ENTRE MÚSIQUES, ALLS, LLIMONES I SENALLES

   Un encapçalament del tot rocambolesc i a darrera un personatge que de la música en va fer la seva passió i dels alls, les llimones i les senalles, la seva dedicació. En Manel Rius i Ramos: l’amic il·lustrat , el músic meticulós, el graller , el compositor . Quantes carreres, com diria l’amic Roca, per a una persona senzilla a qui agradava escoltar i conversar.

   Nascut a Ginestar, aquest 17 de gener ha fet 100 anys, junt amb la seva muller, la Sofia Gallent, no sé ben bé els motius, el cas és que el destí els van portar fins a Sitges. Un dia, quan encara no hi vivien, en Manel va arribar aquí  amb tren i, només sortir de l’estació, es va creuar amb un home al qual li va preguntar per l’adreça de la casa on hi residia la família Jamà,  que eren parents de la Sofia. L’atent interlocutor, no només li va indicar, sinó que també el va acompanyar fins al lloc. Al cap de poc temps tota la família hi va venir a viure. Va ser l’època que va fer de jardiner amb en Garrofer i es van aposentar  compartint casa amb altres familiars, fins que van tenir la seva de propietat  al baix Fondac . D’allà junt amb  la seva muller i els seus fills ( en Manuel, l’Argimó  i en Quico)  es van establir definitivament a Sant Pere de Ribes, paret amb paret amb la casa dels Molero. 

   Quines casualitats que ofereix la vida, perquè el nostre protagonista  i la persona que, recent arribat, el va acompanyar al seu destí, acabarien sent companys de música i grans amics. Tampoc ser el que va passar els dies i mesos posteriors a aquella casual trobada, si més no el veí de Ginestar i des de llavors veí de Sitges, va acabar formant part de l’orquestra, els Iberos del Jazz,  desprès reconvertida en conjunt, que per llavors dirigia el mestre Gabriel Pallarès i de la qual també n’era component aquell espontani que li va fer de guia, l’Antoni Olivé i Ràfols. Eren igualment components de l’orquestra, el meu oncle i el meu pare, també en Ferran Sentís ( el Valent) i el propi Pallarès. Degut al bon tarannà que passejava en Manel i a les bones maneres que mostraven  tota la resta de components, ell s’hi va trobar molt ben acollit entre els seus companys i junts va desenvolupar les bones arts de clarinetista i saxofonista. Anys desprès va formar part del conjunt Riviera, que n’era fundador l’Antoni Nicolàs Varela, que tocava la trompeta.

   Amb els de casa tanta en va arribar a ser l’amistat, que fins i tot va col·laborar en unes determinades tasques que desenvolupaven en el taller d’ebenisteria. Eren anys en què la industria del calçat encara era una de les activitats  importants en l’apartat industrial de la vila. Des de la fàbrica dels germans Benazet els hi portaven  sacs plens de formes de sabates. Resulta que, desprès de molt fer-les servir, les soles quedaven totes aclivellades de  diminuts foradets. Aquests es produïen quan els sabaters fixaven, amb gavarrots, les pells que envoltaven la forma, i passava que desprès de tant clavar arribava un punt que el gavarrot ja no feia fort i per consegüent la pell s’afluixava. Llavors  entraven en acció els Ylls, i la seva feina consistia a fer uns rebaixos en els trossos que estaven malmesos i seguidament s’acoblaven unes peces de fusta de faig, de la mateixa que era la resta de la forma, desprès ho fregaven tot i les soles de les formes tornaven a quedar impecables.

    Com he dit en feien a milers. I com que els meus parents tenien feina amb els mobles, li van proposar a en Rius si ell ho voldria fer. Va ser així quan cada tarda, després d’anar pels mercats a vendre alls, llimones i senalles, anava al taller i apedaçava les susdites formes amb una destresa i rapidesa que de seguida es treia la feina de damunt.

   Això passava durant el dia i durant totes les nits d’estiu i les tardes de diumenges i festes, a l’hivern,  es retrobaven al Retiro per amenitzar els balls. Motivat per la seva afició musical va aprendre a tocar també la flauta i es convertí en el flautista oficial de la colla de Caramelles del Patronat. Allà vaig coincidir amb ell, jo com aprenent i ell de mestre flautista. Abans, s’havia implicat amb la música tradicional, com la gralla, de la qual en va ser intèrpret, però que va decidir deixar-la perquè deia que es cansava molt haver de bufar aquest instrument tan estrident. Tanmateix en va compondre moltes peces. En un moment  ho enllestia i quan les escoltaves feien saltar els peus, fins el punt que peces com: “El Gener, El Febrer, Cap de Creus..”  les toquen tots els grallers d’arreu. 

     I arriba que es va fundar la Cobla  La Sitgetana ( la primera actuació va ser a l’ermita del Vinyet el dia de Sant Esteve de l’any 1964 ) gràcies a la iniciativa d’en Samuel Barrachina i Esquiu, i en Rius hi va entrar com a flabiolaire. Li va ensenyar a tocar aquest instrument el mestre Narcís Paulís . Desprès de pocs anys  de la  fundació de la Cobla també hi vaig  entrar un servidor, convivint molts anys junts, també amb l’Olivé, en Manel Vendrell Capdet, la família Ràfols i un altre ribetà, en Sadurní Mestre de can Paf. Plegats ens ho vam passar “teta”, com es diu ara. Fins que en Manel van decidir retirar-se i, el que són les coses, em va ensenyar a tocar el flabiol i el vaig substituir fins a dia d’avui.

    Ara, l’amic i el qui havia estat el  seu veí,  l’Esteve Molero, junt amb  altres músics implicats (Ferran Puertas al contrabaix, Isidre Ruiz bateria, Sergi Esparza piano i Ivan Sáez saxofon baríton), amb la col·laboració de l’Ajuntament de Ribes, li han dedicat un homenatge musical, per celebrar el centenari,  en el bonic marc de l’església vella. Curiosament, i d’això  ja fa uns anys, el mateix Molero va idear un formació que li va posar per nom “l’Orquestrina La Moderna”. Pensada només per fer unes poques actuacions, amb l’única finalitat de rememorar la música que interpretava  el mestre Josep Rossell, popularment conegut per en “Quirico” , al capdavant de la seva formació. Es va presentar una nit d’estiu  de l’any 1999  dintre del cicle “Música al Castell”. I sembla com si fos ara que veig en Manel i a la Sofia ballant, al ritme de les melodies d’ahir. Les que ell també havia interpretat durant molts anys.

   Aquest diumenge, fred, la música ha brillat com el sol que lluïa i si totes les interpretacions eren maques i ben tocades, n’ha sobresortit una de molt carismàtica, fins i tot pel propi Manel. Es tracta de l’arranjament que l’Esteve ha fet de l‘americana, de la colla de les Caramelles del Retiro, “Una Vela Blanca”. Amb lletra d’en Josep M. Soler i música del mestre Gabriel Pallarès Roig. Moltes d’aquestes Caramelles en Manel les havia estrenat tocant el clarinet amb els companys músics d’aquesta Societat.    

   Tot ens recorda a en Manel: els qui freqüentaven els mercats, que el coneixen com l’home dels alls. També  aquella jovenalla que avui són homes i dones, el recorden com el flabiolaire que els havia fet dansar, ja fos  acompanyant el ball de cercolets, les panderetes, les cintes... I també el recorden els sardanistes, que amb les mans entrecreuades esperaven el  refilet de flabiol, a cada introit o contrapunt de la sardana, per començar a ballar. Ell que també n’havia compost moltes, així com pasdobles per a banda, alguns porten per nom indrets de la toponímia comarcal i local: “ El Montgròs, Poble Sec, l’Estanquer de Ribes... (dedicat a en Ramos)”.

   I vull acabar, meravellat per la sublim interpretació de la seva música en aquest diumenge, el darrer de gener, fent meu el crit, que tan bé s’acobla amb l’última nota de la repetició de la sardana final: Visca!

   Xiquet, Manel, que n’has fet de feina.

 

                                                              J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 3 de febrei del 2023 )

DESPRÈS DE SANT ANTONI, SANT SEBASTIÀ I SANT PAU

    Al gener l’acompanyen un seguit de festes molt vinculades amb la nostra comarca. Tot i que comença amb dues que tanquen el cercle nadalenc: el primer dia de l’Any i el dia de Reis que es pot dir que s’acaba entre els regals que ens han portat el Mags d’Orient i menjant el típic tortell del dia . Una setmana i uns quants dies després ens retrobem amb la festivitat de Sant Antoni Abat, festa molt celebrada a la veïna població de  Vilanova, amb els seus tradicionals i concorreguts Tres Tombs. Aquests atrauen a molta gent: vilanovins, sitgetans, ribetans i altra penya de  jubilats  que, per la seva condició d’estar deslliurats de la feina es poden permetre seguir les tradicions que ens són properes. I que jo mateix he pogut practicar, en aquesta primera setmana,  quan  li he dedicat un sorneguer pam i pipa al despertador. I és així quan m’acabo d’adonar que el dilluns és el millor dia de la setmana, així els hi faig saber als de casa, als quals encara els hi queden dies per continuar atenent les seves obligacions, la reflexió no els hi agrada gaire. Per contrarestar la que pot semblar una impertinència, perquè és curiós: totes i tots que m’han aturat per interessar-se per la nostra nova etapa de la vida, la meva i de la Carme, de seguit es posen a fer inventari dels anys que encara els hi queden  a ells per poder-se jubilar, sense adonar-se’n de la sort que en tenen, perquè això significa que segueixen movent-se entre una relativa joventut. És allò que es diu: no es pot tenir tot.

    I seguint amb el curs de la tradició, quatre dies desprès de la desfilada vilanovina,i del respectiu tortell, la festivitat de Sant Sebastià  ens fa protagonistes de moltes de les particularitats que hi coincideixen: la devoció, a la qual cal afegir-hi l’enclavament on es troba situada la seva  ermita, així com les atencions que li dispensen la Maria Dolors Carbonell Tutusaus, l’Esteve Ferré i un gran nombre de col·laboradors/es que els ajuden amb les tasques de conservació, que al ser  molt antiga i estant tan a prop de mar, necessita mota conservació i que poc a poc es va portant a terme gràcies també als donatius de moltes ànimes caritatives. 

    Aquestes festes coincideixen amb els rigors de l’hivern i si per Nadal feia una temperatura que no s’avenia gens amb les imatges del Nadal fred, arribats en aquest punt del calendari, la setmana dels barbuts, la climatologia ens aportat fred i vent. Per sort el sol ens ha acompanyat i l’audició, de sardanes celebrada en l’esplanada de davant de l’ermita, la seva companyia l’hem  agraït dansaires, músics i visitants. 

    Sant Sebastià és l’ermita de mar i sant Pau la podem considerar la de muntanya. Quan abans d’ahir també es va celebrar la seva festivitat. No ens cansarem mai de repetir, tant els seus veïns, els  de Vilanova, com el  de Sitges, que aquesta pujada i baixada dels balls, té un encant que fa que sembli que ens hem aturat en el temps, perquè el seu entorn no ha canviat i conserva intacte el seu caire camperol.

   Durant l’any  que acabem de passar, ens va deixar un entusiasta d’aquesta festa major d’hivern i de totes les activitats que es celebraven en el seu poble, em refereixo a en Jordi Mestre i Escofet qui, amb la seva muller i família, no faltaven mai a aquesta tradició  tan ribetana com la de Sant Pau. Que tenia el seu colofó en la ballada de sardanes que es celebrava a davant de la mateixa ermita. Després que el senyor rector, Jesús Mañé, recordes que de resar el rosari en passaria via per tal de que no es fes massa tard. Tot i amb això l’última  sardana s’havia de ballar pràcticament  sen la llum del dia que ens havia abandonat, quan la seva fugida ofereix un dels espectacles més bonics de contemplar: per la senzillesa paisatgística de l’entorn, amb els ceps despullats i entre un paisatge hivernal de categoria superior. Res a envejar amb tants altres.   

    Gràcies a tants referents, com en Jordi, que han fet encomanadís el seus entusiasme a totes les generacions que els hem sobreviscut. I també a persones, com l’Esteve Ferré Planes, que hi posa tot el que cal  per a que les nostres  festes llueixin al màxim. 

   

                                                         J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 27 de gener del 2023 )

        

   

COMPANYS D'AQUESTES PÀGINES

       

    Buscant un paper, aquest que sempre es resisteix a que el trobis, m’ha sortit aquesta fotografia, la qual tampoc sabia on la tenia i gràcies a aquesta troballa m’ha rebaixat la preocupació de no trobar el que verament busco.

    Un bonic testimoni del sopar de col·laboradores i col·laboradors de l’Eco que, el dissabte 10 de juny  de l’any 1989, vam celebrar a l’avui desaparegut restaurant Montgavina. Una iniciativa que va promoure l’amic Ventura Sella i Barrachina i que va permetre poder obtenir aquest document gràfic, on s’evidencia una etapa concreta de la llarga trajectòria del setmanari i també de la vida de cadascú dels qui hi sortim retratats.

   Moments abans, havíem seguit per la televisió el vibrant i emocionant final de tenis femenina del torneig Roland Garros, entre la llavors número u, Staffi Graf, i la joveníssima Arantxa Sánchez Vicario (17). La primera tenista femenina del món que ho havia aconseguit en aquella edat i que va ser tema de conversa a l’arribada al restaurant.

     Vint col·laboradors i només cinc col·laboradores ( Rosa Muntané, Lali Vergés, Toni Pañella i Vinyet Panyella). Totes poetesses menys la Rosa que escrivia en prosa i la Vinyet que igual de bé es desenvolupa en prosa com en poesia. Amb la curiositat afegida que la Rosa havia conegut personalment  a en Santiago Rusiñol quan sent una nena, el seu pare  Genís la portava al Cau Ferrat. Sempre que explicava els records que tenia  de l’amo del Cau, manifestava que aquest li feia molt respecte, quasi por. 

     Col·laboradores i col·laboradors que, en la data en què es va celebrar el sopar, erem relativament joves. I amb el pas dels anys ens hem acomiadat d’alguns d’ells/es. És el que té aquestes fotografies, que quan les contemples, al cap d’uns anys, les absències es fan notar. Tanmateix el seu testimoni gràfic ens permet tornar a refer els bons records, pel que fa als neguits literaris que junts vam compartir  en aquests etapa concreta de la vida del setmanari. I això fa reflexionar sobre el gran nombre de col·laboradors/es que han escrit en aquestes pàgines, des de la seva fundació fins ara, la qual cosa ens fa adonar-nos, també, que aquesta fotografia és un testimoni molt puntual del que ha representat i representa l’Eco en la vida del poble i en el protagonisme que aporta la seva gent. 

     La sortida a la llum d’aquest entranyable testimoni coincideix amb una data on la tradició i el protagonisme d’aquest setmanari van una mica de bracet. Avui és la festivitat de Sant Sebastià. La seva celebració ens porta a la bonica ermita dedicada al Sant, amb la litúrgia corresponent i sardanes el diumenge. 

    I ve que en aquestes dates a l’Eco hi trobem una coincidència. El 17 de gener del 2014, en vigílies d’aquesta festivitat, eren els últims exemplars que s’imprimien a l’impremta del carrer Bonaire. Amb en Josep Soler  Fernández  i l’Artur Llansó Quesada  a càrrec de la composició de les pàgines. En Ramon Soler, tenint cura del fotolits i de plegar, manualment, full per full. Mentre que el fill d’aquest, en Pau i l’operari de la casa, en Pepe Delgado, restaven amatents de la impressió. Uns moments històrics per aquesta llarga trajectòria. També perquè des d’aquell divendres hi havia canvis en la direcció, de la qual se’n va fer càrrec l’Antoni Sella i Montserrat. I que a partir de llavors s’imprimiria una mica lluny de Sitges.

   Fins que l’amarg destí de la vida fa que en Ramon i l’Antoni ens deixin quan encara era massa aviat.

    Nou anys desprès tenim de director un sitgetà, amb lligams ribetans, en Magí Fortuny i Poch. I, amb tot això, fa unes setmanes que no comptem amb la col·laboració del meu veí de pàgina, mossèn Josep Pauses, a causa  de que està empiocat. I quan un senyor rector, com ell, per motius de salut, no pot celebrar missa ni tampoc atendre les obligacions dels seu sagrat ministeri, encara que estigui molt ben representat, trobem a faltar la seva presència, la seva manera de ser, els seus rampells amb els quals ens demostra que,  encara que tingui  bona sintonia amb el cel, a  la terra, per sobre de tot, no deixa de ser humà. Una ràpida millora, mossèn vilafranquí, que a Sitges t’esperem.

                                                     J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 20 de gener del 2024 )

TANTS CULS, TANTES CADIRES

       En la seva habitual col·laboració a La Vanguardia, en Màrius Serra (creador també d’un dels  mots encreuats que publica aquest diari i  responsable de “l’Enigmàrius” que cada dia atreu la curiositat de gran nombre de seguidors del programa de ràdio: Catalunya Matí) en plena celebració  d’aquestes darreres festes, dedicava el seu article al protagonisme que assoleixen les cadires en els àpats familiars que es celebren a les cases.

     Cadires, moltes d’elles mig oblidades en habitacions que no es fan servir, fins i tot algunes resten  tapades, per altres andròmines, en trasters o magatzems. I que arribats a aquestes dies totes són poques per tal d’aparellar-les amb el nombre de comensals que s’asseuran a la taula. Taula que potser serveix la convencional, la de  cada dia, amb tots els suplements d’allargament desplegats. Si amb això no n’hi ha prou, els amfitrions han de tenir previst una fusta supletòria i dos cavallets plegables que guarden allà on poden i que és  complementa amb la de sempre . Fins i tot n’hi ha que són més pràctics, només els cal que les portes del pis siguin llises ( sense motllures) per, arribat el moment, despenjar-les  i disposar-les, això sí, sempre a damunt d’uns cavallets. 

     Altra cosa diferent són les estovalles, que pot ser que no se’n disposi d’una de tan llarga i d’aquí que s’hagi de recórrer a un parell d’elles. En el moment del desplegament les mestresses de casa han de procurar que la part on aquestes mostren aquelles delatores  cremades de cigarret, testimonis indiscutibles del temps on es fumava a taula (a l’hora de les postres i durant tot el temps en què es prolongava la sobretaula) aquestes cremades anessin a parar on se  seia la família de la casa, procurant així que els convidats es situessin a davant del teixit impecable, en quant a imperfeccions d’aquesta  índole. Des de que, en aquest cas, per respecte a tots els comensals, sobretot pels qui no fumen, s’ha deixat de fumar en el transcurs d’aquests àpats familiars, les dones de casa han deixat de patir, perquè a cada celebració  apareixia una nova cremada a la superfície, que feia que cada vegada fos més difícil de dissimular. No s’han estalviat, però, siguin dones o homes, els qui han de rentar tants metres de tela,  poder treure així com així  les gotes de vi, sobretot si aquest és negre, en el supòsit que només siguin gotes, perquè si s’ha abocat una copa ja ni els hi explico.

    Fins que apareix el gran invent. Simple, però que dona molt de sí i estalvia sorpreses després de cada àpat, on les taques de vi, desprès de cada rentada, continuen deixant un testimoni, sí que aquest és difuminat, però que sempre es nota. Mentre tot això passava, el que anomeno  simple invent, es va començar a trobar en els basars xinesos, es tracta d’uns rotllos de paper de diferents colors i fins i tot existeixen els impresos amb motius nadalencs. La solució perfecta per cobrir la llarga taula d’un tirada i que permet, que un cop s’ha acabat el dinar, d’una revolada queda reduït a un manyoc de paper que fins i tot engoleix els tovallons, també de paper idecorats amb les mateixes al·legories nadalenques. Tot plegat estalvia sorpreses i feina per a qui ho té de rentar i plegar.

 Van sortint alternatives a aquests detalls que acabaven sent mortificadors, si més no el problema continua sent les cadires, perquè si no en tenim prou, ni amb les que guardem com a reserva (convencionals o plegables) s’ha de recórrer als propis convidats. I que menys, a qui li donaran tot amanit, que contribuir a la causa portant una o dues cadires de casa seva, fins assegurar-se que disposem del seient corresponent en la taula de celebració. És així com l’entorn d’aquesta ofereix un suggestiu i variat catàleg de cadires, amb poques que són iguales.

    De tots és coneguda la teoria infal·lible  que comptabilitza: tants caps, tants barrets. Per les cadires també es pot aplicar  la mateixa norma: tants culs, tantes cadires. Mentre que dels barrets se’n pot prescindir, però per  asseure’s a taula la cadira és del tot imprescindible.

                                                                        J.Y.M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges, el 13 de gener del 2023)

 

                                                                    

UNA ALTRA NIT DIFERENT

      En pocs dies haurem viscut tres nits especials, diferents una de l’altra : la nit de Nadal, la de cap d’any i aquesta de Reis. Les dues primeres el seu protagonisme està centrat en les dotze, dit de manera més correcta: a les vint-i-quatre hores. Malgrat que la tradicional nadala hi fa menció amb els següents  termes: “les dotze van tocant…”. 

   Els castellans, em refereixo als que viuen fora de Catalunya, acostumen a celebrar el Nadal durant la nit de la vigília, un costum que ha acompanyat a tots els qui han vingut a viure entre nosaltres. Aquests, nosaltres, som de celebrar-ho el mateix dia 25, el dia pròpiament dit de Nadal.

    Tots, també habitants d’altres parts del món, coincidim en la celebració de la nit del dia 31, la de Cap d’Any. Una de les nits més llargues i més mogudes: amb sopars i balls i la primera nit de l’any que ens disfressem, hi ho fem amb el contingut d’una bosa especial, aquesta que  coneixem per : “la del Cotillón”. Tots amb els mateixos ingredients de la festa que s’entenen  del cap fins al coll: gorret  de forma cónica, antifaç, trompeteta, collaret de paper de colorins i l’espanta sogres que, junt amb la trompeteta, és el detall més sorollós i mortificador de la nit. Una bona manera de donar la benvinguda a un nou any.

   Coincidint amb el primer dia de gener, des de l’any passat, s’ha organitzat, de manera oficial, el primer bany de l’any. Un costum que ja portaven a terme un grup d’amics d’una manera més íntima. Aquest any, amb les temperatures més altes pel temps que estem, ja hem pogut veure a gent que freqüentaven les nostres platges i no només això, sinó que alguns s’endinsaven en el mar. Sense haver d’esperar el dia u que, com una excepcionalitat, hi ha una remullada generalitzada, on tot els qui ho desitgen hi poden participar. Em refereixo a una excepcionalitat, fins ara es pot dir que ho era, perquè quasi ningú es banyava en aquests dies de Nadal, a excepció de les populars travesies nadant, que sempre s’han fet, i les que tenien lloc a la piscina municipal, com la del mateix dia de Reis.

    I és que la prudència aconsellava a esperar fins el trenta de “mayo”, que era quan el refranyer popular aconsellava no treure’s el “sayo”. Una teoria que ha quedat desbordada des de fa temps. Des de que s’observa que la gent cada vegada té més ganes de tirar-se de cap en mar - en el més bon sentit de la paraula- i no esperen que arribin les dates més adients per fer-ho. I el que és més curiós: es banyen ara i potser no ho fan quan sembla que és l’época més propicia per fer-ho. Els dubtes apareixen quan estem acostumats a veure que les excentricitats, en algunes ocasions i termes, superen la lógica. D’aquí l’èxit de participació que ha correspost a la crida dels organitzadors. 

   Un any, ja en fa uns quants, la Cabalcada de Reis va transcórrer acompanyada d’un fred intens. A primeres hores del matí fins i tot tot van caure unes diminutes volves de neu, però no van quallar. El que va fer que els més grans estiguéssim més pendents del que passava a l’exterior que no pas del que ens havien portat els Reis. Com a músic havia participat en moltes cabalgades i quan més cap a l’interior hi feia un fred que pelava, fins al punt que acabàvem el recorregut enrabanats. 

     De continuar amb les temperatures més altes del normal, els tres Reis s’hauran de treure les seves   gruixudes capes i optar per robes més lleugeres. Si més no els encarregats de fer les corresponents prediccions metereologiques, anuncien que per a partir del començament de l’any, les temperatures baixaran i tornaran als valors propis d’aquestes dates. De les tres nits al menys que una s’ajusti a la normalitat de la climatologia d’abans.

  Sigui com sigui, les regles establertes no serem pas nosaltres qui les modificarem: anirem a dormir aviat, deixarem una mica la finestra oberta i no ens oblidarem de posar uns gotetes plens de malvasia de Sitges. I doncs, per què es pensen que els Reis cada any tornen a Sitges? De ben segur  que ho fan atrets per les excel·lències del nostre mocatellet.

   Bon any! I que els Reis, els d’Orient, els hi portin moltes coses.

 

                                                J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 5 de gener del 2023 )

TOT A PUNT

      Al Nadal hi van associats molts paisatges, el més entranyable i típic d’aquestes dates és el de muntanya  i si pot ser en un entorn que estigui nevat, encara millor. A casa nostra no hi coincideix aquest detall, tot i que ben a prop tenim el Parc del Garraf que té uns paratges molt semblants a aquests decorats nadalencs. 

    Ho he explicat altres vegades, el costum que hi havia d’anar a rebre el Nadal, a les 12 de la nit, a l’església de Jafra. Anar i tornar a peu i, a l’hora de sopar, tots reunits al voltant de la foguera que s’encenia a davant de l’església. Ha seguit el costum de disposar el pessebre: al Gafarró, a la Creu de Sant Isidre, a l’ermita de la Trinitat i a l’ermita del Vinyet. Per tant el nostre paisatge nadalenc també té els seus al·licients i uns espais que bé podrien acollir un naixement tan anunciat. 

    A banda de tot això,  tenim la sort de també poder guaitar al paisatge marítim. I en aquests dies  les postes de sol són d’una bellesa extraordinària. Carrers com el de Sant Joan, carrer d’en Bosc, Carreta i Tacó…, sobretot de nit, s’afegeixen al paisatge de Nadal, perquè  qualsevol portal pot ser l’escollit per la parella que  busca un lloc on poder passar la nit. I un mirador únic, per la seva situació i per contemplar a tota hora del dia l’encant  que desprèn aquestes vigílies, és la galeria de la sala de les escultures del Palu de Maricel, que s’aboca al mar. Molt a prop, en l’últim pis, hi ha exposat aquest naixement, el que il·lustra l’article, que pertany a la col·lecció del Dr. Jesús Pérez Rosales. Jesús i Maria es troben en la posició amb la qual apareixen en tots els pessebres, tanmateix l’infantó no hi és. 

    La seva absència es podria interpretar de moltes maneres, no hi és present tanmateix ens el podem imaginar en qualsevol espai del nostre entorn més proper. Com en la redacció del setmanari, on l’anunci de la seva arribada ha calat  en els ànims dels companys que conformen la redacció, dels col·laboradors/es que hi publiquem,  els anunciants i els treballadors de l’empresa que l’imprimeix. Pels qui vam viure de prop la composició del setmanari de manera quasi manual, en la impremta del carrer Bonaire, en aquestes mateixes vigílies la feina era intensa, perquè a més imprimien les nadales de paper, amb portada molt al·lusiva a aquestes festes que acostumaven a enviar les empreses als seus  clients. Tots: els serenos, els carters, l’escombriaire, i fins i tot els repartidors d’aquest setmanari, aquests últims potser són els únics que continuen amb el costum, ens feien arribar les seves nadales. 

      En una d’aquestes vigílies vaig fer coincidir el naixement a aixopluc de l’Hospital de Sant Joan Baptista. En un altre Nadal, el lloc escollit va ser un hotel que celebrava un meritós aniversari. Un altre em vaig inspirar en un dibuix del recordat Lluís Albors qui, en una de les seves col·laboracions en aquestes pàgines,  el naixement el va dibuixar a damunt d’una de les barques que estaven a la platja de la Fragata… I aquest any, m’ha semblat molt adient, desprès d’observar que Josep i Maria esperen el moment en una de les dependències del Palau de Maricel, en la mateixa línia del Cau Ferrat. Una altra casa, aquesta, a la qual la parella, en aquesta nit tan especial, hi pot trucar a la porta. El Cau, la galeria de les escultures…  a les 12 de la nit de demà quan ja serà  diumenge i el dia de Nadal. La  seva  joia s’estendrà des de la mateixa línia de l’horitzó, que s’albira des de del Cau Ferrat i Maricel,  fins a les Coves. I  de can Pei fins a Jafra, passant per la Trinitat. 

    Entremig, altres parelles, joves i algunes que no ho són tant, aquests dies també han trobat l’aixopluc que feia temps que buscaven. Ve a ser com la parella que a cada Nadal van a l’encontre del seu recer. Fins que el troben i en aquest hi neix el fill que esperaven. Quelcom semblant passarà en les vides  dels qui es poden aixoplugar en aquest indret que és a prop d’on havia estat el mas d’en Liri.  

     Al museu de Maricel tot és a punt. Només hi falta el nadó, diumenge hi serà  en el pensament de tots. 

    Bon Nadal!

                                                J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 23 de desembre de 2022

SITGES, VILA DOLÇA

       Disposar a casa d’una garrafeta amb moscatell o unes ampolles de Malvasia, era com tenir el certificat del sitgetanisme actualitzat. Perquè una cosa era trobar a faltar, en el moment d’anar a fer el dinar, una cabeça d’alls, que es demanava a la veïna, i una altre de ben diferent no tenir el vi dolç amb el qual poder obsequiar a la visita que es presenta d’imprevist.

    I no només calia tenir aquestes  provisions per  poder complaure les visites, als membres de les llars sitgetanes, el moscatell, no l’escopien, ni ho fan ara. Qui no recorda el gustet d’aquells rovells d’ou batuts en moscatell? Considerats pels pares com els més natural reconstituent per oferir als fills, quan semblava que mostràvem decaïment. De les seves propietats hi havien cregut sempre les àvies, d’elles en va sorgir aquesta combinació. Les mateixes que van popularitzar les típiques “galetes Maria”, que es van posar de moda quan, aquestes, van liderar el mercat de les galetes i abans que s’alternessin amb les anomenades: “variades” . De primer, “les Maries”, en el moment de l’esmorzar,  les sucaven a la llet, però de seguit es van adonar que combinaven a la perfecció amb un gotet de Malvasia. Vet aquí la importància de tenir a casa les dues coses: galetes i moscatell. Perquè ni una cosa ni l’altre no refusaven ni grans ni petits. Als majors d’edat perquè hi havia el convenciment que el moscatellet reforçava el cor i el vi feia sang.  I pel que fa a la mainada, per la mateixa creença que els era bo per vitaminar el seu creixement. A ells, però, servit amb mesura. Se’n cuidaven els pares de controlar el rajolí : “compte! Al nen poquet”.  Això va ser així fins que van sortir les begudes amb cola i que els més grans van seguir pensant, amb molt bon criteri, que era millor un glopet de moscatell a aquests refrescs que, raonaven, no se sap del que estan fetes.

    Des duna altra perspectiva, existia el costum que, desprès de dinar dels dies de festa, hi havia qui anava a visitar persones grans que estaven soles i esperaven als visitants amb la malvasia a punt. Conscients que ells portarien algun que altre entreteniment de pastisseria. Un assidu d’aquest costum era en Pepe Sunyer, que tenia acumulats un seguit de títols nobiliaris: marquès d’Alaix, bescompta de Bergara, marquès de Miraflores... Títols  que sembla ser que havia comprat, a l’engròs, en el mercat que es dedica a la seva venda. El tal Sunyer, que vivia al carrer Illa de Cuba,  els dies de festa se li acumulava la feina, doncs tenia programades diferents visites que havia d’atendre. Totes elles a senyores, solteres o vídues, que el tenien en bona consideració. El bon home s’hi presentava amb el tortell o altre entreteniment llaminer. Fos el que fos ho acompanyaven amb una copeta de malvasia. I com agraïment a les seves continuades visites,  podia arribar aconseguir una calaixera, una consola antiga...  

     D’això a que a la malvasia se li dediqui una setmana em sembla genial. Perquè va arribar un punt en què, enterrat el costum d’anar de visita, desplaçades les galetes Maria i amb les preferències decantades cap el cava. També desapareguts els cellers que en feien: com el moscatell que donava les vinyes del Sr Garcia- Munté que, allà en el carrer del gas, despatxava en “Malura”, vull dir en Joan de la Gralla. O la Malvasia  dels Riera i la de la família Robert. Assecades totes aquestes botes,  només es sabia de l’existència  de la Malvasia de l’Hospital, però també aquesta anava minvant, fins que l’Antoni Almirall i Andreu li va donar l’impuls que necessitava  per tornar a ser apreciada. Entremig li han fet costat persones que els agrada conservar les nostres coses. I aquí també s’hi compte el patrimoni vinícola, més concret, la dolçor i el gustet peculiar de la nostra Malvasia.

   En Valentí Montgai, home que li agrada avançar pel quilòmetre zero, amb la complicitat de l’Alba Gràcia i altres, han aconseguit que el Corral de la Vila, lloc més de llet que no pas de vi, hagi esdevingut el Centre d’Interpretació de la Malvasia.

    Davant de tantes evidències i reconeixements, se m’acut demanar, per a casa nostra, una altra denominació : Sitges, Vila dolça.

                                            J.Y.M

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 18 de novembre del 2022)

PAISATGE DE RIBES

      

   Quan els de casa van disposar de cotxe que, desprès de la televisió, va ser el que més il·lusió va generar en el si la família, les primeres sortides que vàrem realitzar va ser  ser a llocs, els  quals n’havíem sentit parlar però, degut a la falta de combinació per accedir-hi, no hi havíem estat mai. Tot era nou, tot ens semblava sensacional i ja tot ens era proper. 

     Abans d’abraçar aquest progrés automobilístic, el tren, el cotxe de línia i fins i tot la bicicleta, permetia desplaçar-nos com a molt lluny a Barcelona, que ja ens semblava un fet extraordinari. Qualsevol època per anar a la nostra capital era bona, però quan s’apropava la festivitat de Tot Sants, a moltes cantonades cèntriques, coincidíem amb la castanyera. Mentre que la temperatura ambiental era fresca, quasi feia fred. 

     Aquesta, la presència de la castanyera, era la novetat que més sobresortia de la nostra visita. Potser perquè a Sitges en Ramonet encara no havia disposat la seva, en aquell biaix del Cap de la Vila. Vet aquí que Barcelona s’avançava a les novetats, totes elles associades a l’estació corresponent. Comprar una paperina de castanyes a una castanyera de la capital, la més cèntrica era la que hi  ha davant mateix de la porta del “Sepu”, ens feia l’afecte que li guanyàvem la partida al bo d’en “Ramonet Salau”. I arribaven a Sitges contents de poder dir  que ja havíem menjat castanyes.  

      I ens cridava l’atenció que, quan hi tornàvem a anar, un cop havia passat la festivitat de Tot Sants, resulta que encara les castanyeres continuaven en els seus llocs. I això passava quan la nostra castanyera ja  no hi era. Mentre que les de Barcelona encara s’hi passarien tot l’hivern. La nostra temporalitat, en molts aspectes, ens descol·locava. La mateixa sensació es produeix quan entràvem al mercat de la Boqueria: tota varietat de fruites exòtiques i altres que no ho són tant, tanmateix se’ns mostren molt ben exposades, quan encara no és la temporada o quan ja fa dies que aquesta ha passat.

      Tornant als viatges amb cotxe, aquells primers que vam realitzar amb el vehicle acabat d’estrenar, els vam recordar per sempre més. I curiosament quan nosaltres vam formar una família, el que s’acostuma a fer és portar-los a fer els mateixos trajectes que realitzàrem amb els de casa.

    Els temps han canviat, ho vivim aquests dies, vigílies de Tot Sants, amb unes temperatures que no són pròpies de la data, amb força calor ambiental, que permet a que moltes sitgetanes que durant tot l’estiu s’han trobat a la platja, encara hi continuen anant. Veure-les passar amb la cadira plegable agafada de la mà, és una imatge insòlita per aquestes dates. Impròpia d’una tardor on  ve més de gust menjar un gelat que unes castanyes acabades de torrar, amb l’escalforeta embolcallada amb un full de paper de diari, convertit en paperina, que servia també per escalfar-nos les mans.

     Just quan  es celebrarà la Fira de Vilanova, on hi fèiem cap amb bicicleta mecanitzada. Coincidia amb l’època  que ens motivava   anar a fer un tomb per Ribes. Pujar el carrer del Pi era un repte, que desprès es compensava amb la visita al castell. Eren dies, els de novembre,  lluminosos com el de la fotografia, on l’airet que bufava era fresquet.

    El paisatge que ofereix el castell de Ribes, amb l’església vella. I allà mateix , també l’antiga porta del cementiri. Lloc que assoleix molt protagonisme aquests dies. Tot plegat fa del conjunt un indret on sembla que el temps s’hagi aturat. Mentre ens recorda quan els sitgetans hi anàvem a fer fotografies, o pel sols fet de sortir fora del nostre terme. Quan començava a despertar les ganes de viatjar, d’anar a veure mon.

    Des de ben jovenet, m’ha captivat aquest bocí del Ribes d’abans i transcorreguts els anys l’admiració perdura. I ara que m’hi torno a referir em ve al pensament el record de l’amic Jordi Mestre i Escofet, de “cal Boter”. Ribetà que estimava amb passió el seu poble, però també li agradava venir a passejar per Sitges. Les preferències són les que són i de vegades no cal anar massa lluny per a que  aquestes es converteixin en motiu de satisfacció.

                                                                 J.Y.M.

 

Article publicat a l'Eco de Sitges el 4 de novembre del 2022

UN PERSONATGE ANOMENAT NOVA YORK

      Amèrica es converteix en un somni per a la gent que tendeix a magnificar i voler  emmirallar-se en la seva grandesa i en la seva manera de viure. Això potser era més accentuat quant aquell continent enlluernava a la resta dels humans. Han transcorregut els anys i ens hem adonat d’allò que diuen els castellans: “ en todos los sitios se cuecen habas “. Perquè arribem a la conclusió que no n’hi ha per tant. El mateix poble americà, aquells que han perdut o no han tingut mai la sensació de superioritat, reflexionen i troben que a Europa no s’hi hi viu gens malament. Sobretot en segons quins països.

    Ja fa uns anys ens ho deia un ciutadà americà als de casa, fent comparacions amb la nostra terra. Elogiava el nostre sistema sanitari, es vanagloriava de la gastronomia, del clima, del poble tan bonic que tenim... Per arribar a la conclusió: “vostès es refereixen a Amèrica com si fos un paradís. Aquesta, “l’Amèrica” que tant idealitzen es troba aquí. Donc viuen molt bé, millor que nosaltres”. Si ho diu un americà...

       De totes maneres seguim enlluernats en aspectes que ens atrauen, un d’ells, hi contribueix  sentir-ne parlar tant, la ciutat de Nova York. Molts s’escandalitzaran de que hagi apuntat  aquesta bulliciosa ciutat, caòtica i amb uns edificis sota els quals les persones queden reduïdes a la mínima expressió, com un referent d’admiració. Precisament per això, per ser tant diferent a moltes altres, diuen els qui hi han estat, que resulta  curiós  visitar-la, ni quer sigui una vegada a la vida. Altra cosa diferent és haver de viure-hi. Deu ser com tot, quan vas de visita a un lloc, fins i tot a casa aliena, tot sembla molt maco... Perquè no hi estem el suficient temps, com per adonar-nos dels inconvenients.

    L’altre dia parlant amb en Joan Yll i Fontanals, el Yll mecànic, amb qui no ens uneix cap lligam familiar però sí una bona amistat, es va referir a un personatge singular: un tal Domingo, parent dels “Tutut” del carrer Sant Sebastià.

    M’explicava d’ell que havia anat a Cuba, mogut pels mateixos neguits que va mobilitzar a molta gent a prendre la mateixa decisió. Allà hi va estar el temps que fos, treballant, subsistint i poca cosa més. Fins que va arribar el dia en què va decidir a tornar. En Joan no sabia ni com ni el perquè, que el tal Domingo va anar a parar a Nova York. I per les raons que fossin s’hi va haver d’estar uns dies. Com és d’imaginar a aquell ocasional visitant, el qual només tenia assumit l’exemple de gran ciutat, la de Barcelona, la impressió que li produiria la ciutat novaiorquesa, va ser de sorpresa majúscula. 

     El va captivar tant que, per sempre més, la va tenir com un referent. L’home cada dia anava a prendre el cafè al Prado i participava de les tertúlies que s’organitzaven amb els companys  de taula. I sembla ser que a cada tema que es tractava, li sabia trobar un paral·lelisme amb el que havia vist i viscut a la ciutat americana: “Sí perquè a Nova York...”. I tornem-hi...  Fins el punt que als companys els hi va ser fàcil trobar-li el sobrenom, un costum molt arrelat, amb el quals es distingia a la gent del poble que se’l feien mereixedor. Amb el seu ho van tenir clar, ell mateix els hi va servir amb safata: “en Nova York” A América hi havia la genuïna, l’autèntica i a Sitges el representant de la marca.

     Fins que un dia, també per motius desconeguts, en Nova YorK, se’n va anar a viure a un lloc distant de la vila. Mentrestant aquí es va produir un fet que va arrelar  amb la nostra tradició. En la Festa Major de l’any 1944 es va introduir, en el Programa Oficial, l’entrada de gralles.

     Continuant amb la conversa mantinguda amb el Joan, em deia que a la mateixa vigília: el seu pare, en Sebastià Yll i Bàges, ell i l’operari, tenien per costum emblanquinar la façana del taller. I vestits amb les robes de treballar, esquitxades de calç, s’apropaven fins al Cap de la Vila per trobar-se amb els grallers. Allà en total eren, m`ho va recalcar varies vegades, només disset persones, i entre les quals, fins que va poder, no hi faltava en Nova York. Una premonició de que aquesta entrada agafaria embranzida internacional. Que és el mateix  que dir, multitudinària.

                                                  J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 28 d'octubre del 2022 )                                                                                          

ETAPES DE LA VIDA

 

   

  Néixer i morir, un fet porta a l’altre. Els de la meva generació vam néixer uns dotze anys desprès d’acabada la guerra civil, per tant ens vam deslliurar d`haver viure entre penúries de tota índole. La primera etapa de la vida, que comença en la infantessa, acostuma  a ser una etapa gairebé de felicitat. Tanmateix no es pot generalitzar perquè, malauradament, molts infants, des de que neixen no ho tenen gens fàcil. Tornant als de la meva generació i centrant-nos en els Sitges d’aquells anys, on es pot dir que tothom ens coneixíem, no havíem escoltat dir mai que la nostra felicitat estigués en dubte. 

    Ens trobem, doncs, en la primera etapa a la qual segueix la de l’escolarització i tot seguit l’etapa dels estudis superiors o universitaris. Però és en aquest punt on no sempre aquesta etapa aglutina a totes i a tots, perquè no tothom opta per continuar estudiant, sinó que mentre uns i unes es decanten per aquest camí, altres decideixen centrar-se en el món laboral.

   El temps passa ràpid però ara, que mitjançant l’escriptura, dona la sensació  de poder-lo aturar a plaer. I no  sols això, sinó que retrocedir al passat, em vull recrear en la meva època d’escolarització. Que va transcórrer en l’Escola Pia de la vila, en aquell bonic i malaguanyat xalet on es trobava ubicada i regentada pels pares escolapis que s’hi anaven alternant. Que per cert, alguns d’ells, no tots, quan et mereixies un clatellot te’l plantificaven i ves a reclamar, com també es deia llavors: “al maestro armero” .  Un dels qui picava amb el puny lancet damunt la closca era el pare Marín

     L’etapa de l’escola és el primer lloc on els amics són majoritaris, perquè tots els companys de classe ho són, sí que també és cert que amb uns et relaciones més que amb altres. Però quan et fas gran sempre  aflora el record dels anys de convivència escolar i sorgeix la mateixa pregunta: “te’n recordes de quan anàvem a escola?

      Amb alguns hi vam coincidir des de pàrvuls, amb la recordada senyoreta Rosita, que era de Reus, com “Doña” Maria i per això eren amigues i les dues vivien en aquells baixos de la casa de la platja de Sant Sebastià. Amb molts d’ells vam continuar sent companys de classe fins que vam acabar el batxillerat. Altres es van incorporar als escolapis desprès d’haver fet les primeres incursions escolars al col·legi de les Mares Mercedàries. Vist tot això que explico, em sento temptat d’apuntar el nom de la major part de tots els que vam compartir tants dies d’aprenentatge escolar dintre la mateixa aula, que anava canviant a mesura que accedíem a un curs superior. Temptació la d’aquest apuntador que dubto en portar-ho a terme, perquè soc conscient que, involuntàriament, em deixaré en l’oblit a alguns d’ells. Ho intento.

  Bonaventura Muntaner Jornet, Andrés Abellán , Jacint Sastre Tutusaus, Josep Sales Climent, Joan Rossell Plana, Joan Clofent Gumà, Toni Candel Carbonell, Jacint Picas Julià, Isidre Junyent Sabaté, Jaume Junyent Dolcet, David Jou Mirabent, Vicenç Riambau Sisniega, Rafael Nicolás Belda, Josep Maria Almiñana Verdejo, Ricard Gassó Aranda, Josep Matas Martín, Ramon Martín Villar, Carles Martínez Mendoza, Andrés Navas, Albert Paco Vidal, Josep Soler Fernández, Josep Maria Lluís, Antoni Morató Mora,  Robert Martínez Vide, José Egea Martínez, Francesc Almirall Viñola, Ramon Almirall Soler, Samuel Barrachina Escoda...

     Encara quedava una mica lluny el fet de compartir classes noies i nois, d’aquí que aquest llistat sigui exclusivament d’identitat masculina. En una etapa de la vida on començava a assumir una responsabilitat, en aquest cas la d’estudiar per aprendre, en deien: per a ser una persona de profit.  I per acostumar-te, això ja costava més, a no fer el que t’ho volies, sinó l’haver de assimilar la disciplina que marcava l’escola i els mestres corresponents. Aquest fet, el no poder fer el que et donava la gana,  anhelaves poder ser gran. Inconscients del que això representava, perquè quan hi hem arribat ara voldrien tornar enrere i a més puntualitzem: “si tornès enrere i amb l’experiència que ara tinc...”. 

     La vida continua, i els emplaço, per a una altra setmana, fer un altre tomb per aquestes etapes de la vida. En mans d’una existència que té la paella pel mànec.

 

                                                          J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 11 de novembre del 2022)

DEL CINEMA DELS DIUMENGES AL FESTIVAL

       

      L’invent del cinema va ser acollit amb molt entusiasme per tots els qui van ser testimoni de la seva implantació. Els nostres avis el van gaudir molt, perquè va representar una gran novetat amb la qual es deslliuraven de la monotonia que acompanyava les tardes dels dies de festa. Sobretot pel que fa a les sitgetanes, perquè els seus marits, quan acabaven de dinar, anaven a prendre cafè, al Prado o al Retiro. Alguns s’hi quedaven tota la tarda, mentre que altres,  els dies que hi havia partit, es dirigien fins el camp de l’Aiguadolç, per veure a jugar el Sitges. Equip que està celebrant els 75 anys d’existència. Això va ser possible desprès de que el mes de març del 1946 es fusionessin el Club Esportiu Sitges  i el Club Maricel. 

    En els primers anys el cinema era mut, s’acostumava acompanyar amb música d’instruments de corda o piano. La gent acudien a les sales de projecció per tal de secundar aquella modernitat. Fins que va aparèixer el cinema sonor, tot i que les pel·lícules eren en blanc i negre. A partir d’aquell moment sorgeixen títols de pel·lícules que han esdevinguts mítics, així com els artistes que les han protagonitzat. 

     Les famílies dinaven aviat i s’afanyaven a rentar els plats per no fer tard i arribar amb la pel·lícula començada. Aconseguint amb això la distracció esmentada i, a l’hivern, beneficiar-se de l’escalfor provinent de la calefacció de la sala, cosa que contribuïa a economitzar la llenya de l’estufa o de la llar de foc. Escalforeta i foscor, una combinació que (desprès de dinar), per alguns,  es convertia en el somnífer més eficient, on inclús  la sonoritat d’uns roncs acreditaven  les excel·lències de tot plegat. 

     Les sales del Retiro, Prado i Rialto i a l’estiu les dels jardins del carrer Bonaire i del Patronat, van ser les dipositàries d’aquest lleure cinematogràfic que omplia aquests espais. Els espectadors eren principals protagonistes, desprès dels artistes que apareixien en pantalla. Però per a que això fos possibles, a darrera de tot plegat hi havia els altres sitgetans/es que treballaven en els seus respectius llocs de responsabilitat: taquillers, porters, acomodadors, responsables i operadors de la cabina, “cacahueteros”, els repartidors dels programes de mà, les impremtes que els imprimien, aquells que realitzaven les artístiques cartelleres que desprès, els operaris de cada Societat, penjaven en punts estratègics del Cap de la Vila. També les persones que tenien cura dels lavabos i  fins i tot els recaders que transportaven les saques amb les bobines que recollien de les distribuïdores i desprès els hi retornaven... També al Bonaire i al Patronat a l’estiu hi havia servei de bar i al Rialto també.  A les altres dues Societats sempre hi ha hagut els respectius cafès. Fixem-nos si hi havia gent implicada. Desprès dels anys, en plena era digital, quan han tancat moltes sales, les que queden, quasi bé una persona sola fa tot el que abans feien un bon nombre d’empleats. 

    I ve que arriba la televisió, la meva àvia li treia del cap a l’avi la idea de comprar-ne un, argumentant que ja no anirien més al cine i aquest deixaria de ser l’excusa per sortir de casa els dies de festa. Com així va ser quan l’aparell va entrar a casa.

    Aquests dies a Sitges estem celebrant la 55a edició del Festival, que per a nosaltres serà sempre: el Festival de Cinema Fantàstic i de Terror de Sitges, malgrat els canvis de denominacions i les expropiacions en quant, identitat i procedència, que pel camí, s’han anat succeint. Un Festival nascut a la Vila i de la mà d’uns entusiastes components d’aquella Agrupació Fotográfica de Sitges, que va derivar en  Sitges Foto-Film. Dels quals va sorgir la idea d’organitzar  un festival d’aquest gènere tan específic i que tan ressò ha aconseguit 

     El Festival s’ha fet gran, ja s’intuïa en les primeres edicions que seria així, per la resposta del públic que hi acudia. Quan era més íntim també ens agradava, donava la sensació que era més nostre. Tanmateix com som un poble obert i hospitalari, ens toca compartir èxits, glamur... Per sort, encara queda  la fotografia que dona testimoni de la seva ubicació. Això  que ara s’anomena photocall.       

                                              J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 14 d'octubre del 2022)