Un encapçalament del tot rocambolesc i a darrera un personatge que de la música en va fer la seva passió i dels alls, les llimones i les senalles, la seva dedicació. En Manel Rius i Ramos: l’amic il·lustrat , el músic meticulós, el graller , el compositor . Quantes carreres, com diria l’amic Roca, per a una persona senzilla a qui agradava escoltar i conversar.
Nascut a Ginestar, aquest 17 de gener ha fet 100 anys, junt amb la seva muller, la Sofia Gallent, no sé ben bé els motius, el cas és que el destí els van portar fins a Sitges. Un dia, quan encara no hi vivien, en Manel va arribar aquí amb tren i, només sortir de l’estació, es va creuar amb un home al qual li va preguntar per l’adreça de la casa on hi residia la família Jamà, que eren parents de la Sofia. L’atent interlocutor, no només li va indicar, sinó que també el va acompanyar fins al lloc. Al cap de poc temps tota la família hi va venir a viure. Va ser l’època que va fer de jardiner amb en Garrofer i es van aposentar compartint casa amb altres familiars, fins que van tenir la seva de propietat al baix Fondac . D’allà junt amb la seva muller i els seus fills ( en Manuel, l’Argimó i en Quico) es van establir definitivament a Sant Pere de Ribes, paret amb paret amb la casa dels Molero.
Quines casualitats que ofereix la vida, perquè el nostre protagonista i la persona que, recent arribat, el va acompanyar al seu destí, acabarien sent companys de música i grans amics. Tampoc ser el que va passar els dies i mesos posteriors a aquella casual trobada, si més no el veí de Ginestar i des de llavors veí de Sitges, va acabar formant part de l’orquestra, els Iberos del Jazz, desprès reconvertida en conjunt, que per llavors dirigia el mestre Gabriel Pallarès i de la qual també n’era component aquell espontani que li va fer de guia, l’Antoni Olivé i Ràfols. Eren igualment components de l’orquestra, el meu oncle i el meu pare, també en Ferran Sentís ( el Valent) i el propi Pallarès. Degut al bon tarannà que passejava en Manel i a les bones maneres que mostraven tota la resta de components, ell s’hi va trobar molt ben acollit entre els seus companys i junts va desenvolupar les bones arts de clarinetista i saxofonista. Anys desprès va formar part del conjunt Riviera, que n’era fundador l’Antoni Nicolàs Varela, que tocava la trompeta.
Amb els de casa tanta en va arribar a ser l’amistat, que fins i tot va col·laborar en unes determinades tasques que desenvolupaven en el taller d’ebenisteria. Eren anys en què la industria del calçat encara era una de les activitats importants en l’apartat industrial de la vila. Des de la fàbrica dels germans Benazet els hi portaven sacs plens de formes de sabates. Resulta que, desprès de molt fer-les servir, les soles quedaven totes aclivellades de diminuts foradets. Aquests es produïen quan els sabaters fixaven, amb gavarrots, les pells que envoltaven la forma, i passava que desprès de tant clavar arribava un punt que el gavarrot ja no feia fort i per consegüent la pell s’afluixava. Llavors entraven en acció els Ylls, i la seva feina consistia a fer uns rebaixos en els trossos que estaven malmesos i seguidament s’acoblaven unes peces de fusta de faig, de la mateixa que era la resta de la forma, desprès ho fregaven tot i les soles de les formes tornaven a quedar impecables.
Com he dit en feien a milers. I com que els meus parents tenien feina amb els mobles, li van proposar a en Rius si ell ho voldria fer. Va ser així quan cada tarda, després d’anar pels mercats a vendre alls, llimones i senalles, anava al taller i apedaçava les susdites formes amb una destresa i rapidesa que de seguida es treia la feina de damunt.
Això passava durant el dia i durant totes les nits d’estiu i les tardes de diumenges i festes, a l’hivern, es retrobaven al Retiro per amenitzar els balls. Motivat per la seva afició musical va aprendre a tocar també la flauta i es convertí en el flautista oficial de la colla de Caramelles del Patronat. Allà vaig coincidir amb ell, jo com aprenent i ell de mestre flautista. Abans, s’havia implicat amb la música tradicional, com la gralla, de la qual en va ser intèrpret, però que va decidir deixar-la perquè deia que es cansava molt haver de bufar aquest instrument tan estrident. Tanmateix en va compondre moltes peces. En un moment ho enllestia i quan les escoltaves feien saltar els peus, fins el punt que peces com: “El Gener, El Febrer, Cap de Creus..” les toquen tots els grallers d’arreu.
I arriba que es va fundar la Cobla La Sitgetana ( la primera actuació va ser a l’ermita del Vinyet el dia de Sant Esteve de l’any 1964 ) gràcies a la iniciativa d’en Samuel Barrachina i Esquiu, i en Rius hi va entrar com a flabiolaire. Li va ensenyar a tocar aquest instrument el mestre Narcís Paulís . Desprès de pocs anys de la fundació de la Cobla també hi vaig entrar un servidor, convivint molts anys junts, també amb l’Olivé, en Manel Vendrell Capdet, la família Ràfols i un altre ribetà, en Sadurní Mestre de can Paf. Plegats ens ho vam passar “teta”, com es diu ara. Fins que en Manel van decidir retirar-se i, el que són les coses, em va ensenyar a tocar el flabiol i el vaig substituir fins a dia d’avui.
Ara, l’amic i el qui havia estat el seu veí, l’Esteve Molero, junt amb altres músics implicats (Ferran Puertas al contrabaix, Isidre Ruiz bateria, Sergi Esparza piano i Ivan Sáez saxofon baríton), amb la col·laboració de l’Ajuntament de Ribes, li han dedicat un homenatge musical, per celebrar el centenari, en el bonic marc de l’església vella. Curiosament, i d’això ja fa uns anys, el mateix Molero va idear un formació que li va posar per nom “l’Orquestrina La Moderna”. Pensada només per fer unes poques actuacions, amb l’única finalitat de rememorar la música que interpretava el mestre Josep Rossell, popularment conegut per en “Quirico” , al capdavant de la seva formació. Es va presentar una nit d’estiu de l’any 1999 dintre del cicle “Música al Castell”. I sembla com si fos ara que veig en Manel i a la Sofia ballant, al ritme de les melodies d’ahir. Les que ell també havia interpretat durant molts anys.
Aquest diumenge, fred, la música ha brillat com el sol que lluïa i si totes les interpretacions eren maques i ben tocades, n’ha sobresortit una de molt carismàtica, fins i tot pel propi Manel. Es tracta de l’arranjament que l’Esteve ha fet de l‘americana, de la colla de les Caramelles del Retiro, “Una Vela Blanca”. Amb lletra d’en Josep M. Soler i música del mestre Gabriel Pallarès Roig. Moltes d’aquestes Caramelles en Manel les havia estrenat tocant el clarinet amb els companys músics d’aquesta Societat.
Tot ens recorda a en Manel: els qui freqüentaven els mercats, que el coneixen com l’home dels alls. També aquella jovenalla que avui són homes i dones, el recorden com el flabiolaire que els havia fet dansar, ja fos acompanyant el ball de cercolets, les panderetes, les cintes... I també el recorden els sardanistes, que amb les mans entrecreuades esperaven el refilet de flabiol, a cada introit o contrapunt de la sardana, per començar a ballar. Ell que també n’havia compost moltes, així com pasdobles per a banda, alguns porten per nom indrets de la toponímia comarcal i local: “ El Montgròs, Poble Sec, l’Estanquer de Ribes... (dedicat a en Ramos)”.
I vull acabar, meravellat per la sublim interpretació de la seva música en aquest diumenge, el darrer de gener, fent meu el crit, que tan bé s’acobla amb l’última nota de la repetició de la sardana final: Visca!
Xiquet, Manel, que n’has fet de feina.
J.Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 3 de febrei del 2023 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada