TANTS CULS, TANTES CADIRES

       En la seva habitual col·laboració a La Vanguardia, en Màrius Serra (creador també d’un dels  mots encreuats que publica aquest diari i  responsable de “l’Enigmàrius” que cada dia atreu la curiositat de gran nombre de seguidors del programa de ràdio: Catalunya Matí) en plena celebració  d’aquestes darreres festes, dedicava el seu article al protagonisme que assoleixen les cadires en els àpats familiars que es celebren a les cases.

     Cadires, moltes d’elles mig oblidades en habitacions que no es fan servir, fins i tot algunes resten  tapades, per altres andròmines, en trasters o magatzems. I que arribats a aquestes dies totes són poques per tal d’aparellar-les amb el nombre de comensals que s’asseuran a la taula. Taula que potser serveix la convencional, la de  cada dia, amb tots els suplements d’allargament desplegats. Si amb això no n’hi ha prou, els amfitrions han de tenir previst una fusta supletòria i dos cavallets plegables que guarden allà on poden i que és  complementa amb la de sempre . Fins i tot n’hi ha que són més pràctics, només els cal que les portes del pis siguin llises ( sense motllures) per, arribat el moment, despenjar-les  i disposar-les, això sí, sempre a damunt d’uns cavallets. 

     Altra cosa diferent són les estovalles, que pot ser que no se’n disposi d’una de tan llarga i d’aquí que s’hagi de recórrer a un parell d’elles. En el moment del desplegament les mestresses de casa han de procurar que la part on aquestes mostren aquelles delatores  cremades de cigarret, testimonis indiscutibles del temps on es fumava a taula (a l’hora de les postres i durant tot el temps en què es prolongava la sobretaula) aquestes cremades anessin a parar on se  seia la família de la casa, procurant així que els convidats es situessin a davant del teixit impecable, en quant a imperfeccions d’aquesta  índole. Des de que, en aquest cas, per respecte a tots els comensals, sobretot pels qui no fumen, s’ha deixat de fumar en el transcurs d’aquests àpats familiars, les dones de casa han deixat de patir, perquè a cada celebració  apareixia una nova cremada a la superfície, que feia que cada vegada fos més difícil de dissimular. No s’han estalviat, però, siguin dones o homes, els qui han de rentar tants metres de tela,  poder treure així com així  les gotes de vi, sobretot si aquest és negre, en el supòsit que només siguin gotes, perquè si s’ha abocat una copa ja ni els hi explico.

    Fins que apareix el gran invent. Simple, però que dona molt de sí i estalvia sorpreses després de cada àpat, on les taques de vi, desprès de cada rentada, continuen deixant un testimoni, sí que aquest és difuminat, però que sempre es nota. Mentre tot això passava, el que anomeno  simple invent, es va començar a trobar en els basars xinesos, es tracta d’uns rotllos de paper de diferents colors i fins i tot existeixen els impresos amb motius nadalencs. La solució perfecta per cobrir la llarga taula d’un tirada i que permet, que un cop s’ha acabat el dinar, d’una revolada queda reduït a un manyoc de paper que fins i tot engoleix els tovallons, també de paper idecorats amb les mateixes al·legories nadalenques. Tot plegat estalvia sorpreses i feina per a qui ho té de rentar i plegar.

 Van sortint alternatives a aquests detalls que acabaven sent mortificadors, si més no el problema continua sent les cadires, perquè si no en tenim prou, ni amb les que guardem com a reserva (convencionals o plegables) s’ha de recórrer als propis convidats. I que menys, a qui li donaran tot amanit, que contribuir a la causa portant una o dues cadires de casa seva, fins assegurar-se que disposem del seient corresponent en la taula de celebració. És així com l’entorn d’aquesta ofereix un suggestiu i variat catàleg de cadires, amb poques que són iguales.

    De tots és coneguda la teoria infal·lible  que comptabilitza: tants caps, tants barrets. Per les cadires també es pot aplicar  la mateixa norma: tants culs, tantes cadires. Mentre que dels barrets se’n pot prescindir, però per  asseure’s a taula la cadira és del tot imprescindible.

                                                                        J.Y.M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges, el 13 de gener del 2023)