LA QUIMETA, EN PERET I EL MESTRE

     En apuesta casa, Ca la Bet, hi va viure la Quimeta Bisbal. La casa estreta del costat  era l'escola hi va ser mestre en Froilan Franco.

   Eren els últims metres que em separaven del nucli de Puigmoltó quan em vaig trobar amb en Lluís Giralt i Vidal, de Sant Pere de Ribes, que va ser alcalde del seu poble i músic, entre altres honors. Després de saludar-nos, li vaig preguntar si sabia donar-me raó de la casa on va viure la Quimeta. Em va portar a ca la Bet, com anuncia la rajola incrustada a la façana.

   Uns dies abans havia fet un altre descobriment. En arribar al mateix lloc, vaig trobar una casa amb la porta oberta; a l’interior hi trafegava un home, al qual vaig preguntar: “Bon dia, sap on vivia en Peret?”. “Aquí mateix”, em va respondre, per a sorpresa meva. I encara em vaig sorprendre més quan va afegir: “Jo soc el seu fill”. 

   Continuàvem caminant amb en Lluís i s’atura davant d’una casa molt estreta i m’informa que allà hi havia hagut l’escola del poble. “I saps qui hi havia de mestre?”. Doncs, no. “En Froilán Franco Franco”. Ens aturem a parlar amb una senyora, la Rosa. Conversant amb ella, s’assabenta que escric a l’Eco. Diu que el compra, tot i que especifica que és l’Eco de Ribes, per afegir que porta més informació de Sitges que no pas de Ribes, però bé... 

    Hi vaig tornar un altre dia i allà hi era ella, la Rosa Pañella, que va venir de Campdàsens a Puigmoltó i aquí va seguir escoltant el silenci de les nits. Ah!, per a més casualitat, és germana d’en Josep Pañella, que es va casar amb la sitgetana Mercè Milà, filla del pintor, i que va treballar bona part de la seva vida laboral amb la família Albareda, els recaders.

  Tots els esmentats tenen relació amb Sitges. La Quimeta Bisbal, perquè hi venia a vendre a la plaça les verdures que collien a la sínia. Feia el viatge damunt d'un carret tirat per un burret. I, com que tots sabem com les gasten aquests animals, aquest no era una excepció: sovint es quedava parat a la carretera i, ni cap endavant ni cap enrere, no es movia ni obeïa. Ja podia cridar "arri!" la persona que el comandava; així es quedaven fins que l’animal decidia reprendre la marxa. La seva tossuderia, fins i tot, es va prendre com a model, perquè quan algú es posava de través, fos nen o no tan nen, se li deia: “Ets més tossut que el burro de la Quimeta”.

    L’altre veí que es desplaçava a Sitges era en Peret Muntaner. En preguntar-li al seu fill Joan on vivia, tot seguit li vaig dir que un servidor era de Sitges i que coneixia el seu pare de la plaça, on ell va treballar durant molts anys. Vaig posar en relleu que cada dia feia a peu el trajecte que ens separava. I l’home va afegir: “Una vegada, a l’Eco, hi havia un escrit que s’hi referia”. Vatua! Aquell el vaig fer jo. Coincidència rere coincidència.

    També va ser casualitat coincidir amb en Lluís i que m’indiqués que, en aquella casa que va ser l’escola, el mestre fos l’amic Froilán. Ell era un apassionat de l’escola rural, l'escola pública i moltes vegades s’hi referia, mostrant per aquestes escoles una gran predilecció. Es notava quan ho explicava.

   Eren tantes les seves inquietuds que va crear, entre els alumnes de l’Escola Esteve Barrachina, el que es coneixia com a Club d’Amics de l’Eco, on cada setmana col·laborava un alumne. Aquesta iniciativa li va valer que l’Ajuntament li atorgués la Ploma d’Or.

   Va donar molt de si, la passejada amb l’amic. I encara no vull acabar aquí: el juliol de 1999 es va presentar al Castell de Ribes l’Orquestrina La Moderna, creada per l’Esteve Molero per rescatar de l’oblit ballables que havia arranjat en Josep Rossell, “en Quirico”, per a la seva orquestra. En Molero va posar a l’Orquestrina el nom de “La Moderna” en record de l’anunci de la botiga que regentava la filla del músic ribetà, la Mercè Rossell, a la plaça Marcer de Ribes.

  Entre els seus components hi havia el mateix Lluís Giralt, en Gerard Lligades (fill de músic i la seva mare filla de la Quimeta) i en Xavi Pascual (de Puigmoltó)... He començat fent un tomb per Puigmoltó i he acabat amb música, perquè existeixen lligams musicals amb el llogaret. I amb la fotografia també, oi, Jordi Piqué?, el sitgetà emparentat amb la família de la Quimeta i que viu també a Puigmoltó.

    I amb aquestes melodies... m’acomiado de Puigmoltó.

        

                                            J.Y.M.

  

      ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 30 de gener del 2026)

ENTRE MÚSIQUES, ALLS, LLIMONES I SENALLES

   Un encapçalament del tot rocambolesc i a darrera un personatge que de la música en va fer la seva passió i dels alls, les llimones i les senalles, la seva dedicació. En Manel Rius i Ramos: l’amic il·lustrat , el músic meticulós, el graller , el compositor . Quantes carreres, com diria l’amic Roca, per a una persona senzilla a qui agradava escoltar i conversar.

   Nascut a Ginestar, aquest 17 de gener ha fet 100 anys, junt amb la seva muller, la Sofia Gallent, no sé ben bé els motius, el cas és que el destí els van portar fins a Sitges. Un dia, quan encara no hi vivien, en Manel va arribar aquí  amb tren i, només sortir de l’estació, es va creuar amb un home al qual li va preguntar per l’adreça de la casa on hi residia la família Jamà,  que eren parents de la Sofia. L’atent interlocutor, no només li va indicar, sinó que també el va acompanyar fins al lloc. Al cap de poc temps tota la família hi va venir a viure. Va ser l’època que va fer de jardiner amb en Garrofer i es van aposentar  compartint casa amb altres familiars, fins que van tenir la seva de propietat  al baix Fondac . D’allà junt amb  la seva muller i els seus fills ( en Manuel, l’Argimó  i en Quico)  es van establir definitivament a Sant Pere de Ribes, paret amb paret amb la casa dels Molero. 

   Quines casualitats que ofereix la vida, perquè el nostre protagonista  i la persona que, recent arribat, el va acompanyar al seu destí, acabarien sent companys de música i grans amics. Tampoc ser el que va passar els dies i mesos posteriors a aquella casual trobada, si més no el veí de Ginestar i des de llavors veí de Sitges, va acabar formant part de l’orquestra, els Iberos del Jazz,  desprès reconvertida en conjunt, que per llavors dirigia el mestre Gabriel Pallarès i de la qual també n’era component aquell espontani que li va fer de guia, l’Antoni Olivé i Ràfols. Eren igualment components de l’orquestra, el meu oncle i el meu pare, també en Ferran Sentís ( el Valent) i el propi Pallarès. Degut al bon tarannà que passejava en Manel i a les bones maneres que mostraven  tota la resta de components, ell s’hi va trobar molt ben acollit entre els seus companys i junts va desenvolupar les bones arts de clarinetista i saxofonista. Anys desprès va formar part del conjunt Riviera, que n’era fundador l’Antoni Nicolàs Varela, que tocava la trompeta.

   Amb els de casa tanta en va arribar a ser l’amistat, que fins i tot va col·laborar en unes determinades tasques que desenvolupaven en el taller d’ebenisteria. Eren anys en què la industria del calçat encara era una de les activitats  importants en l’apartat industrial de la vila. Des de la fàbrica dels germans Benazet els hi portaven  sacs plens de formes de sabates. Resulta que, desprès de molt fer-les servir, les soles quedaven totes aclivellades de  diminuts foradets. Aquests es produïen quan els sabaters fixaven, amb gavarrots, les pells que envoltaven la forma, i passava que desprès de tant clavar arribava un punt que el gavarrot ja no feia fort i per consegüent la pell s’afluixava. Llavors  entraven en acció els Ylls, i la seva feina consistia a fer uns rebaixos en els trossos que estaven malmesos i seguidament s’acoblaven unes peces de fusta de faig, de la mateixa que era la resta de la forma, desprès ho fregaven tot i les soles de les formes tornaven a quedar impecables.

    Com he dit en feien a milers. I com que els meus parents tenien feina amb els mobles, li van proposar a en Rius si ell ho voldria fer. Va ser així quan cada tarda, després d’anar pels mercats a vendre alls, llimones i senalles, anava al taller i apedaçava les susdites formes amb una destresa i rapidesa que de seguida es treia la feina de damunt.

   Això passava durant el dia i durant totes les nits d’estiu i les tardes de diumenges i festes, a l’hivern,  es retrobaven al Retiro per amenitzar els balls. Motivat per la seva afició musical va aprendre a tocar també la flauta i es convertí en el flautista oficial de la colla de Caramelles del Patronat. Allà vaig coincidir amb ell, jo com aprenent i ell de mestre flautista. Abans, s’havia implicat amb la música tradicional, com la gralla, de la qual en va ser intèrpret, però que va decidir deixar-la perquè deia que es cansava molt haver de bufar aquest instrument tan estrident. Tanmateix en va compondre moltes peces. En un moment  ho enllestia i quan les escoltaves feien saltar els peus, fins el punt que peces com: “El Gener, El Febrer, Cap de Creus..”  les toquen tots els grallers d’arreu. 

     I arriba que es va fundar la Cobla  La Sitgetana ( la primera actuació va ser a l’ermita del Vinyet el dia de Sant Esteve de l’any 1964 ) gràcies a la iniciativa d’en Samuel Barrachina i Esquiu, i en Rius hi va entrar com a flabiolaire. Li va ensenyar a tocar aquest instrument el mestre Narcís Paulís . Desprès de pocs anys  de la  fundació de la Cobla també hi vaig  entrar un servidor, convivint molts anys junts, també amb l’Olivé, en Manel Vendrell Capdet, la família Ràfols i un altre ribetà, en Sadurní Mestre de can Paf. Plegats ens ho vam passar “teta”, com es diu ara. Fins que en Manel van decidir retirar-se i, el que són les coses, em va ensenyar a tocar el flabiol i el vaig substituir fins a dia d’avui.

    Ara, l’amic i el qui havia estat el  seu veí,  l’Esteve Molero, junt amb  altres músics implicats (Ferran Puertas al contrabaix, Isidre Ruiz bateria, Sergi Esparza piano i Ivan Sáez saxofon baríton), amb la col·laboració de l’Ajuntament de Ribes, li han dedicat un homenatge musical, per celebrar el centenari,  en el bonic marc de l’església vella. Curiosament, i d’això  ja fa uns anys, el mateix Molero va idear un formació que li va posar per nom “l’Orquestrina La Moderna”. Pensada només per fer unes poques actuacions, amb l’única finalitat de rememorar la música que interpretava  el mestre Josep Rossell, popularment conegut per en “Quirico” , al capdavant de la seva formació. Es va presentar una nit d’estiu  de l’any 1999  dintre del cicle “Música al Castell”. I sembla com si fos ara que veig en Manel i a la Sofia ballant, al ritme de les melodies d’ahir. Les que ell també havia interpretat durant molts anys.

   Aquest diumenge, fred, la música ha brillat com el sol que lluïa i si totes les interpretacions eren maques i ben tocades, n’ha sobresortit una de molt carismàtica, fins i tot pel propi Manel. Es tracta de l’arranjament que l’Esteve ha fet de l‘americana, de la colla de les Caramelles del Retiro, “Una Vela Blanca”. Amb lletra d’en Josep M. Soler i música del mestre Gabriel Pallarès Roig. Moltes d’aquestes Caramelles en Manel les havia estrenat tocant el clarinet amb els companys músics d’aquesta Societat.    

   Tot ens recorda a en Manel: els qui freqüentaven els mercats, que el coneixen com l’home dels alls. També  aquella jovenalla que avui són homes i dones, el recorden com el flabiolaire que els havia fet dansar, ja fos  acompanyant el ball de cercolets, les panderetes, les cintes... I també el recorden els sardanistes, que amb les mans entrecreuades esperaven el  refilet de flabiol, a cada introit o contrapunt de la sardana, per començar a ballar. Ell que també n’havia compost moltes, així com pasdobles per a banda, alguns porten per nom indrets de la toponímia comarcal i local: “ El Montgròs, Poble Sec, l’Estanquer de Ribes... (dedicat a en Ramos)”.

   I vull acabar, meravellat per la sublim interpretació de la seva música en aquest diumenge, el darrer de gener, fent meu el crit, que tan bé s’acobla amb l’última nota de la repetició de la sardana final: Visca!

   Xiquet, Manel, que n’has fet de feina.

 

                                                              J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 3 de febrei del 2023 )

D'EN "MANXET" A EN MOLERO

      La música  és immortal, no es pot dir el mateix dels seus intèrprets, aquests es van alternant i sorgeixen nous valors que fan possible una continuïtat ben afiançada. I en tots els pobles, alguns més que  altres, s'estableix una connexió a l'àmbit musical, establint unes preferències entre les persones que, per exemple, són aficionats a la música, entre les diferents modalitats,  i els qui han volgut convertir-se en intèrprets. Atenent a aquests neguits, han assolit protagonisme els mestres que han ensenyat solfeig i exercitació amb el instrument escollit. El nostre poble no ha estat una excepció, mestres i professores desenvolupen, des de sempre, una tasca molt profitosa. Com també ho ha estat el poder comptar amb unes formacions orquestrals que ha permès posar a la pràctica els ensenyaments adquirits.

   Arribats a aquest punt és quasi obligació referir-se als mestres Manel Torrens i Gabriel Pallarès, els quals, a més de dedicar-se a la docència , dirigien les seves respectives formacions orquestrals. I mentre el mestre Pallarès ensenyava sense influir a l'alumne, el mestre Torrens feia el possible per orientar al deixeble, segons fossin les necessitats de la seva orquestra. Si per exemple preveia alguna baixa de saxo, li transmetia el interès per aquest instrument. Alguns es deixaven influenciar, altres ho tenien més clar i volien aprendre aquell pel qual tenien  preferència .

    Aquesta menció als mestres Pallarès i Torrens seria incomplerta sense fer esment a en Josep, músic peculiar, bon company i patidor, però no precisament per la feina, sinó per estalviar sacrificis als músics. Si per ell hagués estat, tots els músics tocarien el piano, perquè amb aquest instrument, no s'ha de bufar, ni aguantar el pes -mal aniria- i, per a més comoditat, es toca assegut. Aquestes eren les raons que transmetia als aprenents de músic. Després venia la segona part, patia per a que els músics no bufessin massa, començava: aquests compassos no cal que els facis que ja ho fan els altres... Aquí en aquest passatge que les notes són agudes, fes-les una octava baixa... Aquí no toquis que és allò del tot són pops i ja ho fan els baixos....Total que si els intèrprets li haguessin fet cas, ningú hagués tocat.

     En canvi els havia, la gran majoria, que patien i es preocupaven per a quedar bé. El mateix Joan Roca i Solà, més conegut per en "Manxet", la seva esposa i la d’en Frederic Montornés, germanes. Tocava el trombó i la flauta i la seva teoria era: “no tot consisteix en ser músic, sinó que se'n ha de saber fer”. Més o menys es referia a que el músic, damunt l'escenari, ha de tenir un comportament exemplar, tan en el vestir com en les formes. En Roca era de Valls, com el mestre Pallarès, tot i que en Biel es considerava més d'aquí que de la població tarragonina. Ho manifestava cada vegada que en "Manxet" li recordava la procedència dels dos, a la qual cosa ell li puntualitzava: "Vos sou de Valls!, jo sóc de Sitges".

     Un generació de trombonistes que es sintetitza amb noms com: en Joan Montaner, Pere- Pau. En Panxito  Pagés, "Parcala".  Magí Almiñana, "Moixama. En Francesc Bisbal, "Tutut" .  I les noves generacions: En Josep Tutusaus, en Lluís Gutierrez, en Pere Camps.  Daniel Nieto...

  Entremig, l'Esteve Molero i Olivella, nascut a Vilafranca, però ribetà d’adopció i, com no podia ser d’altra manera, d’un temps cap aquí, també sitgetà, s’obre camí dintre la música en totes les vessants .  El seu primer instrument va ser la trompeta, fent l'aprenentatge amb l'Antoni Nicolás Varela. Fins  aconseguir  el perfeccionament i el domini a l'estranger. Entre tot això, va encomanar la seva passió per la música al seu germà Eugeni. Aquest se les veia amb el trombó, amb un protagonisme eloqüent amb aquell CD que van enregistrar amb l’Orquestrina La Moderna, la qual  es va formar per recuperar músiques que interpretava mestre Rossell, en "Quirico de Ribes". En aquest compacte hi van aportar  una peça, de creació pròpia,  a la qual  els components li van posar per anunciat:  “El chico del trombón”, on l'Eni soleja.

     Fins que l'Eugeni, deixa el trombó, el fiscorn, i es dedica a l'advocacia. Potser amb el interès de defensar als músics, quan aquests després d’una "execució " no massa afortunada, ens fem mereixedors de processos condemnatoris. No obstant, demostrat està que: “no en fiquen  mai cap de músic a la presó”.

     Amb aquestes, l’Esteve, arriba als 40 anys i com s’ho ensuma, davant les modes imperants, no vol que li facin cap festa sorpresa, per celebrar-ho, prefereix oferir  un concert amb els ensenyaments assolits i amb un instrument oposat a la trompeta, el trombó de pistons. Va treure tantes notes del pap que deuria quedar descansat. I nosaltres, els  oients, meravellats per les melodies i les variacions amb les quals ens van obsequiar ell i tots els instrumentistes que l’acompanyaven. Així és que la festa sorpresa ens la tenien preparada ells.

    Un homenatge als 40 anys del músic, al resultat que ha obtingut  estudiant i practicant amb la trompeta i el trombó de pistons. Amb la satisfacció afegida d’haver coincidit en moltes actuacions. Perquè sempre que li hem demanat la seva col·laboració, no si ha negat mai: “Si és de bolo...” . De la mateixa manera que la diferència d’edat entre ell i molts dels allà presents, ens ha permès gaudir d’una etapa que va des d’en “Manxet “ a en Molero. Amb l’afegit d’haver tingut l’oportunitat d’haver tractat al seu pare, un excel·lent lletraferit. I a la seva mare, la Montserrat, persona de tracte molt cordial. A ella, en aquest aniversari, li pertoca un protagonisme primordial.

   Tot això ha coincidit  quan som a les vigílies de la festivitat de Sant Cecília, la patrona de tots els qui tenim relació amb  la música.   

  Que sigui per molts anys!

                                                                                         J. Y. M.