Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris rafael guinart. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris rafael guinart. Mostrar tots els missatges

20 de març 2021

ELS LLAVIS VERMELLS


    
 

   Em satisfà molt que la meva col·laboració encapçali la pàgina on, al final d’aquesta, s’anuncien els nostres museus; les activitats que s’hi porten a terme, o simplement la informació amb la qual es fa publicitat d’aquest important patrimoni museístic que tenim a casa nostra.

    De tant en tant els seus responsables aporten a la pàgina la imatge d’uns portentosos i atractius llavis vermells. Obra de la qual n’és autor en Pere Stämpfli  i que s’exposa en la seva Fundació. Així que quan  a sota del meu article hi apareix aquesta singular vermelló  d’uns llavis potents i melosos, em fa l’afecte que fan petons a la meva escriptura i em sento afalagat.

    Per altra banda aquesta imatge  em recorda el costum que tenen les senyores de pintar-se els llavis, tot i que he notat que ara potser no ho fan amb la freqüència de fa uns anys. Quan elles sortien de casa ja amb els llavis pintats i a dintre la bossa de passeig, a més del pintallavis, portaven un mirallet per si s’esqueia haver de fer un retoc quan el color havia perdut intensitat o s’havia esgarrat el meticulós traç que havia perfilat la interessada.

     Diria que s’ha acabat matisant  aquella potent vermellor a la qual em referia i s’han decantat per escollir tonalitats més suaus que junt amb els “polvos” que es passen per la cara contribueix a enaltir la ja de per si elegància femenina. 

    I com que som aficionats a donar i a rebre petons, els oferts per una senyora amb els llavis pintats, deixa impregnat en la galta la silueta d’aquests i si s’escau  la seva vermellor. I com que no hi penses passeges aquest signe d’estima impregnat a la teva galta, fins que algú s’interessa per saber  qui t’ha fet un petò. 

   A qui li agradava empolainar-se, de manera que tot ressaltés, era a l’Antonieta Cartró, germana de l’Isidoro Cartró, la qual els seus llavis pintats de vermell cridaner, amb la cara amb moltes passades de “polvos” i amb tota la quincalla disposada per entre les parts més visibles, es va convertir en la icona d’una elegància  que ratllava l’extravagància. Així quan alguna persona es vesteix o es maquilla  d’una manera enfarfegada se li diu que sembla la Cartrona. 

     Pintallavis, maquillatges, colònies i perfums que tenen una amplia disposició en les perfumeries. Recordo la perfumeria de la Magdalena Costa, filla del qui va ser alcalde de Sitges, Josep Costa,  que en un reduït espai que disposava en el carrer Major, el seu establiment oferia les millors marques de cosmètica i perfumeria. Fins el punt que establiments reconeguts de Barcelona, moltes vegades no tenien determinat perfum, quan la Magdalena ja l’havia posat  a la venda. D’aquí que comptava amb una àmplia clientela,  gent del poble i  senyores de la colònia que acostumaven a comprar més perfums que colònies, sobretot aquelles que estaven al dia de les novetats.

     En aquell espai tan reduït s’hi congregava una nombrosa clientela, que era atesa per aquelles eficients dependentes, com les germanes Farreras, amb un record especial per la seva mare, la Sra. Antonia, que sempre lluïa un ben disposat monyo d’un fi i abundant cabell blanc. Dependentes les quals arribaven a ajuntar-se dos o tres a més de la germana de la propietària, la Paquita Costa i la filla d’aquesta que també portava el mateix nom i  estava casada amb en Josep Maria Coll, el qual compartia activitat amb  el seu sogre, en Rafael Guinart, en el laboratori fotogràfic del costat mateix de la perfumeria. I no em voldria deixar a l’Adelina, germana d’en Guinart, que era l’eficient proveïdora de l’avituallament  familiar. 

    Del carrer Major es van traslladar al de Sant Francesc, amb la Paquita Guinart, la seva filla Marta i la filla d’aquesta.

    A poca distància del primer establiment, també hi havia la perfumeria de l’Araceli, la muller d’en Genís Muntané i la filla del matrimoni. Un espai també reduït, en el Cap de la Vila. Curiosament al seu costat existia un altre establiment fotogràfic que regentava el fill de la farmàcia  Ferret.

   I al començament del carrer Sant Francesc, la perfumeria de la família Soler Milà, popularment coneguda per can Pascaret. Amb el recordat Jaume, un apassionat de la música i del Barça, que organitzava partits d’un contra un, entre les estretors de la perfumeria, fent servir de pilota la pera de goma que portaven aquelles ampolletes xates de colònia amb polvoritzador. L’olor de suat que podien desprendre els dos jugadors, en aquells vibrants partits, quedava disimulat per l’intens flaire de perfúms  impragnats en l’ambient. 

    Un raconet de Sitges on hi predominaven les bones olors que s’avenien amb els costums de perfumar-se i de pintar-se els llavis. Els de color vermell eren els que es feien notar més. Com aquests que tot sovint realcen aquest peu de pàgina i que a mi tan m’agrada que posin el colofó al meu article. Ve a ser com la reveladora  marca que deixa, a la galta, un petó sorgit de l’afecte que et dispensa la persona que

06 de desembre 2014

PREPARATIUS


   De tots els mesos de l’any el desembre és potser l’únic que comença amb una alternança de preparatius que tenen per finalitat celebrar de la manera més tradicional les festes de Nadal. Els comerços adornen els aparadors i aquest cap de setmana es produirà l’encesa de les garlandes lluminoses que s’han anat disposant pels carrers.

   Abans, en les darreries del mes de novembre, ha tingut lloc un fet al qual molts establiments si han adherit. Seguint costums americans, el nomenat: “black friday” que consisteix en oferir atractius descomptes en una jornada de 24 hores i que a Amèrica té lloc a l’endemà del dia d’Acció de Gràcies . Comptant que cada vegada més copiem els costums de l’exterior,  qui no diu que arribi el dia que, segons siguin els agraïments que haguem de dispensar, també celebrem una acció de gràcies conjunta, amb el gall dindi com a protagonista de l’àpat.

   Aquesta oferta comercial té lloc en uns moments difícils per a les botigues. Aquesta realitat es fa palesa dintre de l’àmbit comercial sitgetà. Que des de fa temps hem vist com han anat tancant establiments que eren un referent. L’última la Perfumeria Costa, del carrer Sant Francesc que va iniciar la seva activitat al carrer Major de la mà de la Sra. Magdalena, a qui ajudava la seva germana Paquita,  filles del Sr. Josep Costa i Canal que havia estat alcalde de Sitges entre els anys 1931-1934.  Molt amics de la meva família, en concret de la meva àvia, la tia Maria també les ajudava a la perfumeria. Quan jo les vaig tractar  vivien al carrer Àngel Vidal, en la casa de davant el Retiro, que ara estan rehabilitant,  en aquells anys habitada per la pròpia Magdalena,  la Paquita casada amb en Rafael Guinart, fill i filla, el noi va morir d’accident a Amèrica. I a més  la germana del Sr. Rafael, l’Adelina. En Guinart, al costat de la  perfumeria, tenia un laboratori fotogràfic i quan la filla es va emmaridar amb en Josep Mª. Coll aquest el va ajudar en el negoci familiar.

   En aquella casa, amb tanta família vivint sota el mateix sostre, on predominaven les dones, era com una càtedra dels bons costums  i tradicions. I seguint amb elles, durant aquest temps de preparatius, just durant  les vigílies de Nadal, treien el joc del “quinto” i es lliuraven a entaular suculentes partides amb participació del nucli familiar i amics que, com l’àvia, hi anaven de visita. Pel seu veïnatge amb la Societat del Retiro, coneixien totes les seves singularitats, vida i miracles de la casa i del seus socis. I quan a la Societat cantaven el “Quinto”, a can Costa ja feia dies que la cantarella era una dominant , en les llargues sobretaules dels  dies de festa.

     Va coincidir amb un fet que va tenir per protagonistes els anomenats “operaris”, els populars germans Francisco  i José. Eficients col·laboradors que es van passar mitja vida a la casa. Feien de tot. Fins el punt que un dia que celebraven un banquet, els van manar anar a buscar el consomé al restaurant Mare Nostrum. Amb tan mala sort que ja de tornada, cadascun d’ells agafats a una ansa de la gran parola, un dels germans va ensopegar i ja tenim el consomé regalimant carrer Sant Pau avall,  per a desesperació dels operaris que ploraven com a dues criatures. Perquè pel Retiro ho haguessin donat tot, i aquell infortuni representava un fracàs per a la Societat i.

    La gent de can Costa van ser testimonis  d’aquell infortuni i l’arribada d’en Francisco i en José, encara amb les mans al cap, es va viure com si talment es tractés d’un gran fracàs. Superada l’adversitat, els estadants de la casa de davant, conjuntament amb el Retiro, van popularitzar un número del “Quinto”, no recordo quin, que quan sortia de la garrafeta s’afanyaven a cantar: “el consomé”. I així han passat els dies, els anys, fins que la Perfumeria Costa ja forma part del record. I altres establiments que de la mateixa manera que s’obren es tanquen.

   Preparant les decoracions nadalenques, aconsegueix un protagonisme, més íntim, les figures de pessebre. Amb la Fira de Sant Llúcia de Barcelona, ens endinsem en el cicle de Nadal. Advent. Durant aquest temps  a la vila un comerç rellevava  els indis de plàstic per les figures de fang pel pessebre. Em refereixo a una altra botiga mítica, la jogueteria que la família Masip tenia en el carrer Parellades, al capdamunt del carrer Sant Pere, on avui hi ha una altra perfumeria. Per uns dies els fortins, soldats americans i indis aparcaven les lluites i l’estrella de Betlem guiava a tots a les coves, amb els respectius naixements que s’arrengleraven en aquells prestatges de fusta. L’armistici durava poc,  just fins el dia de Nadal, perquè a l’endemà cau-boïs i indis ja tornaven a exhibir ostentació de cara a la campanya de Reis.

   Abans, el proper dilluns, s’escau la festivitat de la Immaculada Concepció. Una festa important en el si de l’església i d’una manera especial en la nostra parròquia on hi venerem la  imatge en un bonic altar lateral.  I en les altures corona el campanar que, degut a aquest enclavament tan estratègic, l’anomenem la mare de Déu del campanar. Recordo que els col·laboradors de l’Eco li vam regalar,  a en Rafael Casanova i Termes, una bonica fotografia de la perspectiva del campanar amb la imatge, per la qual sentia una gran predilecció, en el transcurs del sopar homenatge que li va dedicar el Prado.

  A banda dels oficis religiosos, el Patronat aglutinava tots els actes lúdics. La major part transcorrien en el jardí d’estiu amb entrada pel carrer Sant Bonaventura. Amb una audició de sardanes i altres entreteniments. Deixant per a la tarda i vesprada les representacions teatrals que tenien lloc a l’anomenat Teatre Vell del carrer Sant Gaudenci.

    Els preparatius han evolucionat però la finalitat és la mateixa, preparar-nos per a la celebració de Nadal.

                                                                                                    J. Y. M.
 (Article publicat a l'Eco de Sitges el 5 de desembre de 2014 )                        

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez