DOS DIARIS DE QUASI UN SEGLE I MIG D'EXISTÈNCIA CADA UN

   

   Rares vegades els diaris esdevenen el centre de la notícia; habitualment en són el canal i solen passar gairebé desapercebuts. Tanmateix, aquests dies La Vanguardia és protagonista en celebrar el 145è aniversari de la seva fundació. Molt a prop el segueix un històric de l'àmbit local, L’Eco de Sitges, que aquest  passat primer de març ha arribat als 140 anys.

    Un altre fet destacat és que el rotatiu barcelonès sempre ha estat propietat de la família Godó. El nostre setmanari  ha estat vinculat a la família Soler fins que, el gener del 2014, va iniciar una nova etapa de renovació sota el segell de Premsa de Sitges. Aquest projecte, que refermava el compromís de mantenir la cita setmanal amb els lectors, va néixer amb Santi Terraza de Velicourt com a president; Marçal Sintes i Olivella, com a president del Consell Editorial; i l'enyorat Antoni Sella i Montserrat, al capdavant de la direcció. 

    La figura de l'Antoni Sella va ser cabdal per definir el tarannà d'aquesta nova etapa; periodista de convicció i amant profund de Sitges, va saber imprimir al setmanari la seva saviesa i passió. Malauradament, una greu malaltia ens el va arrabassar prematurament, deixant un buit immens en la cultura i el periodisme local. Tot i la seva pèrdua, el seu llegat va romandre en bones mans quan Magí Fortuny i Poch va assumir el relleu a la direcció, tasca que continua exercint fins avui.

    L’actual editor de La Vanguardia, en Javier Godó, comte de Godó, havia estudiat la carrera universitària junt amb el sitgetà Ferran Benazet i Lluís. Fet que, durant alguns dies de l’estiu, el propi Javier Godó havia freqüentat  la casa del seu amic Ferran, al carrer Sant Francesc, cantonada amb Sant Bonaventura.

    Anys després, ara que em refereixo a en Ferran, aquest va formar part de la Colla del Cep, una tertúlia on també s’hi trobaven en Josep de l’Eco i en Josep Serra -pare d’en Salvador Serra, que ens ha deixat fa ben pocs dies-. El grup el completaven personatges com en Marcel Maluquer, mític participant del Ral·li de Sitges que s'acaba de celebrar i apassionat lector d'aquest setmanari, en Joan Marsal,  l’Emili Comas i l’Esteve Sucarrats, entre d’altres.  Les trobades tenien lloc a la Bodega El Cep, al carrer Espalter, l'emblemàtic establiment que regentaven en Salvador Camps i la seva muller, la Rita Vidal. 

    De tot aquest llegat popular se n'ha fet ressò l'Eco, un setmanari que, a l’igual que La Vanguardia, ha comptat amb col·laboradors d'alt nivell que sovint han escrit per a ambdues capçaleres. Això va ser possible gràcies al tarannà extraordinari d’en Josep; quan demanava una col·laboració als periodistes més influents del moment, ningú no li sabia dir que no.

   Ell mateix era una persona generosa que no tenia mai un "no" per a ningú, una actitud noble que, tanmateix, li va portar més d’un maldecap amb la censura de l'època. En diverses ocasions va rebre notificacions de multes que posaven en risc la publicació, però les seves amistats i la seva influència personal sempre acabaven servint de revulsiu, aconseguint que les sancions s'aixequessin.

    Amb tot plegat, vull subratllar que la trajectòria del setmanari no ha estat mai un camí planer. Tanmateix, aquesta longevitat és la prova de la seva immensa vitalitat, una història viva a la qual ens hem anat incorporant col·laboradores i col·laboradors al llarg del temps. En bona part, això ha estat possible gràcies a aquesta generositat d’en Josep, qui no només ens obria la porta, sinó que ens encoratjava perquè no decaigués mai la nostra afició. Tot plegat, al costat dels seus dos fills: l'enyorat Ramon i en Josep, juntament amb els fills d'aquest darrer, en Josep i l'Albert, que continuen mantenint el cognom vinculat al setmanari tal com el coneixem avui.

     El passat 1 de març, l’Eco va assolir una xifra rodona: el seu 140è aniversari, una fita que l'apropa al segle i mig de vida i que li permet compartir protagonisme amb els grans diaris del país. Tot i ser una publicació més modesta i no disposar dels grans mitjans de capçaleres com La Vanguardia, el seu mèrit és igual o fins i tot superior. A tots els qui hi col·laborem ens omple de satisfacció saber que, juntament amb els lectors, formem un sol cos i l’ànima que el manté dret. Que sigui per molts anys més!

                                         J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 6 de marca del 2026)

ARTICLE 2.000

El dia 16 de gener del 2014 s'imprimia el darrer Eco a la impremta del carrer Bonaire Aquest és el moment de introduir el fotolit a la màquina per a la impressió de la pàgina on hi havia la meva col·laboració

Ja amb la pàgina impresa posem, per a posteritat, en Ramon en Pepe i un servidor

    A darrera queden 55 anys de col·laboració en aquest setmanari, des d’aquell primer article que va sortir publicat el dia de Santa Cecília de l’any 1970. I el record em transporta a l’amistat que sempre hem mantingut amb en Josep Soler Fernández, fill d’en Josep de l’Eco i de la Carme. Amb ell compartíem classe als escolapis i al qual vaig recórrer per a que li lliures aquella col·laboració al seu pare, amb la pretensió que m’ho publiques. I en van seguir uns altres, fins que em va dir: “ves tu mateix a l’Eco i el portes”. I així ho vaig fer. Obria la porta  i esperava que cridessin a en Josep, que sortia de l’impremta i venia fins a la botiga, amb la bata blava, l’uniforme d’impressor i de director del setmanari. Amb la mateixa indumentària  que em rebia a mi, ho va fer amb el propi president del Govern, l’Adolfo Suárez, quan  un dia el va visitar. 

   Aquesta espera va  durar un parell de col·laboracions més, perquè em va dir que em donava permís per entrar a la impremta sempre que volgués. Això em va permetre poder passar de la botiga a la rebotiga passant pel menjador, on la intimitat de la casa era custodiada per la Carme i la Maria, que cosien en el quartet del costat del menjador. A la rebotiga, la impremta, acollia als qui hi anàvem a lliurar les quartilles escrites a màquina i igual en aquell moment coincidies amb en Josep Carbonell i Gener que, assegut damunt el llarg taulell, corregia les proves dels seus llibres. O amb el poeta Salvador Soler i Forment. Amb en Rafel Casanova Termes, que també era una institució a la casa. I tants altres, com  en Ramon Planes Izabal . D’ell recordo que en un dia del mes de desembre del 1983, ell sortia i jo entrava, vam coincidir i em diu: “Joan, aquesta setmana parlo de tu”. Tant vaig llegir el breu comentari, en la seva col·laboració, que me’l vaig aprendre de memòria: “Sense deixar d’aplaudir a JYM, el més recent dels companys incorporats a la redacció”.

    Anar a lliurar personalment l’original tenia l’al·licient afegit de trobar-te amb aquestes sorpreses, amb els comentaris que et feia en Josep, sobre l’article publicat i que moltes vegades ho reblava: “Ets l’Espinàs de l’Eco”. Sorties d’allà engrescat. Desprès t’assabentaves que aquesta comparació la feia a altres. I en aquesta incursió a la sala de màquines em va permetre conèixer als impressors de la casa. Encara vaig coincidir amb el polifacètic Fermí Martínez, que a més de músic, era un dels bidells del Cau Ferrat. També amb l’Agustí Bertran, l’Agustí del Cor. Amb en Jordi, nebot d’en Josep,  l’Ernest Lligades, en Rafa i en Pepe Delgado, en Josep Surià i desprès s’hi van anar incorporant en Josep i el seu germà, el recordat, Ramon.

    Però vet aquí que això va anar canviant quan van aparèixer les primeres tecnologies que et permetien escriure amb el teclat, veure a la pantalla el que escrivies i guardar-ho en un disquet. Aquesta fase va coincidir quan una part de la redacció es va traslladar en un local del carrer Sant Josep. On el fill d’en Josep, acompanyat de l’Artur Llansó, rebien els col·laboradors, els hi lliuràvem el disquet, el descarregaven i te’l tornaven a donar. Això també va durar poc, perquè va sortir internet i ja no ens calia haver-hi d’anar. Una gran comoditat quan des de casa envies l’article i ja està. Si més no aquest sistema ens va apartar de la impremta, d’aquell contacte amb la família que ens consideràvem la gent de la casa i els col·laboradors.

    Fins que un dia, el 16 de gener del 2014, en Ramon Soler em truca i em diu: “si vols veure, per última vegada, com s’imprimeix el teu article a la pàgina, vina de seguida”. Efectivament en Pau, el seu fill, estava embetumant de tinta els rodets i la màquina va fer la resta. Ens hi vam fer una fotografia. A partir de llavors  l’Eco es remodelava, assumia la direcció el també recordat Toni Sella i fins a dia d’avui, amb en Magí Fortuny i Poch a la direcció i els actuals treballadors/es. Amb els nets d’en Josep, l’Albert i en Josep, que em fan un cop d’ull a l’article. I un servidor, amb la resta de companyes i companys que  trèiem  el cap en aquestes pàgines. Gràcies als lectors/es que ens fan costat. Molt agraït per tot. I a la setmana que bé, o quan sigui, l’article 2001. 

                                      J.Y.M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges, el 19 de novembre del 2025, coincidint amb que aquest és l'article 2.000 que porto publicats al semanari. Un gran motiu de satisfacción).

COMPANYS D'AQUESTES PÀGINES

       

    Buscant un paper, aquest que sempre es resisteix a que el trobis, m’ha sortit aquesta fotografia, la qual tampoc sabia on la tenia i gràcies a aquesta troballa m’ha rebaixat la preocupació de no trobar el que verament busco.

    Un bonic testimoni del sopar de col·laboradores i col·laboradors de l’Eco que, el dissabte 10 de juny  de l’any 1989, vam celebrar a l’avui desaparegut restaurant Montgavina. Una iniciativa que va promoure l’amic Ventura Sella i Barrachina i que va permetre poder obtenir aquest document gràfic, on s’evidencia una etapa concreta de la llarga trajectòria del setmanari i també de la vida de cadascú dels qui hi sortim retratats.

   Moments abans, havíem seguit per la televisió el vibrant i emocionant final de tenis femenina del torneig Roland Garros, entre la llavors número u, Staffi Graf, i la joveníssima Arantxa Sánchez Vicario (17). La primera tenista femenina del món que ho havia aconseguit en aquella edat i que va ser tema de conversa a l’arribada al restaurant.

     Vint col·laboradors i només cinc col·laboradores ( Rosa Muntané, Lali Vergés, Toni Pañella i Vinyet Panyella). Totes poetesses menys la Rosa que escrivia en prosa i la Vinyet que igual de bé es desenvolupa en prosa com en poesia. Amb la curiositat afegida que la Rosa havia conegut personalment  a en Santiago Rusiñol quan sent una nena, el seu pare  Genís la portava al Cau Ferrat. Sempre que explicava els records que tenia  de l’amo del Cau, manifestava que aquest li feia molt respecte, quasi por. 

     Col·laboradores i col·laboradors que, en la data en què es va celebrar el sopar, erem relativament joves. I amb el pas dels anys ens hem acomiadat d’alguns d’ells/es. És el que té aquestes fotografies, que quan les contemples, al cap d’uns anys, les absències es fan notar. Tanmateix el seu testimoni gràfic ens permet tornar a refer els bons records, pel que fa als neguits literaris que junts vam compartir  en aquests etapa concreta de la vida del setmanari. I això fa reflexionar sobre el gran nombre de col·laboradors/es que han escrit en aquestes pàgines, des de la seva fundació fins ara, la qual cosa ens fa adonar-nos, també, que aquesta fotografia és un testimoni molt puntual del que ha representat i representa l’Eco en la vida del poble i en el protagonisme que aporta la seva gent. 

     La sortida a la llum d’aquest entranyable testimoni coincideix amb una data on la tradició i el protagonisme d’aquest setmanari van una mica de bracet. Avui és la festivitat de Sant Sebastià. La seva celebració ens porta a la bonica ermita dedicada al Sant, amb la litúrgia corresponent i sardanes el diumenge. 

    I ve que en aquestes dates a l’Eco hi trobem una coincidència. El 17 de gener del 2014, en vigílies d’aquesta festivitat, eren els últims exemplars que s’imprimien a l’impremta del carrer Bonaire. Amb en Josep Soler  Fernández  i l’Artur Llansó Quesada  a càrrec de la composició de les pàgines. En Ramon Soler, tenint cura del fotolits i de plegar, manualment, full per full. Mentre que el fill d’aquest, en Pau i l’operari de la casa, en Pepe Delgado, restaven amatents de la impressió. Uns moments històrics per aquesta llarga trajectòria. També perquè des d’aquell divendres hi havia canvis en la direcció, de la qual se’n va fer càrrec l’Antoni Sella i Montserrat. I que a partir de llavors s’imprimiria una mica lluny de Sitges.

   Fins que l’amarg destí de la vida fa que en Ramon i l’Antoni ens deixin quan encara era massa aviat.

    Nou anys desprès tenim de director un sitgetà, amb lligams ribetans, en Magí Fortuny i Poch. I, amb tot això, fa unes setmanes que no comptem amb la col·laboració del meu veí de pàgina, mossèn Josep Pauses, a causa  de que està empiocat. I quan un senyor rector, com ell, per motius de salut, no pot celebrar missa ni tampoc atendre les obligacions dels seu sagrat ministeri, encara que estigui molt ben representat, trobem a faltar la seva presència, la seva manera de ser, els seus rampells amb els quals ens demostra que,  encara que tingui  bona sintonia amb el cel, a  la terra, per sobre de tot, no deixa de ser humà. Una ràpida millora, mossèn vilafranquí, que a Sitges t’esperem.

                                                     J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 20 de gener del 2024 )

"L'ECO" A SOTA LA PORTA

      

   Aquest primer de març l’Eco ha fet 136 anys que és entre nosaltres. Durant tot aquest temps s’han creat uns vincles que han passat de pares a fills i vulguis o no, cada setmana quan entra a les nostres llars, ve a ser com el ésser estimat que truca a la porta i, com a tal, és ben rebut. 

    L’altre dia parlava d’això amb en Joan Olivé i Fornas, que  en va ser repartidor des dels 12 anys fins als 24. Feia una ruta circular que començava a casa seva, seguia  cap el carrer Major, platja Sant Sebastià, fins més enllà de la caserna de la guàrdia civil i tornava pel carrrer Jesús i carrers adjacents, per acabar  altra vegada en el carrer Sant Gaudenci que es on vivia.  

       L’amic m’explicava que, transcorreguts els anys, moltes vegades ha fet el mateix camí i s’ha dedicat a observar les cases on deixava el setmanari i ha arribat a la conclusió que la majoria s’han transformat i molts d’aquells  estadants  ens han deixat o s’ha produït un canvi de propietat. 

    Seguint el recorregut pel carrer Major, es pot dir que deixava un exemplar a cada porta. Des de la farmàcia Ferret a la botiga de la Filomena i la Maria de can Mas, que quan veien entrar a en Joan per la porta el rebien amb gran satisfacció i tot seguit les dues dones guaitaven encuriosides a la portada i segons els titulars li feien les observacions pertinents.

   Just al costat de la botiga de les Filus, el setmanari aterrava damunt un graó de l’escala per on s’accedia al pis on hi vivia en Ramon Planes Izabal. El doblec del diari deixava al descobert un fragment de la columna: “Carnet de Caminant”, la qual en Ramon signava amb el pseudònim de Tirant. 

   A ca l’Isidra Sabaté era la següent destinació i també a la farmàcia Font. L’única porta que es saltava era a casa de la Lucia Izabal, perquè el mateix Josep hi arribava amb ell a sota el braç. A partir d’aquí l’Eco, que flairava a tinta, entrava en contacte amb altres olors molt més sofisticades; les dels  perfums de la perfumeria Costa, l’olor de dolços  de la pastisseria de l’Estrella i també l’olor de “morapio” que s’escapava de la bodega de ca la Candelaria.. En poca distància en Joan distribuïa la crònica local, on en sorgia una popularitat que per si sola formava una part molt important de les pàgines viscudes del nostre Sitges, on  fins i tot s’hi abraçava la poesia de tres poetes d’aquell mateix veïnat. Del propietari de la farmàcia, en Felip Font i Soler, autor d’emblenatiques lletres de caramelles de la colla del Retiro. També del seu veí més proper, en Josep M. Soler i Soler, igualment poeta  d’inspirades estrofes de caramelles i altres poesies. I que ell, des de les pàgines del setmanari que dirigia, va donar aixoplug  a les inquietuds dels seus veïns mès properes: l’escriptor de can Rigolet i dos poetes, a més d’ell: el farmacèutic i l’oncle d’aquest, en Salvador Soler i Forment. 

    I és el que deia l’amic, aquell veïnat ja no és el mateix i les cases s’han transformat. Com al gener de  l’any 2014  ho va fer aquest setmanari. L’últim Eco que es va imprimir a l’imprempta, sota la direcció de la família Soler, va sortir al carrer el divendres 17 gener del 2014. Li vaig demanar a en Ramon Soler i Fernández que quan estigues a punt d’entrar a la màquina el full amb el meu article que m’avises per deixar-ne  constància, com així va ser el matí del dijous dia 16. Que és quan vaig poder aconseguir aquesta fotografia, històrica i molt emotiva. Sobretot, ara,  quan malauradament en Ramon ja no hi és, ni tampoc l’Antoni Sella i Montserrat que va ser el director de la nova singladura. Completa la fotografia en  Josep Delgado Rubia, que alternava les tasques d’oficial de l’imprempta amb les de repartidor, encara ho segueix fent, del setmanari. Actualment ni la redacció ni l’impemta tampoc estan en la casa del carrer Bonaire. I en Magí Fortuny i Poch ha agafat el relleu de la direcció del  setmanari, amb corresponsalia a Sant Pere de Ribes. Això significa que la capçalera s’ha expandit.

    Pels qui trobem l’Eco a sota la porta, o pels qui el compren al quiosc, el divendres és un dia especial, que contribueix a posar en relleu les petites grans coses. Aquestes que, sortosament, encara perduren després de 136 anys.

 

                                                J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 11 de Marca del 2022)

L'ECO DE SITGES, DE RIBES I D'ANGLATERRA

  

 Perdoneu la gosadia en quant a voler exagerar  la ubicació que fa referència al Regne Unit. Tanmateix la notícia es llegia en aquestes pàgines, una nota de la direcció del setmanari que informava de la incorporació del que ells anomenen "L'Eco in English". Detall que es presta a oficialitzar la internacionalitat del diari.

    Poc es podia imaginar el seu fundador, el Sr. Josep Soler i Cartró, en aquell llunyà mes de març del 1886 que l'Eco de Sitges, llavors concentrat en no gaire més que un parell de fulls, que a l'any 2021 el seu setmanari, amb 48 pàgines, aconseguirà un prestigi internacional. De primer publicat amb llengua castellana, després completament en català i a partir d'avui s'hi incorpora la llengua anglesa.

    Al llarg de la dilatada història de la nostra publicació, s'han alternat en aquestes pàgines col·laboradors/es  els quals des dels seus llocs de residència, a voltes lluny de casa nostra, han enviat les seves cròniques on han explicat experiències viscudes en els seus destins, i també establint un intercanvi d'informació dels respectius llocs, fet que aconsegueix establir les bases del que podríem anomenar una corresponsalia. Això ha permès que l'Eco establís un nexe de connexió permanent amb els seus col·laboradors més llunyans. Per posar dos exemples em centraré en l'amic Rafael Font i Farran que des de París enviava les seves cròniques les quals ens oferien diferents visions de la capital francesa, explicades per un sitgetà que era un veterà del setmanari. L'altre exemple el trobem en la recordada Ramona T., muller dels prestigiós periodista sitgetà, en Josep Maria Massip i Izabal, que residien a Washington DC i des d'allà delectava als lectors amb les seves interessants cròniques procedents dels Estats Units d'Amèrica, poca broma.       

    Trobaríem molts més col·laboradors, dispersos pel món, que en determinats moments de la llarga trajectòria del setmanari, han fet arribar relats diferents, els quals han permès conèixer costums i maneres de fer i d'ésser de la gent i de llocs tan complexos com singulars, però molt apartats d'aquesta redacció.

    Tampoc  cal anar tan lluny, els nostres veïns més propers, la gent de Sant Pere de Ribes, sempre han mantingut uns nexes de col·laboració amb el diari. El recordat Josep M. Soler, net del fundador, quan s’esqueia despenjava el telèfon i establia connexió amb Ribes i es pot dir que a peu de carrer del Pi obtenia la informació que permetia conèixer el que tramaven els ribetans. Fins que un jove corresponsal, en Magí Fortuny i Poch, va establir contacte permanent entre el seu poble d’adopció, Ribes i Sitges, que és també el poble de la seva mare Eusèbia Poch. Qui ho hauria de dir que en Magí, el jove sitgetà amb inquietuds periodístiques, que als 4 anys es va establir a Ribes, poble del seu pare, es convertiria en l'actual director del setmanari.

      Tot això passava sota un únic enunciat, l'Eco de Sitges. Un nom que ho diu tot, però que necessitava expandir-se, fins que troba la formula d'una capçalera compartida, l'Eco de Ribes. Aquesta amb la portada i contraportada  exclusiva de temàtica ribetana i en el interior unes pàgines  que n’amplien la informació . Que no és poca cosa, ja que l'Eco de Ribes fins i tot disposa d'un Consell Assessor format per: Miquel Muç Vall i Soler, Manel Milà i Vidal, Joan Pasqual i Olivella, Clara Sistané i Caldés i Carme Bernet i Casas. 

     Recordo amb simpatia al recordat amic Manel Ferrer Hill, el qual va aportar a aquestes pàgines unes interesants  col·laboracions que van contribuir a donar a conèixer molts detalls de la vida sitgetana d'antany i dels seus protagonistes. Signava la seva columna amb la simplicitat del seu nom,  ell que era tan alt i gros, Manel. Una vegada li va voler donar internacionalitat al seu anecdotari al referir-se a una sublim temàtica russa i per tal d'adaptar-se al contingut de la mateixa, va signar de manera molt integradora: Manelof.

   A Rússia encara no hi hem arribat, però sí que l’Eco pretén apropar-se a la nombrosa comunitat anglesa que viu entre nosaltres, d'aquí en ve l’interès de la direcció per a que puguin llegir en la seva llengua les notícies més destacades del nostre poble i també poder ampliar el nombre de col·laboradors que s'expressin en aquest idioma. Una iniciativa que ha nascut entre una altra modernitat que tampoc s'hagués imaginat el fundador, la web del setmanari. Com aquesta secció que avui s'incorpora, promoguda entre la direcció  i el periodista Tim Parfitt.

    Al pas que anem no serà d'estranyar que arribem a veure aquells singulars venedors de premsa, cridar a viva veu i en plena plaça Picadilly Circus de Londres: L'Eco in English!, l’Eco in English!... Una fantasia del qui signa, però el que sí és una realitat que el setmanari ja arriba a Londres i a qualsevol lloc del món, només cal que hi hagi connexió a Internet. En el 1886 ningú s’hagués imaginat que l’Eco arribaria tan lluny. I espera’t. 

                                                       J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 26 de marca del 2021)