L’invent del cinema va ser acollit amb molt entusiasme per tots els qui van ser testimoni de la seva implantació. Els nostres avis el van gaudir molt, perquè va representar una gran novetat amb la qual es deslliuraven de la monotonia que acompanyava les tardes dels dies de festa. Sobretot pel que fa a les sitgetanes, perquè els seus marits, quan acabaven de dinar, anaven a prendre cafè, al Prado o al Retiro. Alguns s’hi quedaven tota la tarda, mentre que altres, els dies que hi havia partit, es dirigien fins el camp de l’Aiguadolç, per veure a jugar el Sitges. Equip que està celebrant els 75 anys d’existència. Això va ser possible desprès de que el mes de març del 1946 es fusionessin el Club Esportiu Sitges i el Club Maricel.
En els primers anys el cinema era mut, s’acostumava acompanyar amb música d’instruments de corda o piano. La gent acudien a les sales de projecció per tal de secundar aquella modernitat. Fins que va aparèixer el cinema sonor, tot i que les pel·lícules eren en blanc i negre. A partir d’aquell moment sorgeixen títols de pel·lícules que han esdevinguts mítics, així com els artistes que les han protagonitzat.
Les famílies dinaven aviat i s’afanyaven a rentar els plats per no fer tard i arribar amb la pel·lícula començada. Aconseguint amb això la distracció esmentada i, a l’hivern, beneficiar-se de l’escalfor provinent de la calefacció de la sala, cosa que contribuïa a economitzar la llenya de l’estufa o de la llar de foc. Escalforeta i foscor, una combinació que (desprès de dinar), per alguns, es convertia en el somnífer més eficient, on inclús la sonoritat d’uns roncs acreditaven les excel·lències de tot plegat.
Les sales del Retiro, Prado i Rialto i a l’estiu les dels jardins del carrer Bonaire i del Patronat, van ser les dipositàries d’aquest lleure cinematogràfic que omplia aquests espais. Els espectadors eren principals protagonistes, desprès dels artistes que apareixien en pantalla. Però per a que això fos possibles, a darrera de tot plegat hi havia els altres sitgetans/es que treballaven en els seus respectius llocs de responsabilitat: taquillers, porters, acomodadors, responsables i operadors de la cabina, “cacahueteros”, els repartidors dels programes de mà, les impremtes que els imprimien, aquells que realitzaven les artístiques cartelleres que desprès, els operaris de cada Societat, penjaven en punts estratègics del Cap de la Vila. També les persones que tenien cura dels lavabos i fins i tot els recaders que transportaven les saques amb les bobines que recollien de les distribuïdores i desprès els hi retornaven... També al Bonaire i al Patronat a l’estiu hi havia servei de bar i al Rialto també. A les altres dues Societats sempre hi ha hagut els respectius cafès. Fixem-nos si hi havia gent implicada. Desprès dels anys, en plena era digital, quan han tancat moltes sales, les que queden, quasi bé una persona sola fa tot el que abans feien un bon nombre d’empleats.
I ve que arriba la televisió, la meva àvia li treia del cap a l’avi la idea de comprar-ne un, argumentant que ja no anirien més al cine i aquest deixaria de ser l’excusa per sortir de casa els dies de festa. Com així va ser quan l’aparell va entrar a casa.
Aquests dies a Sitges estem celebrant la 55a edició del Festival, que per a nosaltres serà sempre: el Festival de Cinema Fantàstic i de Terror de Sitges, malgrat els canvis de denominacions i les expropiacions en quant, identitat i procedència, que pel camí, s’han anat succeint. Un Festival nascut a la Vila i de la mà d’uns entusiastes components d’aquella Agrupació Fotográfica de Sitges, que va derivar en Sitges Foto-Film. Dels quals va sorgir la idea d’organitzar un festival d’aquest gènere tan específic i que tan ressò ha aconseguit
El Festival s’ha fet gran, ja s’intuïa en les primeres edicions que seria així, per la resposta del públic que hi acudia. Quan era més íntim també ens agradava, donava la sensació que era més nostre. Tanmateix com som un poble obert i hospitalari, ens toca compartir èxits, glamur... Per sort, encara queda la fotografia que dona testimoni de la seva ubicació. Això que ara s’anomena photocall.
J.Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 14 d'octubre del 2022)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada