DOS PESCADORS I UN ALCALDE

    Ens trobem en un tram del mes on el santoral assoleix  un  protagonisme significatiu, amb la implicació de la  tradició  que l’acompanya. Avui és la festivitat de Sant Antoni, que mal anomenem dels burros, la festa major d’hivern de Vilanova. Amb la participativa i espectacular desfilada dels Tres tombs, que es converteix en una radiografia del passat. Quan els carros i els cavalls tenien un paper destacat en les feines del camp i en el transport. 

    Els Tres Tombs vilanovins, comptaven amb presència sitgetana, no només com espectadors, sinó també com a participants. En Tomàs  Matas i en Rafael Font, eren els més assidus. En Tomàs hi participava amb un carruatge de passeig, tirat per un cavall. L’home i acompanyant anaven vestits adequadament, segons la categoria del carruatge. En Tomàs era un entusiasta d’aquest tipus de mitjà de transport, En la finca que disposava per sota del mas d’en Puig, havia habilitat un cobert on, en el seu  interior, hi tenia exposats un bon nombre de carruatges. M’ho havia ensenyat amb la satisfacció que comporta donar a conèixer una col·lecció d’aquesta importància i que es completava amb els guarniments corresponents: els de més categoria i els més normals, però tots ells ben enllustrats i amb els daurats ben lluents. Que lluïa en les  exhibicions en què participava per arreu del país. 

    L’especialitat, per dir-ho d’alguna manera, d’en Rafael, eren els carros de tir, arrossegats per més d’un i dos... cavalls. I si en Tomàs vestia de bonic, en Rafel ho feia de carreter: camisa blava, mocador vermell al coll, pantaló de vellut negre, espardenyes i el cap cobert amb una gorra. I un detall que completava tot el conjunt, una punta de caliquenyo reposada entre els llavis.  Ell guardava tota aquesta disposició a Moja, el seu poble natal i que va deixar quan es va emmaridar amb la Pepita, una de les filles de can Buixens.

    El proper dilluns és la festa de Sant Sebastià , que bé podríem celebrar la nostra festa major d’hivern, si no fos perquè amb, la de Sant Bartomeu i Santa Tecla, ja hem fet el, que se’n diu,  el “cupo”.   El que no vol dir que la blanca ermita de Sant Sebastià, no tingui el protagonisme que és mereix. Amb el seu recuperat aplec, que tindrà lloc aquest diumenge amb una audició de sardanes i amb les portes obertes de l’ermita, per poder visitar-la i apreciar el seu interessant contingut.  I l’ofici religiós que es celebra dilluns, el mateix dia de la festa. Quan també per la tarda i, durant nou dies seguits, té lloc la novena.  

     No només tenim aquesta ermita dedicada al Sant, sinó que també un carrer que fa pujada o baixada, segons la direcció que adoptem. Molt a prop de la cruïlla que ens permet decantar-nos vers dues direccions, hi tenia el seu taller en Sebastià Yll Bages. En Sebastià, junt amb el seu fill Joan, han treballat en un dels oficis que aquí s’ha perdut, el de mecànic de les màquines de cosir, quan n’hi havia en totes les cases i es pot dir que funcionaven tots els dies. Perquè si les mestresses   no cosien sabates,  cosien vestits.

   En Sebastià, a més de bon mecànic, era un curiós saberut de tot: de l’art, el teatre, la música, de la cultura en general,  de la toponímia local i de tots els aspectes relacionats amb la vila. El seu taller es va convertir en una càtedra del sitgetanisme i que el seu fill ha continuat mantenint-la activa i participativa a tots els qui l’hem freqüentat per saber detalls que desconeixíem. 

   Actualment de Sebastians n’hi ha pocs, un dels més joves, en Sebastià Mirabent Julià. El seu pare va ser molts anys mestre dels escolapis. I l’única dona que quedava que portava el nom, era la Sebastiana Sánchez, muller d’en Manel Chacón. 

     En el carrer primer de maig, a tocar la plaça de la Industria, on avui hi ha un hotel, en aquella casa de parets blanques i la fusta de color verd, hi vivien dos Sebastians, pare i fill, els Sebastià Arnan, tots dos pescadors. Que tenien el lloc de feina molt a prop. Tant que, des de la porta estant, hi podien guaitar.

   En el pis de dalt hi vivia el també pescador Josep Rovira, l’Avorrit. L’home cada dia, acabat de dinar, tenia per costum anar a fer el cafè al Retiro. Passejava un posat molt característic i sempre s’acompanyava del seu inseparable caliquenyo.

    Els dos pescadors tenien per veí , ni més ni menys que un alcalde, en Fernando López Ortega, vingut de la regió de Múrcia, que treballava a Vallcarca. Home intel·ligent, era dels  treballadors de la fàbrica que sabia llegir i escriure. Per aquest detall, per l’estima que mostrava i els elogis que pregonava  de la seva procedència, la veu popular li va atorgar l’honor de, sense haver de passar per cap elecció, nomenar-lo alcalde de Múrcia. Un títol honorífic que el va identificar per sempre més. Sense que els murcians tinguessin constància que a Sitges hi vivia, ni més ni menys, que l’alcalde a perpetuïtat de la seva capital. Això sí, deslliurat de sou i responsabilitats. Lliurar-se de les responsabilitats del càrrec, ja està bé. Però el sou sí que es troba a faltar. És el que tenen els càrrecs honorífics. Si més no, saber-se alcalde sense ser-ho, no tothom pot dir el mateix.  

                                                                   J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 17 de gener del 2020) 

  

DE SANT SEBASTIÀ A SANT PAU

                                 

En poc menys d’una setmana dues ermites, la de Sant Sebastià i la de Sant Pau, aquesta situada en el bucòlic llogaret de Sant Pere de Ribes, han acollit les seves respectives festes per honorar el patronatge dels Sants a la devoció dels quals es van erigir les dues ermites. Em referia amb l’article de la setmana passada  al decreixent costum de posar el nom de Sebastià als nous sitgetans. Fins el punt que sembla ser que només de la vila en són quatre de comptats.

   En va ser un bon representant en Sebastià Yll i Bagès, mecànic de tota mena de màquines i especialitzat amb les de calçat. A banda de l’ofici, en Sebastià es va distingir per ser un erudit de la cultura sitgetana en tots els aspectes, a més d’un gran coneixedor de totes les famílies sitgetanes, de les quals es recordava dels noms i cognoms de quasi bé tots. Quan es va jubilar del seu ofici, al seu taller es va establir una tertúlia, on les aportacions de tots els participants  greixaven els records de fets i gent que han estat els protagonistes. ja no de grans gestés, sinó simplement de les sorgides del viure el dia a dia. Sitgetants i sitgetanes que en definitiva han contribuït a consolidar  el poble en tots els aspectes fins al dia d’avui.

     En el taller d’en Sebastià s’enraonava de tot  i quan hom tenia un dubte, una pregunta a fer, ens hi apropàvem, convençuts que ens aportarien informació sobre el que desconeixíem. Els contertulians han anat desfilant i quasi bé han deixat sol a en Joan, fill d’En Sebastià, el qual d’haver escoltat, també viscut,  tantes aportacions orals a la història local, dintre i fora d’aquest taller, els seus records són imprescindibles per continuar amb el fil de la vida sitgetana.

   Fa pocs dies que ha deixat el seu seient de la tertúlia del taller, en Sir Capilla, el qual havia treballat durant molt anys al forn de la Raimunda, en el carrer Sant Pere a les ordres d’en Joan Serra.  A hores lliures,  en Capilla col·laborava amb el Prado i d’una manera molt important per la Societat, com ho era el d’anar  a cobrar la quota mensual al domicili dels socis. Tenia un tarannà tan bo i tan cordial  que, contràriament a la interferència  que pot produir la presència dels cobradors, la  seva visita  era celebrada perquè contribuïa a entaular  una agradable conversa que  al final el cobrador quasi s’oblidava de cobrar .

    Com a curiositat igualment em referiré a una veïna que vivia molt a prop de l’ermita i de les poques que hi havia en el poble amb el nom, era la Sebastiana Sánchez , casada amb en Manel Chacón i d’aquí que la veu popular, que sembla estar  avesada a fer com a més amical la identitat de les persones, tenia per costum anomenar-la la Chacona,. El cas era que a la Sebastiana li agradava vestir de manera elegant i una gran aficionada a portar gorres i barrets. La seva manera de ser es caracteritzava per una sinceritat extrema, doncs no reprimia els secrets i així la seva vida era com un llibre obert. Una sinceritat que sorgia d’un fons del cor del qual brollava profunda estima vers  la seva família i les amistats, que eren tota la gent del poble.

       Amb pocs dies de diferència s’escau la festivitat de Sant Antoni, la festa major petita a la veïna població de Vilanova. I fa un parell de dies s’ha celebrat la festivitat de Sant Pau, també la festa major petita  de Ribes. Durant les vigílies i els dies d’aquestes festes, al taller d’en Sebastià Yll, se’n parlava, perquè  entre els dos pobles veïns existien afinitats. Era quan la gent no tenia els entreteniments d’avui dia i aprofitaven aquestes celebracions, principalment  per participar en els balls que s’organitzaven. I tots tenien, em podríem dir, els seus ambaixadors. De Vilanova venia el recader Pere Juncosa, un gran admirador del seu poble i de manera especial de la celebració dels Tres tombs, del qual n’havia estat abanderat.. I com aquí tenia moltes amistats, els posava al dia del programa d’actes. Si més no Vilanova es troba més lluny de Sitges que no pas Ribes i a segons a quines hores tenien lloc el ball es convertia en un impediment. Per contra a Ribes semblava més assequible, doncs n’hi havia que hi anaven amb el cotxe de línea i  tornaven a peu, a les tantes, que ja eren ganes. Atenent que la gent de Ribes tenien més tirada de venir a Sitges, la informació era molt propera. Recordo als Albareda, recaders, que venien cada dia i també al Sr. Jacas de “can Pascuali”   que tenia cura del local del cinema. L’home tenia gran predilecció per la festivitat de Sant Pau i no es perdia mai les sardanes de després del rosari  que tenien lloc, a la tarsa, a l’era de l’ermita de sant Pau.

     El pas del temps ha temperat  els ànims i les rivalitats que solien acabar en enfrontaments han desaparegut. Tot i que els posicionaments reivindicatius sobretot pel que fa a un suculent plat, continuen actius entre Sitges i Vilanova. Però sí que ens avenim a l’hora de compartir   postres, com el tortell de Sant Antoni de Vilanova i els sabres de Sant Pau. Diuen que a ningú li amarga un dolç.

     Tornant  a la Vila, a la mateixa hora, del diumenge,  simbòlicament es beneïa la teulada  de l’ermita de Sant Sebastià i  sonaven  les músiques que s’interpretaven en els anys que seguiren  a la inauguració de l’Hotel Subur i que el gendre de la casa, el mestre Manuel Torrens, al cap davant del seu quintet interpretaven . Això ha estat possible gràcies a la recerca que n’ha fet  el  mestre Juanjo Rocha, amb la col·laboració de  l’Esteve Molero i dels músics participants.

        Paral·lelament la meteorologia es mostrava poc complaent amb tot plegat, com si volgués posar a prova la nova teulada.

    Un cap de setmana de temporal, d’oficis religiosos a aixopluc de l’ermita blanca i de música per commemorar els començaments d’aquell innovador Hotel Subur.

     Al mal temps bona cara. I per exemple, un botó.   

                                     

                                                          J. Y. M.

 (Article publicat a l'Eco de Sitges el 27 de gener del 2017 )