ETAPES DE LA VIDA

 

   

  Néixer i morir, un fet porta a l’altre. Els de la meva generació vam néixer uns dotze anys desprès d’acabada la guerra civil, per tant ens vam deslliurar d`haver viure entre penúries de tota índole. La primera etapa de la vida, que comença en la infantessa, acostuma  a ser una etapa gairebé de felicitat. Tanmateix no es pot generalitzar perquè, malauradament, molts infants, des de que neixen no ho tenen gens fàcil. Tornant als de la meva generació i centrant-nos en els Sitges d’aquells anys, on es pot dir que tothom ens coneixíem, no havíem escoltat dir mai que la nostra felicitat estigués en dubte. 

    Ens trobem, doncs, en la primera etapa a la qual segueix la de l’escolarització i tot seguit l’etapa dels estudis superiors o universitaris. Però és en aquest punt on no sempre aquesta etapa aglutina a totes i a tots, perquè no tothom opta per continuar estudiant, sinó que mentre uns i unes es decanten per aquest camí, altres decideixen centrar-se en el món laboral.

   El temps passa ràpid però ara, que mitjançant l’escriptura, dona la sensació  de poder-lo aturar a plaer. I no  sols això, sinó que retrocedir al passat, em vull recrear en la meva època d’escolarització. Que va transcórrer en l’Escola Pia de la vila, en aquell bonic i malaguanyat xalet on es trobava ubicada i regentada pels pares escolapis que s’hi anaven alternant. Que per cert, alguns d’ells, no tots, quan et mereixies un clatellot te’l plantificaven i ves a reclamar, com també es deia llavors: “al maestro armero” .  Un dels qui picava amb el puny lancet damunt la closca era el pare Marín

     L’etapa de l’escola és el primer lloc on els amics són majoritaris, perquè tots els companys de classe ho són, sí que també és cert que amb uns et relaciones més que amb altres. Però quan et fas gran sempre  aflora el record dels anys de convivència escolar i sorgeix la mateixa pregunta: “te’n recordes de quan anàvem a escola?

      Amb alguns hi vam coincidir des de pàrvuls, amb la recordada senyoreta Rosita, que era de Reus, com “Doña” Maria i per això eren amigues i les dues vivien en aquells baixos de la casa de la platja de Sant Sebastià. Amb molts d’ells vam continuar sent companys de classe fins que vam acabar el batxillerat. Altres es van incorporar als escolapis desprès d’haver fet les primeres incursions escolars al col·legi de les Mares Mercedàries. Vist tot això que explico, em sento temptat d’apuntar el nom de la major part de tots els que vam compartir tants dies d’aprenentatge escolar dintre la mateixa aula, que anava canviant a mesura que accedíem a un curs superior. Temptació la d’aquest apuntador que dubto en portar-ho a terme, perquè soc conscient que, involuntàriament, em deixaré en l’oblit a alguns d’ells. Ho intento.

  Bonaventura Muntaner Jornet, Andrés Abellán , Jacint Sastre Tutusaus, Josep Sales Climent, Joan Rossell Plana, Joan Clofent Gumà, Toni Candel Carbonell, Jacint Picas Julià, Isidre Junyent Sabaté, Jaume Junyent Dolcet, David Jou Mirabent, Vicenç Riambau Sisniega, Rafael Nicolás Belda, Josep Maria Almiñana Verdejo, Ricard Gassó Aranda, Josep Matas Martín, Ramon Martín Villar, Carles Martínez Mendoza, Andrés Navas, Albert Paco Vidal, Josep Soler Fernández, Josep Maria Lluís, Antoni Morató Mora,  Robert Martínez Vide, José Egea Martínez, Francesc Almirall Viñola, Ramon Almirall Soler, Samuel Barrachina Escoda...

     Encara quedava una mica lluny el fet de compartir classes noies i nois, d’aquí que aquest llistat sigui exclusivament d’identitat masculina. En una etapa de la vida on començava a assumir una responsabilitat, en aquest cas la d’estudiar per aprendre, en deien: per a ser una persona de profit.  I per acostumar-te, això ja costava més, a no fer el que t’ho volies, sinó l’haver de assimilar la disciplina que marcava l’escola i els mestres corresponents. Aquest fet, el no poder fer el que et donava la gana,  anhelaves poder ser gran. Inconscients del que això representava, perquè quan hi hem arribat ara voldrien tornar enrere i a més puntualitzem: “si tornès enrere i amb l’experiència que ara tinc...”. 

     La vida continua, i els emplaço, per a una altra setmana, fer un altre tomb per aquestes etapes de la vida. En mans d’una existència que té la paella pel mànec.

 

                                                          J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 11 de novembre del 2022)