Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez

29 d’octubre 2024

COMPANYS D'AQUESTES PÀGINES

       

    Buscant un paper, aquest que sempre es resisteix a que el trobis, m’ha sortit aquesta fotografia, la qual tampoc sabia on la tenia i gràcies a aquesta troballa m’ha rebaixat la preocupació de no trobar el que verament busco.

    Un bonic testimoni del sopar de col·laboradores i col·laboradors de l’Eco que, el dissabte 10 de juny  de l’any 1989, vam celebrar a l’avui desaparegut restaurant Montgavina. Una iniciativa que va promoure l’amic Ventura Sella i Barrachina i que va permetre poder obtenir aquest document gràfic, on s’evidencia una etapa concreta de la llarga trajectòria del setmanari i també de la vida de cadascú dels qui hi sortim retratats.

   Moments abans, havíem seguit per la televisió el vibrant i emocionant final de tenis femenina del torneig Roland Garros, entre la llavors número u, Staffi Graf, i la joveníssima Arantxa Sánchez Vicario (17). La primera tenista femenina del món que ho havia aconseguit en aquella edat i que va ser tema de conversa a l’arribada al restaurant.

     Vint col·laboradors i només cinc col·laboradores ( Rosa Muntané, Lali Vergés, Toni Pañella i Vinyet Panyella). Totes poetesses menys la Rosa que escrivia en prosa i la Vinyet que igual de bé es desenvolupa en prosa com en poesia. Amb la curiositat afegida que la Rosa havia conegut personalment  a en Santiago Rusiñol quan sent una nena, el seu pare  Genís la portava al Cau Ferrat. Sempre que explicava els records que tenia  de l’amo del Cau, manifestava que aquest li feia molt respecte, quasi por. 

     Col·laboradores i col·laboradors que, en la data en què es va celebrar el sopar, erem relativament joves. I amb el pas dels anys ens hem acomiadat d’alguns d’ells/es. És el que té aquestes fotografies, que quan les contemples, al cap d’uns anys, les absències es fan notar. Tanmateix el seu testimoni gràfic ens permet tornar a refer els bons records, pel que fa als neguits literaris que junts vam compartir  en aquests etapa concreta de la vida del setmanari. I això fa reflexionar sobre el gran nombre de col·laboradors/es que han escrit en aquestes pàgines, des de la seva fundació fins ara, la qual cosa ens fa adonar-nos, també, que aquesta fotografia és un testimoni molt puntual del que ha representat i representa l’Eco en la vida del poble i en el protagonisme que aporta la seva gent. 

     La sortida a la llum d’aquest entranyable testimoni coincideix amb una data on la tradició i el protagonisme d’aquest setmanari van una mica de bracet. Avui és la festivitat de Sant Sebastià. La seva celebració ens porta a la bonica ermita dedicada al Sant, amb la litúrgia corresponent i sardanes el diumenge. 

    I ve que en aquestes dates a l’Eco hi trobem una coincidència. El 17 de gener del 2014, en vigílies d’aquesta festivitat, eren els últims exemplars que s’imprimien a l’impremta del carrer Bonaire. Amb en Josep Soler  Fernández  i l’Artur Llansó Quesada  a càrrec de la composició de les pàgines. En Ramon Soler, tenint cura del fotolits i de plegar, manualment, full per full. Mentre que el fill d’aquest, en Pau i l’operari de la casa, en Pepe Delgado, restaven amatents de la impressió. Uns moments històrics per aquesta llarga trajectòria. També perquè des d’aquell divendres hi havia canvis en la direcció, de la qual se’n va fer càrrec l’Antoni Sella i Montserrat. I que a partir de llavors s’imprimiria una mica lluny de Sitges.

   Fins que l’amarg destí de la vida fa que en Ramon i l’Antoni ens deixin quan encara era massa aviat.

    Nou anys desprès tenim de director un sitgetà, amb lligams ribetans, en Magí Fortuny i Poch. I, amb tot això, fa unes setmanes que no comptem amb la col·laboració del meu veí de pàgina, mossèn Josep Pauses, a causa  de que està empiocat. I quan un senyor rector, com ell, per motius de salut, no pot celebrar missa ni tampoc atendre les obligacions dels seu sagrat ministeri, encara que estigui molt ben representat, trobem a faltar la seva presència, la seva manera de ser, els seus rampells amb els quals ens demostra que,  encara que tingui  bona sintonia amb el cel, a  la terra, per sobre de tot, no deixa de ser humà. Una ràpida millora, mossèn vilafranquí, que a Sitges t’esperem.


                                                     J.Y.M.


( Article publicat a l'Eco de Sitges el 20 de gener del 2024 )

© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez