LA VIDA ENTRE POESIA

   

    Quan  anava a l’escola, a l’apropar-se Nadal, t’ensenyaven un vers que l’havíem de memoritzar. Era senzill però tenia un fons que, a més de nadalenc, resultava simpàtic, sobretot quan a la sobretaula  el recitàvem pujats a dalt de la cadira. Jo diria que era el primer encontre que teníem amb la poesia.

    Els versos nadalencs duraven uns quants anys, fins que allò de: “com que soc tan petitet i m’agraden els torrons…, sobretot pel que fa “al petitet”,  quedava desfasat. Així que el vers de Nadal va anar evolucionant amb l’edat, fins que t’acompanyava un cert sentit de la vergonya.

    A casa el vam continuar recitant fins i tot quan ja estàvem casats. Això sí, vam canviar el contingut pastoril per unes estrofes, que també les fèiem rimar i que servien per a fer  una mena d’inventari de tot el més rellevant que havíem viscut en el si de la família durant tot l’any. Amb un final on no hi faltaven els bons desitjos per aquestes festes. 

    El següent contracte amb la poesia era quan, els més poètics, dedicaven versos a les noies perquè consideraven  que la poesia era el llenguatge més bonic  per a comunicar-se amb la persona estimada. Fins que tenia el seu colofó, el dia del casament, quan el padrí de noces anava a casa la núvia a lliurar-li el ram i recitar-li uns poemes  sorgits  de la seva inspiració.

    Vet aquí quan la poesia  abraça una etapa important de la vida de cadascú. I de la mateixa que és molt personal sentir-se a tret per ella i dedicar-se a escriure’n  com han fet i fan les poetesses i poetes locals, que han deixat escrites pàgines brillants de poesia. Les més populars i que serveixen per enaltir  la tradició és la poesia de les Caramelles. Uns poemes dedicats a les noies sitgetanes, a la primavera i, evidentment, a la Pasqua. Un dels poetes que en va publicar un recull de les seves lletres en va se el director d’aquest setmanari, en Josep M. Soler i Soler, que va titular “Les meves lletres de Caramelles”, majoritàriament per a la Colla del Retiro. Sent el seu net l’Albert Soler i Marcé qui abans va publicar “Les Caramelles de Sitges”, un interessant treball sobre aquesta tradició i on també hi trobem les lletra  d’algunes de les Caramelles més emblemàtiques escrites per poetes de casa nostra. També poetesses com: la Toni Pañella, àvia d’en Joan Duran, la Maria Dolors Pujadas, la Maria Dolors Juan Ill, la Vinyet Panyella, la Maria de Frederic... i la qui fa poc  que ens ha deixat, la Lali Veges, han estat molt vinculades a la poesia de les nostres Caramelles.

     Sense deixar la tradició, arribem a la Festa Major i en ella hi trobem uns versos molt esperats, diferents, els dels dimonis. Que tot i ser escrits cercant la crítica, també els han de fer rimar una mica. Precisament fa poc que l’Alba Gràcia, ha publicat un interessant llibre, on els ha recopilat i mitjançant aquest versos es pot dir que es visualitza  la història del nostre poble, d’una manera divertida i amb un rerefons poètic que és el testimoni del més rellevant que ha passat al poble des de una Festa Major a l’altra.

    Fins que arribem a la Festa de la Poesia, de la qual demà dissabte es complirà els 18 anys, majoria d’edat. I que des de la primera edició han organitzat i conduït en Joan i la Cèlia. Una festa Per on han passat un nombre molt important de poetesses i poetes i que molts pocs s’han volgut perdre l’oportunitat de tornar-se a retrobar en aquesta convocatòria tan especial. De tots hem gaudit del millor de la seva obra, que recitaven en moments estel·lars de la festa. On prèviament han  tingut una  rebuda al més pur estil  d’en Rusiñol.

     A Sitges la poesia hi té dedicada una festa i que jo sempre, quan s’escau, tinc en el pensament el record de les poetesses i poetes locals i de fora, els que ens han precedit i els d’ara. perquè sense ells no tindríem tantes pàgines de poesia dedicades al poble i a la seva gent. Una quantitat tan gran, que ens fa adonar-nos que les nostres vides, han transcorregut entre poesia. Les que, en un moment o altre,  hem recitat, modestament hem escrit , o hem gaudit escoltant-la per part dels qui en saben. 

 

                                   J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 7 de novembre del 2025)

COMPANYS D'AQUESTES PÀGINES

       

    Buscant un paper, aquest que sempre es resisteix a que el trobis, m’ha sortit aquesta fotografia, la qual tampoc sabia on la tenia i gràcies a aquesta troballa m’ha rebaixat la preocupació de no trobar el que verament busco.

    Un bonic testimoni del sopar de col·laboradores i col·laboradors de l’Eco que, el dissabte 10 de juny  de l’any 1989, vam celebrar a l’avui desaparegut restaurant Montgavina. Una iniciativa que va promoure l’amic Ventura Sella i Barrachina i que va permetre poder obtenir aquest document gràfic, on s’evidencia una etapa concreta de la llarga trajectòria del setmanari i també de la vida de cadascú dels qui hi sortim retratats.

   Moments abans, havíem seguit per la televisió el vibrant i emocionant final de tenis femenina del torneig Roland Garros, entre la llavors número u, Staffi Graf, i la joveníssima Arantxa Sánchez Vicario (17). La primera tenista femenina del món que ho havia aconseguit en aquella edat i que va ser tema de conversa a l’arribada al restaurant.

     Vint col·laboradors i només cinc col·laboradores ( Rosa Muntané, Lali Vergés, Toni Pañella i Vinyet Panyella). Totes poetesses menys la Rosa que escrivia en prosa i la Vinyet que igual de bé es desenvolupa en prosa com en poesia. Amb la curiositat afegida que la Rosa havia conegut personalment  a en Santiago Rusiñol quan sent una nena, el seu pare  Genís la portava al Cau Ferrat. Sempre que explicava els records que tenia  de l’amo del Cau, manifestava que aquest li feia molt respecte, quasi por. 

     Col·laboradores i col·laboradors que, en la data en què es va celebrar el sopar, erem relativament joves. I amb el pas dels anys ens hem acomiadat d’alguns d’ells/es. És el que té aquestes fotografies, que quan les contemples, al cap d’uns anys, les absències es fan notar. Tanmateix el seu testimoni gràfic ens permet tornar a refer els bons records, pel que fa als neguits literaris que junts vam compartir  en aquests etapa concreta de la vida del setmanari. I això fa reflexionar sobre el gran nombre de col·laboradors/es que han escrit en aquestes pàgines, des de la seva fundació fins ara, la qual cosa ens fa adonar-nos, també, que aquesta fotografia és un testimoni molt puntual del que ha representat i representa l’Eco en la vida del poble i en el protagonisme que aporta la seva gent. 

     La sortida a la llum d’aquest entranyable testimoni coincideix amb una data on la tradició i el protagonisme d’aquest setmanari van una mica de bracet. Avui és la festivitat de Sant Sebastià. La seva celebració ens porta a la bonica ermita dedicada al Sant, amb la litúrgia corresponent i sardanes el diumenge. 

    I ve que en aquestes dates a l’Eco hi trobem una coincidència. El 17 de gener del 2014, en vigílies d’aquesta festivitat, eren els últims exemplars que s’imprimien a l’impremta del carrer Bonaire. Amb en Josep Soler  Fernández  i l’Artur Llansó Quesada  a càrrec de la composició de les pàgines. En Ramon Soler, tenint cura del fotolits i de plegar, manualment, full per full. Mentre que el fill d’aquest, en Pau i l’operari de la casa, en Pepe Delgado, restaven amatents de la impressió. Uns moments històrics per aquesta llarga trajectòria. També perquè des d’aquell divendres hi havia canvis en la direcció, de la qual se’n va fer càrrec l’Antoni Sella i Montserrat. I que a partir de llavors s’imprimiria una mica lluny de Sitges.

   Fins que l’amarg destí de la vida fa que en Ramon i l’Antoni ens deixin quan encara era massa aviat.

    Nou anys desprès tenim de director un sitgetà, amb lligams ribetans, en Magí Fortuny i Poch. I, amb tot això, fa unes setmanes que no comptem amb la col·laboració del meu veí de pàgina, mossèn Josep Pauses, a causa  de que està empiocat. I quan un senyor rector, com ell, per motius de salut, no pot celebrar missa ni tampoc atendre les obligacions dels seu sagrat ministeri, encara que estigui molt ben representat, trobem a faltar la seva presència, la seva manera de ser, els seus rampells amb els quals ens demostra que,  encara que tingui  bona sintonia amb el cel, a  la terra, per sobre de tot, no deixa de ser humà. Una ràpida millora, mossèn vilafranquí, que a Sitges t’esperem.

                                                     J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 20 de gener del 2024 )

DONES DE CASA NOSTRA

     Les sitgetanes, com totes les dones, són el pal de paller de la societat desenvolupada. Malauradament no podem dir el mateix de les que habiten en altres llocs de la terra on són menystingudes i explotades en tots els aspectes. Les cultures, els costums, la igualtat d’oportunitats, tenen molt a veure en el desenvolupament de la dona .

    Gràcies a la sensibilitat de les dones de casa nostra, el poble ha perseverat en molts aspectes. Elles s’han preocupat  dels petits detalls. Així, fent honor a la seva feminitat, només començar el dia, escombraven el seu tros de carrer i, abans d’anar a buscar el pa i la llet,  repassaven alguna emmascarada de la paret, amb la calç que sempre tenien a punt, dintre de la galleda que guardaven darrera la porta del cancell. I quan s’esqueia desfeien una mesura de blauet i repintaven el viuet blau del final de la paret. Endreçades les exterioritats, entraven a la casa i deixaven la clau posada al pany, un detall que transmetia confiança i hospitalitat.

   I així va ser durant molt temps, la seva constància feia possible que Sitges es distingís per la  blancor i per la florida que lluïen els balcons. Mentre, el poble s’anava fent gran i aquest creixement transcorria paral·lelament amb l’auge de la industria del calçat, que donava feina a bona part dels homes i també a les dones. Elles es passaven moltes hores assegudes davant de la màquina de cosir, perquè havien de tenir la feina enllestida  abans que tanquessin la fàbrica. A aquella hora, era un constant anar i venir de dones amb els mocadors de farcell amb la marrada disposada en el seu interior.

   Coincidia amb l’activitat de la fàbrica de ciment de Vallcarca, on hi havien vingut a treballar gent de diferent procedència. Les dones dels treballadors es desplaçaven fins el poble per tal d’ajudar a les sitgetanes en les tasques de neteja de les seves cases. Aquest detall deix entreveure un cert alliberament de les dones de casa nostra  en les tasques més feixugues de la llar.

   Per altra banda les  filles de les nouvingudes  treballaven de dependentes en les botigues i altres van entrar  a la que  anomenàvem “ la fàbrica dels sostens”. 

    A part de les modistes, les que havien de tenir cura de les tasques adjacents a les labors de la gent de la pagesia, com era el d’haver de cuidar el bestiar i anar a vendre a la plaça. Com també les polleres, les carnisseres i les peixateres. Les sitgetanes, com la majoria de les dones d’aquell temps, es preparaven per saber portar una casa. Doncs es tenia el concepte que quan la dona es casava havia de saber respondre a les moltes ocupacions que requereix tenir-ho tot a punt.

   Va ser una mestra, entre altres, la que va alliçonar a moltes sitgetanes durant el temps d’escolarització. Em refereixo a la senyora Maria Ossó que era de Reus, a qui tothom coneixia per “doña Maria”. A partir d’aquí també va destacar la tasca docent que van desenvolupar les mares Mercedàries. Mentrestant els temps evolucionaven a una transformació generalitzada, en la qual a la dona se li tenia reservat un altre protagonisme. Sobretot en quant a poder disposar de les mateixes oportunitats per accedir als estudis universitaris i a partir d’aquí poder ocupar càrrecs amb  igualtat de condicions. Una igualtat que no sempre ha estat així, d’aquí les seves justes revindicacions.

   Va ser amb la formació del primer Ajuntament democràtic, sorgit de les urnes, i presidit per en Jordi Serra i Villabí,  que la dona, per primera vegada, aconseguia representació en el cartipàs municipal. En van ser tres les que van ocupar regidories:  la Elisabet Ribas, la Dolors Montaner i la Carme Tort. Però encara no s’ha donat la circumstància que el nostre ajuntament el presideixi una alcaldessa, tot i que actualment l’Aurora Carbonell ostenta el càrrec de  tinent d’alcalde.

   Poc li ha costat a la dona sitgetana adaptar-se a les constants evolucions, així com en els diferents àmbits:  la música, la pintura i la cultura en general. Com  la Vinyet Panyella que és la Directora - gerent dels Museus de Sitges. També amb  dues sitgetanes al capdavant de les dues Societats centenàries del poble: El Retiro i el Prado. Amb l’Elena Ferré i la Carme Artigas com a presidentes respectivament. Un  càrrec, aquest, que era exclusivament reservat als homes. També la Maria Marín, presidenta de Foment de Sitges. I recentment la Núria Amigó nomenada presidenta del Grup d’Estudis Sitgetans.  I en les nostres tradicions cal destacar a l’Angelina Salesas, presidenta de les festes de corpus. I la Maica Diez, presidenta de la Comissió de Festa Major. Com també la Loreto Baqués , presidenta de l’Agrupació de Balls Populars.

  Dins l’àmbit musical hem de recordar la presencia de la dona sitgetana en aquella formació orquestral , els Iberos del Jazz, que comptava amb la col·laboració de dues germanes, la Maria Lluïsa Àlvarez que era la pianista i la seva germana Beatriu, la cantant. També en la  docència musical trobem a sitgetanes que s’ hi han dedicat. Un referent ha estat la senyora Esperança Urgell, esposa del mestre Torrents. També la  Mª. Dolors Ferret Camps i la Montserrat Almirall Andreu. La recordada i estimada “senyo”.  

   A totes les dones, sitgetanes o no, el més sentit homenatge amb motiu del dia de la dona que es va celebrar ahir, amb jornada de vaga  inclosa a favor dels seus drets. El mateix dia que el nostre poble rebia a una bona representació de totes elles. Les que han tornat a la vila portades per la seva afició  a aquesta modalitat creativa i artística  anomenada patchwork.

   Elles, les dones, han estat i seran sempre un referent en el món civilitzat on s’han preparat per accedir, amb igualtat de condicions, a càrrecs de màxima responsabilitat. I si abans dèiem que a casa els pantalons els portaven els homes, quan elles també els van començar a vestir, aquest símbol jeràrquic ha esdevingut una altra personificació  de la igualtat.  Arribats aquí, no cal entrar  en més detalls.

                                                                                                                                    J. Y. M. 

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 9 de març del 2018 )

UN COP D'ULL AL CAU ABANS D'ANAR A DORMIR

    Em costa sortir de nit, potser perquè a una certa edat, el cos et demana tranquil·litat que, en aquest cas, és sinònim  de comoditat Després de sopar a mi em motiva posar-me a escriure i l’altra tranquil·litat la que  campa en el transcurs de la nit, és la meva aliada .

     Sortir de casa, a determinades hores de la nit, sovint hem dit que produeix una certa recança. És quan diguem: “sortir després de sopar em fa mandra “. Vet aquí les repercussions  col·laterals  que sorgeixen després de deixar-te mimar per la comoditat. Una mandra puntual, perquè quan som al carrer ja ens abandona i l’encís de la nit ens  rejoveneix .

   Succeeix que al menys una vegada a l’any, el Cau Ferrat torna a obrir la seves portes en el transcurs d’una limitada franja horària nocturna. Donar un cop d’ull al Cau de dia o de nit no té res a veure i si he d’escollir entre un horari o l’altre, m’encanta fer la visita en aquests impàs de temps, quan la nit encara és jove . Potser perquè al Cau sembla ser que es feia més vida de nit que de dia. L’amo de la casa organitzava les seves festes amb la complicitat de les moltes nits que s’han succeït i cap ha estat igual que l’altra. Com a molt, semblant. Nits clares, amb la lluna que va  alternant  totes les seves fases, amb l’acompanyament de les estrelles. Altres de fosques i enrevessades, i fins i tot nits de llamps i trons.

   Al cap del dia, un cop van minvant les energies, visitar el Cau Ferrat abans d’anar a dormir, ve a ser com dedicar-se a fer un repàs a casa per comprovar que tot està en ordre. En aquest cas concret, l’ordre i la pulcritud predominen a la casa del veí, a la qual som convidats per aprofitar les darreres hores del dia i a partir d’aquí una nova matinada anirà agafant embranzida, fins acompanyar a la llum de l’albada que, tímidament, es voldrà colar pels finestrals de la sala del brollador. L’espectacle ha de ser també  sensacional. Penso no cometre cap disbarat al proposar que alguna vegada fóssim convidats al privilegi de poder donar la benvinguda a un nou dia des de darrera aquest finestral del Cau.  El  procés vindria a  ser el mateix que quan Santiago Rusiñol i les seves amistats, la nit els traïa i se’ls hi escapava mentre estaven ocupats en les seves tertúlies i, al revés que nosaltres,  a ells els hi feia mandra el dia.

    Tot sembla igual pel visitant, sí però no. Les hores de  foscor, com em passa a mi quan escric, se’ns mostren com a més relaxants, més inspiradores o si més no embolcallen un esquitx de romanticisme. Tot influïa en aquella visita nocturna que ens apropava a la nocturnitat del Sr. del Cau, el coincidir a cada espai amb els seus objectes, els quadres i també amb aquest  ram de flors  que durant tots els dies de l’any ve a retre homenatge a l’amo de la casa. Davant el colorit senzill i concentrat de les flors, em ve el record de la Rosa Muntané Estivill la nena que dels braços del seu avi i del seu pare havia entrat a la casa de l’amic de la família, de l’artista,  que de ben segur la incomodava la seva frondosa barba. La Sita es va anar fent gran i havia sentit  parlar tant del Cau Ferrat, del seu amo, que de ben segur se’n anava a dormir, entre uns records difuminats, però satisfeta perquè el seu amic tenia, en lloc destacat, un pomell de fresques flors, el qual ve a ser  l’enllaç entre ell  i tots els qui, quan visitem la casa, sabem del  seu  significat. Ella que havia entrat al Cau a totes hores, com en Genís, el seu germà, se’n va anar compungida, perquè la nit, quan la salut trontolla, esdevé respectuosa, ens fa por no poder-la superar. I aquell somriure tan seu, la va desafiar i va marxar satisfeta perquè en el gerro hi havien  les flors per al seu amic.

    Aquella nit, la de la visita al Cau, va donar molt de si i vet aquí que encara la feia més màgica la foscor que imperava per tota la quadrícula. I els avanços de la tecnologia ens permetia guaitar a les façanes més properes on unes projeccions de llum ens delectaven amb un espectacle molt atractiu, diferent.

   Vam anar a dormir satisfets d’haver aprofitat les últimes hores del dia, les que són fosques i decisives per a que, si no hi ha altra causa, la mandra ens segresti.

   Però només han passat un  dies,  quan tornem a estar convocats al Palau de Maricel,  per assistir a un tastet de sitgetanisme, aquest promogut per la presència de quatre obres del pintor sitgetà Joaquim Sunyer i Miró. El més representatiu de la pagesia i la toponímia sitgetana és el titulat Cala Forn, que compleix 100 anys, on els personatges que hi apareixen són gent del poble, entre un paisatge camperol i representatiu dels llocs del terme. Els responsables, la mateixa gerent del Patrimoni, la Vinyet Panyella, ho descriuen com una instal·lació. Quatre teles que s’han instal·lat en aquest suggestiu embolcall  annex del Cau, que ens apropa encara més a l’estil del pintor sitgetà que tenia l’estudi costat per costat amb el de l’escultor Pere Jou.

     Quants cops d’ull donats abans d’anar a dormir, fins que arriba un moment de la nit on el cop  de gràcia ens el dona ella. Amb tanta eficàcia que feina hi ha, quan és de dia,  per  poder-los tornar a obrir.   

   Si més no hi han cops d’ull, com el que hem fet al Cau Ferrat, abans d’anar a dormir, que et relaxant i et deixen com a nou. O al menys a un li dona aquesta sensació.

   I pensar que em feia mandra sortir.... Encara que de tots és conegut , i potser anhelat, el desig : “feina fuig, mandra no em deixis”.

                                                                             J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 2 de juny del 2017 )

  

  

     

ENTRE DOS CELS BLAUS

   

   Dos dels  llocs on més m’agrada contemplar el mar, és la sala de les escultures del Palau de Maricel de Mar, des del vidriat que s’hi aboca . A qualsevol hora del dia ofereix una perspectiva sensacional, única per la situació i el contingut.

    L’altre és des del Mirador Miquel Utrillo i Morlius, tot avançant cap el canó  que sobresurt del mur. Guaitant aquests dos enclavaments he reflexionat sobre el privilegi que tenim  de disposar d’aquesta llenca de mar tan ben posicionada . Una panoràmica que és l’admiració de tots els qui ens visiten.

    En uns mesos de diferència, el protagonisme aconseguit per aquest darrer mirador, ha estat prou eloqüent. Va començar amb l’acolliment  que va dispensar a tots els qui van assistir, el dia    16 de novembre del 2016, a la inauguració de l’exposició,” la Modernitat Anhelada”. Sota un cel blau, radiant. Després dels parlaments que van tenir lloc al Racó de la Calma, aquest redós va aconseguir captivar a tots els assistents a l’acte. Durant els mesos que l’obra de Ramon Casas, Santiago Rusiñol i altres artistes vinculats,  ha ocupat les dependències del Palau, s’han alternat dies de sol i dies rúfols .

   Si més no el dia de la clausura que va tenir lloc  ara fa dos diumenges, el 19 de febrer del 2017, el cel tornava a oferir aquest blau que tan valoren els artistes. I davant la grandesa aplegada a pocs metres d’allà, es donava culte també a les petiteses que acaben per a fer més entenedora la història i l’obra dels personatges que s’hi han involucrat.  Em refereixo a la presentació que es va fer a peu  de  la gran arcada per on s’accedeix al Saló Blau, després que en aquest espai s’hagués presentat el llibre “Desde el Molino”, que recull les cròniques que Santiago Rusiñol va escriure a Paris i enviava a LA Vanguardia, acompanyades de dibuixos de Ramon Casas. Només baixar del saló, allà, a tan sols  un pas del carrer, es presentava en societat  “ La Petita Història de Ramon Casas”, amb text de la Vinyet Panyella i il·lustrada per la Pilarin Bayés, pensada per als més menuts.  Però que sempre, els més grans, ens avancem  per a satisfer  la  curiositat. Delectant-nos  amb la gran quantitat de personatges que, amb el seu estil tan característic, fa de qualsevol obra, sorgida de les seves mans, una gran obra d’art. I és que la Pilarin ho té tot, una enorme facilitat pel dibuix, amb estil propi.   I  una manera de ser, tan senzilla com riallera. Moderna i extremada en el vestir, dona de barret, i de conversa molt agradable. Les petites històries de la Pilarín estan influenciades per una gran varietat de detalls que les fan amenes i molt entenedores.

    Quan tot això va acabar de passar, un protagonista de la petita-gran  història de la  Vila ens deixava. En el moment en què  aquell sol ja s’havia retirat i la foscor de la nit tenyia de dol a tots els qui dormíem aliens a la realitat,  sense ser conscients com per pensar  que la vida es fa fugissera  en el moment menys pensat. Sigui de dia o de nit, s’escapa sense que la puguem aturar .

   En Jaume era un  sacerdot jovial, alegre, optimista, amic de tothom,  que va néixer a can Jaumet forner, on avui hi ha l’estanc del carrer Major, entre l’escalforeta del forn de coure el pa i la blancor de la farina.  Néixer per a després morir, vet aquí la realitat.  Doncs arribat aquest moment, no es va aturar ni a llegir l’Eco, que tant li agradava.  Sobretot quan fora de casa, en la intimitat de la rectoria, el setmanari esdevenia com una finestra oberta, on hi guaitava amb l’entusiasme del sitgetà que estima el seu poble i participa del seu bategar.

    Només escoltar la crida ho va deixar tot, perquè sabia que havia de ser així. Ho predicava sempre que en tenia ocasió. Ell, que tantes vegades havia ajudat  a emprendre    aquest darrer viatge, arribada  la seva hora, conserva l’enteresa per no preocupar a la seva mare, a la germana i les  nebodes. I la tristesa del moment esdevé com una alegria, doncs  estava preparat, ho havia explicat, tantes vegades, en les seves homilies, que aquest comiat  ha estat envoltat de l’esperança d’un retrobament feliç. Per a molts de nosaltres això costa d’entendre, per en Jaume Berdoy i Alemany,  que n’estava tan familiaritzat , quan emprèn el viatge fins i tot espera que el cel estigui fosc, per no treure-li protagonisme al seu blau.

    La majoria de les vegades que en són de grans les petites històries, ens ajuden a estimar als seus protagonistes que fan de la petitesa la grandària de tot plegat.  Durant aquests mesos s’han  escrit unes pàgines de la història del poble, on queda reflectit el record d’una exposició  molt visitada.

    Fins aquí un esdeveniment que ha contribuït a magnificar els neguits culturals de la gent de la vila.  I per a les dues ocasions el cel va lluir el seu blau més de Sitges, el blau de gala. El mateix  que prepara l’adéu del sacerdot sitgetà. Ell, que  tant  ha estimat la seva vila natal,   torna a ella  per a estar més a prop  d’aquest pedaç de cel on no s`aprecien els repunts, ni les costures, només els núvols gosen  tacar-lo.

     Les petites històries no sempre tenen un final feliç, malgrat que l’embolcall del dia sigui tan acolorit. Sap greu deixar-ho així, sense més ni més. Tot i que per a ell, retornar a la casa anhelada,  hagi estat la seva més gran satisfacció.

                                                                              J. Y. M.

( Article publicat el 3 de febrer del 2017)

LA CRÒNICA DEL CRONISTA

  

    Tinc una certa afinitat amb el Carnaval i no precisament perquè m’hi hagi involucrat. Ho vaig intentar però no em va motivar  com per continuar implicant-m’hi. La meva participació era imprevista, allò de dit i fet, ens animàvem uns quants amics i després de sortir de l’escola, amb un parell de llençols i un antifaç ja la teníem armada. I a tombar pels carrers, perquè no hi havia res organitzat, la gent s’esperava al Cap de la Vila i per allà desfilaven tots, però sense cap mena d’ordre ni concert. No obstant hi havia qui  el seu enginy es reflectia en la disfressa i en la sàtira que volia transmetre. Trobo que aquest aspecte, “el fardo” és l’autèntica essència del Carnaval.

    Potser vaig participar en dos o tres  i ja em vaig tenir prou. No va ser el mateix quan era un vailet, que sempre sortia amb la mateixa  indumentària: unes plomes de colorins  encerclant el cap i una llança a l’estil indi. Aquesta simplicitat, però, em donava dret a delectar-me amb una xocolata desfeta amb la qual, El Retiro, obsequiava a tots/es que anessin disfressats. La inspiració “apache”va durar fins que a partir d’una edat podia semblar que anava a fer el indi, més que anar disfressat.

   No obstant haig de dir que   m’ha agradat  més ser espectador que no pas ser-ne protagonista . Tot i que no tardaria   a ser part integrant de les músiques del carnaval i m’ho passava molt bé. Participant, amb la resta de companys, dels carnavals de casa nostra i de la comarca. just en el moment de la represa, quan es va canviar l’enunciat de “Fiestas de Invierno” pel del  genuí “Carnaval”, mentre la lletra de la  música ho proclamava  als quatre vents: “Carnaval te quiero...” . I aquesta altra cançó, més nostrada, que pregona: “Sitges carnaval...”. Música del bon amic i molt recordat Janio Marti.

    Entre aquesta successió de carnavals es produeix un fet  que premia la meva altra afició, la literària. En data del 9 de febrer del 1991, el setmanari, a primera plana, anuncia que l’Ajuntament m’ha atorgat la Ploma d’Or. Coincideix aquesta notícia amb Dissabte de carnaval, però va ser abans, aquell dilluns, quan en Josep de l’Eco, a l’entrar a l’impremta per lliurar-li l’original, sembla ser que tenia el vist i plau del regidor de cultura, ho era en Xavier Gimeno i  en Jordi Serra, l’alcalde, per comunicar-me que m’havien concedit tan distingit guardó. Vaig enrogir, ho notava. Només sortir al carrer, els peus no em tocaven a terra.  De cintura cap avall anava debolit.

    Vint-i- sis anys desprès, el 20 de febrer del 2017, també el dilluns abans que comenci una nova edició del Carnaval,  per  unanimitat del ple de l’Ajuntament, obtinc la satisfacció de ser nomenat Cronista Oficial de la Vila.  Els fets em demostren que aquesta, la disbauxa carnavalesca,  em té reservades altres sorpreses molt més assenyades . Doncs és coincidència que els dos reconeixements, els quals  m’honoren com a sitgetà i col·laborador de l’Eco coincideixin en  dilluns, quan el dos han estat i són el pòrtic del Carnaval

   D’aquí ve que l’encapçalament d’avui sigui tan taxatiu, m’ha fet il·lusió començar aquesta nova etapa  vinculada a un nomenament que m’infon responsabilitat, que no significa fer canvis en el meu estil, com pot ser  la imparcialitat i la manera de dir. Un títol honorífic que, com tots, aporta satisfacció, però no per això haver d’apartar-me de l’essència que he intentat mantenir en tots els meus articles.

  I tot plegat, el resultat d’una singular sorpresa. Quan després de la Festa Major, l’amic Roland Sierra i Farreras, que en algun moment m’havia fet partícip de  la seva opinió al respecte, em proposa a les xarxes com a candidat a Cronista de la Vila. Fins el punt que em sorprèn la resposta de la gent. D’aquells que estan en contacte amb els enllaços que apropen a les persones, però igualment  molts  altres  que, tot i no fer servir aquests mitjans, igualment em manifesten la seva voluntat d’adherir-s’hi.

   I sobretot molt cofoi d’ocupar el càrrec que va deixar vacant l’amic Rafel Casanova i Termes. Amb ell havia mantingut  moltes  converses i, el que són les coses, en més d’una ocasió, m’havia fet el comentari que seria el seu successor, referint-se al títol de Cronista. Jo sempre li revocava la seva peculiar visió de futur. L’altre dia comentant-li amb el nostre director, l’Antoni Sella, sembla ser que li vaig estalviar reflexions quan  em va respondre: “vet aquí, tu ja estaves ungit”.

   Permeteu-me, per acabar aquesta crònica, on aflueixen coincidències i gatzara  de carnaval, que és quan la meva col·laboració més bé li queda mantenir l’anonimat darrera les inicials que preserven la identitat de l’autor i des on s’escau fer aquella típica pregunta que prevalia per damunt d’altres objeccions “ ¿Que me conoces?”. Sí, tinc la satisfacció de conèixer a totes les persones i entitats de la vila que han donat suport a la proposta d’en Roland, al qual agraeixo la iniciativa i el seu interès, així com a  les persones i entitats que si han adherit.  També a les  lectores i lectors.   Gratitud que faig extensiva a tots els components del Consistori que presideix el batlle Miquel Forns. Igualment molt cofoi per les emotives paraules que em van dedicar tots els grups que el conformen. I a la regidora de cultura, festes i tradicions, la Sra. Rosa Tubau,  que ha estat l’encarregada de portar la proposta al ple Municipal. Amb el corresponent informe de la  Vinyet Panyella i en Xavier Miret,en el qual han posicionat “els mèrits” i la tasca a desenvolupar pel Cronista.

   Amb un record molt especial a en Josep M. Soler  que em va acollir a les pàgines de l’Eco, dintre de tres anys en farà 50, i en tot moment em va donar el seu suport, amb la seva manera d’influir entusiasme a tots els col·laboradors. Si no hagués estat per ell, per a mi els carnavals no tindrien aquest plus de les gratificants sorpreses que m’honoren.

   Bon Carnaval a tothom.    

                                                                                      J. Y. M.

  (Article publicat a l'Eco de Sitges el 24 de febrer del 2017)