ENTRE MÚSIQUES, ALLS, LLIMONES I SENALLES

   Un encapçalament del tot rocambolesc i a darrera un personatge que de la música en va fer la seva passió i dels alls, les llimones i les senalles, la seva dedicació. En Manel Rius i Ramos: l’amic il·lustrat , el músic meticulós, el graller , el compositor . Quantes carreres, com diria l’amic Roca, per a una persona senzilla a qui agradava escoltar i conversar.

   Nascut a Ginestar, aquest 17 de gener ha fet 100 anys, junt amb la seva muller, la Sofia Gallent, no sé ben bé els motius, el cas és que el destí els van portar fins a Sitges. Un dia, quan encara no hi vivien, en Manel va arribar aquí  amb tren i, només sortir de l’estació, es va creuar amb un home al qual li va preguntar per l’adreça de la casa on hi residia la família Jamà,  que eren parents de la Sofia. L’atent interlocutor, no només li va indicar, sinó que també el va acompanyar fins al lloc. Al cap de poc temps tota la família hi va venir a viure. Va ser l’època que va fer de jardiner amb en Garrofer i es van aposentar  compartint casa amb altres familiars, fins que van tenir la seva de propietat  al baix Fondac . D’allà junt amb  la seva muller i els seus fills ( en Manuel, l’Argimó  i en Quico)  es van establir definitivament a Sant Pere de Ribes, paret amb paret amb la casa dels Molero. 

   Quines casualitats que ofereix la vida, perquè el nostre protagonista  i la persona que, recent arribat, el va acompanyar al seu destí, acabarien sent companys de música i grans amics. Tampoc ser el que va passar els dies i mesos posteriors a aquella casual trobada, si més no el veí de Ginestar i des de llavors veí de Sitges, va acabar formant part de l’orquestra, els Iberos del Jazz,  desprès reconvertida en conjunt, que per llavors dirigia el mestre Gabriel Pallarès i de la qual també n’era component aquell espontani que li va fer de guia, l’Antoni Olivé i Ràfols. Eren igualment components de l’orquestra, el meu oncle i el meu pare, també en Ferran Sentís ( el Valent) i el propi Pallarès. Degut al bon tarannà que passejava en Manel i a les bones maneres que mostraven  tota la resta de components, ell s’hi va trobar molt ben acollit entre els seus companys i junts va desenvolupar les bones arts de clarinetista i saxofonista. Anys desprès va formar part del conjunt Riviera, que n’era fundador l’Antoni Nicolàs Varela, que tocava la trompeta.

   Amb els de casa tanta en va arribar a ser l’amistat, que fins i tot va col·laborar en unes determinades tasques que desenvolupaven en el taller d’ebenisteria. Eren anys en què la industria del calçat encara era una de les activitats  importants en l’apartat industrial de la vila. Des de la fàbrica dels germans Benazet els hi portaven  sacs plens de formes de sabates. Resulta que, desprès de molt fer-les servir, les soles quedaven totes aclivellades de  diminuts foradets. Aquests es produïen quan els sabaters fixaven, amb gavarrots, les pells que envoltaven la forma, i passava que desprès de tant clavar arribava un punt que el gavarrot ja no feia fort i per consegüent la pell s’afluixava. Llavors  entraven en acció els Ylls, i la seva feina consistia a fer uns rebaixos en els trossos que estaven malmesos i seguidament s’acoblaven unes peces de fusta de faig, de la mateixa que era la resta de la forma, desprès ho fregaven tot i les soles de les formes tornaven a quedar impecables.

    Com he dit en feien a milers. I com que els meus parents tenien feina amb els mobles, li van proposar a en Rius si ell ho voldria fer. Va ser així quan cada tarda, després d’anar pels mercats a vendre alls, llimones i senalles, anava al taller i apedaçava les susdites formes amb una destresa i rapidesa que de seguida es treia la feina de damunt.

   Això passava durant el dia i durant totes les nits d’estiu i les tardes de diumenges i festes, a l’hivern,  es retrobaven al Retiro per amenitzar els balls. Motivat per la seva afició musical va aprendre a tocar també la flauta i es convertí en el flautista oficial de la colla de Caramelles del Patronat. Allà vaig coincidir amb ell, jo com aprenent i ell de mestre flautista. Abans, s’havia implicat amb la música tradicional, com la gralla, de la qual en va ser intèrpret, però que va decidir deixar-la perquè deia que es cansava molt haver de bufar aquest instrument tan estrident. Tanmateix en va compondre moltes peces. En un moment  ho enllestia i quan les escoltaves feien saltar els peus, fins el punt que peces com: “El Gener, El Febrer, Cap de Creus..”  les toquen tots els grallers d’arreu. 

     I arriba que es va fundar la Cobla  La Sitgetana ( la primera actuació va ser a l’ermita del Vinyet el dia de Sant Esteve de l’any 1964 ) gràcies a la iniciativa d’en Samuel Barrachina i Esquiu, i en Rius hi va entrar com a flabiolaire. Li va ensenyar a tocar aquest instrument el mestre Narcís Paulís . Desprès de pocs anys  de la  fundació de la Cobla també hi vaig  entrar un servidor, convivint molts anys junts, també amb l’Olivé, en Manel Vendrell Capdet, la família Ràfols i un altre ribetà, en Sadurní Mestre de can Paf. Plegats ens ho vam passar “teta”, com es diu ara. Fins que en Manel van decidir retirar-se i, el que són les coses, em va ensenyar a tocar el flabiol i el vaig substituir fins a dia d’avui.

    Ara, l’amic i el qui havia estat el  seu veí,  l’Esteve Molero, junt amb  altres músics implicats (Ferran Puertas al contrabaix, Isidre Ruiz bateria, Sergi Esparza piano i Ivan Sáez saxofon baríton), amb la col·laboració de l’Ajuntament de Ribes, li han dedicat un homenatge musical, per celebrar el centenari,  en el bonic marc de l’església vella. Curiosament, i d’això  ja fa uns anys, el mateix Molero va idear un formació que li va posar per nom “l’Orquestrina La Moderna”. Pensada només per fer unes poques actuacions, amb l’única finalitat de rememorar la música que interpretava  el mestre Josep Rossell, popularment conegut per en “Quirico” , al capdavant de la seva formació. Es va presentar una nit d’estiu  de l’any 1999  dintre del cicle “Música al Castell”. I sembla com si fos ara que veig en Manel i a la Sofia ballant, al ritme de les melodies d’ahir. Les que ell també havia interpretat durant molts anys.

   Aquest diumenge, fred, la música ha brillat com el sol que lluïa i si totes les interpretacions eren maques i ben tocades, n’ha sobresortit una de molt carismàtica, fins i tot pel propi Manel. Es tracta de l’arranjament que l’Esteve ha fet de l‘americana, de la colla de les Caramelles del Retiro, “Una Vela Blanca”. Amb lletra d’en Josep M. Soler i música del mestre Gabriel Pallarès Roig. Moltes d’aquestes Caramelles en Manel les havia estrenat tocant el clarinet amb els companys músics d’aquesta Societat.    

   Tot ens recorda a en Manel: els qui freqüentaven els mercats, que el coneixen com l’home dels alls. També  aquella jovenalla que avui són homes i dones, el recorden com el flabiolaire que els havia fet dansar, ja fos  acompanyant el ball de cercolets, les panderetes, les cintes... I també el recorden els sardanistes, que amb les mans entrecreuades esperaven el  refilet de flabiol, a cada introit o contrapunt de la sardana, per començar a ballar. Ell que també n’havia compost moltes, així com pasdobles per a banda, alguns porten per nom indrets de la toponímia comarcal i local: “ El Montgròs, Poble Sec, l’Estanquer de Ribes... (dedicat a en Ramos)”.

   I vull acabar, meravellat per la sublim interpretació de la seva música en aquest diumenge, el darrer de gener, fent meu el crit, que tan bé s’acobla amb l’última nota de la repetició de la sardana final: Visca!

   Xiquet, Manel, que n’has fet de feina.

 

                                                              J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 3 de febrei del 2023 )

LA BANDA

   La Vila no ha tingut gaire tradició de banda de música,  em refereixo a una banda gran a l’estil de les valencianes. Si més no ha comptat amb tres bandes, estables, en diferents èpoques. Que  la Suburband celebri el 15 aniversari d’aquell projecte que va iniciar  en Joan Pinós Sariol,és un fet poc comú. Anys fa el mestre Pallarès  ho va intentar però només va arribar a ser una simple insinuació. Volia aglutinar tots els músics en una formació, si més no encara prevalia una certa rivalitat entre Parado i Retiro en molts aspectes i potser un dels tants era el musical.

   Curiosament només va reeixir la idea de formar una Cobla de sardanes que va sorgir del Sr. Samuel Barrachina i Esquiu. La Sitgetana, que ha sobrepassat els 50 anys. Si ens hi fixem trobem que els músics fundadors quasi bé tots procedien de l’Orquestra Mozart, atenent que el Sr. Samuel era pradista, casualitat, o que en aquells moments els músics del Retiro no els va interessar formar part d’aquell projecte.  Potser   preferien no allargar la seva vida musical més enllà de l’última etapa dels Iberos del Jazz.

   En quant a la banda es produïa una avinença que quedava lluny de les suposades rivalitats, un fet curiós i que no s’avé amb el que apuntava abans.  Els dos mestres, Torrens i Pallarès, podem referir-nos a que cada un d’ells tenia la seva clientela. Vull dir que els estaments locals, així com l’Ajuntament repartien l’activitat musical. Per exemple, si  la inauguració de  l’exposició clavells   tenia lloc al Retiro, l’encarregat de formar la banda era el mestre Pallarès i quan  l’exposició tenia lloc al Prado,  n’era el mestre Torrens.

    Reservant les processons religioses  a aquest últim per ser el mestre de capella. No passava el mateix en les processons cíviques que dirigia el mestre Pallarès. En totes aquestes formacions de banda tant un mestre com l’altre refiaven dels músics locals i  també en tenien d’anar a buscar a fora.

   El trio de ritme que presideix la banda , caixa bombo i plats,  tenien la plaça fixa l’Agustí Montornès, en Ricard Escobosa i el meu oncle Joan als plats. Destacava la professionalitat de l’Ecobosa, de procedència navarresa, que havia sigut bombista en una banda militar. Quan en Ricardo es va retirar, el va rellevar un tal Pere que venia de Vilanova, al qual tots el coneixíem per en Pere sord perquè tenia dificultats d’oïda.

   Entre els músics habituals de Gavà venia en Colomer,clarinetista.  Havia fet el servei  militar a la banda del Regiment de Jaen 25 amb destacament a les casernes de Pedralbes. Allà va coincidir amb l’Antonet Pagès Vias de ca la Candelaria, amb en Josep Torrens Urgell i amb l’Antoni Olivé Ràfols. Aquest feia poc que tocava el clarinet i no tenia l’experiència i la tècnica  dels veterans. Era el director de la banda el capità Francisco Sánchez Curto. En Colomer era amic d’en Manel Vendrell, de can Sou, que era un  bon músic de tots nosaltres i a més dotat d’unes genialitats amb les quals tant et podia fer  la guitza, com provocar una superlativa rissa. La seva era escandalosa, de característiques semblants a la rissa del seu veí, en Masdeu, que vivien a tocar les cases  en el carrer Joan Tarrida.

   Cada vegada que venia en Colomer, en Manel li demanava: “explica, explica, allò de l’Olivé”. Sembla ser que en el transcurs d’un assaig hi havia un passatge dels clarinets que el director no ho escoltava prou bé i va decidir que l’interpretessin un per un. Quan li va tocar el torn a l’Olivé, només posar la canya entre els llavis,  li van començar a saltar les claus que tapen els forats del instrument, per sorpresa de tots. El músic es va excusar : “lo siento mi capitán, se ha roto” . El “aducando “, segurament per temor a un arrest, si no li sortia com el seu superior volia, va voler assegurar el cop.

   Cada vegada que en Colomer ho explicava, en Manel engegava el seu riure característic. I fins i tot el mateix Olivé recordava la seva acció com una anècdota simpàtica, quan en aquell moment va recórrer més a la picaresca que a la tècnica interpretativa.

  Quan ens van deixar els dos mestres, primer el Sr. Torrens i després el Sr. Pallarès, cap altre director els va substituir i la banda va continuar formada pel gruix dels músics locals. Entre ells hi era en Josep, fill de Sr. Torrens, el qual rebia els encàrrecs, cada vegada que es requerien els serveis de la banda i avisava  als músics corresponents.

      I com en Josep s’encarregava de convocar la banda, els companys vam considerar que havia de ser ell el més adient per donar l’entrada. No  va resultar tan senzill,  aixecava el clarinet, refregava unes quantes vegades  i per fi l’abaixava . A partir d’aquí havia de tornar a incorporar-se a la fila dels clarinets i com aquesta és l’última, quan hi arribava  ja quasi bé estaven a la meitat de la peça, per a desesperació d’en Manel. Davant l’evidència de les poques ganes de bufar que mostrava,  es va optar per a que fos l’encarregat del bombo, amb la massa enlairada, qui donés l’entrada. No es va aconseguir gaires avenços, en Josep, va continuar deixant de bufar per poder saludar a les seves amistats.

  Quan diumenge vam assistir al concert de la Suburband, dirigida pel trompetista Emili Serrano Martínez,  mentre transcorria l’actuació, em va venir a la memòria les bandes que es formaven sota la direcció dels  dos mestres locals, amb un bon nombre de músics veterans,  i entre ells algun que altre aprenent que el Sr. Torrens feia debutar. Així es pot dir que tots els músics d’aquella generació el primer lloc on van actuar va ser en la banda formada per l’acompanyament de les processons.

   Ha estat una bona manera de començar l’any, amb música de banda interpretada per la Suburband del Retiro, amb músics sorgits de l’escola de la pròpia Societat, de l’Escola de Música, Montserrat Almirall de la Vila i dels professors/es de casa nostra.

  És  un bon auguri  que una banda local aconsegueixi celebrar 15 anys d’existència. Cal desitjar que arribin a sumar-ne molts més.

  

                                                                                             J. Y, M.

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 12 de gener del 2017)