DE CAMPDÀSENS AL TOUR

 Fotografia de l'any 1972 on hi apareixen aquells mítics "Amics del Garraf"

Aquest cap de setmana coincideixen moltes coses: unes amb connotacions populars i una altra amb segell internacional. Torna la festa de les Cases Noves i, com al Poble Sec, la seva característica més evident és l’afegitó de "popular" que caracteritza totes dues festes. Però també se li pot atribuir a la de Campdàsens aquesta denominació tan específica, una identificació que s’avé amb el tarannà de les persones que hi participen: la gent de casa nostra.

Tant al Poble Sec com a les Cases Noves, un dels actes que els distingeix i fa lluir la popularitat esmentada és la revetlla. Sobretot el ball que s’hi fa i que em recorda uns amics que hi sentien una especial predilecció, com en Josep Ferret i Camps, que va ser durant molts anys operari del taller de casa, i la seva muller, la Isabel Tutusaus Peñas; els quals, a més dels lligams de familiaritat que els unien, tenien passió pel ball. Eren d’aquells que ballaven des de la primera peça fins a l’última.

I això fa que, per a molts, aquestes festes de barri siguin un motiu de diversió que s’espera amb un cert deliri, cosa que fa que la gent del propi barri i dels que viuen en altres sectors del poble hi acudeixi i, una vegada allà, hom s’hi trobi bé. Perquè no calen gaires faustos per divertir-se: envoltar-se d’amics i coneguts en un ambient distès i festiu és suficient motiu per gaudir de la festa, mai millor anomenada, popular.

Consumida amb comptagotes la nit de revetlla, el ressorgir del nou dia promet. Fa anys que a Campdàsens s’hi anava a peu; els integrants de la fotografia així ho feien, i no només s’hi dirigien caminant el dia de la seva festa, sinó que també recorrien tots els camins del Garraf qualsevol diumenge de l’any. Amics als quals els entusiasmava la muntanya, amb predilecció per les que tenien tan a prop. Sospesades les circumstàncies referents a l’amistat i l’arrelament a la terra del massís, es van agrupar sota un enunciat: "Amics del Garraf". No haurien pogut trobar cap identificació més encertada que aquesta.

Caminar amb ells no era només fer exercici, sinó que també aprenies lliçons magistrals de toponímia local, de detalls carregats de popularitat i de vivències que els seus components havien viscut i les transmetien als qui freqüentaven la muntanya o el taller d’en Sebastià Yll Bages , que compartia saviesa amb el seu fill Joan. Sense oblidar-nos d’un altre dels puntals de la festa, en Joan Ferrer, de can Terradeus. Perquè tots plegats van voler recuperar aquesta festa camperola i no només ho van aconseguir, sinó que perdura fins als nostres dies gràcies al relleu de la colla d’amics que hi posa l’ànima i la il·lusió perquè aquesta no decaigui.

En el nostre poble hem tingut la sort de disposar d’uns entreteniments que s’han completat amb les obligacions que cadascú de nosaltres hem desenvolupat. Així mentre a uns els agradava anar a caminar per la muntanya, altres els agradava anar a nedar i també els qui tenien el cigró per la bicicleta. Era poble també de bons ciclistes i d’acollida d’altres, com es produïa cada diumenge en el Bar Español que regentava l’amic Joan Ossó. Sota el tendal de la terrassa s’hi repartien un bon nombre de bicicletes, mentre que els ciclistes esmorzaven sense mirament. Desprès, tips com a “guitllos”, totes les pujades els hi semblaven ports de primera categoria.

En Ramon Viñola va regentar un local de venda i reparació de bicicletes i motos. Mentrestant, “Ciclos Pérez” s’obria camí al carrer de les Parellades, i ciclistes com en Mela, els Ollé, en Bartomeu Lluís, en Salvador Paretas, en Bruno (aquest darrer cada dia pujava amb bicicleta fins a la Trinitat) portaven la seva afició a la bicicleta al màxim; molts estaven associats a la Penya Ciclista Maricel, que tot sovint organitzava curses, essent les més populars les que tenien lloc per la Festa Major.

Els qui tornin de Campdàsens, juntament amb els que haguem sortit al Passeig o a la carretera, serem testimonis d’un fet extraordinari: el pas del Tour de França pel nostre poble. Això són paraules majors, però una cosa no treu protagonisme a l’altra. Perquè viurem un cap de setmana amb connotacions festives, populars i de fama internacional. I tot plegat ho assimilarem  des de l’estima als valors que ens distingeixen com a poble. Al text dels cartells que trobem en el recorregut: “ Tu pots” hi podríem afegir un de molt emprat quan es tractava de donar suport a un esforç físic: “Apreta pigat “ . 

UN PERSONATGE ANOMENAT NOVA YORK

      Amèrica es converteix en un somni per a la gent que tendeix a magnificar i voler  emmirallar-se en la seva grandesa i en la seva manera de viure. Això potser era més accentuat quant aquell continent enlluernava a la resta dels humans. Han transcorregut els anys i ens hem adonat d’allò que diuen els castellans: “ en todos los sitios se cuecen habas “. Perquè arribem a la conclusió que no n’hi ha per tant. El mateix poble americà, aquells que han perdut o no han tingut mai la sensació de superioritat, reflexionen i troben que a Europa no s’hi hi viu gens malament. Sobretot en segons quins països.

    Ja fa uns anys ens ho deia un ciutadà americà als de casa, fent comparacions amb la nostra terra. Elogiava el nostre sistema sanitari, es vanagloriava de la gastronomia, del clima, del poble tan bonic que tenim... Per arribar a la conclusió: “vostès es refereixen a Amèrica com si fos un paradís. Aquesta, “l’Amèrica” que tant idealitzen es troba aquí. Donc viuen molt bé, millor que nosaltres”. Si ho diu un americà...

       De totes maneres seguim enlluernats en aspectes que ens atrauen, un d’ells, hi contribueix  sentir-ne parlar tant, la ciutat de Nova York. Molts s’escandalitzaran de que hagi apuntat  aquesta bulliciosa ciutat, caòtica i amb uns edificis sota els quals les persones queden reduïdes a la mínima expressió, com un referent d’admiració. Precisament per això, per ser tant diferent a moltes altres, diuen els qui hi han estat, que resulta  curiós  visitar-la, ni quer sigui una vegada a la vida. Altra cosa diferent és haver de viure-hi. Deu ser com tot, quan vas de visita a un lloc, fins i tot a casa aliena, tot sembla molt maco... Perquè no hi estem el suficient temps, com per adonar-nos dels inconvenients.

    L’altre dia parlant amb en Joan Yll i Fontanals, el Yll mecànic, amb qui no ens uneix cap lligam familiar però sí una bona amistat, es va referir a un personatge singular: un tal Domingo, parent dels “Tutut” del carrer Sant Sebastià.

    M’explicava d’ell que havia anat a Cuba, mogut pels mateixos neguits que va mobilitzar a molta gent a prendre la mateixa decisió. Allà hi va estar el temps que fos, treballant, subsistint i poca cosa més. Fins que va arribar el dia en què va decidir a tornar. En Joan no sabia ni com ni el perquè, que el tal Domingo va anar a parar a Nova York. I per les raons que fossin s’hi va haver d’estar uns dies. Com és d’imaginar a aquell ocasional visitant, el qual només tenia assumit l’exemple de gran ciutat, la de Barcelona, la impressió que li produiria la ciutat novaiorquesa, va ser de sorpresa majúscula. 

     El va captivar tant que, per sempre més, la va tenir com un referent. L’home cada dia anava a prendre el cafè al Prado i participava de les tertúlies que s’organitzaven amb els companys  de taula. I sembla ser que a cada tema que es tractava, li sabia trobar un paral·lelisme amb el que havia vist i viscut a la ciutat americana: “Sí perquè a Nova York...”. I tornem-hi...  Fins el punt que als companys els hi va ser fàcil trobar-li el sobrenom, un costum molt arrelat, amb el quals es distingia a la gent del poble que se’l feien mereixedor. Amb el seu ho van tenir clar, ell mateix els hi va servir amb safata: “en Nova York” A América hi havia la genuïna, l’autèntica i a Sitges el representant de la marca.

     Fins que un dia, també per motius desconeguts, en Nova YorK, se’n va anar a viure a un lloc distant de la vila. Mentrestant aquí es va produir un fet que va arrelar  amb la nostra tradició. En la Festa Major de l’any 1944 es va introduir, en el Programa Oficial, l’entrada de gralles.

     Continuant amb la conversa mantinguda amb el Joan, em deia que a la mateixa vigília: el seu pare, en Sebastià Yll i Bàges, ell i l’operari, tenien per costum emblanquinar la façana del taller. I vestits amb les robes de treballar, esquitxades de calç, s’apropaven fins al Cap de la Vila per trobar-se amb els grallers. Allà en total eren, m`ho va recalcar varies vegades, només disset persones, i entre les quals, fins que va poder, no hi faltava en Nova York. Una premonició de que aquesta entrada agafaria embranzida internacional. Que és el mateix  que dir, multitudinària.

                                                  J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 28 d'octubre del 2022 )                                                                                          

DE SANT SEBASTIÀ A SANT PAU

                                 

En poc menys d’una setmana dues ermites, la de Sant Sebastià i la de Sant Pau, aquesta situada en el bucòlic llogaret de Sant Pere de Ribes, han acollit les seves respectives festes per honorar el patronatge dels Sants a la devoció dels quals es van erigir les dues ermites. Em referia amb l’article de la setmana passada  al decreixent costum de posar el nom de Sebastià als nous sitgetans. Fins el punt que sembla ser que només de la vila en són quatre de comptats.

   En va ser un bon representant en Sebastià Yll i Bagès, mecànic de tota mena de màquines i especialitzat amb les de calçat. A banda de l’ofici, en Sebastià es va distingir per ser un erudit de la cultura sitgetana en tots els aspectes, a més d’un gran coneixedor de totes les famílies sitgetanes, de les quals es recordava dels noms i cognoms de quasi bé tots. Quan es va jubilar del seu ofici, al seu taller es va establir una tertúlia, on les aportacions de tots els participants  greixaven els records de fets i gent que han estat els protagonistes. ja no de grans gestés, sinó simplement de les sorgides del viure el dia a dia. Sitgetants i sitgetanes que en definitiva han contribuït a consolidar  el poble en tots els aspectes fins al dia d’avui.

     En el taller d’en Sebastià s’enraonava de tot  i quan hom tenia un dubte, una pregunta a fer, ens hi apropàvem, convençuts que ens aportarien informació sobre el que desconeixíem. Els contertulians han anat desfilant i quasi bé han deixat sol a en Joan, fill d’En Sebastià, el qual d’haver escoltat, també viscut,  tantes aportacions orals a la història local, dintre i fora d’aquest taller, els seus records són imprescindibles per continuar amb el fil de la vida sitgetana.

   Fa pocs dies que ha deixat el seu seient de la tertúlia del taller, en Sir Capilla, el qual havia treballat durant molt anys al forn de la Raimunda, en el carrer Sant Pere a les ordres d’en Joan Serra.  A hores lliures,  en Capilla col·laborava amb el Prado i d’una manera molt important per la Societat, com ho era el d’anar  a cobrar la quota mensual al domicili dels socis. Tenia un tarannà tan bo i tan cordial  que, contràriament a la interferència  que pot produir la presència dels cobradors, la  seva visita  era celebrada perquè contribuïa a entaular  una agradable conversa que  al final el cobrador quasi s’oblidava de cobrar .

    Com a curiositat igualment em referiré a una veïna que vivia molt a prop de l’ermita i de les poques que hi havia en el poble amb el nom, era la Sebastiana Sánchez , casada amb en Manel Chacón i d’aquí que la veu popular, que sembla estar  avesada a fer com a més amical la identitat de les persones, tenia per costum anomenar-la la Chacona,. El cas era que a la Sebastiana li agradava vestir de manera elegant i una gran aficionada a portar gorres i barrets. La seva manera de ser es caracteritzava per una sinceritat extrema, doncs no reprimia els secrets i així la seva vida era com un llibre obert. Una sinceritat que sorgia d’un fons del cor del qual brollava profunda estima vers  la seva família i les amistats, que eren tota la gent del poble.

       Amb pocs dies de diferència s’escau la festivitat de Sant Antoni, la festa major petita a la veïna població de Vilanova. I fa un parell de dies s’ha celebrat la festivitat de Sant Pau, també la festa major petita  de Ribes. Durant les vigílies i els dies d’aquestes festes, al taller d’en Sebastià Yll, se’n parlava, perquè  entre els dos pobles veïns existien afinitats. Era quan la gent no tenia els entreteniments d’avui dia i aprofitaven aquestes celebracions, principalment  per participar en els balls que s’organitzaven. I tots tenien, em podríem dir, els seus ambaixadors. De Vilanova venia el recader Pere Juncosa, un gran admirador del seu poble i de manera especial de la celebració dels Tres tombs, del qual n’havia estat abanderat.. I com aquí tenia moltes amistats, els posava al dia del programa d’actes. Si més no Vilanova es troba més lluny de Sitges que no pas Ribes i a segons a quines hores tenien lloc el ball es convertia en un impediment. Per contra a Ribes semblava més assequible, doncs n’hi havia que hi anaven amb el cotxe de línea i  tornaven a peu, a les tantes, que ja eren ganes. Atenent que la gent de Ribes tenien més tirada de venir a Sitges, la informació era molt propera. Recordo als Albareda, recaders, que venien cada dia i també al Sr. Jacas de “can Pascuali”   que tenia cura del local del cinema. L’home tenia gran predilecció per la festivitat de Sant Pau i no es perdia mai les sardanes de després del rosari  que tenien lloc, a la tarsa, a l’era de l’ermita de sant Pau.

     El pas del temps ha temperat  els ànims i les rivalitats que solien acabar en enfrontaments han desaparegut. Tot i que els posicionaments reivindicatius sobretot pel que fa a un suculent plat, continuen actius entre Sitges i Vilanova. Però sí que ens avenim a l’hora de compartir   postres, com el tortell de Sant Antoni de Vilanova i els sabres de Sant Pau. Diuen que a ningú li amarga un dolç.

     Tornant  a la Vila, a la mateixa hora, del diumenge,  simbòlicament es beneïa la teulada  de l’ermita de Sant Sebastià i  sonaven  les músiques que s’interpretaven en els anys que seguiren  a la inauguració de l’Hotel Subur i que el gendre de la casa, el mestre Manuel Torrens, al cap davant del seu quintet interpretaven . Això ha estat possible gràcies a la recerca que n’ha fet  el  mestre Juanjo Rocha, amb la col·laboració de  l’Esteve Molero i dels músics participants.

        Paral·lelament la meteorologia es mostrava poc complaent amb tot plegat, com si volgués posar a prova la nova teulada.

    Un cap de setmana de temporal, d’oficis religiosos a aixopluc de l’ermita blanca i de música per commemorar els començaments d’aquell innovador Hotel Subur.

     Al mal temps bona cara. I per exemple, un botó.   

                                     

                                                          J. Y. M.

 (Article publicat a l'Eco de Sitges el 27 de gener del 2017 )