ELS LLAVIS VERMELLS

     

   Em satisfà molt que la meva col·laboració encapçali la pàgina on, al final d’aquesta, s’anuncien els nostres museus; les activitats que s’hi porten a terme, o simplement la informació amb la qual es fa publicitat d’aquest important patrimoni museístic que tenim a casa nostra.

    De tant en tant els seus responsables aporten a la pàgina la imatge d’uns portentosos i atractius llavis vermells. Obra de la qual n’és autor en Pere Stämpfli  i que s’exposa en la seva Fundació. Així que quan  a sota del meu article hi apareix aquesta singular vermelló  d’uns llavis potents i melosos, em fa l’afecte que fan petons a la meva escriptura i em sento afalagat.

    Per altra banda aquesta imatge  em recorda el costum que tenen les senyores de pintar-se els llavis, tot i que he notat que ara potser no ho fan amb la freqüència de fa uns anys. Quan elles sortien de casa ja amb els llavis pintats i a dintre la bossa de passeig, a més del pintallavis, portaven un mirallet per si s’esqueia haver de fer un retoc quan el color havia perdut intensitat o s’havia esgarrat el meticulós traç que havia perfilat la interessada.

     Diria que s’ha acabat matisant  aquella potent vermellor a la qual em referia i s’han decantat per escollir tonalitats més suaus que junt amb els “polvos” que es passen per la cara contribueix a enaltir la ja de per si elegància femenina. 

    I com que som aficionats a donar i a rebre petons, els oferts per una senyora amb els llavis pintats, deixa impregnat en la galta la silueta d’aquests i si s’escau  la seva vermellor. I com que no hi penses passeges aquest signe d’estima impregnat a la teva galta, fins que algú s’interessa per saber  qui t’ha fet un petò. 

   A qui li agradava empolainar-se, de manera que tot ressaltés, era a l’Antonieta Cartró, germana de l’Isidoro Cartró, la qual els seus llavis pintats de vermell cridaner, amb la cara amb moltes passades de “polvos” i amb tota la quincalla disposada per entre les parts més visibles, es va convertir en la icona d’una elegància  que ratllava l’extravagància. Així quan alguna persona es vesteix o es maquilla  d’una manera enfarfegada se li diu que sembla la Cartrona. 

     Pintallavis, maquillatges, colònies i perfums que tenen una amplia disposició en les perfumeries. Recordo la perfumeria de la Magdalena Costa, filla del qui va ser alcalde de Sitges, Josep Costa,  que en un reduït espai que disposava en el carrer Major, el seu establiment oferia les millors marques de cosmètica i perfumeria. Fins el punt que establiments reconeguts de Barcelona, moltes vegades no tenien determinat perfum, quan la Magdalena ja l’havia posat  a la venda. D’aquí que comptava amb una àmplia clientela,  gent del poble i  senyores de la colònia que acostumaven a comprar més perfums que colònies, sobretot aquelles que estaven al dia de les novetats.

     En aquell espai tan reduït s’hi congregava una nombrosa clientela, que era atesa per aquelles eficients dependentes, com les germanes Farreras, amb un record especial per la seva mare, la Sra. Antonia, que sempre lluïa un ben disposat monyo d’un fi i abundant cabell blanc. Dependentes les quals arribaven a ajuntar-se dos o tres a més de la germana de la propietària, la Paquita Costa i la filla d’aquesta que també portava el mateix nom i  estava casada amb en Josep Maria Coll, el qual compartia activitat amb  el seu sogre, en Rafael Guinart, en el laboratori fotogràfic del costat mateix de la perfumeria. I no em voldria deixar a l’Adelina, germana d’en Guinart, que era l’eficient proveïdora de l’avituallament  familiar. 

    Del carrer Major es van traslladar al de Sant Francesc, amb la Paquita Guinart, la seva filla Marta i la filla d’aquesta.

    A poca distància del primer establiment, també hi havia la perfumeria de l’Araceli, la muller d’en Genís Muntané i la filla del matrimoni. Un espai també reduït, en el Cap de la Vila. Curiosament al seu costat existia un altre establiment fotogràfic que regentava el fill de la farmàcia  Ferret.

   I al començament del carrer Sant Francesc, la perfumeria de la família Soler Milà, popularment coneguda per can Pascaret. Amb el recordat Jaume, un apassionat de la música i del Barça, que organitzava partits d’un contra un, entre les estretors de la perfumeria, fent servir de pilota la pera de goma que portaven aquelles ampolletes xates de colònia amb polvoritzador. L’olor de suat que podien desprendre els dos jugadors, en aquells vibrants partits, quedava disimulat per l’intens flaire de perfúms  impragnats en l’ambient. 

    Un raconet de Sitges on hi predominaven les bones olors que s’avenien amb els costums de perfumar-se i de pintar-se els llavis. Els de color vermell eren els que es feien notar més. Com aquests que tot sovint realcen aquest peu de pàgina i que a mi tan m’agrada que posin el colofó al meu article. Ve a ser com la reveladora  marca que deixa, a la galta, un petó sorgit de l’afecte que et dispensa la persona que