DE SANT SEBASTIÀ A SANT PAU

                                 

En poc menys d’una setmana dues ermites, la de Sant Sebastià i la de Sant Pau, aquesta situada en el bucòlic llogaret de Sant Pere de Ribes, han acollit les seves respectives festes per honorar el patronatge dels Sants a la devoció dels quals es van erigir les dues ermites. Em referia amb l’article de la setmana passada  al decreixent costum de posar el nom de Sebastià als nous sitgetans. Fins el punt que sembla ser que només de la vila en són quatre de comptats.

   En va ser un bon representant en Sebastià Yll i Bagès, mecànic de tota mena de màquines i especialitzat amb les de calçat. A banda de l’ofici, en Sebastià es va distingir per ser un erudit de la cultura sitgetana en tots els aspectes, a més d’un gran coneixedor de totes les famílies sitgetanes, de les quals es recordava dels noms i cognoms de quasi bé tots. Quan es va jubilar del seu ofici, al seu taller es va establir una tertúlia, on les aportacions de tots els participants  greixaven els records de fets i gent que han estat els protagonistes. ja no de grans gestés, sinó simplement de les sorgides del viure el dia a dia. Sitgetants i sitgetanes que en definitiva han contribuït a consolidar  el poble en tots els aspectes fins al dia d’avui.

     En el taller d’en Sebastià s’enraonava de tot  i quan hom tenia un dubte, una pregunta a fer, ens hi apropàvem, convençuts que ens aportarien informació sobre el que desconeixíem. Els contertulians han anat desfilant i quasi bé han deixat sol a en Joan, fill d’En Sebastià, el qual d’haver escoltat, també viscut,  tantes aportacions orals a la història local, dintre i fora d’aquest taller, els seus records són imprescindibles per continuar amb el fil de la vida sitgetana.

   Fa pocs dies que ha deixat el seu seient de la tertúlia del taller, en Sir Capilla, el qual havia treballat durant molt anys al forn de la Raimunda, en el carrer Sant Pere a les ordres d’en Joan Serra.  A hores lliures,  en Capilla col·laborava amb el Prado i d’una manera molt important per la Societat, com ho era el d’anar  a cobrar la quota mensual al domicili dels socis. Tenia un tarannà tan bo i tan cordial  que, contràriament a la interferència  que pot produir la presència dels cobradors, la  seva visita  era celebrada perquè contribuïa a entaular  una agradable conversa que  al final el cobrador quasi s’oblidava de cobrar .

    Com a curiositat igualment em referiré a una veïna que vivia molt a prop de l’ermita i de les poques que hi havia en el poble amb el nom, era la Sebastiana Sánchez , casada amb en Manel Chacón i d’aquí que la veu popular, que sembla estar  avesada a fer com a més amical la identitat de les persones, tenia per costum anomenar-la la Chacona,. El cas era que a la Sebastiana li agradava vestir de manera elegant i una gran aficionada a portar gorres i barrets. La seva manera de ser es caracteritzava per una sinceritat extrema, doncs no reprimia els secrets i així la seva vida era com un llibre obert. Una sinceritat que sorgia d’un fons del cor del qual brollava profunda estima vers  la seva família i les amistats, que eren tota la gent del poble.

       Amb pocs dies de diferència s’escau la festivitat de Sant Antoni, la festa major petita a la veïna població de Vilanova. I fa un parell de dies s’ha celebrat la festivitat de Sant Pau, també la festa major petita  de Ribes. Durant les vigílies i els dies d’aquestes festes, al taller d’en Sebastià Yll, se’n parlava, perquè  entre els dos pobles veïns existien afinitats. Era quan la gent no tenia els entreteniments d’avui dia i aprofitaven aquestes celebracions, principalment  per participar en els balls que s’organitzaven. I tots tenien, em podríem dir, els seus ambaixadors. De Vilanova venia el recader Pere Juncosa, un gran admirador del seu poble i de manera especial de la celebració dels Tres tombs, del qual n’havia estat abanderat.. I com aquí tenia moltes amistats, els posava al dia del programa d’actes. Si més no Vilanova es troba més lluny de Sitges que no pas Ribes i a segons a quines hores tenien lloc el ball es convertia en un impediment. Per contra a Ribes semblava més assequible, doncs n’hi havia que hi anaven amb el cotxe de línea i  tornaven a peu, a les tantes, que ja eren ganes. Atenent que la gent de Ribes tenien més tirada de venir a Sitges, la informació era molt propera. Recordo als Albareda, recaders, que venien cada dia i també al Sr. Jacas de “can Pascuali”   que tenia cura del local del cinema. L’home tenia gran predilecció per la festivitat de Sant Pau i no es perdia mai les sardanes de després del rosari  que tenien lloc, a la tarsa, a l’era de l’ermita de sant Pau.

     El pas del temps ha temperat  els ànims i les rivalitats que solien acabar en enfrontaments han desaparegut. Tot i que els posicionaments reivindicatius sobretot pel que fa a un suculent plat, continuen actius entre Sitges i Vilanova. Però sí que ens avenim a l’hora de compartir   postres, com el tortell de Sant Antoni de Vilanova i els sabres de Sant Pau. Diuen que a ningú li amarga un dolç.

     Tornant  a la Vila, a la mateixa hora, del diumenge,  simbòlicament es beneïa la teulada  de l’ermita de Sant Sebastià i  sonaven  les músiques que s’interpretaven en els anys que seguiren  a la inauguració de l’Hotel Subur i que el gendre de la casa, el mestre Manuel Torrens, al cap davant del seu quintet interpretaven . Això ha estat possible gràcies a la recerca que n’ha fet  el  mestre Juanjo Rocha, amb la col·laboració de  l’Esteve Molero i dels músics participants.

        Paral·lelament la meteorologia es mostrava poc complaent amb tot plegat, com si volgués posar a prova la nova teulada.

    Un cap de setmana de temporal, d’oficis religiosos a aixopluc de l’ermita blanca i de música per commemorar els començaments d’aquell innovador Hotel Subur.

     Al mal temps bona cara. I per exemple, un botó.   

                                     

                                                          J. Y. M.

 (Article publicat a l'Eco de Sitges el 27 de gener del 2017 )

   

  

AVUI, FESTIVITAT DE SANT SEBASTIÀ

   El historiador local Sebastià Giménez i Mirabent, un dels quatre sitgetans que queden que porten el nom del Sant, en el Butlletí del Grup d’Estudis Sitgetans, corresponent al mes de novembre del 2016, ens delecta amb la història de l’actual ermita de Sant Sebastià. Un acurat treball que ens transporta als fonaments de la nova ermita que es comença a construir a l’any 1857, desprès d’enderrocar la vella degut al seu mal estat, de la qual es tenen referències de l’any 1517, tot i que sembla ser era molt més antiga. La nova s’obre al culte el 25 d’agost de l’any 1861.

   Adossat a les seves parets s’estén el cementiri. Quan era un vailet m’encuriosia molt l’altre més petit  que estava situat en el lateral dret  de la façana principal de l’ermita. Un recinte que sempre restava tancat. Ens havien explicat que allà estaven enterrades les criatures que havien mort sense haver estat batejades i persones d’altres religions, així com els que eren laics.

    Aquest distanciament amb l’altre cementiri  es prestava a envoltar aquell també redós de repòs etern,  d’un caire enigmàtic que de jovenet ho mal relacionàvem amb el pecat. Ho propiciava l’època  en què vivíem. Quan uns i altres van descansar junts, a l’any 1995 que és quan va ser enderrocat, estic convençut que la gent del poble es va trobar  alleugerida  d’un cert malestar per aquelles desigualtats.

   En tot aquest temps ha tingut uns veïns singulars, al juny del 1918 es va inaugurar el quarter de carrabiners. Podem parlar del primer edifici que sobresortia  per damunt de la senzillesa de l’ermita. Acabada la guerra i suprimit el cos de carrabiners , aquests els van incorporar a la guàrdia civil i van ocupar les dependències. Després es va ampliar  construint els anomenats pavellons, on els guàrdies es podien allotjar junt amb les seves famílies.

   L’altre veí que s’arria cap a mar ha estat el restaurant El Vivero, inaugurat el juny de 1955. Gaudeix d’una situació privilegiada. Dos veïns amb un anunciat i una finalitat tan diferent com la nit i el dia. Aquest darrer el seu nom provenia del viver de llagostes que exposaven a la vista per a satisfer les preferències de la clientela.

    A l’altre costat l’enunciat aglutinava més territori i una absoluta dedicació al servei que els seus estadants tenien encomanat. El “logos”, ara se’n diu així, no es prestava a dubtes: “Todo por la Patria”. Un enunciat comú, que s’acompanyava de : “Cuartel de la Guardia Civil”.

      A frec del cementiri neutre, sortia un camí que era molt transitat, els dies de festa  per la tarda, quan l’al·licient  era anar fins el que anomenàvem La Bufera. Es passava per la casona de la Pepeta de les cabres i per un niu de metralladores. Una passejada  on es trobaven  tots aquests  elements que despertaven un cert interès.  El destí final era tan atractiu que provocava  admiració, sobretot quan trobaves el mar disposat a col·laborar. Al forat hi tiràvem una farigola i quedàvem bocabadats quan, després d’un potent esbufec,  sortia enlairada cap amunt.  Quan la bonança afavoria la calma, aquesta quedava gronxant-se al fons, sense que res s’aixequés . Aquests elements van desaparèixer amb la construcció del port esportiu. Quan hi havia partit al camp municipal, a la gent de l’excursió  per anar a berenar,  s’hi afegien els aficionats al futbol.

   La solitud de l’ermita no ho va ser tant  una vegada establert el veïnat. Els dos bàndols, amb  gent d’uniforme. Verds els servidors  de la pàtria  i amb americana blanca i pantalon negre, els servidors de les llagostes .  I quan els sacerdots acudien a l’ermita, damunt la blancor, ressaltava  el negre de les sotanes.

   Van passar els anys i la teulada de l’ermita anava acusant les llevantades . I per si fos poc, gran quantitat de gotellades que han pogut molt o poc s’han anat filtrant cap a les interioritats. Però altres prioritats havien d’atendre   la família Pujades, que han estat administradors durant un bon nombre d’anys. Només  l’Enriqueta Pujades Barceló en va tenir cura en el transcurs de quaranta anys i escaig. Al morir va passar el relleu a la seva nora, la Mª. Dolors Carbonell Tutusaus.

   Mentre, l’aigua anava fent el seu camí, fins el punt  que la teulada amenaçava d’ensorrar-se.. Calia trobar solucions. l’Esteve Ferré Planas, que és un xicot d’idees i que estima el nostre patrimoni, va aportar un projecte que no tenia res a veure amb l’aspecte religiós que s’hi aixopluga, Mai  una teulada havia incentivat  els neguits d’unes ballarugues tan solidaries amb la causa, amb la participació d’un bon nombre de jovent del  poble, els quals vestien robes lleugeres, res a veure amb els uniformes i hàbits d’aquell veïnat que coincidien en aquella esplanada que tenia un cert encant. No com ara que és un exemple d’un dissonant  mal gust. 

   Avui, festivitat de sant Sebastià, com cada any, ens aplegarem a l’ermita, sota el repic de les campanes. I on també cada tarda tindrà lloc la novena. Potser l’única que preval de totes les  novenes. I passat demà,  diumenge, el Bisbe de la diòcesis, el Dr. Agustí Cortés Soriano, acompanyat del rector de la parròquia mossèn Josep Pausas,  beneirà la nova teulada, gràcies a la resposta de tots plegats. Tot seguit tindrà lloc l’aplec, amb sardanes i ambient festiu. Vindrà a ser com aquells anys que hi havien paradetes i el complement més preuat eren els bargallons, molt apreciat el brot tendre de l’interior, anomenat  “pa i peixet”   i també “ pa de llop”.

  Un cap de setmana en què la blanca ermita  es veurà molt concorreguda. En un enclavament on continua imperant la blancor, convertint-se en un refent i un destí. Perquè sols una paret ens separa de la vida i del repòs per sempre.

   D’aquí que l’amic i veí del indret, en Joan Ferrer i Magrans de can Terradeu, en la seva toponímia particular, l’anomenava el camí del canyet.

                                                                                 J. Y. M. 

  

(Article publicat a l'Eco de Sitges el 20 de gener del 2017)  

LA BANDA

   La Vila no ha tingut gaire tradició de banda de música,  em refereixo a una banda gran a l’estil de les valencianes. Si més no ha comptat amb tres bandes, estables, en diferents èpoques. Que  la Suburband celebri el 15 aniversari d’aquell projecte que va iniciar  en Joan Pinós Sariol,és un fet poc comú. Anys fa el mestre Pallarès  ho va intentar però només va arribar a ser una simple insinuació. Volia aglutinar tots els músics en una formació, si més no encara prevalia una certa rivalitat entre Parado i Retiro en molts aspectes i potser un dels tants era el musical.

   Curiosament només va reeixir la idea de formar una Cobla de sardanes que va sorgir del Sr. Samuel Barrachina i Esquiu. La Sitgetana, que ha sobrepassat els 50 anys. Si ens hi fixem trobem que els músics fundadors quasi bé tots procedien de l’Orquestra Mozart, atenent que el Sr. Samuel era pradista, casualitat, o que en aquells moments els músics del Retiro no els va interessar formar part d’aquell projecte.  Potser   preferien no allargar la seva vida musical més enllà de l’última etapa dels Iberos del Jazz.

   En quant a la banda es produïa una avinença que quedava lluny de les suposades rivalitats, un fet curiós i que no s’avé amb el que apuntava abans.  Els dos mestres, Torrens i Pallarès, podem referir-nos a que cada un d’ells tenia la seva clientela. Vull dir que els estaments locals, així com l’Ajuntament repartien l’activitat musical. Per exemple, si  la inauguració de  l’exposició clavells   tenia lloc al Retiro, l’encarregat de formar la banda era el mestre Pallarès i quan  l’exposició tenia lloc al Prado,  n’era el mestre Torrens.

    Reservant les processons religioses  a aquest últim per ser el mestre de capella. No passava el mateix en les processons cíviques que dirigia el mestre Pallarès. En totes aquestes formacions de banda tant un mestre com l’altre refiaven dels músics locals i  també en tenien d’anar a buscar a fora.

   El trio de ritme que presideix la banda , caixa bombo i plats,  tenien la plaça fixa l’Agustí Montornès, en Ricard Escobosa i el meu oncle Joan als plats. Destacava la professionalitat de l’Ecobosa, de procedència navarresa, que havia sigut bombista en una banda militar. Quan en Ricardo es va retirar, el va rellevar un tal Pere que venia de Vilanova, al qual tots el coneixíem per en Pere sord perquè tenia dificultats d’oïda.

   Entre els músics habituals de Gavà venia en Colomer,clarinetista.  Havia fet el servei  militar a la banda del Regiment de Jaen 25 amb destacament a les casernes de Pedralbes. Allà va coincidir amb l’Antonet Pagès Vias de ca la Candelaria, amb en Josep Torrens Urgell i amb l’Antoni Olivé Ràfols. Aquest feia poc que tocava el clarinet i no tenia l’experiència i la tècnica  dels veterans. Era el director de la banda el capità Francisco Sánchez Curto. En Colomer era amic d’en Manel Vendrell, de can Sou, que era un  bon músic de tots nosaltres i a més dotat d’unes genialitats amb les quals tant et podia fer  la guitza, com provocar una superlativa rissa. La seva era escandalosa, de característiques semblants a la rissa del seu veí, en Masdeu, que vivien a tocar les cases  en el carrer Joan Tarrida.

   Cada vegada que venia en Colomer, en Manel li demanava: “explica, explica, allò de l’Olivé”. Sembla ser que en el transcurs d’un assaig hi havia un passatge dels clarinets que el director no ho escoltava prou bé i va decidir que l’interpretessin un per un. Quan li va tocar el torn a l’Olivé, només posar la canya entre els llavis,  li van començar a saltar les claus que tapen els forats del instrument, per sorpresa de tots. El músic es va excusar : “lo siento mi capitán, se ha roto” . El “aducando “, segurament per temor a un arrest, si no li sortia com el seu superior volia, va voler assegurar el cop.

   Cada vegada que en Colomer ho explicava, en Manel engegava el seu riure característic. I fins i tot el mateix Olivé recordava la seva acció com una anècdota simpàtica, quan en aquell moment va recórrer més a la picaresca que a la tècnica interpretativa.

  Quan ens van deixar els dos mestres, primer el Sr. Torrens i després el Sr. Pallarès, cap altre director els va substituir i la banda va continuar formada pel gruix dels músics locals. Entre ells hi era en Josep, fill de Sr. Torrens, el qual rebia els encàrrecs, cada vegada que es requerien els serveis de la banda i avisava  als músics corresponents.

      I com en Josep s’encarregava de convocar la banda, els companys vam considerar que havia de ser ell el més adient per donar l’entrada. No  va resultar tan senzill,  aixecava el clarinet, refregava unes quantes vegades  i per fi l’abaixava . A partir d’aquí havia de tornar a incorporar-se a la fila dels clarinets i com aquesta és l’última, quan hi arribava  ja quasi bé estaven a la meitat de la peça, per a desesperació d’en Manel. Davant l’evidència de les poques ganes de bufar que mostrava,  es va optar per a que fos l’encarregat del bombo, amb la massa enlairada, qui donés l’entrada. No es va aconseguir gaires avenços, en Josep, va continuar deixant de bufar per poder saludar a les seves amistats.

  Quan diumenge vam assistir al concert de la Suburband, dirigida pel trompetista Emili Serrano Martínez,  mentre transcorria l’actuació, em va venir a la memòria les bandes que es formaven sota la direcció dels  dos mestres locals, amb un bon nombre de músics veterans,  i entre ells algun que altre aprenent que el Sr. Torrens feia debutar. Així es pot dir que tots els músics d’aquella generació el primer lloc on van actuar va ser en la banda formada per l’acompanyament de les processons.

   Ha estat una bona manera de començar l’any, amb música de banda interpretada per la Suburband del Retiro, amb músics sorgits de l’escola de la pròpia Societat, de l’Escola de Música, Montserrat Almirall de la Vila i dels professors/es de casa nostra.

  És  un bon auguri  que una banda local aconsegueixi celebrar 15 anys d’existència. Cal desitjar que arribin a sumar-ne molts més.

  

                                                                                             J. Y, M.

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 12 de gener del 2017)

LA MÀGIA DE LA NIT DE REIS

Les il·lusions formen part de l’engranatge de la vida, que ajuden a la motivació i fomenten els neguits per tal de poder fer-les realitat.   I no totes les il·lusions són de caire material. Per exemple, jo recordo que em feia molta il·lusió anar a Barcelona, els sols fet de fer el viatge amb aquells trens de màquina de vapor venia a ser com una petita i agradable aventura.  No ens importava la comoditat, ens fascinava el viatge en si, de manera especial quan el tren era engolit per la foscor dels túnels.

   Viatjar a la capital en aquestes vigílies de Reis, tenia el valor afegit de moltes il·lusions compartides. Una d’elles l’anar a donar la carta a un patge reial que estava ubicat en una tribuna enlairada de La Rambla . Una tribuna oberta amb dues columnes corínties, en un espai situat damunt dels magatzems El Sepu. Poder lliurar la carta en mig d’aquella fastuositat semblava  sinònim de garantia que els Mags d’Orient accedirien a totes les peticions vingudes d’uns enllaços que en els pobles no se’ls veia.

    Encara tardaríem uns anys en disposar d’un emissari dels Reis. Ho va gestionar en Ferran Comas Garcia, propietari de la botiga Ferran Sports. L’emissari s’acomodava en el portal de la botiga del carrer Jesús. Quan el poble no disposava de cap enllaç, els tres Reis arribaven a la Vila, la mateixa vigília,  amb tres taxis negres de can Selfa i es dirigien al local del carrer Major al qual la veu popular l’anomenava Falange, per ser la seu local. Edifici propietat de la Feliciana Ferret i que tenia cura de la porteria el guarda urbà, l’Agustí López i la seva muller que eren de procedència gallega. El matrimoni va tenir una filla, la Margarita López que  quan es va  casar va anar a viure a América i va ser una de les persones que en el pregó d’en Valentí Mongay va parlar de la Festa Major des de la llunyania.

   Darrera la bonica arcada de pedra del portal s’estenien uns arrimadors de rajoles blaves i blanques. L’arribada dels ocupants  dels cotxes era esperada amb gran expectació, doncs  la presència dels Reis era aprofitada per lliurar les cartes. Així va ser  fins que el poble no va disposar de carter reial. Si es volia avançar el lliurament de les cartes, aquestes es podien  dipositar a la botiga La Perla, al Cap de la Vila, de la qual en tenia cura la Maria Aranda, muller del fotògraf Ricard Gassó. En apropar-se aquestes dates disposaven una original bústia  a frec de la porta d’entrada de l’establiment, que consistia en el bust del rei  que aguantava una caixeta amb la corresponent ranura.

   L’haver d’anar a dormir aviat és un dels costums que encara preval ara.  De bon matí del dia de Reis, degut a que la majoria de cases estaven compostes de planta baixa i pis, qui matinava  tenia el privilegi , si guaitava als balcons, de trobar-se amb els regals ben disposats i amb la sabates a sobre. Era el senyal més eloqüent de la generositat dels Mags i la bonica experiència de ser testimoni dels instants previs al descobriment d’unes  il·lusions fetes realitat o d’algun desengany al comprovar que no havien deixat tot el que es demanava. Eren temps que s’optava pels regals d’utilitat. Els més freqüents: una cartera per anar a l’escola, un plumier amb llapis i goma d’esborrar, les típiques capses de colors de la marca Alpino. Calçotets, samarretes, mitjons llargs   i alguna que altra  joguina, poques, per no ser dit. I és que els Reis no anaven grassos. Ho sé per experiència, tots aquells anys de il·lusionada innocència vaig demanar, repetidament,  una bicicleta de dues rodes i no me la van portar mai. I quan la vaig poder tenir ja no em feia il·lusió. Ve  a ser com quan  els nostres avis estalviaven pel dia de demà, deien, per poder tenir una pometa per a la set i al final, quan en podien disposar,  resultava que no tenien set.

    Van passar els anys i mai han deixat de venir els Reis. Una de les vegades, en la vesprada d’un dia d’hivern,vaig coincidir  amb en Ramon Artigas i em va proposar si volia fer de Rei. No m’havia passat mai pel cap que jo, desprès de tants anys d’haver descobert uns dels secrets que propicia el primer desengany, em convertiria amb el rei blanc,  compartint reialesa  amb en Roland Sierra Farreras, el rei ros,  i en Joan Manel Duran Carbonell,  rei negre. 

   No trobo paraules per descriure aquesta experiència. Entre tantes vivències, un vailet “peruanito” que vivia en uns apartaments de davant de casa, al lliurar-me la carta li vaig preguntar si vivia a tal carrer, tal número i al pis que corresponia.  Va quedar bocabadat, si el punxen no li treuen sang,  al temps que contestava afirmativament. Ho va veure tan clar,  que estic convençut que a hores d’ara encara creu que els Reis existeixen de veritat. Va ser una vigília per a recordar sempre

  L’endemà  l’amic Agustí Carbonell Mestre, en el seu quiosc de la placeta de  l’Oasis, va penjar a la porta un cartellet informatiu, on s’anunciava: “Casa proveïdora de Ses Majestats  els Reis d’Orient “ .Degut a que els tres Reis, una vegada deslliurats de les seves obligacions, li anàvem a comprar el diari. Una informació molt freqüent de trobar  en  establiments del Regne Unit.

   Res més, anem a dormir aviat, disposem les sabates, ben netes,  al costat del menjar i el beure pels camells, del porronet amb moscatell pels Reis. I tapats cap i tot,  potser arribarem a escoltar el remor dels timbals que acompanyen a la comitiva, en una nit de molta feina i envoltada d’una màgia especial.

   No obstant no hi ha res fàcil, en aquest cas sempre existeix  el temor del carbó. Als Reis, però, els consta que  la mainada de Sitges, fins i tot els més grans, som considerats  bones persones. Davant l’evidència,  només cal desitjar que  es compleixin totes les il·lusions que tenim posades en aquesta vigília i dia de Reis.

                                                                                        J. Y. M..

 (Aerticle publicat a l'Eco de Sitges ei 5 de gener 2017)

DE SANT ESTEVE A CAP D'ANY

   La festa de Nadal aplega un seguit de tradicions que amb el pas del temps s’han anat modificant, sortosament encara queda el costum de felicitar-nos les festes quan coincidim pel carrer amb amics i coneguts. Les noves tecnologies, facebooc, whatsapp, correu electrònic.. s’han imposat per sobre dels mètodes tradicionals. Era quan als dies previs a les festes, els carters portaven aquelles carteres de pell que es penjaven a l’esquena, plenes fins dalt de correspondència, la major part del contingut eren felicitacions. Els últims carters en fer servir aquestes voluminosos embolcalls  de pell van ser, entre altres, el Sr. Estrada, el Sr. Chamarro, ells dos eren els més antics i els més veterans dels carters locals, quan ja  s’havia jubilat el Sr. Àlvarez, pare de família nombrosa on tot eren dones, a les quals la veu popular les anomenava, “les carteres”. Pel carrer de casa passava el Sr. Estrada, un home baix d’estatura però d’una gran amabilitat i amb un somriure permanent. Quan s’apropaven aquestes vigílies el carter anava amb el cos encorbat, degut al pes que havia de suportar. En pocs dies els carters havien de repartir un nombre important de nadales, amb un contingut ple de bons desitjos.  En les vigílies de Nadal  també lliuraven les seves, una simpàtica tarja amb la imatge peculiar del carter, vestit amb uniforme gris, la cartera i gorra de plat, que acompanyava un text prou entenedor: “El Cartero les desea Felices Fiestas”. No sé qui copiava a qui, però els altres servidors del poble: sereno, escombriaire...coincidien amb un targeta semblant, canviant l’uniforme i les estrofes de darrera, si més no la finalitat era la mateixa, felicitar les festes  a canvi de rebre una propineta.

   Poc a poc el servei de correus s’ha modernitzat, ara transporten la correspondència en carretons, al mateix temps que s’ha anat perdent el costum d’enviar i rebre felicitacions. Per tant, pel seu descans, el volum de correspondència acostuma a ser el mateix que durant la resta de l’any. Curiosament els mitjans de transport convencionals, han experimentat un considerable augment del contingut. Sobretot aquests dies, quan la gent fa les seves compres per Internet i la competència en el servei de lliurament fa possible  disposar dels articles al cap de poques hores. La comoditat de poder comprar des de casa, sense necessitat de desplaçar-se, va en perjudici dels comerços de proximitat.

     Hem arribat a un punt que la tecnologia els avanços que comporta tot el desenvolupament de nous invents per tal de fer fàcil i còmode la vida de l’usuari, va deixant despenjada a molta gent que treballa de cara al públic. No tardarem gaire en veure com les entitats bancàries implanten màquines que faran les mateixes funcions dels empleats que estan darrera el taulell. I el personal de l’entitat, com a molt, es limitarà a un empleat o dos que hi seran per resoldre els imprevistos o determinades consultes que precisen d’un tracte més directe.

    Ja ha passat amb les benzineres,  o en la quasi desaparició de les guixetes destinades a la venda de bitllets en les estacions de tren. En els punts de pagament de les autopistes.  S’està implantant en els caixers  dels grans supermercats. Tota aquesta  modernitat desmunta la teoria, quan hom entrava a treballar en un lloc  d’imprescindible disponibilitat de ma d’obra o talent,  es deia que era per tota la vida. En un període  de  temps la gent ha passat de tenir una feina segura, per sempre, a la inseguretat de no saber el demà que ens depara.

     Aquestes  festes de Nadal  encara desprenen  un alè que embolcalla les tradicions. El pessebre, la Missa del Gall,  el caldo, la carn d’olla , el capó, els torrons i les neules, el vers recitat pel més menuts pujats damunt la cadira.  Els canelons del dia de Sant Esteve, el Concert coral del Palau de la Música. El tradicional Quinto. Tot i que  cada vegada es va perdent més la tradició del dia dels Sants innocents, potser es degut que durant tot l’any hi ha tantes enredades, i grosses, que penjar la llufa és poca cosa al costat dels enganys als quals ens tenen acostumats una part de la gent que haurien de donar exemple de meticulosa serietat. I que nosaltres, al cap i la fi, que som uns innocents, vivim i suportem  les  conseqüències de les innocentades dels qui han de ser els més assenyats. Ja té nassos, com l’home que diuen que en té tants com dies té l’any i que ens encaparràvem en anar a veure si el trobàvem. Ara em sembla que tampoc es busca, la canalla té altres entreteniments tecnològics com per perdre el temps buscant una agulla en un paller.

    Som a les acaballes d’un altre any, i amb ell l’acompanya aquest últim article del 2016. Amb noves i il·lusionades perspectives. També el pas dels anys ha implantat el costum d’anar a acomiadar el que queda d’any i rebre el nou, fora de casa. Una tradició que a Sitges va anar arrelant entre les dues Societats, el Prado i el Retiro. De primer sense més pretensions de celebrar-ho ballant al ritme de les orquestres  la Mozart i els Iberos del Jazz. Per avançar i anar-se establint el costum d’acompanyar-ho amb un sopar i una bona orquestra. Després s’hi van afegir altres establiments, sobretot de restauració i hostaleria, on  no han faltat els dotze gotims de raïm, el casquet, el collaret estil jamaicà , l’entifás i l’espanta sogres. D’això en diuen “Cotillón”  Per passar, degut a les circumstàncies, a que cada vegada són més els qui es reuneixen, ni que sigui en un desmantellat local , on organitzen les pròpies festes entre amics a l’espera de les campanades. Aquests replantejaments han anat en contra, per posar un exemple, de les grans i prestigioses formacions orquestrals, que feina tenen per trobar qui les contracti en dies com aquest.   

     Hem arribat al final, dissortadament, familiars, amics i coneguts, s’han quedat pel camí. Un any sembla que transcorre  molt ràpid, però poden succeir moltes coses.

   Desitgem que en el proper  totes siguin bones, o si més de  fàcil trampejar.       

                                                                            J. Y. M.        

     

JOSEP I MARIA S'ALLOTGEN A LA 105 DE L'HOTEL SUBUR

La vesprada comença a desplegar la seva foscor des de la Punta Ferrosa fins a les Coves.  La fredor i la nit són inseparables i una humitat gebradora cobreix la plaça de l’estació. Ara arriba un tren, ara en marxa un altre, els passatgers que arriben s’afanyen per sortir. En poc temps solitud i silenci. I allà, en mig de la penombra, una parella. Sola. Acluquen el cap   l’un amb l’altre, callen. La noia mostra una prominent panxa,  li passa la mà per damunt,  acariciant-la.

   Entre aquesta solitud apareix un home, que també passeja panxa i una frondosa barba blanca. El  marit  fa un pas, un altre, fins a col·locar-se davant per davant del personatge de la barba i el corbatí . Es miren tots dos, fins que el desconegut desencalla el silenci:

-          “Perdoni, no sabria d’ un lloc on poder passar la nit ? venim de lluny i la meva dona necessita descansar”.

En Miquel Matas no ho dubte.

-          “Jo els acompanyaré”.

   Durant el trajecte en Miquel s’interessa per la seva procedència. El nouvingut  explica  que,com tanta altra gent, ells dos i el nadó que esperen han fugit de les atrocitats que la humanitat fa per arreu.  A la parella i a qui els fa de guia se’ls hi humitegen els ulls. Són els bons sentiments d’uns i altres que consoliden una entesa que fa que, sense conèixer-se  de res, hagin congeniat tan bé. El foraster, amb veu retallada per l’emoció, li  diu que tant de bo els governants del món  es poguessin emocionar amb un relat tan simple, però entenedor. Seria un món diferent, on viuríem en pau i no hauríem de deixar les nostres cases.

   Amb tot arriben al lloc, a la façana es llegeix:  Hotel Subur. L’home arrufa el nas,  al temps que l’acompanyant els informa que ja han arribat, la dona es mostra reticent a entrar, li estira la mà. Esperen en el carrer i ell puntualitza:

-          “Escolti, volem un lloc modest, sense luxes, només és per passar-hi la nit. Demà Déu dirà”.

 De dintre surten tots els germans Matas-Arnalot. En Miquel els ha explicat la situació i tots estan d’acord de donar-los   aixopluc.  Ells, compungits, entren a l’establiment. El més gran dels germans, en Josep Mª. Els hi dispensa la benvinguda:

- “Es troben en un establiment   que fa cent anys que acull a visitants. Per aquí han passat gent de totes les nacionalitats  i de tota manera i condició. A vostès no els hi preguntem la procedència, ni tan sols omplirem els formulismes que ens cal fer en el moment del registre. Desitgem que s’hi trobin bé i estem a la seva disposició”.

I dirigint-se al responsable  de la recepció:  - “Per favor, la 105 pels senyors”.

  I afegeix: - “el noi els acompanyarà. Que tinguin molt bona estada”.

  La parella, atordida, no sap com correspondre a tanta amabilitat, els hi donen les gràcies i pugen a l’habitació. Enretiren les cortines, obren les balconeres i una forta olor de mar els embolcalla. Els dos s’abracen, no poden articular paraula. Són lluny de casa seva,  si més no és troben  un poble acollidor que ofereix una imatge espectacular. Es congratulen de la sort que han tingut de trobar-se amb aquell home  i es disposen a anar a dormir.

   Però ha arribat el moment, l’home baixa angoixat i dirigint-se  al responsable de nit,  li comunica que per favor l’ajudi,  la seva dona  va de part. Nervis que requereixen serenitat, l’empleat truca a la Nati, per allò de ser dona i mare i que sap  que fer en aquestes situacions. En un moment és allà i avisa a una noia molt integrada en el veïnat, els seus avis regentaven la botiga de queviures de cal Serio. Es tracta de la Marta Sisquella, filla d’en Josep i de la Marta, neta del pintor, i llevadora amb molta experiència. Arriba a temps. Mentre la Nati i la governanta li preparen el braçol amb les robes que la Sra. Nativitat  Arnalot havia disposat a cada naixement dels seus fills.

   Al rellotge de l’església toquen les dotze. A l’última campanada la fragilitat del plor d’un nadó es fa notar per tot l’Hotel. Al mateix temps que un potent resplendor s’imposa a la foscor de la nit.  La gent surt als balcons i en Pere Jou telefona a mossèn Pausas, l’home tot just havia agafat el son. El jove sagristà  li explica que una llum clara  i la brillantor d’una estrella ha desbaratat la monotonia d’aquella nit,  quan just s’abraçava al dia 25 de desembre. I que ell, portat per la gent que es dirigia a l’Hotel, ha vist amb els seus propis ulls un nadó en un braçol i, degut a que eren tants els qui  hi acudien, l’havien baixat a baix, i disposat  just  en el corner, allà per on s’accedia al menjador. Josep i Maria, un a cada costat,  li fan companyia. Davant les evidències el Sr. Rector avisa als campaners per a que facin repicar les campanes i tothom correspon. Fins i tot els músics que amb els violins i flautes s’agrupen  en un cantó i interpreten la música del rosari  pastoril que va musicar el mestre Manuel Torrents i Girona, casat amb la Sra. Esperança Urgell i Badia, filla del matrimoni Urgell, els quals van fer construir l’Hotel.

    El Sr. Rector, certifica: “És ell”.

   Continua arribant gent, que li porten panses i figues i mel i mató. En un lloc destacat hi són les autoritats locals. Totes.  El Batlle, Miquel Forns,  aficionat a les noves tecnologies ho posa a Instagram: elnenJesúséssitgetà# Sitges# HotelSubur # Sitgessolidari# Sitgesambelsdesvalguts# nenJesúst’estimem. Mentre l’Eco prepara una edició especial, amb gran titular a la portada: “A Sitges, fum, fum, fum, ha  nascut un minyonet ros i blanquet”

        Nadala inspirada en el caliu de l’Hotel Subur. Una història de 100 anys que ressorgeix en aquestes dates tan entranyables. Per molts anys i que no s’afebleixi  la llum de l’estel d’aquesta nit de Nadal, la qual ens ha de guiar durant tot l’any.

     Felicitats i Bon Nadal a tots.  

                                                                                        J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 23 de desembre del 2016)

GOTERES A LA TEULADA

    Els castellans també en tenen de bones, entre els molts refranys populars avui aporto aquest perquè és molt adient amb l’enunciat: “quien no arregla una gotera tiene que arreglar la casa entera”. Com diguem nosaltres: una veritat com un temple. En poc temps les goteres han estat protagonistes de les teulades dels edificis més carismàtics del poble. I amb les cases passa com amb les olles: “olla vella bony o forat”. Però en el cas de les goteres es comença fent servir olles i galledes que es van dipositant sota el sostre, on quan plou degoteja aigua. Si més no les teulades són molt delicades, només que hi hagi una teula que no s’ajusti amb les altres l’aigua de la puja s’hi cola i ja tenim el degoteig i les molestes taques d’humitat al sostre. Els paletes són els millors especialistes per arranjar les goteres. Aquesta feina requereix molta precisió i instint perquè quan no plou és difícil trobar el punt exacte on es cola l’aigua i, sobretot, en teulades velles s’ha d’anar molt en compte al trepitjar les teules, doncs de vegades se’n tapa una i al passar per damunt es fan altres escletxes.

     En poc temps s’han aixecat  les teulades del Cau Ferrat i del Palau de Maricel de Mar perquè entre altres motius estaven malmeses. Mentre, la teulada de la Biblioteca rebia les mateixes atencions i ara que no  s’hi cola l’aigua encara  no s’ha obert al públic. El Sr. batlle, l’altre dia, va anunciar que ben aviat tornaria a tenir vida, al mateix temps que avançava que la teulada  de l’ermita de Santa Bàrbara  es tornaria a aixecar i així es recuperaria el seu aixopluc.

    Pels administradors de l’ermita del  Vinyet i de la Trinitat les goteres han estat els pitjors malsons en la gestió que comporta la seva  responsabilitat en quant a la conservació. La Rosó Carbonell em consta que quan entra a la Trinitat el primer que fa és guaitar al sostres per si  hi apercep alguna humitat. Ha costat temps, esforç i diners per refer les teulades de l’ermita i de la casa dels ermitans, en un lloc on les teulades estan tan despullades i tan a prop del cel que són les primeres en rebre les gotellades de la pluja.

    Però tenim una teulada on la seva restauració avança  a base  d’espectacles de “Varietés”, gràcies a la vena artística que l’Esteve Ferré ens té acostumats, en quant a l’organització de divertits espectacles, amb la participació entusiasta de la gent de Sitges. Degut a aquesta iniciativa i a la resposta del públic, la teulada de l’ermita de Sant Sebastià aconsegueix la rehabilitació  i junt amb altres aportacions es podrà acabar definitivament.

   Són a punt de començar, si ja no ho han fet, les obres per refer la teulada  del Prado, que es troba en pèssimes condicions. Arriba un moment en què són tantes les goteres i tantes vegades intentar posar solució,  que es converteix en un colador. Per tant fer la teulada nova del Prado és, més que una millora, una necessitat.

    Dintre un temps prudencial tots els aixoplucs més institucionals i religiosos del poble oferiran les millors garanties d’estar resguardats de la pluja i quan la tempesta de llamps i trons es desencadeni ja no haurem de patir per les teulades més emblemàtiques del poble. Altra cosa serà la pròpia protecció la qual, quan estigui enllestida també l’ermita de Santa Bàrbara, els nostres precs tindran una  influència més propera, quan implorem la seva intercessió: “Sant Marc, Santa Creu, Santa Bàrbara no ens desempareu”.

    Actualment poques cases es rematen  amb una teulada, acostumen a predominar els terrats. Dels quals en va fer una original versió l’Esther Soto, encarregada de la presentació de la Nit dels Premis Sitgetans. I que ja va comentar el nostre director, en Toni Sella. A més de servir per estendre la roba, o guaitar a la lluna, en els terrats s’hi disposaven els cossis  dels qui participaven en  l’exposició de clavells. I també tenien protagonisme els galliners que, en aquestes vigílies de Nadal, estaven ben assortits i els cants del gall servien per anunciar la llum de l’albada. Tot plegat oferia el seu encant.

   Al terrat de la casa del rellotge del Cap de la Vila, qualsevol ocasió era bona per a que les aprenentes de modista de la Madrona,  la qual ensenyava costura en una habitació de la casa de la família Sanabre, pugessin al terrat per fer xerinola. Degut a la proximitat amb el fotògraf Sr. Gassó, avisaven a en Josep Torrens per a que els hi fes unes fotografies. En Josep, també degut a la mateixa proximitat, ajudava al seu cosí en les tasques de fotògraf. Coneixent a en Josep i sabent dels nombrosos  tics que li promovien una sacsejada general del cos, ens preguntem com les fotografies que feia li podien sortir enfocades o, si més no, sense estar completament bellugades. Es veu que davant la presència femenina quedava bocabadat ,  s’apuntalava bé i restava quiet com una estàtua de sal. No podia ser d’altra manera.

     Les goteres més destacades del poble estem a un pas de solucionar-les. No és una solució per sempre, tanmateix  nosaltres tindrem les teulades ben disposades per uns quants anys. A les generacions futures els caldrà, si hi cap,  tornar a posar la galleda. Tant de bo siguin conscients i prenguin exemple del presagi que apunto al començament. I que els terrats assoleixin més protagonisme que el que ara tenen. Perquè poques vegades els veïns de les comunitats hi pugen, ni per estendre la roba. Els estenedors particulars, anomenats “Sisi”estalvien l’haver de desplaçar-se fins al terrat. Aquesta solitud  no afavoreix una convivència més `propera entre veïns. La que permetia, al pujar a estendre la roba o al recollir-la, entaular interessants i divertides converses

  Avui, molts terrats, són simplement atalaies desaprofitades.

                                                                                  J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 16 de desembre del 2016)

LA MARIA DE L'ECO

    A redós de l’Eco hi hem associat un nombre de persones  a les quals el seu nom  porta l’afegit d’aquesta identificació, ho hem apercebut en el sentit comiat que hem dedicat a en Josep M. Soler. Ell és el  principal exponent d’aquesta singular identitat, quan l’anomenàvem per en Josep de l’Eco i a partir de la seva persona tots els més propers o que han tingut una relació amb el setmanari els acompanya  aquest afegitó. Així diguem: en  Josep de l’Eco fill, en  Ramon de l’Eco, en Jordi de l’Eco, la Carme de l’Eco, “fulanito de tal que escriu a l’Eco”, en Pepe de l’Eco, la Maria de l’Eco. Una denominació que gaudeix d’un bon pedrigrí, perquè ve avalada per la solera assolida per  la llarga trajectòria del setmanari.

    A  l’Eco ...” com coneixem la casa del carrer Bonaire,  es desenvolupava una altra activitat que també necessitava de l’art i la meticulositat que requereix les feines delicades. L’ofici de modista precisa d’igual encert,  per tal d’aconseguir un bon entallat  i el caient idoni de la roba una vegada acabat el vestit .

   La Carme Soler i la Maria González disposaven d’aquestes  bones arts que l’ofici de modista requereix. Però a més tenien el privilegi d’ocupar   el lloc més adient per estar al dia de tot el que passava al poble. Així desfilaven per davant d’elles tots els col·laboradors de l’Eco, aquells que portaven bones notícies i altres que, tot i no ser col·laboradors , passaven per davant del quarto de les modistes amb unes de marcada fatalitat. I elles eren les primeres de assabentar-se de les absències, així quan el veien entrar,  li preguntaven: “Qui s’ha mort, Jesús?”  I l’home les posava al corrent.  D’ell es pot dir que era el “modisto” de l’últim “traje” .    També les notícies agradables circulaven pel costat de la taula del menjador. Com el pare de família feliç que hi entrava anunciat que havien tingut una nena i ho anava a dir per a que sortís publicat al setmanari. De la mateixa manera que  tenia entrada lliure el sagristà que anava a lliurar la llista de parelles que s’havien unit en matrimoni,  bateigs,  comunions, confirmacions... I altres notificacions amb les quals s’havia de completar el Full Parroquial. Un anar i venir constant  cap a la impremta i les senyores es quedaven al quartet de cosir i d’allà a l’emprovador que es trobava just darrera el taulell.

    Quan s’apropava la Pasqua, els impressors imprimien les lletres de les Caramelles i les modistes engalanaven la cistella de la colla del Retiro. Així només entrar a l’Eco se’ns reafirmava el que corresponia a cada època. Les felicitacions de Nadal  de la botiga, després els dietaris, els blocs de notes i d’albarans... i a l’arribar a la sala, elles cosien un vestit  per lluir en un casament, pel “Panaché” comunions, posades de llarg .... La seva feina guardava un paral·lelisme  amb la tasca de la rebotiga.

   Entraven els col·laboradors amb les seves quartilles i al dissabte la seva aportació sortia publicada en el setmanari, i el gruix de tot plegat passava altra vegada per davant seu. Ben poques vegades coincideixen dos mons diferenciats un de l’altre però molt afins en quant el contingut i la destinació.

   La Carme va deixar de cosir quan  se’n va anar,  sense perdre aquella jovialitat, la qual quan més gran es feia semblava estar més contenta. Va quedar la Maria que va continuar atenent a la clientela i la seva destresa en l’ofici li ha valgut l’honor de ser de les poques modistes que han mantingut el contacte amb  les sitgetanes  que preferien que els hi fessin  el vestit abans que comprar-lo fet. Curiosament el darrera de la casa és a tocar amb  la d’una altra modista que forma part  d’aquest reduït col·lectiu que queda de l’ofici, em refereixo a la Glòria Argenter.  En apropar-se la festivitat de Santa Llúcia totes les que es dedicaven a l’agulla i el fil, preparaven el lluïment de la festa de la seva patrona. Resultava una celebració molt simpàtica, que començava  amb una missa a la parròquia i després, quasi ho manava la tradició, anaven a Barcelona a fer un dinar, potser a can Culleretes,  i a gaudir de la Fira de Santa Llúcia pels voltants de la Catedral.

      Aquests dies, com deia,  l’Eco ha estat notícia perquè ens ha deixat en Josep i la modista ha estat testimoni d’una evolució de la qual el pas del temps s’ha encarregat de propiciar. La solitud, ben portada  de la Maria, que ha vist com la casa ha anat perdent aquella dinàmica que contribuïa a dinamitzar la vida sitgetana. Allà on cosien hi han  instal·lats  uns ordinadors i la taula del menjador ha estat substituïda  per altres aparells. És la modernitat que també ha fet que als col·laboradors no ens cal apropar-nos a la redacció.  Internet és un invent sensacional, però, en aquest cas, ha manllevat aquella alegria que es feia palesa en cada estança de la casa. Mireu com  ha canviat tot, que  ni els successors d’en Jesús transiten amb noms i cognoms dels qui marxen per a  imprimir   les esqueles. I vet aquí que d’això la gent es queixa: “abans, quan es moria algú, passaven  les esqueles, però ara la gent es mor i no te’n enteres...”. Però és que  tampoc hi entra  el sagristà amb  millors notícies. Res, d’aquelles èpoques pretèrites,  només hi ha quedat la Maria que ha fet companyia a en Josep de l’Eco fins que ell també ha emprés el camí.   

       Posar fil a l’agulla  és una de les coses més elementals  de l’ofici de modista, per a desprès embastar el vestit. La Maria González Brull, ha desfilat tots els fils que quedaven vistos,  fins que  la pulcritud  s’ha  imposat damunt l’obra acabada un matí de diumenge.  Ara, vista la seva trajectòria, continua sent admirada per tothom. Mentre passeja la mateixa alegria de les modistes i, d’una manera especial,  quan s’apropa  la festivitat de la patrona.  I  ho fa acompanyada de la satisfacció de continuar sent la Maria de l’Eco.   

                                                                               J. Y. M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges el 10 de desembre del 2016 )

RAMON CASAS TORNA A SITGES

 I ho va fer en un  dia de tardor, solejat, d’aquests que desprenen una lluminositat tan de Sitges. Quan feia poc ens havia visitat  la senyora lluna, exhibint  una plenitud tal que no recordo haver vist mai cosa igual. Sempre se’ns mostra  capritxosa, perquè segons els cicles pels quals es regeix, va canviant de formes. De manera que, sigui quina sigui,  quan es recrea  damunt de l’església ofereix l’espectacle nocturn  dels més extraordinaris  de tots els existents.  Res va ser   ser igual una setmana després, amb pluja persistent i calamarsa inclosa.

    Tornant a les formes, no passa el mateix amb el sol,  la seva ve a ser com una gran bola de foc que també, depèn de les èpoques al sortir ofereix un espectacle sensacional, mentre la lluna encara desprèn lluminositat, com si no es volgués retirar. Per uns moments comparteixen espai tots dos astres. És en aquesta sortida quan sembla que el sol  reneix de les fondalades marines. Una bola de foc rogenca acompanya l’espectacle del naixement d’un nou dia. Aquest avança  i la llum solar es recrea en aquesta llenca de costa,  per a plaer dels seus habitants i visitants, fins que  se’n va s  jeure cap allà el indret de les coves oferint, a partir d’aquest temps, unes postes de sol  espectaculars. Entre aquest obrir i tancar l’ull, la llum que deix anar en el seu recorregut  és impressionant, fins el punt en què  els artistes se l’han fet seva.

   En aquest dia del mes de novembre,   doncs, el sol escampava  la seva generositat  i el Racó de la Calma acollia a la gran família sitgetana per tal de retrobar-se amb l’obra de l’artista Ramon Casas  i Carbó. El pintor, amic de Santiago Rusiñol Prats, va influenciar per a que  aquest visités  la Vila, degut a que a ell li havia captivat. Rusiñol va aprofitar un viatge que va fer a Vilanova per aturar-s’hi, era també a la tardor del 1891i a partir d’aquí, tots hem sentit parlar-ne, hem llegit, ens hem documentat,  de l’origen del Cau Ferrat. Així com vida i excentricitats dels seus estadants.

    La vida en el Cau ens la podem imaginar  impregnada de genialitats, com les que aportaven la gran quantitat d’artistes que el van freqüentar. Bressol de les Festes Modernistes, lloc de tertúlia i de inspiració en totes les vessants de l’art. En mig de tot plegat, més d’una vegada, el sol, de ben segur, va obrir l’ull davant els finestrals de la planta baixa de la casa estudi, i el seus convidats es meravellarien d’una salutació tan ben rebuda des d’un baluard privilegiat i amb la companyia, ni més ni menys, que de tot un Mediterrani que escampava bromera blanca cada vegada que acariciava, amb suavitat el seus fonaments o,  per contra, quan enfurismat, un bocí d’aquest mar regalimava pel llarg i ampla dels vitralls de la sala del brollador.

   Sembla estrany però aquest sol d’avui és el mateix que el que havien vist néixer aquella gent. També la mateixa lluna que els  acompanyava en aquelles vetllades, quan el mar es tenyia de plata, com si ella es volgués afegir a  les festes o de tertúlies abraçades a l’art. Aquest dia, però ens trobàvem escampats en  l’ombra que a aquesta hora ofereix el Racó de la Calma. Davant del Cau, entre les parets nobles dels dos Palaus de Maricel. Dels quals també hi va tenir el seu protagonisme Ramon Casas, ell va influenciar en la visita que Charles Deering va fer a Sitges i, com el seu antecessor, va quedar meravellat d’aquest entorn, fins el punt de fer-hi construir un Palau.

   I el que són les coses, quasi 100 anys després de la seva inauguració, les seves dependències acullen l’exposició dedicada a Ramon Casas amb motiu del 150 aniversari del seu naixement: “La  modernitat anhelada” . Un retorn  al Sitges que el va captivar, o més ben dit, de  on sembla que no ha marxat. Aquesta és la sensació que té el visitant de l’exposició, perquè la seva obra es compartida amb la dels seus  amics i especialment  amb la del Senyor del Cau que li és tan familiar. Per aquest motiu, entre l’afluència de tantes coincidències, intuïm  que  Casas  ens guia. Al visitant el transporta a una Vila blanca de sol avassallador, el mateix  que vol tornar a penetrar dintre aquestes interioritats però que, ara, les  noves tècniques no li permeten el lliure accés per tal de no malmetre, com havia fet fins no fa gaire, les obres que van pintar i col·leccionar els seus estadants.

   Ramon Casas ha tingut la sort que en el seu retorn ha estat rebut  per una lluna esplendorosa i per un sol que va ser la companyia més comentada, quan l’honoràvem amb la boca plena d’elogis i també dels entreteniments de l’aperitiu servit en un redescobert espai molt idoni per acollir la bona representació d’autoritats i gent de Sitges.  Uns i altres  integraven el comitè de benvinguda a un gran artista. En mig d’un allau de les noves tecnologies que igual permetien  trucar per telèfon, enviar missatges explicant els moments viscuts,  com captaven una instantània de tot plegat.    El mateix que feien aquella gent, però ells amb els pinzells. Transcorreguts  els anys podem contemplar les seves obres com si estiguessin acabades de fer. Desconeixem si els moderns aparells d’avui, amb la seva informació tan condensada,  sobreviuran a aquest pas inexorable dels anys. Sí que continuaran sent els mateixos, és de suposar, aquest sol i aquesta lluna.

    Quantes meravelles s’apleguen  sota la capa del cel i sempre a remolc de la modernitat anhelada.

                                                                                     J. Y. M.            

    

AQUELL BALCÓ DEL CARRER MAJOR

   Els qui som de Sitges, al menys a mi em passa, quan transitem pels carrers del poble, tot sovint ens dediquem a fer com una mena d’inventari de la gent que habitaven les cases que ens envolten i d’aquesta manera ens ve al pensament detalls dels costums que tenien el seus estadants. La casa del carrer Major, de la qual s’aboca el balcó de l’enunciat, ofereix un devessall de records i altres singularitats associades a la vida del poble.

    Comencem referint-nos a la seva situació. Una posició en un angle, com diguem els qui manegem les eines per mesurar l’enquadrament, que és fals escaire. Si més no ubicada entre un contorn dels més cèntrics, que ha estat dipositari d’una de les activitats més populars per la qual es coneixia la botiga de betes i fils que regentaven la Lucia Izabal  i la Carme Fernàndez. A ella  la propietària la va acollir  quan les circumstàncies van portar fins al poble a un col·lectiu de nois i noies amb la finalitat de salvaguardar les seves vides.

   I va succeir que la Carme es va casar amb en Josep de l’Eco i tots, junt amb els dos fills, en Josep i en Ramon, van viure sota el mateix  sostre d’aquesta casa del balcó. Quan hi passàvem no podíem per més que alçar la vista i allà, darrera el vidre, amb la cortina desplaçada, assegut a la butaca, ell ens saludava efusivament. Però vet aquí que el balcó assolia un protagonisme rellevant, quan per sota hi passava la Festa Major, totes les processons  i  s’hi aturaven les colles de Caramelles per dedicar les seves cantades. Més d’una vegada he manifestat la meva predilecció per aquest raconet per gaudir dels cants, en el transcurs de la tarda del dilluns de Pasqua. Potser perquè la sonoritat es barreja entre una massificació de seguici popular i, sobretot, pel goig que feia  el balcó amb la seva concurrència. Tot envoltat per un gustet de pasta de mona que s’escapava de les interioritats de la pastisseria veïna.  Estrofes primaverals, en més d’una ocasió sorgides de la inspiració d’en Josep M. Soler i Soler i del seu altre veí, a tocar de la casa, el farmacèutic Felip Font i Soler. I d’en Salvador Soler i Forment que vivia quasi davant per davant.

    Ens acaba de deixar l’últim, de les persones de més edat,  que sortien al balcó, com ho reflecteix la imatge que va servir per homenatjar a en Josep de l’Eco , que apareixia amb aquesta posició tan comuna del cos abocat a la  barana. Un retrat que s’avé  a moltes conclusions, però la que trobo més adient és la que inspira la senzillesa d’un amic molt proper. Que guaita a  l’anar i venir de la seva gent.

    Just a sota,  la merceria on tantes vegades hi havia accedit per anar a buscar l’amic, el fill gran del matrimoni i que, davant la meva presència, la seva mare o la Lucia, cridaven per l’ull de l’escala: “Josep, hi ha en Joan”. Va ser allà on, degut a la nostra amistat, es va fer realitat  el meu anhel de poder col·laborar a l’Eco. Sobretot la influència que va exercir l’amic davant el seu pare,  per a que em publiqués una petita crònica d’un concert que va tenir lloc en el Palau de la Música.

    El  punt final d’aquella escarida col·laboració  em va obrir les portes de la casa del carrer Bonaire. En ella m’he trobat com a casa, compartint el privilegi d’acompanyar en el recorregut  que anava  de la botiga a la rebotiga, passant pel menjador, als col·laboradors de tots els temps. I allà, al fons de l’impremta, hi era ell. El director de bata blava, generós i diplomàtic.  Perquè no tenia mai un no per tal  d’inserir, en les pàgines de l’Eco, una col·laboració espontània sorgida d’una inspiració passatgera . Un detall que reflectia la proximitat  del setmanari amb la gent del poble . I diplomàtic perquè, sense abandonar el seu posat d’home bo , quan calia, sabia dir que no, sense influenciar negativament en la reacció del interessat.  Al qual el rebia a botiga,   desprès que la Carme Soler  o la Maria González, deixessin el vestit que cosien i  l’anessin a buscar.

  Les portes de l’Eco, doncs,  sempre han estat obertes, no així el seu balcó,  aquest del carrer Bonaire, que va deixar de tenir vida pròpia quan van anar marxant els seus estadants i la persiana, verda i de corda, va ser arriada de la barana  per sempre més. La botiga i el menjador ho van deixar de ser també, però encara es conservava l’essència de tot plegat. Hi contribuïa la seva presència corregint proves d’impremta, entre el flaire del sofregit del dinar que li preparava la Maria. Amatent, sempre, al compromís assolit de fer sortir l’Eco cada setmana. I conscient de  les dificultats que això comporta.

   Però és que la pròpia vida no està exempta de dificultats, sobretot quan al pas dels anys ens van tancant portes. Li va passar a en Josep, la seva salut el va desplaçar del balcó del carrer Major. I aquesta talaia sitgetana va quedar arraulida a la solitud dels dies i les hores. I  les colles de Caramelles no s’hi han aplegat mai més, perquè ja no hi trobaven ni a en Josep ni a la Carme. Si més no, com pressentint el seu comiat, en el transcurs de la Pasqua d’aquest any,  la colla del Retiro va incloure en les seves cantades  l’americana que porta per títol “Primaveral”. Lletra d’en Josep M. Soler i musicada pel mestre Pallarès, que havia estat  estrenada en la Pasqua de 1943. Serveixin unes de les estrofes que es van fer molt populars, dintre del repertori caramellaire, per a dedicar-li el meu més sentit comiat i per expressar el  més sincer agraïment per haver confiat amb mi:   “. ..L’aigua que baixa de dalt de les muntanyes/ i corre alegre entremig de les pedres/ al seu pas besa l’olor de les plantes/ entre els seus pètals...”

       L’altre dia, amb el mar esvalotat,  l’ aigua que baixava de dalt del cel el va  acompanyar  en el seu últim passeig. Adéu-siau!, Josep de l’Eco.                                                      

                                                                            J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 25 de novembre del 2016)