Abans d’abraçar aquest progrés automobilístic, el tren, el cotxe de línia i fins i tot la bicicleta, permetia desplaçar-nos com a molt lluny a Barcelona, que ja ens semblava un fet extraordinari. Qualsevol època per anar a la nostra capital era bona, però quan s’apropava la festivitat de Tot Sants, a moltes cantonades cèntriques, coincidíem amb la castanyera. Mentre que la temperatura ambiental era fresca, quasi feia fred.
Aquesta, la presència de la castanyera, era la novetat que més sobresortia de la nostra visita. Potser perquè a Sitges en Ramonet encara no havia disposat la seva, en aquell biaix del Cap de la Vila. Vet aquí que Barcelona s’avançava a les novetats, totes elles associades a l’estació corresponent. Comprar una paperina de castanyes a una castanyera de la capital, la més cèntrica era la que hi ha davant mateix de la porta del “Sepu”, ens feia l’afecte que li guanyàvem la partida al bo d’en “Ramonet Salau”. I arribaven a Sitges contents de poder dir que ja havíem menjat castanyes.
I ens cridava l’atenció que, quan hi tornàvem a anar, un cop havia passat la festivitat de Tot Sants, resulta que encara les castanyeres continuaven en els seus llocs. I això passava quan la nostra castanyera ja no hi era. Mentre que les de Barcelona encara s’hi passarien tot l’hivern. La nostra temporalitat, en molts aspectes, ens descol·locava. La mateixa sensació es produeix quan entràvem al mercat de la Boqueria: tota varietat de fruites exòtiques i altres que no ho són tant, tanmateix se’ns mostren molt ben exposades, quan encara no és la temporada o quan ja fa dies que aquesta ha passat.
Tornant als viatges amb cotxe, aquells primers que vam realitzar amb el vehicle acabat d’estrenar, els vam recordar per sempre més. I curiosament quan nosaltres vam formar una família, el que s’acostuma a fer és portar-los a fer els mateixos trajectes que realitzàrem amb els de casa.
Els temps han canviat, ho vivim aquests dies, vigílies de Tot Sants, amb unes temperatures que no són pròpies de la data, amb força calor ambiental, que permet a que moltes sitgetanes que durant tot l’estiu s’han trobat a la platja, encara hi continuen anant. Veure-les passar amb la cadira plegable agafada de la mà, és una imatge insòlita per aquestes dates. Impròpia d’una tardor on ve més de gust menjar un gelat que unes castanyes acabades de torrar, amb l’escalforeta embolcallada amb un full de paper de diari, convertit en paperina, que servia també per escalfar-nos les mans.
Just quan es celebrarà la Fira de Vilanova, on hi fèiem cap amb bicicleta mecanitzada. Coincidia amb l’època que ens motivava anar a fer un tomb per Ribes. Pujar el carrer del Pi era un repte, que desprès es compensava amb la visita al castell. Eren dies, els de novembre, lluminosos com el de la fotografia, on l’airet que bufava era fresquet.
El paisatge que ofereix el castell de Ribes, amb l’església vella. I allà mateix , també l’antiga porta del cementiri. Lloc que assoleix molt protagonisme aquests dies. Tot plegat fa del conjunt un indret on sembla que el temps s’hagi aturat. Mentre ens recorda quan els sitgetans hi anàvem a fer fotografies, o pel sols fet de sortir fora del nostre terme. Quan començava a despertar les ganes de viatjar, d’anar a veure mon.
Des de ben jovenet, m’ha captivat aquest bocí del Ribes d’abans i transcorreguts els anys l’admiració perdura. I ara que m’hi torno a referir em ve al pensament el record de l’amic Jordi Mestre i Escofet, de “cal Boter”. Ribetà que estimava amb passió el seu poble, però també li agradava venir a passejar per Sitges. Les preferències són les que són i de vegades no cal anar massa lluny per a que aquestes es converteixin en motiu de satisfacció.
J.Y.M.
Article publicat a l'Eco de Sitges el 4 de novembre del 2022
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada