REIS I PATGES

Això dels Reis ve de molt  lluny, en el temps i en la distància. I com tots sabem les il·lusions i l’expectació que provoca la seva arribada sempre  ha anat en consonància amb l’edat. I la generositat de tals singulars personatges, també ha estat vinculada a les economies familiars. Els de la meva generació la generositat d’aquests Mags es mostrava una mica més complaent, si ho comparem amb l’època dels nostres pares.

   Amb la progressiva influència del capital sobre la misèria, una de les vegades, ja grandet,  quan em semblava que ja ho sabia tot del tema, els Reis em van portar un reproductor de discs de vinil, que els pares havien encarregat al meu amic Joan Clofent Gomà. En Joan  és de Montblanc i va venir a Sitges perquè  els seus pares es feien càrrec de la porteria de la torre del Sr. Torelló i, desprès d’uns anys , la  de can  Jaime Semir. L’amic estudiava electrònica, la  d’aquella època, no gaire sofisticada,  així que l’aparell tenia les característiques d’un maletí quadrat que, un cop obert, la tapa era l’altaveu. Aquell regal de Reis em va fer molta il·lusió, perquè va ser el primer aparell electrònic que vaig tenir i  que l’endemà mateix, l’amic, encara el va sofisticar més, adaptant una altra entrada d’àudio que va servir per connectar amb l’altaveu de la ràdio i així, deien que sonava amb so estereofònic.

    Una altre aspecte que ha evolucionat molt, són les cavalcades, tot i que les de Barcelona sempre han estat molt espectaculars. Si veies aquella, quedaves del tot convençut. Però en els pobles els Reis acostumaven arribar-hi com  per l’art de l’encanteri. A can Selfa, un cop arribats de no sé on, els hi proporcionaven tres taxis negres i,un darrera l ’altre, es dirigien al carrer Major,  a aquell casalot que es coneixia per la Falange. L’edifici era propietat de la Feliciana Ferret, amb un discret però romàntic  pati que donava a davant del Retiro, on hi sobresortia la bonica escultura d’una dama. 

   Una vegada havien baixat dels cotxes, els tres Reis, asseguts en els seus respectius trons, rebien les cartes de la mainada. Sota l’atenta mirada d’un singular personatge. L’Agustín López, que junt amb la seva muller , tenien cura de diguem-ne la porteria. L’Agustín era gallec i a més formava part de la plantilla de la guàrdia urbana. Baixet, grassonet, aquesta autoritat municipal reunia totes les singularitats d’un sereno del Madrid castís.

   Veient a l’home, hom s’adonava que l’estatura no era cap impediment per accedir al càrrec. L’Agustín  atresorava  totes les limitacions que li haguessin sigut un impediment en el supòsit que    hagués tingut d’empaitar a algú. Eren municipals que exercien la seva feina sense gaires sobresalts. Vigilants de la tranquil·litat que ja es vigilava sola.

    Com a bon gallec feia promoció dels productes de la seva terra com “ l’orujo”, amb el qual convidava amb una copeta a les  amistats quan el visitaven. I si n’eren de flexibles les lleis, les mateixes  que ells també suposadament  havien d’acatar  que, aquell representant de l’autoritat municipal,  es permetia la gosadia de vendre algun que altre paquet de cigarrets d’amagatotis. Si més no era un secret  que tothom coneixia.  Potser aquells mateixos Reis li van comprar, una vegada llegides totes les cartes. Perquè aquests il·lustres personatges desapareixien amb el mateix anonimat amb el qual havien arribat, potser només el fum de la cigarreta els delatava.

   Passats els anys, aquell vailet que anava a lliurar la seva carta o la dipositava en aquella original bústia que la família Gassó- Aranda, disposava a l’entrada del seu establiment del Cap de la Vila,  un dia en Ramon Artigas Ferrer em va preguntar si voldria ser jo qui les rebés. Completava la plantilla reial, en Roland Sierra i en Joan Manel Duran. Els tres vam descobrir la màgia d’un capvespre únic. Quan representes  els personatges tan esperats per  la mainada, se t’encomana aquesta  barreja indescriptible d’alegria, il·lusió, emoció  i tot el que podem imaginar. Per aquells  tres Reis, la nit va ser màgica de veritat.

    L’endemà, l’amic Agustí Carbonell Mestre, per completar la parodia, en el quiosc que regentava a l’Oasis , va penjar un cartell en el vidre de la porta ,on es podia llegir: “Establiment proveïdor de SS.MM. el Reis d’Orient”. Perquè es donava la casualitat que els tres anàvem cada dia a comprar-li el diari.

També quan s’apropen aquestes dates, en Jaume Ferret Gázquez  s’encarrega , cada any, de recordar-me  aquell breu però intens i apassionat regnat, del qual ell també un dia en va arribar a ser un eficient Patge Reial i per sempre més es va convertir en un  col·laborador de la cavalcada. I és que per a que arribin els Reis, puntuals al seu compromís , és necessari creure-hi, sinó amb la seva autenticitat,  sí amb la seva màgia. I això és possible gràcies a la col·laboració d’un equip que hi treballa amb entusiasme,  Aquest any  hi estarà al capdavant la Lorena Lucas.

   Diumenge anirem a dormir amb la preocupació de saber si el nostre comportament ha estat prou acceptable com per a no ser mereixedors que els Reis ens portin carbó. Que, per cert, va en camí de convertir-se en una raresa, perquè els més joves a prou feines l’han vist i el més menuts només escolten  parlar del carbó  durant aquestes vigílies. El dels Reis, però, és dolç. El de la vida real, negre i embrutadís, però que ha servit per posar l’escalforeta quan, per aquestes festes, feia fred.

                                                              J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 3 de gener del 2020 )

EL SITGES QUE VA DESAPAREIXENT

                    

  

  Abraçar-nos a la  modernitat comporta unes renúncies, la més visible  la progressiva pèrdua dels petits detalls que han anat associats a la vida del poble. Petites singularitats, però, que consolidaven unes maneres de ser i de fer, les quals s’avenien amb uns costums que la gent de Sitges havien consolidat  generació darrera generació. A cada una d’aquestes que, com diu la dita popular, a cada bugada es perd un llençol, ha anat desapareixent un bocí de la nostra identitat. Fins fa uns quants anys, aquest progressiu  deixar amar llast a prou feines repercutia en la vida quotidiana. Perquè donava la sensació com si el temps passes molt a poc a poc i els canvis es produïen sense pressa però sense pausa.

   Perquè  aquesta transformació havia iniciat un recorregut que no tenia aturador. La mateixa modernitat que s’hi avenia, va fer que alguns oficis anessin perdent identitat. Així van desaparèixer els boters, els mestres d’aixa. Van passar a millor vida les més importants fàbriques de calçat que hi havia. Queden ben poques modistes. Van tancar els cellers, se’n va anar en orris l’ofici de carreter. Queden molt pocs pescadors d’aquí, i el mateix es pot dir de la gent dedicada a la pagesia. De continuar la llista seria llarga, tant que no li veurem el final.

   Només fa uns quants dies que s’han obert al públic els nous carrers traçats en les terres de l’anomenada zona de La Plana i que s’allargarà fins enllaçar amb el sector de Can Pei, una fase, aquesta última que ja es troba molt avançada. Queda com a testimoni del passat més recent la quasi destruïda torre de la família Novials, que conformava un dels quatre cantons del que ha estat un referent de la vida camperola del poble i que tenia incidència en aquesta cruïlla del Camí dels Capellans amb la carretera de Ribes. L’única que no pertanyia a l’activitat dedicada a la pagesia era aquest referent de construcció, relativament moderna, destinada  a segona residència d’uns senyors de Barcelona tot i que la Gloria, la muller del Sr. Novials, era de procedència andalusa.

     A l’altra costat de can Novials hi havia la sinia Dionisia i, davant per davant, la Sinia Pairet, que limitava  amb el camí d’entrada a les cases de ca l’Antoniet, entre els garrofers de la família Robert que tenien la casa, a can Milà, i les vinyes en aquesta quadratura  d’uns quatre camins, l’últim dels quals a frec de la susdita torre que portava a la vinya d’en Samuel. La resta que li eren properes quasi limitaven amb les terres de la Sinia Robert. D’aquí  als ametllers de ca la Mariana, a la finca de la família Fusté que els seus avantpassats havien etat a can  Lluçà.  Per enllaçar amb el Fondac de baix amb l’hort dels Arbonès , les terres i vinya de la família Malivern, els garrofers de la creu i la masia de Santa Bàrbara, entre altres dominis camperols que, temps fa, havien  estat treballats.

   I ve que aquest bocí de sitges desapareix, no de la toponímia local, sinó que s’abraça a aquesta modernitat atansada a cobrir les terres que havien estat productives, amb la massa uniforme del ciment. En aquests nous carrers s’hi comença a construir nous edificis que no trigaran gaire en ser  ocupats per uns nous sitgetans, alguns d’aquí però també de nouvinguts. 

   Suposarà un creixement important de persones que freqüentaran el centre de la vila. L’ocupació serà tan gran que al transitar-hi serà  difícil coincidir amb algú del Sitges de sempre. Davant aquest panorama pren valor el record del Sitges que poc a poc va desapareixent, suplantat   per un de nou que sorgeix arran d’una pretesa modernitat que sembla tenir totes les benediccions per a que s’imposi als criteris més disposats a no convertir la vila amb un poble sense identitat. Però hem caigut a les mans del progrés i aquest ofereix moltes avantatges, però també moltes insensibilitats.

   Avui, divendres, es presenta al Retiro un llibre que ens mostra la cara contraria, quan la vila encara no havia sucumbit als cants de sirena que li vociferava una modernitat que es presentava com la panacea del futur. Només va caldre deixar passar el temps per a que aquell Sitges, jo el qualificaria de idíl·lic, poc a poc s’anés esfumant. L’autor d’aquesta publicació, en Roland Sierra i Farreras,  de la mà de l’editorial Efadós l’ha titulat:  “ Sitges Desaparegut” . Un títol que anuncia el que trobarem en el seu interior i que sense voler, de manera instintiva, ens afanyarem a comparar-lo amb el Sitges actual. La nostàlgia tampoc és la millor companyia per a guaitar a un passat, en el qual no tot era millor que ara, toquem també de peus a terra. Hem de reconèixer  que els seus habitants no tenien les comoditats que disposem ara. I sí més penúries i privacions, factors que de vegades faran discutible pensar que tot el d’abans era millor.      

    Un recull d’imatges amb uns breus textos a peu de fotografia escrits per l’autor, que comprèn un espai de temps de quasi cent anys, concretament del 1870 al 1960. Les fotografies han estat obtingudes del fons de l’Abans que estan dipositades a la Biblioteca i de tots els arxius existents en el nostre país. I també dels col·leccionistes locals; en Josep Maria Alegre, en Sebastià Giménez Mirabent i d’en Jordi Mirabent Castiel, aquest darrer fa poc que ens va deixar.

   Amb la desaparició de tants detalls i paisatges de casa nostra, tenim sort de poder comptar amb els neguits dels historiadors locals, com en Roland Sierra que s’obstina a no deixar que aquell Sitges desaparegui i no en quedi cap testimoni on, de tant en tant, poder guaitar i obsequiar al propi record amb unes imatges que fan possible constatar la progressiva desaparició tot i que, gràcies a questa meticulosa feina de recerca, no el podem considerar perdut.

                                                                                         J.Y.M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges el 6 d'abril del 2018)

   

  

    

   

LA CRÒNICA DEL CRONISTA

  

    Tinc una certa afinitat amb el Carnaval i no precisament perquè m’hi hagi involucrat. Ho vaig intentar però no em va motivar  com per continuar implicant-m’hi. La meva participació era imprevista, allò de dit i fet, ens animàvem uns quants amics i després de sortir de l’escola, amb un parell de llençols i un antifaç ja la teníem armada. I a tombar pels carrers, perquè no hi havia res organitzat, la gent s’esperava al Cap de la Vila i per allà desfilaven tots, però sense cap mena d’ordre ni concert. No obstant hi havia qui  el seu enginy es reflectia en la disfressa i en la sàtira que volia transmetre. Trobo que aquest aspecte, “el fardo” és l’autèntica essència del Carnaval.

    Potser vaig participar en dos o tres  i ja em vaig tenir prou. No va ser el mateix quan era un vailet, que sempre sortia amb la mateixa  indumentària: unes plomes de colorins  encerclant el cap i una llança a l’estil indi. Aquesta simplicitat, però, em donava dret a delectar-me amb una xocolata desfeta amb la qual, El Retiro, obsequiava a tots/es que anessin disfressats. La inspiració “apache”va durar fins que a partir d’una edat podia semblar que anava a fer el indi, més que anar disfressat.

   No obstant haig de dir que   m’ha agradat  més ser espectador que no pas ser-ne protagonista . Tot i que no tardaria   a ser part integrant de les músiques del carnaval i m’ho passava molt bé. Participant, amb la resta de companys, dels carnavals de casa nostra i de la comarca. just en el moment de la represa, quan es va canviar l’enunciat de “Fiestas de Invierno” pel del  genuí “Carnaval”, mentre la lletra de la  música ho proclamava  als quatre vents: “Carnaval te quiero...” . I aquesta altra cançó, més nostrada, que pregona: “Sitges carnaval...”. Música del bon amic i molt recordat Janio Marti.

    Entre aquesta successió de carnavals es produeix un fet  que premia la meva altra afició, la literària. En data del 9 de febrer del 1991, el setmanari, a primera plana, anuncia que l’Ajuntament m’ha atorgat la Ploma d’Or. Coincideix aquesta notícia amb Dissabte de carnaval, però va ser abans, aquell dilluns, quan en Josep de l’Eco, a l’entrar a l’impremta per lliurar-li l’original, sembla ser que tenia el vist i plau del regidor de cultura, ho era en Xavier Gimeno i  en Jordi Serra, l’alcalde, per comunicar-me que m’havien concedit tan distingit guardó. Vaig enrogir, ho notava. Només sortir al carrer, els peus no em tocaven a terra.  De cintura cap avall anava debolit.

    Vint-i- sis anys desprès, el 20 de febrer del 2017, també el dilluns abans que comenci una nova edició del Carnaval,  per  unanimitat del ple de l’Ajuntament, obtinc la satisfacció de ser nomenat Cronista Oficial de la Vila.  Els fets em demostren que aquesta, la disbauxa carnavalesca,  em té reservades altres sorpreses molt més assenyades . Doncs és coincidència que els dos reconeixements, els quals  m’honoren com a sitgetà i col·laborador de l’Eco coincideixin en  dilluns, quan el dos han estat i són el pòrtic del Carnaval

   D’aquí ve que l’encapçalament d’avui sigui tan taxatiu, m’ha fet il·lusió començar aquesta nova etapa  vinculada a un nomenament que m’infon responsabilitat, que no significa fer canvis en el meu estil, com pot ser  la imparcialitat i la manera de dir. Un títol honorífic que, com tots, aporta satisfacció, però no per això haver d’apartar-me de l’essència que he intentat mantenir en tots els meus articles.

  I tot plegat, el resultat d’una singular sorpresa. Quan després de la Festa Major, l’amic Roland Sierra i Farreras, que en algun moment m’havia fet partícip de  la seva opinió al respecte, em proposa a les xarxes com a candidat a Cronista de la Vila. Fins el punt que em sorprèn la resposta de la gent. D’aquells que estan en contacte amb els enllaços que apropen a les persones, però igualment  molts  altres  que, tot i no fer servir aquests mitjans, igualment em manifesten la seva voluntat d’adherir-s’hi.

   I sobretot molt cofoi d’ocupar el càrrec que va deixar vacant l’amic Rafel Casanova i Termes. Amb ell havia mantingut  moltes  converses i, el que són les coses, en més d’una ocasió, m’havia fet el comentari que seria el seu successor, referint-se al títol de Cronista. Jo sempre li revocava la seva peculiar visió de futur. L’altre dia comentant-li amb el nostre director, l’Antoni Sella, sembla ser que li vaig estalviar reflexions quan  em va respondre: “vet aquí, tu ja estaves ungit”.

   Permeteu-me, per acabar aquesta crònica, on aflueixen coincidències i gatzara  de carnaval, que és quan la meva col·laboració més bé li queda mantenir l’anonimat darrera les inicials que preserven la identitat de l’autor i des on s’escau fer aquella típica pregunta que prevalia per damunt d’altres objeccions “ ¿Que me conoces?”. Sí, tinc la satisfacció de conèixer a totes les persones i entitats de la vila que han donat suport a la proposta d’en Roland, al qual agraeixo la iniciativa i el seu interès, així com a  les persones i entitats que si han adherit.  També a les  lectores i lectors.   Gratitud que faig extensiva a tots els components del Consistori que presideix el batlle Miquel Forns. Igualment molt cofoi per les emotives paraules que em van dedicar tots els grups que el conformen. I a la regidora de cultura, festes i tradicions, la Sra. Rosa Tubau,  que ha estat l’encarregada de portar la proposta al ple Municipal. Amb el corresponent informe de la  Vinyet Panyella i en Xavier Miret,en el qual han posicionat “els mèrits” i la tasca a desenvolupar pel Cronista.

   Amb un record molt especial a en Josep M. Soler  que em va acollir a les pàgines de l’Eco, dintre de tres anys en farà 50, i en tot moment em va donar el seu suport, amb la seva manera d’influir entusiasme a tots els col·laboradors. Si no hagués estat per ell, per a mi els carnavals no tindrien aquest plus de les gratificants sorpreses que m’honoren.

   Bon Carnaval a tothom.    

                                                                                      J. Y. M.

  (Article publicat a l'Eco de Sitges el 24 de febrer del 2017)

LA MÀGIA DE LA NIT DE REIS

Les il·lusions formen part de l’engranatge de la vida, que ajuden a la motivació i fomenten els neguits per tal de poder fer-les realitat.   I no totes les il·lusions són de caire material. Per exemple, jo recordo que em feia molta il·lusió anar a Barcelona, els sols fet de fer el viatge amb aquells trens de màquina de vapor venia a ser com una petita i agradable aventura.  No ens importava la comoditat, ens fascinava el viatge en si, de manera especial quan el tren era engolit per la foscor dels túnels.

   Viatjar a la capital en aquestes vigílies de Reis, tenia el valor afegit de moltes il·lusions compartides. Una d’elles l’anar a donar la carta a un patge reial que estava ubicat en una tribuna enlairada de La Rambla . Una tribuna oberta amb dues columnes corínties, en un espai situat damunt dels magatzems El Sepu. Poder lliurar la carta en mig d’aquella fastuositat semblava  sinònim de garantia que els Mags d’Orient accedirien a totes les peticions vingudes d’uns enllaços que en els pobles no se’ls veia.

    Encara tardaríem uns anys en disposar d’un emissari dels Reis. Ho va gestionar en Ferran Comas Garcia, propietari de la botiga Ferran Sports. L’emissari s’acomodava en el portal de la botiga del carrer Jesús. Quan el poble no disposava de cap enllaç, els tres Reis arribaven a la Vila, la mateixa vigília,  amb tres taxis negres de can Selfa i es dirigien al local del carrer Major al qual la veu popular l’anomenava Falange, per ser la seu local. Edifici propietat de la Feliciana Ferret i que tenia cura de la porteria el guarda urbà, l’Agustí López i la seva muller que eren de procedència gallega. El matrimoni va tenir una filla, la Margarita López que  quan es va  casar va anar a viure a América i va ser una de les persones que en el pregó d’en Valentí Mongay va parlar de la Festa Major des de la llunyania.

   Darrera la bonica arcada de pedra del portal s’estenien uns arrimadors de rajoles blaves i blanques. L’arribada dels ocupants  dels cotxes era esperada amb gran expectació, doncs  la presència dels Reis era aprofitada per lliurar les cartes. Així va ser  fins que el poble no va disposar de carter reial. Si es volia avançar el lliurament de les cartes, aquestes es podien  dipositar a la botiga La Perla, al Cap de la Vila, de la qual en tenia cura la Maria Aranda, muller del fotògraf Ricard Gassó. En apropar-se aquestes dates disposaven una original bústia  a frec de la porta d’entrada de l’establiment, que consistia en el bust del rei  que aguantava una caixeta amb la corresponent ranura.

   L’haver d’anar a dormir aviat és un dels costums que encara preval ara.  De bon matí del dia de Reis, degut a que la majoria de cases estaven compostes de planta baixa i pis, qui matinava  tenia el privilegi , si guaitava als balcons, de trobar-se amb els regals ben disposats i amb la sabates a sobre. Era el senyal més eloqüent de la generositat dels Mags i la bonica experiència de ser testimoni dels instants previs al descobriment d’unes  il·lusions fetes realitat o d’algun desengany al comprovar que no havien deixat tot el que es demanava. Eren temps que s’optava pels regals d’utilitat. Els més freqüents: una cartera per anar a l’escola, un plumier amb llapis i goma d’esborrar, les típiques capses de colors de la marca Alpino. Calçotets, samarretes, mitjons llargs   i alguna que altra  joguina, poques, per no ser dit. I és que els Reis no anaven grassos. Ho sé per experiència, tots aquells anys de il·lusionada innocència vaig demanar, repetidament,  una bicicleta de dues rodes i no me la van portar mai. I quan la vaig poder tenir ja no em feia il·lusió. Ve  a ser com quan  els nostres avis estalviaven pel dia de demà, deien, per poder tenir una pometa per a la set i al final, quan en podien disposar,  resultava que no tenien set.

    Van passar els anys i mai han deixat de venir els Reis. Una de les vegades, en la vesprada d’un dia d’hivern,vaig coincidir  amb en Ramon Artigas i em va proposar si volia fer de Rei. No m’havia passat mai pel cap que jo, desprès de tants anys d’haver descobert uns dels secrets que propicia el primer desengany, em convertiria amb el rei blanc,  compartint reialesa  amb en Roland Sierra Farreras, el rei ros,  i en Joan Manel Duran Carbonell,  rei negre. 

   No trobo paraules per descriure aquesta experiència. Entre tantes vivències, un vailet “peruanito” que vivia en uns apartaments de davant de casa, al lliurar-me la carta li vaig preguntar si vivia a tal carrer, tal número i al pis que corresponia.  Va quedar bocabadat, si el punxen no li treuen sang,  al temps que contestava afirmativament. Ho va veure tan clar,  que estic convençut que a hores d’ara encara creu que els Reis existeixen de veritat. Va ser una vigília per a recordar sempre

  L’endemà  l’amic Agustí Carbonell Mestre, en el seu quiosc de la placeta de  l’Oasis, va penjar a la porta un cartellet informatiu, on s’anunciava: “Casa proveïdora de Ses Majestats  els Reis d’Orient “ .Degut a que els tres Reis, una vegada deslliurats de les seves obligacions, li anàvem a comprar el diari. Una informació molt freqüent de trobar  en  establiments del Regne Unit.

   Res més, anem a dormir aviat, disposem les sabates, ben netes,  al costat del menjar i el beure pels camells, del porronet amb moscatell pels Reis. I tapats cap i tot,  potser arribarem a escoltar el remor dels timbals que acompanyen a la comitiva, en una nit de molta feina i envoltada d’una màgia especial.

   No obstant no hi ha res fàcil, en aquest cas sempre existeix  el temor del carbó. Als Reis, però, els consta que  la mainada de Sitges, fins i tot els més grans, som considerats  bones persones. Davant l’evidència,  només cal desitjar que  es compleixin totes les il·lusions que tenim posades en aquesta vigília i dia de Reis.

                                                                                        J. Y. M..

 (Aerticle publicat a l'Eco de Sitges ei 5 de gener 2017)