UNA ESCOLA ON S’APRÈN A SER VEÍ

Molt interessant l’exposició fotogràfica i audiovisual que porta per nom “Catifes, 75 anys fent veïnatge”, que ens trasllada als inicis dels anys 50, a un Corpus íntim on s’hi reflecteix una evolució molt entranyable: el pas d’unes catifes quasi individualitzades (que només ocupaven la façana de la casa) a una implicació més secundada pel veïnat. Un fet que ha prevalgut fins a dia d’avui, amb la curiositat afegida que els veïns s’han anat alternant mentre la tradició perdura, un fenomen de continuïtat i de socialització digne d’admirar.

   Aquesta implicació veïnal, a més, permetia enfortir els llaços d’amistat que ja existien, però el fet d'haver de fer front a aquest repte floral significava adquirir un compromís molt més gran, amb el qual demostrava que amb la unió de tots el repte era possible. Això representava gestionar trobades prèvies per parlar del tema i buscar entre els veïns qui estava dotat de millors habilitats artístiques perquè presentés un dibuix de com seria la catifa. Tota aquesta preparació requeria un contacte directe i proper amb la gent del carrer. Fins i tot alguns, en les vigílies de la festa, es desplaçaven a la muntanya per anar a collir flor de Sant Joan. 

   Tots aquests preparatius anaven acompanyats de la il·lusió que cadascú transmetia a aquest compromís el de fer una catifa que superés, en creació artística, la de l’any anterior. D’aquí també va sorgir la idea d’atorgar uns premis que, previ pas d’un jurat classificador, es concedien a les catifes que els experts consideraven millors. Va arribar un dia, però, que la Comissió de torn va considerar que totes tenien el seu mèrit i, per tant eren mereixedores d’un reconeixement. Una distinció que podria tenir molts matisos; potser el més meritós i que reflecteix millor el resultat podria ser premi al “Mèrit veïnal”.

   Aquesta implicació també s’observava durant les vigílies dintre d’aquelles entrades grans, on les veïnes es reunien per tallar la flor de Sant Joan i altres varietats. Uns preparatius que tant ha viscut de prop la pendonista d’enguany, la Rosa Junyent i Sabaté, veïna que va ser del carrer Major, just on aquest fa com un petit revolt; allà el seu avi hi tenia l’obrador de la pastisseria i la seva mare, la Isidra, estava al càrrec de la botiga. Es trobaven just davant on hi havia el servei de telecomunicacions d’aquell temps, em refereixo a la casa del telègraf, de la qual en tenia cura el Sr. Josep Antoni Falcato. En aquest  tram de carrer es reunien les seves veïnes: l’esmentada Isidra, la Nuri de can Parcala, la Carme (casada amb el Josep de l’Eco), les dones de la perfumeria Costa, la Carme Carreró de l’Estrella, les can Vidiella, les de can Planas, la Maria de can Mas i, sobretot, les dones de can Font, amb la sempre activa i disposada a ajudar l’Ángeles, que era com si hagués nascut en aquest carrer. Mentrestant això passava  anaven dibuixant el terra, amb les plantilles que havia fet en Josep Junyent, marit de la Isidra i elles es lliuraven a preparar la flor dintre de diferents entrades, fins que últimament l’escollida era el gran  pedrís d’un local comercial.

   Una activitat que s’ha portat a terme a tots els carrers on s’han fet i es fan catifes, i que també compta amb la col·laboració dels alumnes de les diferents escoles i dels instituts. Aquesta és una manera de garantir la tradició, perquè són aquests joves els qui hauran d’agafar el relleu. A més, també aporten clavells a l’exposició, una iniciativa que es va començar a gestar quan Doña María era directora de l’escola Esteve Barrachina i que ha perdurat fins als nostres dies. Una tradició que també ve precedida pels costums de moltes llars sitgetanes, on els fills han continuat cultivant els clavells com havien vist fer als seus avis i pares; els mateixos que els havien donat instruccions de com es feia i, també, secrets perquè els clavells floreixin ufanosos, fins i tot aconseguint escollir el color de la flor. En tenim l'exemple d’en Joan Comas i Ferré, que va heretar l’afició de la seva mare i la seva tieta (la Juanita i la Teresina, les noies de la sínia Robert) i que també hi participa la seva muller, la Maria Dolors Castellet.

   Per tot plegat, les catifes del nostre Corpus (teixides per acollir la processó), l’exposició de clavells i l’ornamentació floral de balcons i façanes, són una escola on s’aprèn a ser veí.

                                                     J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 5 de juny  del 2026)

ETAPES DE LA VIDA

 

   

  Néixer i morir, un fet porta a l’altre. Els de la meva generació vam néixer uns dotze anys desprès d’acabada la guerra civil, per tant ens vam deslliurar d`haver viure entre penúries de tota índole. La primera etapa de la vida, que comença en la infantessa, acostuma  a ser una etapa gairebé de felicitat. Tanmateix no es pot generalitzar perquè, malauradament, molts infants, des de que neixen no ho tenen gens fàcil. Tornant als de la meva generació i centrant-nos en els Sitges d’aquells anys, on es pot dir que tothom ens coneixíem, no havíem escoltat dir mai que la nostra felicitat estigués en dubte. 

    Ens trobem, doncs, en la primera etapa a la qual segueix la de l’escolarització i tot seguit l’etapa dels estudis superiors o universitaris. Però és en aquest punt on no sempre aquesta etapa aglutina a totes i a tots, perquè no tothom opta per continuar estudiant, sinó que mentre uns i unes es decanten per aquest camí, altres decideixen centrar-se en el món laboral.

   El temps passa ràpid però ara, que mitjançant l’escriptura, dona la sensació  de poder-lo aturar a plaer. I no  sols això, sinó que retrocedir al passat, em vull recrear en la meva època d’escolarització. Que va transcórrer en l’Escola Pia de la vila, en aquell bonic i malaguanyat xalet on es trobava ubicada i regentada pels pares escolapis que s’hi anaven alternant. Que per cert, alguns d’ells, no tots, quan et mereixies un clatellot te’l plantificaven i ves a reclamar, com també es deia llavors: “al maestro armero” .  Un dels qui picava amb el puny lancet damunt la closca era el pare Marín

     L’etapa de l’escola és el primer lloc on els amics són majoritaris, perquè tots els companys de classe ho són, sí que també és cert que amb uns et relaciones més que amb altres. Però quan et fas gran sempre  aflora el record dels anys de convivència escolar i sorgeix la mateixa pregunta: “te’n recordes de quan anàvem a escola?

      Amb alguns hi vam coincidir des de pàrvuls, amb la recordada senyoreta Rosita, que era de Reus, com “Doña” Maria i per això eren amigues i les dues vivien en aquells baixos de la casa de la platja de Sant Sebastià. Amb molts d’ells vam continuar sent companys de classe fins que vam acabar el batxillerat. Altres es van incorporar als escolapis desprès d’haver fet les primeres incursions escolars al col·legi de les Mares Mercedàries. Vist tot això que explico, em sento temptat d’apuntar el nom de la major part de tots els que vam compartir tants dies d’aprenentatge escolar dintre la mateixa aula, que anava canviant a mesura que accedíem a un curs superior. Temptació la d’aquest apuntador que dubto en portar-ho a terme, perquè soc conscient que, involuntàriament, em deixaré en l’oblit a alguns d’ells. Ho intento.

  Bonaventura Muntaner Jornet, Andrés Abellán , Jacint Sastre Tutusaus, Josep Sales Climent, Joan Rossell Plana, Joan Clofent Gumà, Toni Candel Carbonell, Jacint Picas Julià, Isidre Junyent Sabaté, Jaume Junyent Dolcet, David Jou Mirabent, Vicenç Riambau Sisniega, Rafael Nicolás Belda, Josep Maria Almiñana Verdejo, Ricard Gassó Aranda, Josep Matas Martín, Ramon Martín Villar, Carles Martínez Mendoza, Andrés Navas, Albert Paco Vidal, Josep Soler Fernández, Josep Maria Lluís, Antoni Morató Mora,  Robert Martínez Vide, José Egea Martínez, Francesc Almirall Viñola, Ramon Almirall Soler, Samuel Barrachina Escoda...

     Encara quedava una mica lluny el fet de compartir classes noies i nois, d’aquí que aquest llistat sigui exclusivament d’identitat masculina. En una etapa de la vida on començava a assumir una responsabilitat, en aquest cas la d’estudiar per aprendre, en deien: per a ser una persona de profit.  I per acostumar-te, això ja costava més, a no fer el que t’ho volies, sinó l’haver de assimilar la disciplina que marcava l’escola i els mestres corresponents. Aquest fet, el no poder fer el que et donava la gana,  anhelaves poder ser gran. Inconscients del que això representava, perquè quan hi hem arribat ara voldrien tornar enrere i a més puntualitzem: “si tornès enrere i amb l’experiència que ara tinc...”. 

     La vida continua, i els emplaço, per a una altra setmana, fer un altre tomb per aquestes etapes de la vida. En mans d’una existència que té la paella pel mànec.

 

                                                          J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 11 de novembre del 2022)