REIS I PATGES

Això dels Reis ve de molt  lluny, en el temps i en la distància. I com tots sabem les il·lusions i l’expectació que provoca la seva arribada sempre  ha anat en consonància amb l’edat. I la generositat de tals singulars personatges, també ha estat vinculada a les economies familiars. Els de la meva generació la generositat d’aquests Mags es mostrava una mica més complaent, si ho comparem amb l’època dels nostres pares.

   Amb la progressiva influència del capital sobre la misèria, una de les vegades, ja grandet,  quan em semblava que ja ho sabia tot del tema, els Reis em van portar un reproductor de discs de vinil, que els pares havien encarregat al meu amic Joan Clofent Gomà. En Joan  és de Montblanc i va venir a Sitges perquè  els seus pares es feien càrrec de la porteria de la torre del Sr. Torelló i, desprès d’uns anys , la  de can  Jaime Semir. L’amic estudiava electrònica, la  d’aquella època, no gaire sofisticada,  així que l’aparell tenia les característiques d’un maletí quadrat que, un cop obert, la tapa era l’altaveu. Aquell regal de Reis em va fer molta il·lusió, perquè va ser el primer aparell electrònic que vaig tenir i  que l’endemà mateix, l’amic, encara el va sofisticar més, adaptant una altra entrada d’àudio que va servir per connectar amb l’altaveu de la ràdio i així, deien que sonava amb so estereofònic.

    Una altre aspecte que ha evolucionat molt, són les cavalcades, tot i que les de Barcelona sempre han estat molt espectaculars. Si veies aquella, quedaves del tot convençut. Però en els pobles els Reis acostumaven arribar-hi com  per l’art de l’encanteri. A can Selfa, un cop arribats de no sé on, els hi proporcionaven tres taxis negres i,un darrera l ’altre, es dirigien al carrer Major,  a aquell casalot que es coneixia per la Falange. L’edifici era propietat de la Feliciana Ferret, amb un discret però romàntic  pati que donava a davant del Retiro, on hi sobresortia la bonica escultura d’una dama. 

   Una vegada havien baixat dels cotxes, els tres Reis, asseguts en els seus respectius trons, rebien les cartes de la mainada. Sota l’atenta mirada d’un singular personatge. L’Agustín López, que junt amb la seva muller , tenien cura de diguem-ne la porteria. L’Agustín era gallec i a més formava part de la plantilla de la guàrdia urbana. Baixet, grassonet, aquesta autoritat municipal reunia totes les singularitats d’un sereno del Madrid castís.

   Veient a l’home, hom s’adonava que l’estatura no era cap impediment per accedir al càrrec. L’Agustín  atresorava  totes les limitacions que li haguessin sigut un impediment en el supòsit que    hagués tingut d’empaitar a algú. Eren municipals que exercien la seva feina sense gaires sobresalts. Vigilants de la tranquil·litat que ja es vigilava sola.

    Com a bon gallec feia promoció dels productes de la seva terra com “ l’orujo”, amb el qual convidava amb una copeta a les  amistats quan el visitaven. I si n’eren de flexibles les lleis, les mateixes  que ells també suposadament  havien d’acatar  que, aquell representant de l’autoritat municipal,  es permetia la gosadia de vendre algun que altre paquet de cigarrets d’amagatotis. Si més no era un secret  que tothom coneixia.  Potser aquells mateixos Reis li van comprar, una vegada llegides totes les cartes. Perquè aquests il·lustres personatges desapareixien amb el mateix anonimat amb el qual havien arribat, potser només el fum de la cigarreta els delatava.

   Passats els anys, aquell vailet que anava a lliurar la seva carta o la dipositava en aquella original bústia que la família Gassó- Aranda, disposava a l’entrada del seu establiment del Cap de la Vila,  un dia en Ramon Artigas Ferrer em va preguntar si voldria ser jo qui les rebés. Completava la plantilla reial, en Roland Sierra i en Joan Manel Duran. Els tres vam descobrir la màgia d’un capvespre únic. Quan representes  els personatges tan esperats per  la mainada, se t’encomana aquesta  barreja indescriptible d’alegria, il·lusió, emoció  i tot el que podem imaginar. Per aquells  tres Reis, la nit va ser màgica de veritat.

    L’endemà, l’amic Agustí Carbonell Mestre, per completar la parodia, en el quiosc que regentava a l’Oasis , va penjar un cartell en el vidre de la porta ,on es podia llegir: “Establiment proveïdor de SS.MM. el Reis d’Orient”. Perquè es donava la casualitat que els tres anàvem cada dia a comprar-li el diari.

També quan s’apropen aquestes dates, en Jaume Ferret Gázquez  s’encarrega , cada any, de recordar-me  aquell breu però intens i apassionat regnat, del qual ell també un dia en va arribar a ser un eficient Patge Reial i per sempre més es va convertir en un  col·laborador de la cavalcada. I és que per a que arribin els Reis, puntuals al seu compromís , és necessari creure-hi, sinó amb la seva autenticitat,  sí amb la seva màgia. I això és possible gràcies a la col·laboració d’un equip que hi treballa amb entusiasme,  Aquest any  hi estarà al capdavant la Lorena Lucas.

   Diumenge anirem a dormir amb la preocupació de saber si el nostre comportament ha estat prou acceptable com per a no ser mereixedors que els Reis ens portin carbó. Que, per cert, va en camí de convertir-se en una raresa, perquè els més joves a prou feines l’han vist i el més menuts només escolten  parlar del carbó  durant aquestes vigílies. El dels Reis, però, és dolç. El de la vida real, negre i embrutadís, però que ha servit per posar l’escalforeta quan, per aquestes festes, feia fred.

                                                              J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 3 de gener del 2020 )

CADA DIA QUAN ES FA DE DIA

    
    El divendres de la setmana passada, es celebrava al saló teatre del  Prado una nova edició de la Nit dels Premis Sitges. Una vetllada que ha aconseguit despertar el interès de la gent del nostre poble: premiats, familiars i públic en general. Tots assistim  a una mena de presentació en societat dels neguits culturals del poble.

     Aprofito, des d’aquesta secció, felicitar als protagonistes. Vull incidir, però, amb els guanyadors del premi de fotografia que porta el nom del recordat Josep Mª. Jornet, que enguany ha recaigut en la família Gassó, que com tots sabem compte amb tres generacions darrera en visor de la càmera fotogràfica. I amb l’Albert Rossell també a primera fila.

    Curiosament la nit i la fotografia no han estat unes bones aliades, per allò que per a realitzar una bona fotografia cal disposar de bona llum. Els Gassó i el seu equip van ser uns dels pioners en retratar la nit sitgetana.  Això succeïa a finals dels cinquanta i començaments de la dècada dels seixanta quan el turisme arribat al poble no establia límits entre  el dia i  la nit.

    En aquelles hores nocturnes hi coincidien molts atractius, com els balls, amb repic de castanyoles, que tenien lloc al Prado, el Retiro, Sacromonte i en altres establiments com el Mònaco, el bar Oliva..., on l’ambientació s’acompanyava de les excel·lències de la sangria

   Lògicament els turistes es volien emportar un testimoni fotogràfic i aquí entrava en acció la professionalitat dels Gassó, amb el popular Damià i els no menys eficients retratistes com en Soto i excepcionalment en Tomàs Carbonell, el qual quasi sempre estava al laboratori. Així, doncs, els turistes perquè volien immortalitzar el moment i els d’aquí perquè es volien retratar arrapats a les estrangeres, per a després poder presumir d’unes bones aptituds conqueridores, els fotògrafs en veien de tots colors.  Malgrat que les fotografies eren  en blanc i negre, en benefici dels propis retratats ja que al no tenir color no s’apreciava la prominent vermellor, sobrevinguda  pel sol i els efectes dels xarops d’alta graduació.

   Transcorria en  l’època en què poc abans de les vuit del matí encara tocaven el pitos de les fàbriques de sabates. I als treballadors més joves  la nit se’ls havia fet curta. Actualment, sobretot els caps de setmana, alguns van a dormir quan ja ha sortit el sol. Però també n’hi ha que tots els dies de l’any s’aixequen aviat per anar a caminar o a córrer. En aquesta època durant les primeres hores del matí encara és fosc.  

   El Passeig esdevé el itinerari preferit, d’uns punta  a l’altra i amb un recorregut d’anada i tornada. Ja en una hora ben matinera hi caminen els habituals de sempre, com els tres amics que des de  fa 15 anys es troben quan la nit es comença a treure les lleganyes i, faci fred o calor, fan camí fins a cobrir el trajecte.

   La curiositat es troba en els oficis d’aquests caminants assidus. Així el Isidre Estivill és el perruquer que amb 22 anys va arribar a la vila procedent de la Selva del Camp on feia de barber. Mentre, va anar a prendre l’ofici de perruquer de senyores. I recent vingut a Sitges va entrar a treballar a la perruqueria de la Telo Borrell, en el carrer Sant Josep. Fins que es va establir pel seu compte, ell i la seva muller.

    Com en Pedro Sánchez, nascut a Casas Altas ( València)  que va arribar a Sitges quan tenia 29 anys, després de 6 anys a Barcelona, i va obrir barberia en el carrer Barcelona, davant del Cable. La casualitat el  va portar a casar-se amb la Rosa, la filla de la casa. Avui el fill del matrimoni regenta la barberia que compte amb 56 anys de trajectòria. En Pedro, quan torna de caminar, és l’encarregat d’obrir la porta de la barberia.

      El tercer de la colla és l’Antoni Herrada, nascut a Lorquí (Múrcia). Ell va escollir el complement que en certa manera guarda relació amb la feina de barbers i perruquers, quan els seus serveis són requerits amb motiu d’haver d’assistir a algun esdeveniment social o familiar. Allà on l’Antoni hi acudia per posar els postres, mentre va ser l’eficient enllaç de la pastisseria Massó. Avui, quan camina, passa per davant de les torres que eren propietat de l’anomenada colònia d’estiuejants i que tantes vegades les havia freqüentat. L’home té el mèrit  d’haver fet  aquest mateix trajecte infinitat de vegades,  tan amb bicicleta com  a peu.

       Quan van i venen es creuen amb altra gent que camina, corra o va amb bicicleta. Com l’Antoni Olmos de Los Alcazares (Múrcia), un altre barber que de jovenet va entrar a la barberia d’en Rafael allà al pas a nivell, després va passar per la d’en Pedro, i a la que tenia en Cisco Vilà en el carrer Jesús. Fins que es va establir pel seu compte al carrer de sant Bartomeu. Lliurat de les seves obligacions laborals, l’Antoni prefereix no matinar tant per a fer el mateix recorregut, d’aquí que quan uns acaben els altres comencen. Tots sota la supervisió d’en Sadurní Llansó que passa llista dels qui, amb puntual assiduïtat, transiten. Tant és així  que el dia que no ho fan en “Ni” s’adona de l’absència.       

     Cada dia , quan es fa de dia, els habitual guaiten a l’espectacle que se’ls presenta, sense  deixar de caminar o de córrer. Només es paren per retratar, amb el mòbil, el naixement d’un nou dia. Potser mai els professionals de la fotografia havien apurat tant per fer els seus reportatges fotogràfics de la nit sitgetana. I si les seves fotografies viatjaven per tot arreu, avui, aquesta nova sofisticació  de la tècnica permet enviar, fins el recó més recondit del món, aquest espectacle natural que es produeix quan la vila encara està dormida.

   Els costums evolucionen, tanmateix caminar i córrer és tan vell com aquest sol que sembla emergir del mar. Un privilegi reservat als qui no els fa mandra matinar, quan just comença a fer-se de dia.  

                                                                                 J. Y. M.

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 1 de desembre 2017)

LA MÀGIA DE LA NIT DE REIS

Les il·lusions formen part de l’engranatge de la vida, que ajuden a la motivació i fomenten els neguits per tal de poder fer-les realitat.   I no totes les il·lusions són de caire material. Per exemple, jo recordo que em feia molta il·lusió anar a Barcelona, els sols fet de fer el viatge amb aquells trens de màquina de vapor venia a ser com una petita i agradable aventura.  No ens importava la comoditat, ens fascinava el viatge en si, de manera especial quan el tren era engolit per la foscor dels túnels.

   Viatjar a la capital en aquestes vigílies de Reis, tenia el valor afegit de moltes il·lusions compartides. Una d’elles l’anar a donar la carta a un patge reial que estava ubicat en una tribuna enlairada de La Rambla . Una tribuna oberta amb dues columnes corínties, en un espai situat damunt dels magatzems El Sepu. Poder lliurar la carta en mig d’aquella fastuositat semblava  sinònim de garantia que els Mags d’Orient accedirien a totes les peticions vingudes d’uns enllaços que en els pobles no se’ls veia.

    Encara tardaríem uns anys en disposar d’un emissari dels Reis. Ho va gestionar en Ferran Comas Garcia, propietari de la botiga Ferran Sports. L’emissari s’acomodava en el portal de la botiga del carrer Jesús. Quan el poble no disposava de cap enllaç, els tres Reis arribaven a la Vila, la mateixa vigília,  amb tres taxis negres de can Selfa i es dirigien al local del carrer Major al qual la veu popular l’anomenava Falange, per ser la seu local. Edifici propietat de la Feliciana Ferret i que tenia cura de la porteria el guarda urbà, l’Agustí López i la seva muller que eren de procedència gallega. El matrimoni va tenir una filla, la Margarita López que  quan es va  casar va anar a viure a América i va ser una de les persones que en el pregó d’en Valentí Mongay va parlar de la Festa Major des de la llunyania.

   Darrera la bonica arcada de pedra del portal s’estenien uns arrimadors de rajoles blaves i blanques. L’arribada dels ocupants  dels cotxes era esperada amb gran expectació, doncs  la presència dels Reis era aprofitada per lliurar les cartes. Així va ser  fins que el poble no va disposar de carter reial. Si es volia avançar el lliurament de les cartes, aquestes es podien  dipositar a la botiga La Perla, al Cap de la Vila, de la qual en tenia cura la Maria Aranda, muller del fotògraf Ricard Gassó. En apropar-se aquestes dates disposaven una original bústia  a frec de la porta d’entrada de l’establiment, que consistia en el bust del rei  que aguantava una caixeta amb la corresponent ranura.

   L’haver d’anar a dormir aviat és un dels costums que encara preval ara.  De bon matí del dia de Reis, degut a que la majoria de cases estaven compostes de planta baixa i pis, qui matinava  tenia el privilegi , si guaitava als balcons, de trobar-se amb els regals ben disposats i amb la sabates a sobre. Era el senyal més eloqüent de la generositat dels Mags i la bonica experiència de ser testimoni dels instants previs al descobriment d’unes  il·lusions fetes realitat o d’algun desengany al comprovar que no havien deixat tot el que es demanava. Eren temps que s’optava pels regals d’utilitat. Els més freqüents: una cartera per anar a l’escola, un plumier amb llapis i goma d’esborrar, les típiques capses de colors de la marca Alpino. Calçotets, samarretes, mitjons llargs   i alguna que altra  joguina, poques, per no ser dit. I és que els Reis no anaven grassos. Ho sé per experiència, tots aquells anys de il·lusionada innocència vaig demanar, repetidament,  una bicicleta de dues rodes i no me la van portar mai. I quan la vaig poder tenir ja no em feia il·lusió. Ve  a ser com quan  els nostres avis estalviaven pel dia de demà, deien, per poder tenir una pometa per a la set i al final, quan en podien disposar,  resultava que no tenien set.

    Van passar els anys i mai han deixat de venir els Reis. Una de les vegades, en la vesprada d’un dia d’hivern,vaig coincidir  amb en Ramon Artigas i em va proposar si volia fer de Rei. No m’havia passat mai pel cap que jo, desprès de tants anys d’haver descobert uns dels secrets que propicia el primer desengany, em convertiria amb el rei blanc,  compartint reialesa  amb en Roland Sierra Farreras, el rei ros,  i en Joan Manel Duran Carbonell,  rei negre. 

   No trobo paraules per descriure aquesta experiència. Entre tantes vivències, un vailet “peruanito” que vivia en uns apartaments de davant de casa, al lliurar-me la carta li vaig preguntar si vivia a tal carrer, tal número i al pis que corresponia.  Va quedar bocabadat, si el punxen no li treuen sang,  al temps que contestava afirmativament. Ho va veure tan clar,  que estic convençut que a hores d’ara encara creu que els Reis existeixen de veritat. Va ser una vigília per a recordar sempre

  L’endemà  l’amic Agustí Carbonell Mestre, en el seu quiosc de la placeta de  l’Oasis, va penjar a la porta un cartellet informatiu, on s’anunciava: “Casa proveïdora de Ses Majestats  els Reis d’Orient “ .Degut a que els tres Reis, una vegada deslliurats de les seves obligacions, li anàvem a comprar el diari. Una informació molt freqüent de trobar  en  establiments del Regne Unit.

   Res més, anem a dormir aviat, disposem les sabates, ben netes,  al costat del menjar i el beure pels camells, del porronet amb moscatell pels Reis. I tapats cap i tot,  potser arribarem a escoltar el remor dels timbals que acompanyen a la comitiva, en una nit de molta feina i envoltada d’una màgia especial.

   No obstant no hi ha res fàcil, en aquest cas sempre existeix  el temor del carbó. Als Reis, però, els consta que  la mainada de Sitges, fins i tot els més grans, som considerats  bones persones. Davant l’evidència,  només cal desitjar que  es compleixin totes les il·lusions que tenim posades en aquesta vigília i dia de Reis.

                                                                                        J. Y. M..

 (Aerticle publicat a l'Eco de Sitges ei 5 de gener 2017)

FLORS I SANT JOAN

     Amb la clausura de l’Exposició de Clavells, es posa punt i final a dos caps de setmana on les flors han estat les principals protagonistes d’aquest poble, el qual es troba dintre de les viles catalogades com a florides. Així mateix a l’estudi Vidal, es va clausurar  una exposició en la qual han participat 15 artistes. El lema de tota l’obra presentada: Pinzellades de Primavera. Una acurada selecció d’obres on la temàtica de les flors ha predominat . La seva beutat  és per si sol la concentració més natural dels tocs de color amb els quals  la natura ens obsequia, Desprès, pintors, fotògrafs, aquarel·listes.... hi posen la seva part creativa, l’ull fotogràfic, la seva particular sensibilitat, en cada traç, fins que en sorgeixen unes vertaderes obres d’art.  

    Això ens apropa a un paisatge sitgetà, on els artistes s’han recreat en detalls tan simples com pot ser la composició que ofereix una finestra decorada amb unes flors, les mateixes que contribueixen a fer d’aquell reduït espai una vertadera i original composició. Com és el cas d’aquesta finestra tan singular, emmarcada de pedra, on sobresurt la vermelló de la flor del gerani. Ens referim a la que es troba en la propietat que en Pere i l’Anna Maria Estampfli   tenen al carrer d’en Bosc, amb les interioritats arrecerades a la muralla i la part exterior lluint la sobrietat que ofereix  la pedra i el blanc de la calç. Tot plegat contribueix a  propiciar una elegància  exquisida.

   Igualment els balcons florits aporten colorit i transmeten els neguits disciplinats i sensitius de les persones que en tenen cura. Perquè el paisatge sitgetà s’ha alternat entre els dos blaus, el del cel i el del mar i, entremig,  aquests esquitxos de color que a cada pas es fan notoris. Fent un recorregut per l’exposició de l’estudi Vidal, ens adonem que determinades florides han desaparegut del paisatge sitgetà. Com l’amic que recrea la seva obra entre l’exuberant buguenvíl·lia que es trobava abocada en el mur del Baluard, tocant a la banda de les escales estretes. La flor penjava d’aquesta barana, oferint una imatge sensacional. Molt a prop d’allà, en el primer replà de la susdita escala, temps fa, hi havia un parell o tres de testos grans, també amb geranis vermells plantats, oferien un efecte sensacional. Moltes postals perpetuaven aquesta imatge. Avui, malauradament no es podrien tenir tan a l’abast, pel perill que suposaria que fossin llençats de dalt a baix. Quina llàstima que no hi pugui haver res salvat

   Però per aquesta raó no trobo que sigui excusa perquè s’hagi deixat perdre l’enjardinat de sota mateix de la Fragata, on lluïa una gespa i altres elements de la vegetació que feien molt bonic i engalanaven el recinte. Actualment si es guaita des del Baluard, la imatge que ofereix és d’un absolut abandó i que diu molt poc a favor de  haver fet mèrits per ser considerada, també, com a Vila Florida.

    A l’Hospital, en aquestes vigílies de Sant Joan, flaireja a alfàbrega que és la planta que, des de fa molts anys, és com una icona de la festa de la casa. Mentre els cossis de clavells que alguns expositors/es, tenen disposats allà, retornen al lloc desprès d’haver estat exposats a l’Exposició. Una acollida que permet suplir la manca d’espai que la gent té en les seves cases. Aquesta solució fa possible poder-ne tenir cura i satisfer les ganes de participació, potser d’una tradició que ha passat de pares a fills i que degut a la remodelació de moltes de les cases es va haver de prescindir del pati on es trobaven disposats. Una circumstància, aquesta, excepcional que fa possible que els clavells, el seu colorit, aportin tan records als estadants de la casa que segueixen l’evolució de la planta, com als qui podem dir que en són els propietaris, o si més no, els responsables d’atendre’ls amb les atencions que són menester en el cultiu d’una planta molt delicada.

   En aquestes vigílies de la festivitat de Sant Joan, les flors  han ocupat l’espai sitgetà i ara deixen pas al brogit de les revetlles . Amb la festa del Poble Sec, on hi havia ubicat un gran espai dedicat al cultiu  de  les flors anomenat, no podia ser d’altra manera,  El Floreal. Avui un carrer el recorda identificant-se amb el nom. I allà en Pepe Cara i la seva muller regentaven una pensió i on també hi viu en Damià Martínez, durant molts anys fotògraf d’en Ricard Gassó. Ell i altres companys, just per aquestes dates començaven la temporada. Nit darrera nit, fins les darreries del mes de setembre, es passaven retratant turistes, els protagonistes d’aquelles pintoresques vetllades sitgetanes. El resplendor dels voluminosos  flash contribuïen a que la fotografia, en blanc i negre, deixes constància gràfica  del seu pas per la Vila. En unes nits on la flaira de les flors es barrejava amb el de la sangria. Les primeres lluint el seus colors naturals. Els segons provocant una vermellor excepcional. Unes transformacions que tenien lloc sota les moreres del jardí del Prado i entre la florida generosa de les buguenvíl·lies que s’emparraven per les harmonioses i irrepetibles  arcades que envoltaven la pista del Retiro.

   Era al finalitzar l’acte de clausura de l’Exposició de Clavells que la família d’en Pepe Cara tornava il·lusionada pel premi obtingut per aquella disposició exuberant  de cossis amb geranis que envoltava totes les àmplies  parets de la façana de la seva propietat. Una florida que feia honor, en majúscules, al Floreal. El repartiment de premis s’acostumava a viure amb una certa tensió entre els expositors de clavells, doncs tanta n’era la rivalitat competitiva  entre ells, que si no aconseguien el primer premi ja hi havia mala maror. Alguna vegada, l’Antoni Mirabent  havia d’intervenir per intentar calmar els ímpetus dels qui es sentien defraudats.

    Comença l’estiu, continua lluint la florida característica de la vila. Mentre una altra  festivitat de Sant Joan s’aplega  a l’Hospital  i s’estén per tot el Poble Sec, amb la participació de tot el poble de Sitges.

                                                                                         J. Y.M.

(Aerticle publicat a l'Eco de Sitges el 19 de juny 2015 )