TORNEN ELS ÍBEROS DEL JAZZ

           

              

   Coincidint amb el Festival de Jazz Antic Sitges, en Joan Pinós ha  tingut la brillant idea de reunir als músics  descendents d’aquells que havien format l’orquestra: “Los  Íberos del Jazz”.

    Havia acabat la guerra i la música era com un bàlsam amb el qual intentar afeblir tantes penúries i desgràcies que havia deixat aquella confrontació. Les inquietuds musicals d’uns músics joves prenien cos de la mà d’un apassionat de la música de ball, en Magí Almiñana i Soler. Trombonista  que s’havia passat hores estudiant sota la llum de la lluna en la masia que tenien els seus familars, quasi a tocar de l’ermita del Vinyet. En Magí dotat d’unes excel·lents aptituds musicals, va saber inculcar els seus neguits a aquells sitgetans. I com alguns balls encara no estaven editats ell treia el guió, desprès d’haver-lo escoltat per la ràdio i escrivia els papers per als components de la formació. Assajaven en un local que el Sr. Maluquer tenia a la platja de Sant Sebastià, on el seu fill el recordat Marcel Maluquer n’era un seguidor. Assajaven ben bé a diari, detall que permetia  aconseguir la quasi perfecció interpretativa.

    La fotografia que il·lustra l’article està feta a l’estiu del 1944,  amenitzant l’hora del té en les terrasses de l’Hotel Terramar, que regentava la companyia HUSA, la qual també tenia al seu càrrec  el local de la piscina. 

    Els integrants i primers components de l’orquestra són: a la bateria, l’Agustí Montornès; al violí, en Quimet Ràfols; la pianista, la Maria Lluïsa Álvarez; al seu darrera -asseguda- la seva germana, la  Beatriu Álvarez, la vocalista; saxos: el primer per l’esquerra en Lluís Ràfols, al seu costat en Jaume Vidilla ( popularment conegut per en Jaumet de la llet) i al saxo tenor, en Manel Urgellès; al contrabaix, en Joan Yll; trompetes: en Felip Nebleza i en Josep Yll; trombó, en Magí Almiñana. 

   En Magí a més de bon músic era persona molt detallista i no només tenia bona cura de la interpretació, sinó que també cuidava molt la presentació, com podia ser: el saber comportar-se davant el públic, l’elegància en les formes i en el vestir. Amb americana blanca si era de dia i negra a la nit. En aquest aspecte moltes vegades no coincidia amb les maneres d’interpretar-ho d’en Jaumet, que era el més veterà de tots, quan per exemple el director els anunciava que per la següent actuació havien de vestir de blanc, en Jaumet compareixia de negre i a l’inrevés. El mateix passava durant els assajos, quan en Jaumet expressava la seva opinió: “nois, això no surt bé”. El que feia que en Magí convoqués un assaig extraordinari. Llavors en Jaumet no compareixia. A la propera trobada se li recriminava la seva absència, a la qual cosa el músic rebatia que ell ja s’ho sabia, eren als altres als qui no els hi sortia bé... 

     Quan els Íberos amenitzaven el ball de nit  a la piscina s’hi congregava el bo i millor dels senyors de la colònia. A davant de l’orquestra destacava  la presència de la Beatriu, que amb la seva bonica veu, el seu estil i la seva bellesa, tenia captivats a tothom. Hi sobresortia, també, la interpretació que en Manel Urgellès feia del ball: “Beguin the Beguine”, el so que aconseguia treure del saxo tenor i la seva manera de dir-ho, fins i tot feia aturar a la gent que passava pel passeig que quedaven bocabadats.

    Amb tot això va arribar el moment en què en Magí es va voler dedicar professionalment a la música i  l’orquestra va acabar sota la direcció del metre Gabriel Pallarès, que era un gran músic però que no sentia cap atracció per la música ballable.

   Només per a una actuació tornen al Retiro els Íberos del Jazz, de la mà dels descendents d’aquella primera formació i amb un únic testimoni de les successives formacions que van mantenir el nom, en Francesc Freixas. Que va ser vocalista i intèrpret de saxo. Avui, en la intimitat de la seva llar encara segueix cantant -amb la seva veu ben timbrada i estil implacable- cançons de tots els temps.  

                                                              J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges , el 9 d'abril del 2021 )

    

      

 

SANTA LLÚCIA I LA MARE DE DÉU DELS DOLORS

   No crec que els actuals habitants de Sitges, tornem a viure cosa semblant: la imatge de la Mare de Déu dels Dolors recorrent els carrers de la vila, sota la il·luminació i les garlandes decoratives  que anuncien les properes festes  nadalenques. Es deia, quan un esdeveniment s’avançava a un  ordre de correlació i de lògica establert,  que s’havia fet Pasqua abans de Rams. Aquesta expressió, preferentment,  s’acostumava a fer servir  quan les conseqüències d’uns  afers amorosos es sobreposaven a la lògica. Avui, si ens ho miréssim  des d’aquesta perspectiva, el calendari estaria completament fora de lloc.

   Ahir es va celebrar la festivitat de Santa Llúcia, que és una de les festes més entranyables d’aquestes vigílies de Nadal. I ho ha estat  per la influència que hi ha exercit el protagonisme de les modistes, doncs cal recordar que el seu patronatge l’ostenta la susdita Santa. Per tant una festa simpàtica si la observem des de la jovialitat que ha prevalgut en tots els tallers de modista.

    A casa nostra ha existit una bona tradició en quant el seguiment d’aquest ofici, del qual una de les modistes més veteranes que ens ho pot explicar, és la Glòria Argenté. Ella viu en el carrer Parellades, el mateix  que en el seu dia vaig tenir la gosadia d’anomenar-lo carrer d’Estat Major, pel nombre de militars que hi vivien. També li vaig acoblar l’afegitó  del carrer dels pintors, per la mateixa raó, la de que hi vivien o havien viscut un bon nombre de professionals d’aquest ofici. I encara no  estaria de més  anomenar-lo, ara que s’escau, el carrer de les modistes i  cosidores de sabates, per tres quarts del mateix.

      Quan hi va arribar la Glòria, ja estaven establertes, a la casa del costat del Patronat,  la Mercè Capdet i la seva filla Paquita Mestre, dues  reconegudes modistes,  i d’allà va sortir per casar-se l’altra filla, la Fina que era una excel·lent brodadora i veïna del carrer d’en Bosc. Molt a prop, al començament del carrer Bonaire, hi trobàvem a la Carme de l’Eco i la Maria. Una mica més avall, en el Joan Tarrida, a la  Irene Torremorell, amb el taller darrera el gran finestral que s’abocava al carrer. Continuant les Parellades cap avall, hi trobàvem a la Carme Torralbas, la filla de can Pela, que entre repunt i repunt va veure la transformació del trafegar de la pagesia, al de la bodega, fins que aquesta es va convertir en restaurant.  I al costat mateix hi vivia l’Eulalia Marcè, la Laieta  de cal caçador, muller d’en Quimet Ràfols Gual, que junt amb la seva mare, allà en el quarto de reixa, es passaven el dia cosint i engomant les pells. Una mica més avall, ja en la placeta, hi trobem a la Maria Aleacar que, com la Glòria, són les últimes cosidores que queden del carrer de les modistes.

    Totes elles tenien les seves aprenentes i a les quals  a més d’ajudar a treure  els fils que s’enganxaven en els vestits i a portar-los a casa de les clientes, la modista i les noies més avantatjades els hi ensenyaven costura, la major part d’elles n’anaven a  prendre no per dedicar-se a aquest ofici, sinó perquè el saber cosir, com el cuinar, formava part dels coneixements que es requerien, en deien per saber portar una casa, el dia de demà quan es casessin.

   Un veí del carrer,  on  els seus pares tenien negoci de carboneria, era en Manel Guirro. Ell  esperava a la porta de la casa de  les modistes, quasi davant per davant de la carboneria, que sortís la Florència Rubio Lahoz , que era neboda de can Fontanals. L’agulla i el carbó que s’assemblen com un ou i una castanya es van integrar, desprès de casar-se, en el negoci del carbó, on la Florència de la fragilitat de l’agulla va passar a remenar carretades de carbó i posteriorment sacs de cebes i patates. Vet aquí que el fil i l’agulla va servir també,  per entaular una amistat que va acabar en casori. Aquesta imatge, la dels xicots esperant a les portes d’aquests tallers, era una altra habitual dels costums de casa nostra.       

     Però el dia de la seva festa es trobaven totes i ho anaven a celebrar. La tradició s’ha mantingut en quan anar a Barcelona a dinar, visitar la capella dedicada a la Santa que es troba adossada al claustre de la Catedral, per a tot seguir fer un tomb per la Fira de Santa Llúcia, que flaireja a molsa i a altres olors del bosc.   

   I sense deixar aquesta tradició, aquest proper diumenge tindrà lloc la celebració  que, just aquest dia, fa 325 anys, que es va constituir de la Congregació de la Mare de Déu dels Dolors, la més antiga de Sitges. Però mai  la nostra Mare de Déu, a banda del res de la corona cada divendres, ha tingut la seva part de protagonisme en aquestes vigílies de Nadal quan, a més, sortirà en processó pels carrers de la vila, amb acompanyament musical de dues bandes interpretant marxes de Setmana Santa. A la que seguiran un bon nombre de congregacions vingudes d’arreu, que han estat convidades per a l’ocasió.

      La talla tan ben aconseguida  de la imatge és obra de l’escultor Pere Jou i l’esplèndid  “manto” que llueix, de  més de quatre metres de llargada, va ser donació de la Sra. Josefa  Martí vídua de Ibañez, que va ser la primera administradora de l’any 1962, quan es va estrenar en la Setmana Santa.  

    Aquest diumenge, excepcionalment, i en reconeixement a aquesta meritosa trajectòria  dels 325 anys, la Mare de Déu dels Dolors sortirà al carrer, on sempre ha estat ben rebuda. I així es donaran  per practicament acabats els actes principals que s`han organitzat per celebrar-ho.

    El temps passa ràpid, si més no entremig hi  coincideixen aquestes sorpreses, les quals  ajuden a fer que  la vida sigui més agradable i original. O si més no, més distreta. Que ens ho diguin a nosaltres, que en originalitat no ens guanya ningú.

                                                             J. Y. M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges el 14 de desembre del 2018 )