EL CARNAVAL DEL SILENCI

    Estic convençut que mai les festes de Carnaval s’havien anunciat ni havien tingut incidència amb aquest afegitó del silenci, excepte en els anys difícils de la guerra. Perquè la festa de Carnestoltes va associada a una disbauxa on el silenci hi té la partida perduda. Si més no en aquests darrers dies, quan sorties al vespre bans del tot de queda, els carrers ja estaven solitaris i predominava aquest silenci tan anormal per les dates.

   També, tot sigui dit, quan el Carnaval s’anunciava com a “Fiestas de Invierno”, degut a les circumstàncies per les quals el Carnaval no es celebrava com ara, perquè si no estava del tot prohibit, quasi. Degut a tot això, pels carrers tampoc hi havia massa rebombori, però no era un motiu per a que  els veïns no sortíssim  de casa per a veure el degoteig de disfresses que s’anaven alternant. Ara passava un o una disfressat de monja, altre fent el coix, no hi faltaven els pirates ni tampoc els toreros... atenent que es prioritzava la sàtira al lluïment. I  no anava organitzat amb això que ara coneixem per les rues, sinó que cadascú anava per ell, aquell silenci només el desbaratava, amb rialles i mostres d’admiració per part del públic que ho presenciava, que tampoc era gaire nombrós, perquè de gent de fora no en venia, podem dir que només érem els de casa, un Carnaval familiar. I quan aquestes disfresses havien fet un parell de passades pel Cap de la Vila, el seu recorregut quedava limitat entre el Prado, el Retiro i viceversa, que és on, en les seves interioritats,  es feien populosos balls. Així que aviat els carrers tornaven a  quedar en silenci.

    Va ser en el primer Carnaval de la democràcia, el 1976, quan el Retiro i el Prado van organitzar un Carnaval que acabaria tenint el carrer com el centre neuràlgic de quasi tota la festa, en detriment de les Societats, on aquells balls, amenitzats per les millors orquestres del moment, es pot dir que  han passat a la història. A partir d’aquí les músiques van apagar les veus del carrer. De primer el recorregut estava amenitzat per les bandes de música locals i no va tardar gaire a incorporar-se xarangues, fins que les carrosses es van equipar d’un potents altaveus, amb els quals la música que amplifiquen, és tan potent que fins i tot  fa vibrar els vidres de les cases i han acabat ofegant el so de la música interpretada pels músics. 

   Entremig de tota aquesta moguda va sorgir un  mitjà de televisió local que va ser de molta utilitat per les persones que preferien veure l’evolució del Carnaval sense moure’s de casa. Em refereixo a Telefot incorporat al 1986. Que gràcies a un personal molt perseverant,  van fer possible que la connexió fos una realitat. No fa gaire en Josep Mª. Alegre, que per cert, m`ha facilitat tota la informació que trobaran més endavant,   explicava les dificultats que van haver de vèncer per trobar un canal  des d’on enviar el senyal per a que aquest fos difós,  sense interferir amb els altres canals de televisió que tenien una emissió consolidada. 

   Els components de “Telefot”, quan ara es compleixen els 35 anys i salvant alguna omissió involuntària, eren: En Lluís Marcé, que va tenir la idea. Li va posar nom i a més va ser el responsable del guió, en Blai Fontanals; l’Albert Solé Baqués, responsable de l’emissió; la realització a càrrec d’en Ramon Ibáñez; retolació, de la mà d’en Lluís Albors; material tècnic, Josep Maria Ruiz; tècnic electrònic, Josep Mª. Alegre. A la redacció: locutors, Josep Mª Rosés, Vinyet Sánchez. Responsable dels esports, Paco Muñoz. Home del temps, Trino Carbonell. Càmeres: Josep Mª: Ruiz, Josep Lluís Ferret. Tècnic de so: Albert Solé Pascual, Carles Fusté, Fede Comas. Grafisme electrònic: Josep Mª. Alegre. Regidor: Joaquim Torrents. Atrezzo: Felipe Amate. Perruqueria Sunsy Tort. Maquillatge: Angi Torras. 

    En una de les primeres emissions en Jànio Marti i en Talino Plana, van fer un bolo d’home del temps degut a que el titular, en Trino Carbonell, tenia la grip. A l’any 1987 es va incorporar en Carles Sánchez, ell i en Josep Mª. Alegre, amb la retirada el 1988 d’en Ramon Ibáñez que s’incorporava a la TV de Ribes,  van ser els responsables de les retransmissions.

  A principis dels anys 90 s’incorpora la Mónica Gallardo que posa veu a la retransmissió de les rues. Mentre que en Vicenç Morando realitza la feina de càmera mòbil. Que es va fer popular per la seva feina i per l’anorac lilós, amb el qual es resguardava del fred. Va coincidir també amb la incorporació d’en Toni Plana a la il·luminació i en Samuel Juarros com a regidor. En els últims anys, la Sira Puig i en Joan Tutusaus, també varen col·laborar en les retransmissions en directe.  

    Darrera el “Telefot” hi havia un gran i eficient equip. A davant dels televisors a molts sitgetans/es que  gaudien de la seva bona feina. Avui, gràcies als mitjans actuals, podem seguir  al moment les incursions carnavalesques que els sitgetans fem a Vilanova i les que els vilanovins fan a Sitges. Amb el més complert silenci, per a no ser descoberts i que provoca molta expectació, en aquest temps de silencis en benefici de la salut.

                                                    J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 19 de febrer del 2021 )