que es coneixien com “les carboneres”, en una època en què el carbó de coc era la matèria primera per fer gas.

   El fill del matrimoni era en Josep Planes i Robert, també conegut com el noi de “Can Xiquillo”, que va succeir al seu pare en la direcció de la fàbrica del gas. A més de ser alcalde en diferents ocasions, president del Prado i peça clau del nou Hospital, es va convertir en un personatge molt distingit del Sitges del començament del segle XX. Era amic d’en Rusiñol, en Casas i l’Utrillo, artistes que havien passat per la seva casa del carrer Major, on havien mantingut interessants tertúlies.

   De tota aquella època, més concretament de l’enllumenat de gas, queda un testimoni molt curiós. Al primer pis de la casa del carrer Major, 49 -que es va construir el 1822-, sobresurt de l'edifici un llum de gas que els propietaris van fer instal·lar. M’atreviria a dir que és l’únic element que queda i que dóna visibilitat a aquell enllumenat, tot i que li falta la pantalla esfèrica de vidre transparent que completava el llum.

   A la mort d’en Josep Planes i després de la Guerra Civil, es va fer càrrec de la fàbrica de gas el seu fill, el recordat i admirat Ramon Planes i Izabal, puntal d’aquestes pàgines i nebot de la Lucia Izabal, que tenia una merceria una mica més amunt. La Lucia va acollir a una d'aquellas noies refugiades, la Carme Fernández, que es va casar amb en Josep M. Soler i Soler, en Josep de l'Eco, coincidencias de la vida.

   Per commemorar els 200 anys de la casa -que va passar de tenir una sola planta a incorporar-ne dues més-, el net de la família, en Ramon Buckley i els seus, advoquen per a que es restauri l’emblemàtic fanal i poder-lo mostrar amb tota la seva esplendor, tal com va lluir en el moment de ser la primera casa del poble que disposava de llum de gas. Serà un detall que honorarà la família, i el susdit fanal esdevindrà un símbol dels avenços que ens han portat fins a l’actualitat. Amb el pas de la llum de gas a l’electricitat, aquest element ha estat el fil conductor entre generacions d'una mateixa família, unides per l'amor a la seva casa i a la història del seu carrer, i fent de pont cap a una altra modernitat a la qual, nosaltres, també ens hem abraçat.

                                     J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 15 de maig del 2026)

AMOR EN TEMPS DE GUERRA

"L'amor en Temps de guerra és un amor especial i la resta és història, som nosaltres". Conclusió  de l’amic Ramon Bucley, referint-se als seus pares i que he trobat apuntada en la  interessant exposició “Nunca se save”.

     Sitges en poc temps ha esdevingut com un corresponsalia de guerra, en temps de pau, per a recordar les penúries que van passar gent nascuda o vinculada al nostre poble. Primer va ser l’interessant exposició que va organitzar el Grup d’Estudis Sitgetans, comissionada per en Jordi Milà, dedicada a posar en relleu el sofriment que van patir els nostres protagonistes en aquells nefasts camps d’extermini, dels quals era molt difícil poder sobreviure.  

       La segona aportació,  il·lustrada, està també relacionada amb la guerra, tot i que té una lectura molt diferent. Es tracta de posar en relleu detalls de la trajectòria d’un periodista anglès, Henry Bucley, corresponsal de guerra del diari “Daily Telegraph” i que amb la missió de donar cobertura  de la nostra Guerra Civil, un dia  va fer cap a Sitges. On, coses de l’atzar, aquí va conèixer a la que seria la seva esposa i mare dels seus tres fills, la Maria Planes Izabal. 

     La Patrícia Bucley, la seva neta, va trobar en la casa familiar abundants fotografies, oblidades a l’interior d’un armari. Moltes tenien com a rerefons imatges de guerres que el seu avi havia presenciat i altres de l’entorn familiar. Un material amb el qual va tenir la brillant idea de donar a conèixer. I així, amb l’ajuda de l’Anna Nicolau, la Judit Porta, amb el disseny de la Natàlia Butí, han recreat, al Miramar, el testimoni del corresponsal que dóna a conèixer  la  duresa de les confrontacions bèl·liques i en mig d’aquestes,  com la vida íntima recobrava sentit.                            

      La Maria s’havia criat en un ambient distingit, degut a la personalitat del seus pares,  en Josep Planes i Robert , el noi de can “Xiquillo”. i la Maria Izabal Ferrer, filla de la matalasseria del mateix carrer Major. En Josep va ser batlle de Sitges i propietari de la fàbrica del gas. Càrrecs que li conferien  un status social que complementava  amb l’efervescència cultural del poble. La Maria,  junt amb el seu germà Ramón -en Francesc i en Josep van morir joves- van estar sempre associats a aquests corrents culturals. Coincidia amb que la casa familiar del carrer Major, tenia a poca distància altres fòrums  establerts. Una mica més enllà hi vivia en Salvador Soler i Forment, i tot seguit la casa del doctor Benaprés. Per aquestes tres cases hi van passar tot el bo i millor dels representants de les lletres i les arts que vivien a la vila o hi venien a fer una visita.

     Tal com li va passar a en Henry Bucley, com he dit,  quan va visitar Sitges  un dia de l’any 1938 i el destí va fer que coincidissin ell i la Maria Planes que estava acompanyada de la Maria Dolors Bertran. Es dona la coincidència que elles dues, junt amb la Pepa Gumà, van ser les fundadores i copropietàries de la botiga “Tres” al Cap de la Vila. D’aquí l’enunciat tan concret, inspirat en la suma total d’aquelles empresàries de la moda. Un establiment de prestigi, que va continuar molts  anys obert i que últimament  regentaven les dues filles de la Pepa, la Marta i la Sílvia.

    Una altra curiositat fa referència als costums que protagonitzaven el veïnat  del poble. Aquest consistia en acudir, ja avançada la tarda,  a l’estació del tren i  des de l’andana a la sortida a la plaça, es formaven dues files, una davant de l’altra, deixant un passadís al mig, i la distracció es nodria de veure arribar la gent que venien de Barcelona. Mentre els congregats, comentaven detalls dels coneguts, així com d’aquells que no havien vist mai i la seva visita els encuriosia.

     En una ocasió va ser anunciat que tal dia arribaria la Maria Planes, i que venia lluint embaràs. La notícia es va estendre ràpid, sobretot entre els tallers de modistes. Com el que tenia la Trini Curtida que estava situat  en el pis on vivia amb els seus pares i el seu marit, en Rodrigo Hill. També en el carrer Major, concretament en la casa de davant mateix de la de doctor Benaprés. 

   Aquella vesprada el vestíbul de l’estació era ple, formant les dues files. La massiva afluència de ben segur obeïa a que la Maria es feia estimar, amb la seva manera de ser tan senzilla i també influïa el  plus d’aventura que li aportava l’estar casada amb un corresponsal de guerra anglès. Les cròniques no parlen de com va ser exactament aquella rebuda, un dia de novembre del 1941, amb ella embarassada del seu fill Ramon, si més no ens podem imaginar on van anar dirigides totes les mirades.

     En Henry i la Maria havien iniciat el seu festeig passejant per la Ribera fins a Terramar. Potser en un dia lluminós, d’aquells que captiven i et deixen bocabadat. El corresponsal, enamorat  de la sitgetana, i en aquell entorn privilegiat, de ben segur  que pel seu interior es repetia: “si això és  guerra que no vingui la pau”. Si no fos perquè en totes les guerres la pau és molt necessària.  

                                                                 J.Y.M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges, el dia 12 de febrer del 2021 )