LA SIMPLICITAT D'ALGUNES COSES

   

     La modernitat ha anat sempre de la mà del progrés. I aquest va transformant no només coses tan simples com la de la imatge, sinó que també repercuteix en els costums de les persones. Que ens acostumem de seguida amb les novetats que fan més còmode la nostra existència.

   En aquesta època de l'any els costums giraven a l'entorn d'una activitat que ocupava a un bon nombre de famílies del poble, la verema. On la vinya assolia un protagonisme, el qual es traduïa en una alegra sintonia de veus i rialles que s'imposaven al silenci que, durant la resta de l'any, planava per damunt de la vinya. Era la gent que collia, cep a cep, els gotims de raïm que acabaven dins d'aquelles feixugues portadores de fusta. Actualment, aquell esclat de vida ha estat substituït pel potent espetec del motor de la màquina que avança entre els ceps i en un moment recull el que feien, durant dies, aquelles colles de veremadors i veremadores . 

     Gent que per esmorzar coïen unes arengades al damunt del rostoll de les brases, que sorgien de cremar les vergues, i que les menjaven acompanyades de pa sucat amb tomata i raïm acabat de collir. Totes les botigues de queviures disposaven, el que anomenàvem "cascos d'arengades".

    Establiments caracteritzats per la venda, també anomenada, a granel, quan quasi tots els productes havien de passar per la bascula per establir el pes que sol·licitava el client: mitja onze, una onze, tres onzes... Fins que aquesta venda al detall es va anar alternant amb la comercialització dels productes envasats, generalment a dintre de llaunes. Que per obrir-les calia recórrer a la simplicitat de l'obre llaunes. Vist avui aquests obre fàcil amb els quals van dotats totes les llaunes, hom es pregunta com es va tardar tants anys fins arribar a aquesta simplicitat actual? De les primeres matèries a ser envasades van ser les sardines. De mida petita, però conservades amb oli, potser van ser pensades per a substituir a les arengades, perquè cada vegada és més difícil de trobar-les.

      Una altra utilitat que aportava l'obre llaunes es troba en el seu extrem superior i que serveix per deslliurar "la xapa" de les botelles que porten aquest tancament. Una altra novetat que van acollir aquella gent que, fins llavors,  el més sofisticat eren els peculiars tancaments de les ampolles de gasosa. Perquè també hi havia per costum anar a comprar el vi a granel i el broc de la garrafeta es tancava amb el tap de suro. Curiosament les botelles de vi embotellat encara porten tot el tap incrustat dintre del broc i tot i que han sortit diferents sistemes d'extracció,  el que es segueix fent servir és el típic llevataps, amb el qual a mena de barrina es va penetrant pel suro i es fa palanca en el broc mitjançant la peça que hi va afegida i que també serveix per deslliurar les susdites "xapes".

    Igualment s'ha fet servir per obrir les llaunes una cosa simple: un ganxo afilat i punxegut en l'extrem, el qual s'introdueixin en la tapa de la llauna, es fa accionar manualment i  a mesura que avança aquesta es va obrint. Com els envasos rodons de llauna que les botigues  tenien a damunt el taulell i el producte que omplia l'interior acostumava a ser la tonyina coberta d'oli. 

    Avui les poques botigues de queviures que queden, amb unes dimensions reduïdes que ens recorden a les d'abans, estan regentades per paquistanesos. Que ara que en parlo aporto  el record de la reduïda botiga que regentaven en Paco Sáez i la seva muller, en l’escaire que formen el carrer Àngel Vidal amb el de l’Aigua, al matrimoni se’ls hi va escapar la vida darrera el taulell, atenent a la seva clientela, pel costum que tenien la gent del poble de ser assidus  compradors de les botigues que sempre freqüentaven.  Qui es podia imaginar, en aquells anys,  que les botigues de tota la vida tancarien definitivament les portes amb la jubilació dels darrers botiguers que les regentaven, per a ser reemplaçades per les grans superfícies, on les seves prestatgeries són plenes de productes de diferent procedència, la majoria d'ells envasats, i on els clients ens servim nosaltres mateixos. Sense valdre’ns dels cabassos per disposar la compra, que han estat substituïts per uns més o menys voluminosos carros que, un cop feta la compra,  només ens cal passar per caixa per satisfer l'import de la compra. On la mateixa modernitat, que no para d'evolucionar, ja està implantant unes maquinetes que fan la feina que desenvolupen les caixeres.

     I així funciona tot. Ja ho deien els nostres avis, que quan  més progrés més misèria. Potser no és ben bé això, però ja intuïen que els avanços tecnològics s’imposarien  en detriment de la mà d’obra. 

                                           J.Y.M.

( Articole publicat a l'Eco de Sitges el 1 d'octubre del 2021)     

EL RELLEU GENERACIONAL DE LA FESTA MAJOR

   

   La festa Major és com una finestra oberta al sitgetanisme en tots els aspectes. En primer lloc a les persones que han estat els protagonistes, participant amb els balls o simplement sent espectadors. Actualment, gràcies a les noves tecnologies, aquesta finestra, a la qual em refereixo, ofereix una panoràmica que ens sorprèn cada vegada que apareixen fotografies de festes majors d’èpoques  passades. Per alguns de nosaltres encara viscudes o d’altres que conformen  la Història local.

   Unes i altres ens permeten observar com el pas del temps es fa patent amb els costums del moment: les maneres de vestir, la poca aglomeració de gent que hi havia durant una sortida d’Ofici, els pentinats que lluïen el gegant i la geganta, les imatges que denoten l’edat acumulada pels grallers, el nombre reduït del mateixos en l’acompanyament dels balls ( una colla de cada ball i la dels diables amb tres timbalers)a . I molts altres detalls que mostren una evolució que es fa evident fins arribar els nostres dies.

   El vailet de casa volia participar en el ball de Pastorets, en la matinal infantil de la festivitat de Santa Tecla, i s’ha trobat que el ball ja s’havia completat  i que hi havia una llista d’espera de 69 aspirants a poder-ne formar part. El mateix número que aspira a poder entrar en la colla dels grans. Ara exageraré amb el que diré, però contrasta amb el que passava amb els components de les colles de les festes majors d’antany, quan potser la dificultat consistia en trobar persones que volguessin participar en un ball. Tornant a la llista d’espera, de les quals tant acostumats n’estem avui en tots els àmbits, al meu nét li faig broma quan li dic que amb el supòsit que cada any deixi la colla un pastoret, quan li toqui a ell hauran transcorregut setanta anys i llavors ja no estarà per saltar. I encara li faig més conyeta quan li exagero,  dient -li que llavors potser s’acompanyarà del bastó amb el qual alleugerir les penúries del si no fos. El nano riu i sembla com si s’ho imaginés. 

     Sortosament avui hi ha una gran i encomanadissa voluntat de voler participar de la Festa Major, ho podrem apreciar una altra vegada, gràcies a  l’esforç que ha fet  la Comissió, i  totes les persones implicades, per tal de fer possible el retorn d’aquesta matinal infantil. Són les noves generacions que han de contribuir a que les dues festes, la de Sant Bartomeu i aquesta de Santa Tecla, tinguin la continuïtat garantida. Davant aquest planter, i a les ben assortides llistes d’espera, no cal patir pel futur. Només casos excepcionals, com els que estem passant, ho poden aturar. Que no significa acabar amb tants segles de tradició, on hi han participat gran quantitat de sitgetans i, des de fa uns anys, per sort, també de sitgetanes.

     Mitjançant les fotografies antigues que apareixen, a la mateixa velocitat que desapareixen de les xarxes socials, podem apreciar com l’edat  dels participants dels balls s’ha rejovenit. També cal dir que aquelles imatges, moltes d’elles, distorsionen la realitat. Així es pot apreciar als geganters d’aquella època, persones fornides, vestits amb unes indumentàries que del normal feien servir a diari: faixa i espardenyes de betes, amb les quals es vestien cada dia per anar a treballar al camp o al mar. S’aprecien grans, en quant a l’edat, si més no aquesta potser es centrava entre els cinquanta i els seixanta. El que passa que la duresa de les seves feines els havia envellit abans d’hora. El mateix passava amb els grallers, gent que semblen molt grans, però que potser no ho eren tant. Del contrari no haguessin tingut la suficient fortalesa física per arribar a Sitges, caminant per la muntanya, des de les masies de les quals tenien cura, algunes ubicades en el terme de Begues.

     Tota aquesta panoràmica, sota la qual es contemplen detalls generacionals de festes majors antigues, no s’observa el mateix en els components de determinats balls que, per raons que van aparellades amb l’agilitat, llavors, igual que ara, els formen personal jove, però gràcies que hi volguessin participar. 

      Com passava amb els portadors del drac, durant molts anys en van ser responsables els personatges que apareixen en la fotografia. Eren tan peculiars que ningú més s’hi apropava., però és que tampoc el personal del poble estava disposat  a carregar-se  amb el pes de la fera foguera. L’únic que hi aportava relleu generacional era en Quimet Palma, al seu costat hi treu el cap el seu fill, en Carlitos. En una ocasió m’explicava que, en el transcurs d’una matinal, va haver de carregar-se tot sol el drac, perquè els seus socis havien caigut rendits als braços del déu Bacus, pel qual sentien una fervent i persistent devoció. 

                                              J.Y.M.

( Articole publicat a l'Eco de Sitges el 17 de setembre del 2021)

    

EL DIA DEL "CUMPLE"

   Els lectors que tenen cura de la parla, arrufaran el nas davant aquest disbarat, que és l’abreviatura d’un altre  encara més greu, “ cumpleanys”. Em perdonaran el meu atreviment, però que em recorda el que diuen les persones grans quan, amb l’excusa de l’edat, manifesten  que tenen dret a dir el que pensen i com ho pensen.

   No recordo mai que,  just desprès de Nadal i de Sant Esteve,hagués sortit l’Eco. N’estic  segur, perquè el recordat Josep M. Soler, ni per  la setmana de Nadal,  ni  tampoc per  la de la Festa Major, imprimia el setmanari. Pel motiu, com passa avui, que les Festes s’escauen en uns dies de la setmana que s’ha de fer equilibris per tal de poder-lo compaginar, imprimir, i treure’l al carrer.

    Amb la nova singladura es va dir que sortiria cada setmana, i així és. I  vet aquí que,avui, coincideix amb el meu aniversari. Aquesta coincidència també la puc assimilar amb un fet curiós, la meva afició, la d’escriure, es pot dir que va començar en aquell Nadal del 1962, quan ens vam aixecar de dormir amb una nevada impressionant, que no va parar en tot el dia.

    A la casa vella, tots tenim un referent: la vivenda que recordem de jovenets. Per alguns continua intacte, per altres la casa original va arribar un punt que va ser enderrocada i es va transformar. La nostra, la vella i la nova, conserven la mateixa adreça i el número que l’identifica, no així la seva disposició original. En la dels meus records d’infantesa, disposàvem de dos menjadors; un al fons de la casa i un altre al capdamunt de l’escala,  on també s’hi trobava l’entrada a les dues habitacions que donaven al balcó. Amb una obertura gran, tancada amb una vidriera, per on s’accedia al terrat. Diguem que el més allunyat, disposava d’una gran llar de foc. Com a curiositat, només el fèiem servir dues vegades a l’any; la nit de Nadal i la de Cap d’Any. Dues nits esperades perquè sopàvem davant del foc a terra encès i això no es poden imaginar la novetat que per a mi representava. Amb el pessebre disposat damunt una taula, al costat mateix del foc.

    Uns quants diumenges abans, anàvem a la muntanya a buscar enramades de pi i llenya dels arbres caiguts. I l’apilàvem a una distància prudencial del foc. Eren detalls que feien Nadal. 

        La  nit de Cap d’Any havíem de sopar aviat, perquè el pare se’n anava a tocar amb l’orquestra al Retiro. I allà quedàvem l’àvia, que havia enviudat, la mare i jo, l’home petit de la casa. Per sortir d’aquell menjador es travessava la cuina, i la porta per on s’hi accedia, disposava d’un baldó. Cada nit, després d’haver remenat en aquell laboratori les cuineres titulars, tenien per costum passar el baldó. Quan va marxar el pare es va centrar amb la rutina i el va posar. Encara no disposàvem  de televisió, així que vam seguir les campanades per la ràdio. Però què seria començar un nou any, sense brindar? Teníem el cava preparat, però faltava la persona que el destapés. Les dues dones de la casa, cap d’elles, va mostrar la decisió per fer-ho: que si jo no, que jo tampoc.. al final l’home petit va fer d’home gran i em vaig sentir important, pel sols fet d’haver realitzat una cosa que els grans semblava que  no s’atrevien . El més bo, però, encara no s’havia produït.

 Arribat el moment de sortir, per dirigir-nos a les habitacions per anar a dormir, ens vam trobar que la porta  es trobava tancada pel susdit baldó. Masses coincidències  per a aquell aprenent de “cuentista”. Davant la situació,  aquí sí que les dones de casa van mostrar decisió i efectivitat. Destapar una ampolla de cava se’ls hi va fer una muntanya, però reaccionar davant l’imprevist, la lògica es va imposar a les fantasies d’aquell home petit. Que si va poder descotxar l’ampolla, no se si es va adonar que moltes coses de la vida no són el que semblen. Ho he aprés amb els anys.

    Aquella mitja  nit de la nevada, la de Nadal,  també la vam passar al costat del foc, però quan ens vam retirar encara no nevava.  L’endemà, ens vam despertar amb un paisatge com el del millor conte de Nadal. Vam dinar al menjador de sempre, amb l’escalfor que desprenia l’estufa salamandra. Se’n havia anat el llum, feia més Nadal. A prop  de la vidriera, amb la llum feble i tremolosa  d’aquells singulars quinqués de petroli, vaig començar a escriure uns contes, dels quals només recordo que l’escriptura sorgia amb fluïdesa. De més gran, sempre m’ha sabut greu no haver guardat aquelles primeres fantasies escrites, que van ser els fonaments d’una afició perdurable. Potser sí que es van guardar però, com sempre passa, quan hi ha canvi de casa, es perden molts detalls que desprès enyores

     He explicat tot això com si fos un conte, a mena de record d’aquells que vaig escriure aquell dia de Nadal i que van calar per sempre més en aquest raconet tan personal i influït per això que anomenem inspiració.  Aquesta, acompanyada per una afició que no ha decaigut, m’ha permès poder  arribar fins aquí. A les portes d’un altre any on tots: els responsables que fan possible que l’Eco segueixi sortint , els col·laboradors, lectors...caminem pel mateix camí. I tots desitgem que, dintre el possible, aquest que començarem a transitar, sigui el més planer possible, per poder arribar, al menys, sans i estalvis fins al final. Havent sumat, tots, un altre “cumple”. Cadascú té el seu dia designat. 

   Que tinguem  una bona sortida i entrada d’any. Desprès, si ens deixen, ja anirem trampejant.

                                                  J.Y.M.

(Article publicat a l'Eco de Sitges, el 27 de desembre del 2019)

LA MATINAL INFANTIL, ESCOLA DE GRANS

   En el transcurs  de l’any 1980, sent el responsable de festes de l’Ajuntament, el Sr. Salvador Mirabent i Paretas, va anar perfilat la idea que feia temps portava en ment. Que els infants de la vila poguessin participar de la Festa Major, reservant per a ells les primeres hores del dia de la festivitat de Santa Tecla.

   La seva idea es va materialitzar en aquella primera matinal infantil que va sortir al carrer. La seva presència va anar acompanyada per un sensacional mostrari d’imaginació, exposada a les mirades a través d’aquells  petits gegants fabricats a casa, molts d’ells només sorgits de la iniciativa d’una mainada que amb un parell de capses de cartró et feien un gegant o un drac. A altres s’hi endevinava, notablement, la col·laboració dels pares. Detall que es va anar  perfeccionant a mesura que anaven passant els anys, fins el punt que aquests elements de la nostra festa, hi ha qui n’ha fet una copia exacta, a reduïda escala, o no. Sortosament, però, hi continua prevalent l’enginy i la determinació dels més menuts. Els quals s’acompanyen amb la resta de balls que, amb diferència d’edat, ballen pels carrers de la vila, a una hora ben matinera, amb la mateixa desimboltura  que ho fan els grans.

   D’aquella primera sortida, ara en fa 39 anys i malgrat detalls que sempre s’hauran d’anar polint, en benefici d’aquesta espontània manifestació festiva, protagonitzada per la mainada de tot temps. La  matinal infantil de Santa Tecla, no només participa en la franja horària  i recorreguts que té assignats, sinó que s’han ampliat el nombre d’actes que comencen una setmana abans, per tal de que la seva participació no se’ls hi faci tan curta i es puguin exhibir.

   A un any per complir-ne quaranta, cal destacar un fet curiós; aquells pares que portàvem els nostres fills a la matinal, resulta que aquests ens han fet avis, perquè són ells els qui ara porten els seus vailets a aquesta cita irresistible de la festa . I nosaltres, acomboiats en aquesta categoria,  ho gaudim de diferent manera, doncs són els nostres fills, aquells que en el seu  dia van ser aprenents de geganters, de diables, de bastoners..... que fan d’acompanyants, mentre nosaltres fem d’espectadors i gaudim des d’una altra perspectiva tot aquest encant, com aquell que diu: els veiem venir i se’n il·lumina la cara. I vet aquí que, sent entusiastes espectadors, no hem de restar amatents que si la corona del gegant no s’aguanta en el seu lloc, que si la capsa de cartró s’esbotza amb tantes batzegades. Que si la nena o el nen ja en tenen prou i volen plegar, per a desencís dels pares que, com és lògic, volen que amortitzin el vestit, o les hores invertides fent  el que hagi calgut, per tal de tenir-ho tot a punt i poder sortir.   

    Aquelles nens i nenes, els nostres fills, s’han fet grans i, curiosament, a alguns aquell aprenentatge els va agradar i han passat per les categories superiors, participant de les sortides dels grans, perquè ja fa dies que han pujat bastants graons. Vet aquí la gran diferència: els petits que s’han fet grans i nosaltres, que no ho érem tant, ara ho som molt més.  I quan aprecies, amb raó de causa, que la matinal infantil té una participació, que fins i tot s’ha de regular per no quedar desbordada,  t’adonés que la nostra Festa Major no estarà mancada de personal. Fins i tot els encara més grans  recordaran que, també antigament, molts balls se les veien i desitjaven per poder sortir, perquè els hi faltava gent, i havien de recórrer als veterans que en el seu dia ja hi havien participat.

      El temps passa i  la vida ens depara situacions boniques, com la festivitat de Santa Tecla que ja fa uns dies que estem celebrant, amb un seguit d’actes que tindran el seu punt més àlgid el proper diumenge i dilluns. Abans, el diumenge de la setmana passada, mentre la desfilada de gegants i dracs  de totes mides i dissenys, cabeçuts, recorrien els carrers del poble, a la muntanya de Montserrat, a la seva Basílica, tenia lloc la celebració dels vint-i-cinc anys de l’Ordenació Sacerdotal, del sitgetà Josep Mª. Enríquez Farreras. Que va cantar la seva primera missa a  parròquia de Sitges, el seu poble.

   Han passat també 25 anys,  de quan un jove sitgetà, igualment entusiasta de les nostres tradicions, entrava a formar part de la comunitat Benedictina de Montserrat. Allà va coincidir amb un altre sitgetà, el P. Antoni Picas i Figuls, Molts van ser els qui, per aquella ocasió, van acompanyar a en Josep Maria, i la seva família, en la cerimònia de la  seva Ordenació Sacerdotal. Que un amic de Sitges sigui monjo de Montserrat sempre ha estat un referent que ens ha motivat, cada vegada que ens hi hem apropat. I succeeix en el moment d’entrar a la Basílica, si coincidíem que feien un acte litúrgic, ens assetjava la curiositat per si veuríem al P. Picas o al P. Enríquez. De vegades la nostra curiositat es veia recompensada al distingir a algun dels dos  o bé a tots dos. Actualment és més difícil coincidir, perquè el P. Picas ens va deixar i l’altre  monjo sitgetà té sota la seva responsabilitat les parròquies de Sant Esteve de Sesrovires, Masquefa i la Beguda Alta.

     Davant d’una altra Festa Major de Santa Tecla, amb la matinal infantil fregant els 40 anys,  i les Noces d’Argent  Sacerdotals de l’amic, ens podem sentir satisfets de ser protagonistes i admiradors de dos fets que ens honoren com a sitgetans i com a continuadors del que de petits els nostres pares també ens van acompanyar per  un mateix camí: el de la tradició i el del bon exemple. Desprès,  la vida posa a l’abast  tot un ventall de camins i cadascú decanta per aquell que sembla que més li convé. Sense apartar-nos, però, del de la tradició. Que és la drecera que ens porta a la felicitat compartida.

                                  J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 20 de setembre del 2019 )

                                               

DUES FESTES I UN PROTAGONISTA

   Hem sobreviscut a un cap de setmana on la festa i la tradició no ens donaven respir. I n’hem sortit prou bé, perquè som un poble avesats en organitzar les celebracions que cada festivitat es mereix. Uns dies on les flors han estat les protagonistes, però sense la perseverança dels organitzadors, de totes les persones implicades, feina hi hagués hagut per sortir-ne airós. Un dia de Corpus  molt intens, en quant a portar a terme la feina de confeccionar les catifes, tenir-ho tot a punt per exhibir els clavells a l’exposició i atendre la processó que és de les més solemnes que es celebren.

    Amb  la ballada final dels gegants es va acabar una part, a partir d’aquí s’iniciava un revetlla que ha durant fins ben entrada la matinada. Aquesta nit de Sant Joan té un significat molt especial i al seu entorn s’hi consoliden unes creences que la gent de més edat expliquen vivències personals que els han estat favorables per guarir petits problemes  de salut.

    Per motius de seguretat, cosa que trobo molt bé, no es poden encendre aquelles fogueres que, en les vigílies d’aquesta festivitat, s’anaven apilant mobles i fustes que passàvem a buscar per les cases i la gent, sabedors d’aquesta recerca, quan es tenien de desfer d’algun moble,  el guardaven per a la foguera. La modernitat s’ha expandit i s’ha construït en aquells camps que tot i la proximitat amb el poble, no eren considerats tant apropats com per no poder permetre que s’aixequés el que acabava sent  una foguera de grans dimensions.

   Aquell foc reunia a molts veïns del poble que celebraven, a llum de la seves flames, una festa que sempre ha tingut un encant especial. Aquell foc pràcticament  cremava fins que quasi es feia de dia i quan desapareixia la flamarada  quedava el rostoll de les brases i el solar recuperava la calma d’una nit bulliciosa, màgica. Diferent.

    Els camins i carrers del Poble Sec, la seva gent, ha tingut un protagonisme rellevant en aquesta festivitat de Sant Joan i d’una manera especial, simplement pel fet de passejar un anonimat influenciat per la popularitat, un veí que ho va ser d’aquest entorn, ha protagonitzat un fet curiós, digne de ser explicat en aquestes pàgines.

   En Lluís España, junt amb els seus pares, van arribar a Sitges, procedents de la Manxa,  quan ell era jove, i aquí s’ha carregat  al damunt uns quants anys. Van anar a viure en un pis de l’edifici més alts del Poble Sec, el bloc Mandermann. I p are i fill han treballat sempre a la construcció.

   En Lluís ha estat un apassionat de la música i té un interès especial per la percussió. El seu fort és la caixa. Tant és així que va anar a aprendre solfeig a casa el mestre Manel Torrens i en Josep li va ensenyar a tocar aquest instrument. L’obsessió d’en Josep era que no quedés estancat només en aquest aprenentatge, sinó que també s’especialitzés en el domini de la bateria, que d’aquesta manera podia entrar a formar part en algun que altre conjunt musical. Però en  Lluís no en volia sentir parlar, lo seu era “la caja”, “los redobles”. El seu somni era poder entrar a formar part d’una gran banda, però es va haver de conformar amb la que es formava aquí, quan l’ocasió ho requeria. Nosaltres li dèiem que el seu hagués estat una banda militar, el jove prometia i tenia facultats del que se’n diu “ordeno y mando” . Li agradava parlar-ne, passar llista de la graduació dels músics que componen una banda d’aquestes característiques, però al cap i a la fi era més feliç treballant a la construcció i tocant la caixa a la banda quan, per exemple, arribat el dia de Corpus, aquesta anava a amenitzar l’arribada del tren de les flors i a la tarda, a l’hora de la processó, redoblar aquells cops secs que la caixa acompanya els primers compassos de la marxa “Triomfal”.

   En Luís  és la persona que ha passat per tots els llocs del seguici de la processó. Va començar tocant la caixa  amb els  grallers que acompanyen els gegants. D’aquest primer lloc va passar al final de tot, formant part de la banda de música que tanca el seguici. Després va passar a portar el talem. I d’un temps cap aquí la seva posició és la de cordonista d’una de les banderes que surt en processó aquest dia.

   Pot presumir de ser un dels pocs que s’ha integrat tant a les processons que ha format part des de l’encapçalament fins al final , acompanyant el so de les gralles i a primera fila de la banda, on es posiciona el trio de ritme. Del qual ell, a més de la caixa, ha tocat el bombo i els plats. . En totes les posicions on ha participat, ha mostrat un posat molt respectuós.  La seva faiçó és una imatge que desprèn el recolliment i la serietat que cal fer transmetre en el transcurs d’una processó religiosa.

   A en Lluís la de Sitges se  li queda petita i se li fa curt el recorregut, admirador com és del Corpus que es celebra a Toledo. De la seva processó t’anomena tots els estaments  que hi participen i el protocol amb el qual es regeix la seva deguda formació. Davant d’això, ha  arribat a un punt que l’home es sent més motivat participant de la processó, en altres posicions fora de l’àmbit musicals. La vida és una correlació d’etapes, amb aquesta conclusió  es deuen regir les preferències del caixista, que ara prefereix desenvolupar càrrecs  de caire religiós que participar de les seves músiques. L’edat també hi compte i l’experiència acaba posant a les persones en el lloc que més els hi correspon.

   En Luís és persona de convenciments, que s’ho ha passat bé fent de músic i de timbaler de les gralles, però ara, a la seva edat, tampoc és que hagi perdut el seu sentit de l’humor, sinó que quan s’escau mostrar serietat i respecte, no serveix fingir, sinó que  s’ha de fer bé.  

                                       J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 28 de juny del 2019)

DETALLS ASSOCIATS AMB EL PROGRÈS

    Les maneres de viure han evolucionat i, amb elles, s’han despenjat molts detalls que conformaven les simplicitats, amb les quals s’acompanyava el   viure quotidià. Fixeu-vos a quin detall més senzill em refereixo. Ni més ni menys, a la manera que tenien de despertar-se els nostres avant passats. Tenint en compte que les nits eren tranquil·les a més no poder, els sorollets comuns al naixement d’un nou dia eren suficients com per despertar-se.

   A l’hivern eren els galls els quals, només s’insinuava una feble claror, es posaven a cantar, trobant la resposta entre els nombrosos estadants dels galliners més propers. A la primavera, donava la benvinguda al nou dia, el piular persistents del ocells. A l’estiu el xiscles de les orenetes que l’acompanyaven d’un enjogassat i atabalador vol que semblava no tenir fi. Fa temps que les orenetes ja no visiten els pobles de la costa, sembla ser perquè cada vegada hi ha menys terra cultivada. Si més no han estat reemplaçat per uns ocells de semblants característics, els falciots. Aquests són totalment negres, a diferència de les orenetes, que combinen el plomatge  negre amb el blanc que cobreix la part de sota de les ales fins a la cua.

     Ja fa uns dies que els falciots xisclen, mentre amb el seu vol distreuen la contemplació del cel. Curiosament aquest espectacle es produirà fins l’endemà de Sant Jaume, quan només quedaran les cries, que encara no tenen la suficient resistència per emigrar. El seu obeeix a un calendari perfecte, arriben sense que podem  precisar el dia que ho fan, però sí el de la seva partida.

    Aquells referents amb els quals es guiaven la gent del camp, als qui també els despertava la bellugadissa del cavall que dormia en la quadra,  potser situada a  sota mateix de l’habitació, es va anar perdent i es va tenir de recórrer als despertadors. D’esfera rodona, per la part de darrera hi trobàvem dues claus incorporades per donar corda, una servia pel funcionament del rellotge i l’altra per alimentar el mecanisme del despertador. Aquest, en el moment predeterminat, s’accionava com un petit martellet que, de manera persistent, picava damunt una mena de campana esfèrica i que durava fins que s’acabava la corda o es desactivava de forma manual.

   Actualment els despertadors han evolucionat al mateix ritme en què tot s’ha modernitzat. Fins el punt que hom es pot despertar amb la sintonia d’una emissora de ràdio i fins i tot amb l’himne del Barça, que aquests dies, més que mai, sona amb molta insistència, degut haver guanyat una altra lliga. Tenint en compte, també, aquet aquest sofisticat telèfon que sempre portem al damunt, ens pot fer igualment la funció de despertador. Fins arribar a quest moment, quan pernoctàvem en un establiment hoteler, deixàvem dit al responsable de la recepció, l’hora que volíem que ens despertessin, i  el sereno de la casa s’encarregava de trucar, pel telèfon interior, quan era l’hora.

   Qui es despertaven molt aviat eren els recaders que anaven diàriament a Barcelona. De l’estació ja marxaven carregats amb uns grans mocadors de farcell, els típics de quadrets, i arribats a Barcelona se’n anaven a repartir als destinataris i  recollien la nova mercaderia amb destinació a Sitges. Ben entrat el migdia arribaven aquí, amb els mocadors penjats a l’esquena, carregats a més no poder. Moltes vegades, després de dinar, tornaven a fer un viatge per recollir el que els hi havia quedat per portar.

    A dia d’avui, el servei de missatgeria que ofereixen moltes empreses, reparteix un bon nombre de paquets cada dia. Acostumen arribar al poble amb una furgoneta, l’aparquen i van agafant els paquets que els disposen en una mena de motxilla vertical, substituta del mocador de farcell, que es pengen a l’esquena i així fan el repartiment. Tot sovint en trobem de llençats pel carrer que, vist l’abandonament, no sabem si es que s’han trencat, o que un cop acabat el repartiment, el responsable  l’ha tirat, com aquell que llença la gorra al foc. Perquè el seu és un treball intens esgotador, tot i que una mica més còmode que el d’aquells recaders que havien de carregar a l’esquena tota la càrrega. Cap d’ells havia llençat res, els recordo al peu del canó fins que es van jubilar i, arribat el moment, no van haver de deixar aparcada cap motxilla, simplement van haver de plegar aquells grans mocadors que els hi van ser d’una gran utilitat; l’eina més simple del seu ofici, que quan no contenia càrrega , era la que ocupava menys espai. La resta ho suportaven les seves esquenes que, quan anaven carregats, aquestes es doblegaven al màxim i també les cames, doncs al cap del dia havien caminat molt.    

   Les noves tecnologies ho fan quasi tot; ens desperten sense necessitat d’haver d’escoltar el piuleig dels ocells, el cant del galls, o els brams dels ruquets. Ho fem amb la música o l’opció que triem al mòbil.  I mentre ens deslliurem de la mandra, des del llit estant, podem fer encàrrecs via Internet , sabedors que d’avui per demà ens arribaran a casa. Fins i tot des del mateix telèfon podem programar la cafetera per a que quan sortim del bany ja tinguem fet el cafè...

   Molta eficiència, no obstant un despertar massa tecnològic, tot massa programat, ni que vulguis no et pots tornar a tombar, mentre el delectes amb l’amenitat dels ocells, i fins i tot corries el risc de tornar a quedar clapat. Ara no pot ser, perquè la musiqueta sonarà, mortificadora, fins que no la suportis  més i fiquis els peus a terra.   

   Quina vida més sotmesa a la tecnologia. Ni les maneres de despertar-nos són el que eren.

                                                                                 J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges, el 3 de maig del 2019 )

DELS 100 ANYS DEL CITROËN ALS 60 DEL RAL·LI

    Quan el diumenge, 8 de febrer del 1959, el Ral·li de Cotxes d’Època Barcelona – Sitges es posava a rodar, la marca de cotxes Citroën just feia 40 anys del seu inici de rodatge. Per tant els separaven només uns anys, que si bé n’eren uns quants, no es podia parlar d’una xifra massa important. Ara, quan aquest Ral·li celebra els seus 60 anys, la firma francesa ha assolit els 100, això ja són paraules majors. De la mateixa manera que hem de considerar que els cotxes participants en aquella primera edició, que ja eren antics, avui ho són 60 anys més. D’ahir a avui han canviat moltes coses i conceptes en el tema de la locomoció.

   Entre els  qui vam sortir als carrers, per donar la benvinguda al Ral·li, es va produir una curiositat que cal destacar: els més joves no havíem vist mai abans, tan a prop, aquells cotxes, que en dèiem, antics. Els més grans els havien vist transitar en compta gotes, perquè no tothom tenia cotxe. Segons l’edat, a la qual ens podem centrar com a referència,  una part  d’aquells curiosos vam poder arribar a tenir cotxe a la porta i d’aquesta disposició ens en vam beneficiar els que per aquella època érem canalla, i a partir d’aquí ja ho vam trobar normal, fins el punt que, arribada la majoria d’edat, ens vam treure el carnet de conduir i ja tot va anar rodat.  Però hi va haver, entre els mateixos curiosos, gent molt més gran, que no van poder experimentar mai que significava tenir cotxe propi, ja no hi van ser a temps.

   Fàbriques de cotxes com la marca francesa Citroën, amb els seus models, es feien un lloc en el mercat. I, com sempre he dit, tot gira a l’entorn d’una economia que afavoreix les també economies familiars. A l’any 1948, aquesta marca treu al mercat, ni més ni menys, el popular 2CV. Per la seva lleugeresa i simplicitat i amb vents a favor, aquest model assoleix una popularitat que no tardarà gaire en compartir amb una altra marca la Seat que comença a fabricar cotxes  el 13 de novembre del 1953. I just  al començament de la dècada dels 60 treu al carrer el popular 600.   Tenim, doncs, dos models de cotxes fabricats per dues marques, una que  la separava del primer Ral·li 40 anys i l’altre només 6.  

    Per aquelles dates, el 1 de febrer de 1967, s’estrena als cinemes  una divertida pel·lícula, “Sor Citroën”. Dirigida per Pedro Lazaga i interpretada per Gracita Morales i Rafaela Aparicio, que va fer furor entre la gran quantitat d’espectadors que la van anar a veure. Només  aquest fet, va contribuir a augmentar la popularitat d’aquest cotxe i de retruc a que molts convents de religioses, algunes de les seves integrants, obtinguessin  el carnet de conduir. Poder disposar de cotxe els va alleugerir les tasques del dia a dia.

   El 600 de la Seat va alternar amb el 2CV i van ser pràcticament aquests dos vehicles els que van revolucionar el panorama de l’automoció a casa nostra. I, paral·lelament, van influir en una expansió turística mai vista fins llavors. Perquè amb ells s’arribava als pobles i paratges dels quals havíem sentit parlar, però que mai els havíem freqüentat, al no disposar d’un mitjà de locomoció tan a l’abast com els models esmentats. No van ser els únics, però sí els més comuns.

    Des de fa uns anys, amb el Ral·li hi arriben un bon nombre d’aquests 600 pintats de color groc, amb l’emblema d’una marca de cervesa. La seva presència revifa molts records d’admiració que s’emmirallen amb aquells anys que potser en va entrar un en les  nostres vides i ens va permetre anar a veure món, a gaudir d’aquells dies d’acampada amb les taules i cadires plegables, a sota un pi, tot contemplant el paisatge i menjant truites fredes.  Era quan  encara no teníem la butxaca de senyor, a mesura que aquesta es mostrava més generosa, ja anàvem guaitant a les pissarres  que mostraven els establiments de restauració. Fins que aquests, intuint que l’economia anava millorant i amb ella el paladar es tornava més refinat, van retirar, els caps de setmana, el menú de la pissarra i el van canviar per la carta grossa. Que tampoc és garantia que podràs trobar lloc per entaular-te, perquè si no ho has encarregat amb antelació...

    Fàbriques de cotxes, les d’abans i de noves, n’han arribat a fabricar uns, el màxim de sofisticats, fins el punt que el cotxe de demà  diuen que anirà sol, sense necessitat que es faci càrrec del seu comandament el conductor. No sé, potser ens resultarà difícil habituar-nos a seure en el lloc de sempre i no haver de veure-te-les amb res. Sobretot si observes que s’acosta a un suposat perill i no frena, quan tu ja ho hauries fet...

    De moment el Ral·li de Cotxes d’Època, Barcelona Sitges, ens torna a fer una visita i, a cada any que passa, l’admiració per aquests cotxes augmenta , perquè ens transporta a les beceroles de la locomoció i això, a mesura que ens fem més grans, ho sabem valorar des d’una altra perspectiva. Perquè en la nostra infantessa ja no els vam veure  circular i va ser a partir del 2CV i el 600 que se’ns va brindar la facilitat d’anar sobre rodes, desprès d’obtenir el carnet de conduir. En aquest punt, jo em pregunto, si la tendència és que els cotxes vagin sols, de què ens servirà aquest carnet de conduir ? A no ser que l’exigeixin per conduir bicicletes...

    Hem tingut la sort que hem nascut a remolc d’un  progrés en constant evolució i transformació, on tot va sol. Menys nosaltres,  que aquí caic i allà m’aixeco.

                                                                                  

                                                                              J. Y. M.

   

          

( Article publicat a l'Eco de Sitges  el 8 de març del 2019 )

HI HA VIDA DESPRÈS DEL CARNAVAL

Les festes es converteixen en un referent que condiciona les agendes. Per exemple, quan s’apropen les festes Nadal,  si s’escau tractar algun que altre tema, acostumem  dir: “això  ho parlarem desprès de festes”. El mateix passa amb el carnaval: “ja ho farem passat carnaval” . o quan s’apropa Setmana Santa: “recorda-m’ho passat Setmana Santa” . I amb això arribem a vigílies de Festa Major: “deixem-ho per passat la Festa Major...”.

   Perquè considerem que la vida quotidiana, a la més mínima, queda trasbalsada, s’obra un parèntesis on quasi tot queda aparcat. Com si la vida fugis de la rutina i amb ella s’emportés planificacions que en aquell moment no tenen continuïtat fins que no es reprengui, altra vegada, la “normalitat”.

   Hem pogut observar, no ara, sinó que fa anys, com el carnaval transforma la quotidianitat de la rutina diària, amb una excepció tan marcada que sembla com si tot s’acabés amb aquests dies de festa continuada. Els preparatius són molts, ho sap bé en Ramon Artigas i la comissió que presideix, perquè aquest any han estat també molts els actes programats. Si no estic mal fixat, jo diria que més que mai.

   Tanmateix no ens hem adonat, o al menys a mi em fa l’afecte, que pel camí hem perdut un element molt influent en aquests dies de Carnestoltes,  com era el ball. I els hi faré  una reflexió  que resulta curiosa. Durant els anys que, per la raons que tots coneixem, van estar “prohibit” el carnaval al carrer, la festa transcorria dintre les intimitats de les Societats sitgetanes, i aquesta consistia en uns lluïts balls. I aquest detall musical  no només es produïa a la nostra vila, sinó que en la majoria de pobles. On el ball era el protagonista principal. Tornant a casa, aquests balls  van omplir les sales del Retiro i el Prado, on les disfresses  de “fardo”, desprès de tombar pels carrers, entraven als locals.

   Quan, per les circumstàncies també per tots conegudes, el carnaval va tornar al carrer, els balls començaven quan les colles de cada societat, participants en les rues, tornaven al saló teatre. Si més no a cada any que passava s’hi arribava més tard. Aquesta va ser l’excusa perfecte per anar rebaixant la qualitat dels grups musicals que havien d’amenitzar el ball. Fins que es va acabar per suprimir la música en directe i es va substituir per música de “disco”.

  Fins llavors  havia estat una tònica, contractar a les millors orquestres del moment. Amb tot, però, encara va prevaldre una cita d’obligat compliment, com era els balls que organitzaven, tant una societat com l’altra, en la nit del dilluns de carnaval. Des de feia un bon nombre   d’anys, amb un sopar a l’americana al Prado i un lunch, popularment conegut com el “panaché” al Retiro. Uns balls on la gent que hi assistia es mudava i duraven fins ben entrada la matinada. Per aquelles nombroses parelles de balladors, aquest ball del dilluns, era tan esperat  que, molt probable que s’hagués originat un “dalta baix”  si s’hagués eliminat del programa.

  La participació de les millors orquestres del moment, li conferien una categoria que era corresposta pel bon nombre de parelles que omplien la pista de les dues societats. El seu ressò era esperat l’endemà, quan els qui hi van assistir  ho explicaven als que s’havien quedat a casa. De la mateixa manera que era molt comentada la participació d’aquells socis que pujaven als pisos superiors i llençaven sacs sencers de paperets, una confrontació que assolia  caire de combativitat, a veure qui en llençava més.

   I encara hi confluïa una altra singularitat. Com tots aquests balls acostumaven allargar-se fins que quasi bé es començava a fer de dia,  sense estar reglamentat en el calendari festiu, els tallers del poble van optar per declarar, a petició dels treballadors, el dimecres de cendra festiu. Per tal de poder dormir fins que el cor els deia prou, i amb el temps suficient per poder preparar la xatonada de la vesprada.

   Que hagin sortit de la programació aquests balls, jo només li trobo una explicació. Que aquelles parelles ja no la ballen amb tant entusiasme i els més joves no estan per aquestes ballarugues  tan formals. No s’entén d’altra manera.

    El carnaval d’avui es mou amb altres ritmes i les preferències també són altres. La que fa possible una participació multitudinària. A la qual, aquest any, ha acompanyat un bon temps i unes temperatures altes, poc habituals per aquesta festa.  I moltes sorpreses, una que ens ha apropat als vincles que hem tingut amb Cuba. Fins el punt que s’emblava que ens hi trobéssim i, fins i tot, nosaltres també parlàvem amb accent cubà. Que, sense desmerèixer la participació del Carnestoltes i el seu seguici, hem de reconèixer que estar a Cuba, sense ser-hi, ens ha agradat la seva excel·lent disposició i la nostra integració.

    I per arrodonir-ho, la reaparició del mític “Mazinger Z”. Que ens ha transportat al 1979, per tant al carnaval de fa 40 anys. Que com deia l’Eva Martin, en la seva impecable retransmissió de la rua de la disbauxa, quan el van cremar, en aquell enterro del dimecres de cendra, la mainada va plorar.  

   Hem sobreviscut a un altre carnaval, hi torna  haver vida encabida en la que podem anomenar, si no fos perquè...  normalitat . Ja hem tornat a la rutina i ja podem tornar a parlar de tot allò que vam aparcar fins passat el carnaval, abans no vinguin unes altres vigílies i es prestin a fer un altra aturada. La mateixa vida ho té això: para, arrenca..... fins que arribarà un moment que, individualment,  ja no arrancarem. Però per llavors, com diu la dita popular  castellana: “que nos quiten lo bailado”  .

                                                                              J. Y. M.

(Article publicat a L'Eco  de Sitges el 1 de març del 2019 )

ESCALFANT MOTORS

   L’evolució del Carnaval ha derivat a una, diguem-ne, professionalitat quasi exclusiva d’aquesta festa, per la qual es treballa pràcticament durant tot l’any. D’aquí que l’ofici de carrossaire s’ha implantat en aquesta nova versió d’un espai laboral: “el carrusodrum” ( nom sorgit quan els tallers de les carrosses estaven a l’Autodrem )  en el qual es treballa per amor a l’art i mai millor dit.

  Tot sembla fàcil, no obstant darrera aquesta exhibició multicolor i d’àmplia  diversitat de carrosses i vestuari,    es necessita una logística que només les persones que belluguen els fils de l’organització i tot el que comporta, saben el que costa tenir cura de tot plegat.

    A la dècada del 1910, les societats locals  ja van  treure al carrer lluïdes carrosses, de temàtica molt adient a la festa i també molt treballades en quant a la realització de l’obra. La curiositat es complementa en què lògicament anaven col·locades damunt un carro tirat per un o més cavalls. Els quals els comandaven aquells coneguts i populars carreters, majoritàriament  pagesos i altres que treballaven per a les agències de transport local. 

    Quan el carnaval  va arribar a estar prohibit d’aquella manera: “ni carn ni peix”,  va prevaldre “el fardo”. I  la feina va recaure exclusivament amb les dones de casa, que es valien de la inventiva, perquè amb quatre robes et feien una disfressa  que acabava sent original.

   Mentrestant va començar a escalfar motors el Ral·li de Cotxes d’Època que va celebrar la seva primera edició, el diumenge 8 de febrer del 1959, que en  aquella i en  altres successives proves es feia coincidir en diumenge de carnaval. D’aquí que la seva desfilada pels carrers de la vila, fos saludada amb llançament de paperets i serpentines. La implicació d’aquest  complement, tan carnavalesc,  va durar poc, perquè  els organitzadors veient que a cada any aquest desplegament de paperets i serpentines anava a més, van decidir acabar-ho. Amb el raonament  que, aquell escampall, deslluïa la desfilada, al restar protagonisme als cotxes participants i als seus ocupants que sempre han vestit d’acord amb l’època dels vehicles.  Fins que, amb bon encert, és va buscar un altre diumenge per tal de que no coincidís el Carnaval i el Ral·li en la mateixa data.

   A l’any 1977,  en el conegut com a Primer Carnaval de la Democràcia, el Retiro,  treu una única carrossa, disposada sobre un camió EBRO. Si no recordo malament , representava un oasis envoltat de palmeres. I a partir d’aquí la trajectòria i l’embranzida que agafa el carnaval és de tots conegut. Però la curiositat es fa palesa quan  a mesura que les carrosses que participen en les rues augmenten en nombre, es requereix altra vegada a la gent de la pagesia per tal de que comandin el seu arrossegament i per això canvien els carros tirats per cavalls, pels tractors. Així tenim; els carrossaires, els tractoristes, que no tots són treballadors del camp, i els de les americanes que passegen un posat interessant de vigilants de categoria, doncs preval l’elegància per sobre de tot .

   A l’entorn de carnaval s’han inventat molt actes, pensats per això: escalfar motors, com l’enunciat que he escrit. Amb aquesta tònica, el passat dissabte va tenir lloc a l’Espai Cultural del Miaramar la inauguració de l’exposició “No et perdis la carrossa”. On hi conflueixen molts detalls de tot aquest procés que ha portat a treure al carrer un nombre molt important de carrosses que han capitanejant Retiro i Prado, però també els altres grups i societats participants. El plat fort de l’exposició , és una simple plataforma on el visitant, pot comprovar (d’una manera una mica exagerada), el moviment que experimenten els qui hi van pujats damunt en el transcurs de les rues.

  L’escalfament dels motors, es repeteix amb aquest esporàdic i simpàtic grupet de “ les Massó de can  Negrita” que van fent la seva parodia i no paren de xerrar. I la cosa no acaba aquí, doncs ha aconseguit gran ressò la notícia  que aquest any, per primera vegada en la història del Carnaval, la reina entrarà al Retiro. Amb aquest detall es trencaran tots els tabús que giraven en torn d’aquest personatge que, des d’un començament, quan el Prado  la va incorporar al seu seguici, van començar les controvèrsies del protocol, per si havia d’anar a davant o darrera i lògicament tenia vetada la seva entrada a la societat rival. I encara que hagués estat convidada, no s’esqueia en els plans que una reina pradista  fes una visita, ni que fos de cortesia, a la gent del Retiro.

    Tot canvia i de més verdes han madurat,  i no se pas per quins set sous,  s’ha orquestrat que aquest any,  la Reina del Carnaval entri i surti del Retiro, com popularment es diu, “como Pedro por su casa” . I és que sembla ser que  té moltes afinitats retiristes. Ara si que veig que les monarquies estan en hores baixes. Ni que aquestes siguin tan singulars i amb una representant que sempre ha causat admiració. I és que el bon  gust no està ha expenses  de  les rivalitats. Sigui com sigui molt han tingut de canviar les coses per poder convèncer als acèrrims del Retiro, que una reina que va sorgir del Prado els visiti. Ara sí que podrem dir que ja ho hem vist tot.  

  Amb la presentació del Programa Oficial a la Biblioteca Santiago Rusiñol i l’original i bonic cartell, obra de l’Adrià Berlan, l’escalfament de l’ambient arriba a un grau  quasi de “bullidura”. L’engrescament és generalitzat i les carns; les tendres, i les que  no ho són tant, van assolint aquest punt  de vistositat que amb la combinació de les  plomes,  sorgeix una obra efímera  però de molt  bon veure.     

   Això ja no hi ha qui ho pari.

                                                                                       J. Y. M. 

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 21 de febrer 2019)