TORNEN ELS ÍBEROS DEL JAZZ

           

              

   Coincidint amb el Festival de Jazz Antic Sitges, en Joan Pinós ha  tingut la brillant idea de reunir als músics  descendents d’aquells que havien format l’orquestra: “Los  Íberos del Jazz”.

    Havia acabat la guerra i la música era com un bàlsam amb el qual intentar afeblir tantes penúries i desgràcies que havia deixat aquella confrontació. Les inquietuds musicals d’uns músics joves prenien cos de la mà d’un apassionat de la música de ball, en Magí Almiñana i Soler. Trombonista  que s’havia passat hores estudiant sota la llum de la lluna en la masia que tenien els seus familars, quasi a tocar de l’ermita del Vinyet. En Magí dotat d’unes excel·lents aptituds musicals, va saber inculcar els seus neguits a aquells sitgetans. I com alguns balls encara no estaven editats ell treia el guió, desprès d’haver-lo escoltat per la ràdio i escrivia els papers per als components de la formació. Assajaven en un local que el Sr. Maluquer tenia a la platja de Sant Sebastià, on el seu fill el recordat Marcel Maluquer n’era un seguidor. Assajaven ben bé a diari, detall que permetia  aconseguir la quasi perfecció interpretativa.

    La fotografia que il·lustra l’article està feta a l’estiu del 1944,  amenitzant l’hora del té en les terrasses de l’Hotel Terramar, que regentava la companyia HUSA, la qual també tenia al seu càrrec  el local de la piscina. 

    Els integrants i primers components de l’orquestra són: a la bateria, l’Agustí Montornès; al violí, en Quimet Ràfols; la pianista, la Maria Lluïsa Álvarez; al seu darrera -asseguda- la seva germana, la  Beatriu Álvarez, la vocalista; saxos: el primer per l’esquerra en Lluís Ràfols, al seu costat en Jaume Vidilla ( popularment conegut per en Jaumet de la llet) i al saxo tenor, en Manel Urgellès; al contrabaix, en Joan Yll; trompetes: en Felip Nebleza i en Josep Yll; trombó, en Magí Almiñana. 

   En Magí a més de bon músic era persona molt detallista i no només tenia bona cura de la interpretació, sinó que també cuidava molt la presentació, com podia ser: el saber comportar-se davant el públic, l’elegància en les formes i en el vestir. Amb americana blanca si era de dia i negra a la nit. En aquest aspecte moltes vegades no coincidia amb les maneres d’interpretar-ho d’en Jaumet, que era el més veterà de tots, quan per exemple el director els anunciava que per la següent actuació havien de vestir de blanc, en Jaumet compareixia de negre i a l’inrevés. El mateix passava durant els assajos, quan en Jaumet expressava la seva opinió: “nois, això no surt bé”. El que feia que en Magí convoqués un assaig extraordinari. Llavors en Jaumet no compareixia. A la propera trobada se li recriminava la seva absència, a la qual cosa el músic rebatia que ell ja s’ho sabia, eren als altres als qui no els hi sortia bé... 

     Quan els Íberos amenitzaven el ball de nit  a la piscina s’hi congregava el bo i millor dels senyors de la colònia. A davant de l’orquestra destacava  la presència de la Beatriu, que amb la seva bonica veu, el seu estil i la seva bellesa, tenia captivats a tothom. Hi sobresortia, també, la interpretació que en Manel Urgellès feia del ball: “Beguin the Beguine”, el so que aconseguia treure del saxo tenor i la seva manera de dir-ho, fins i tot feia aturar a la gent que passava pel passeig que quedaven bocabadats.

    Amb tot això va arribar el moment en què en Magí es va voler dedicar professionalment a la música i  l’orquestra va acabar sota la direcció del metre Gabriel Pallarès, que era un gran músic però que no sentia cap atracció per la música ballable.

   Només per a una actuació tornen al Retiro els Íberos del Jazz, de la mà dels descendents d’aquella primera formació i amb un únic testimoni de les successives formacions que van mantenir el nom, en Francesc Freixas. Que va ser vocalista i intèrpret de saxo. Avui, en la intimitat de la seva llar encara segueix cantant -amb la seva veu ben timbrada i estil implacable- cançons de tots els temps.  

                                                              J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges , el 9 d'abril del 2021 )

    

      

 

I AMB QUESTES MELODIES...

Diguem que l’encapçalament no s’ajusta prou a la realitat, La diferència rau en el idioma, doncs aquesta era i és una frase molt emprada per les orquestres de ball, que es fa efectiva a l’arribar l’hora del comiat, el vocalista ho anunciava mostrant plena satisfacció: “I con estas melodías nos despedímos de todos ustedes, esperando....”.

   Com ja m’he referit altres vegades, l’Orquestra dels Iberos del Jazz, va ser fundada i dirigida pel trombonista Magí Almiñana i Soler. La formaven uns músics d’edat relativament jove, el més gran era en Jaume Vidilla, més popularment conegut per en Jaumet de la llet.

    Si com deia que predominava la joventut dels seus components, per posar un exemple, només diré que el meu oncle Joan,  que tocava el contrabaix, per poder arribar bé fins al batidor es pujava a damunt una caixó de cervesa. Però en aquest aprenentatge l’oncle va aconseguir dominar, amb classe, el contrabaix. L’etapa musical transcorreguda al costat d’en Magí, va ser la més brillant pel conjunt d’aquells músics, als quals hi va influir enormement el bon gust i les grans aptituds del director que, seu és el mèrit, va fer possible que uns músics, aficionats, poguessin alternar amb les millors orquestres del moment i no desentonar.

    Quan en Magí, ja dedicat exclusivament a la música, va deixar la direcció de l’orquestra, se’n va fer càrrec el mestre Gabriel Pallarès, un gran músic però a qui la música ballable no li feia dir res. La seva capacitat musical era molt superior a aquest gènere. Ell gaudia, per exemple, dirigint l’orquestra en alguna que altra representació lírica que tenia lloc al teatre de la Societat El Retiro. En una d’aquestes gales, la formació orquestral es va reforçar,  contractant més músics. Un d’ells era un contrabaixista . El mestre no parava de fer-li observacions, sobretot que es fixés com ho feia,  la grapa emprada per polsar les cordes, etc. Arribat el moment, la feina era del bolero per fer el paper  i sort de l’oncle que li treia les castanyes del foc. Acabada l’actuació, li va  fer l’observació pertinent: Mestre, si hem de refiar del gran músic, com jo aprendre d’ell...”.    En Pallarès li va haver de donar la raó. Obeïa al costum que tenim, quan  ens fa l’efecte que tot el que ve de fora és millor.

    El tiet, junt amb el  pare, van seguir la tradició heretada del meu avi Joan, l’ofici d’ebenista i l’afició per la música. Unes activitats que han anat passant de pares a fills. I era en el taller on es feia palès el bon record que havien deixat entre els companys de l’orquestra. Un dels assidus era l’Agustí Montornès Pino, qui tenia molta complicitat amb el tiet Joan i dels pocs a qui li permetia bromes. Un dia li comentava  l’opinió, provinent d’un turista francès, en el transcurs d’un d’aquells balls de nit que tenien lloca a la sala d’estiu del Prado, on l’Agustí era component de l’orquestra Mozart. El francès, explicava, que enaltia el Swing que irradiava amb ell al capdavant de la bateria  i per a fer-ho més real, expressava tal opinió fins tot  amb el idioma  de l’estranger  : “Olala , c’est  joli “ . I el tiet  se’l mirava amb aquell posat mofeta i li replicava: “vols dir que no es referia a la sajolida?”  L’Agustí, que era molt sensible, posant-se les mans al cap ,li recriminava: “Joan, per favor, una mica de serietat”  . I ell que era parent de cal Serio, no en feia pas honor.

      Si la seva joventut hagués transcorregut en aquesta època en què vivim , entre els amics s’haguessin tractat de col·legues. Ho era , amb tots els ets i uts, l’Antoni Olivé, que és un gran amic de casa,  de tota la vida. De jovenalla va passar moltes estones  al costat del pare i de l’oncle. Improvisaven obres de teatre, amb la participació de totes les mosses del veïnat que eren les que predominaven: la Paquita de ca l’eixut, la Lali Vergés, la Juanita, l’Araceli i la Carme Pàcios, la Plàcida... Fins i tot va ser músic perquè els Ylls també ho eren. I  també va intentar practicar el domini del dibuix que tenia l’avi Joan. Quan l’home, junt amb els seus fills, es dedicaven a dibuixar i pintar a l’oli, es presentava l’Olivé, guaitava a l’obra que realitzaven i al cap d’una estona compareixia amb una copia que havia realitzat a casa seva. I, fent el desmenjat, li ensenyava : “Què li sembla, Joan?” com si el tema fos idea de la seva espontaneïtat creativa.

     Qui sí va continuar pintant quadres va ser ell, l’oncle. En va fer un de la platja on apareixia una dona, vestida de negre, agafant-se el davantal i mirant a l’horitzó i quan el va veure la Celeste Claramunt, li va semblar  reconèixer a la seva mare. De tal manera que li va voler comprar, sí o sí: “aquesta és la mare i no pot anar a parar a cap altra casa que no sigui la meva...”. Va ser una afició a la qual  hi va dedicar art i sensibilitat. I els diumenges que no pintava anava a rebassar a l’hort de la carretera de Ribes. I després es va expandir fins a Sant Miquel d’Olèrdola. Però abans de tot això, els dos germans, havien anat a fer fotografies i tenien tirada per l’entorn dels Molins, on hi havia un reixat de dues fulles  de fusta que els tenia captivats, sobretot quan una frondosa nuvolada blanca se’ls hi posava al damunt de la singular tanca, tacant la blavor del cel.  Els gris i el blanc contrastava  i el reixat s’engalanava.

   Passaven el anys i un cert pessimisme l’assetjava “aquest any és l’últim”. No hagués servit pas per predir el futur, tot i que ell tenia el convenciment que  ho endevinaria. Fins i tot,  tampoc ho encertava quan reduïa  els límits : “Això s’acaba”.

     Sempre s’ha dit que hem de ballar al so del ball que toquen. Ell i la Victoria n’han ballat molts, alguns de molt difícils de trampejar. Fins que arriba el moment que sona: I amb aquestes melodies....És l’anunci del final.  Entre músiques i records, es retira de darrera les vidrieres del taller, des on esperava que nosaltres tornéssim.

                                                   J. Y. M.

    

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 4 de març del 2015 )