Al gener l’acompanyen un seguit de festes molt vinculades amb la nostra comarca. Tot i que comença amb dues que tanquen el cercle nadalenc: el primer dia de l’Any i el dia de Reis que es pot dir que s’acaba entre els regals que ens han portat el Mags d’Orient i menjant el típic tortell del dia . Una setmana i uns quants dies després ens retrobem amb la festivitat de Sant Antoni Abat, festa molt celebrada a la veïna població de Vilanova, amb els seus tradicionals i concorreguts Tres Tombs. Aquests atrauen a molta gent: vilanovins, sitgetans, ribetans i altra penya de jubilats que, per la seva condició d’estar deslliurats de la feina es poden permetre seguir les tradicions que ens són properes. I que jo mateix he pogut practicar, en aquesta primera setmana, quan li he dedicat un sorneguer pam i pipa al despertador. I és així quan m’acabo d’adonar que el dilluns és el millor dia de la setmana, així els hi faig saber als de casa, als quals encara els hi queden dies per continuar atenent les seves obligacions, la reflexió no els hi agrada gaire. Per contrarestar la que pot semblar una impertinència, perquè és curiós: totes i tots que m’han aturat per interessar-se per la nostra nova etapa de la vida, la meva i de la Carme, de seguit es posen a fer inventari dels anys que encara els hi queden a ells per poder-se jubilar, sense adonar-se’n de la sort que en tenen, perquè això significa que segueixen movent-se entre una relativa joventut. És allò que es diu: no es pot tenir tot.
I seguint amb el curs de la tradició, quatre dies desprès de la desfilada vilanovina,i del respectiu tortell, la festivitat de Sant Sebastià ens fa protagonistes de moltes de les particularitats que hi coincideixen: la devoció, a la qual cal afegir-hi l’enclavament on es troba situada la seva ermita, així com les atencions que li dispensen la Maria Dolors Carbonell Tutusaus, l’Esteve Ferré i un gran nombre de col·laboradors/es que els ajuden amb les tasques de conservació, que al ser molt antiga i estant tan a prop de mar, necessita mota conservació i que poc a poc es va portant a terme gràcies també als donatius de moltes ànimes caritatives.
Aquestes festes coincideixen amb els rigors de l’hivern i si per Nadal feia una temperatura que no s’avenia gens amb les imatges del Nadal fred, arribats en aquest punt del calendari, la setmana dels barbuts, la climatologia ens aportat fred i vent. Per sort el sol ens ha acompanyat i l’audició, de sardanes celebrada en l’esplanada de davant de l’ermita, la seva companyia l’hem agraït dansaires, músics i visitants.
Sant Sebastià és l’ermita de mar i sant Pau la podem considerar la de muntanya. Quan abans d’ahir també es va celebrar la seva festivitat. No ens cansarem mai de repetir, tant els seus veïns, els de Vilanova, com el de Sitges, que aquesta pujada i baixada dels balls, té un encant que fa que sembli que ens hem aturat en el temps, perquè el seu entorn no ha canviat i conserva intacte el seu caire camperol.
Durant l’any que acabem de passar, ens va deixar un entusiasta d’aquesta festa major d’hivern i de totes les activitats que es celebraven en el seu poble, em refereixo a en Jordi Mestre i Escofet qui, amb la seva muller i família, no faltaven mai a aquesta tradició tan ribetana com la de Sant Pau. Que tenia el seu colofó en la ballada de sardanes que es celebrava a davant de la mateixa ermita. Després que el senyor rector, Jesús Mañé, recordes que de resar el rosari en passaria via per tal de que no es fes massa tard. Tot i amb això l’última sardana s’havia de ballar pràcticament sen la llum del dia que ens havia abandonat, quan la seva fugida ofereix un dels espectacles més bonics de contemplar: per la senzillesa paisatgística de l’entorn, amb els ceps despullats i entre un paisatge hivernal de categoria superior. Res a envejar amb tants altres.
Gràcies a tants referents, com en Jordi, que han fet encomanadís el seus entusiasme a totes les generacions que els hem sobreviscut. I també a persones, com l’Esteve Ferré Planes, que hi posa tot el que cal per a que les nostres festes llueixin al màxim.
J.Y.M.
( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 27 de gener del 2023 )
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada