Disposar a casa d’una garrafeta amb moscatell o unes ampolles de Malvasia, era com tenir el certificat del sitgetanisme actualitzat. Perquè una cosa era trobar a faltar, en el moment d’anar a fer el dinar, una cabeça d’alls, que es demanava a la veïna, i una altre de ben diferent no tenir el vi dolç amb el qual poder obsequiar a la visita que es presenta d’imprevist.
I no només calia tenir aquestes provisions per poder complaure les visites, als membres de les llars sitgetanes, el moscatell, no l’escopien, ni ho fan ara. Qui no recorda el gustet d’aquells rovells d’ou batuts en moscatell? Considerats pels pares com els més natural reconstituent per oferir als fills, quan semblava que mostràvem decaïment. De les seves propietats hi havien cregut sempre les àvies, d’elles en va sorgir aquesta combinació. Les mateixes que van popularitzar les típiques “galetes Maria”, que es van posar de moda quan, aquestes, van liderar el mercat de les galetes i abans que s’alternessin amb les anomenades: “variades” . De primer, “les Maries”, en el moment de l’esmorzar, les sucaven a la llet, però de seguit es van adonar que combinaven a la perfecció amb un gotet de Malvasia. Vet aquí la importància de tenir a casa les dues coses: galetes i moscatell. Perquè ni una cosa ni l’altre no refusaven ni grans ni petits. Als majors d’edat perquè hi havia el convenciment que el moscatellet reforçava el cor i el vi feia sang. I pel que fa a la mainada, per la mateixa creença que els era bo per vitaminar el seu creixement. A ells, però, servit amb mesura. Se’n cuidaven els pares de controlar el rajolí : “compte! Al nen poquet”. Això va ser així fins que van sortir les begudes amb cola i que els més grans van seguir pensant, amb molt bon criteri, que era millor un glopet de moscatell a aquests refrescs que, raonaven, no se sap del que estan fetes.
Des duna altra perspectiva, existia el costum que, desprès de dinar dels dies de festa, hi havia qui anava a visitar persones grans que estaven soles i esperaven als visitants amb la malvasia a punt. Conscients que ells portarien algun que altre entreteniment de pastisseria. Un assidu d’aquest costum era en Pepe Sunyer, que tenia acumulats un seguit de títols nobiliaris: marquès d’Alaix, bescompta de Bergara, marquès de Miraflores... Títols que sembla ser que havia comprat, a l’engròs, en el mercat que es dedica a la seva venda. El tal Sunyer, que vivia al carrer Illa de Cuba, els dies de festa se li acumulava la feina, doncs tenia programades diferents visites que havia d’atendre. Totes elles a senyores, solteres o vídues, que el tenien en bona consideració. El bon home s’hi presentava amb el tortell o altre entreteniment llaminer. Fos el que fos ho acompanyaven amb una copeta de malvasia. I com agraïment a les seves continuades visites, podia arribar aconseguir una calaixera, una consola antiga...
D’això a que a la malvasia se li dediqui una setmana em sembla genial. Perquè va arribar un punt en què, enterrat el costum d’anar de visita, desplaçades les galetes Maria i amb les preferències decantades cap el cava. També desapareguts els cellers que en feien: com el moscatell que donava les vinyes del Sr Garcia- Munté que, allà en el carrer del gas, despatxava en “Malura”, vull dir en Joan de la Gralla. O la Malvasia dels Riera i la de la família Robert. Assecades totes aquestes botes, només es sabia de l’existència de la Malvasia de l’Hospital, però també aquesta anava minvant, fins que l’Antoni Almirall i Andreu li va donar l’impuls que necessitava per tornar a ser apreciada. Entremig li han fet costat persones que els agrada conservar les nostres coses. I aquí també s’hi compte el patrimoni vinícola, més concret, la dolçor i el gustet peculiar de la nostra Malvasia.
En Valentí Montgai, home que li agrada avançar pel quilòmetre zero, amb la complicitat de l’Alba Gràcia i altres, han aconseguit que el Corral de la Vila, lloc més de llet que no pas de vi, hagi esdevingut el Centre d’Interpretació de la Malvasia.
Davant de tantes evidències i reconeixements, se m’acut demanar, per a casa nostra, una altra denominació : Sitges, Vila dolça.
J.Y.M
( Article publicat a l'Eco de Sitges el 18 de novembre del 2022)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada