LA SOPA DE FARIGOLA

   

   M’atreviria dir que un dels plats més simples de la cuina, és la sopa de farigola. On aquesta herba  boscana, també es podria classificar com a herba aromàtica o remeiera,  degut a les seves propietats per tal d’alleugerir determinats trastorns estomacals, ofereix les excel·lències d’una sopa que, per la seva simplicitat deixa anar una aroma i un sabor que són una delícia al paladar i un bàlsam per l’estomac. La seva flor, lilosa,  i la seva olor són un regal que la natura ofereix als qui estem necessitats de contemplar el seu discret i ben disposat esquitx, que sobresurt per damunt d’unes diminutes fulles que sembla que estan seques ja abans de collir-les. Mentre que la seva aroma complementa la bellesa del seu ben estructurat format.

    Els deia que les farigoles, ofereixen la seva florida més exuberant quan Nostre Senyor està exposat al monument, per tant entre el dijous i el divendres Sant que, sense filar tan prim, s’allarga fins a la Pasqua. La gent de la vila sempre s’ha sentit atreta per aquest herba boscana i ha tingut bona cura de tenir-ne un pomell penjat en la paret de l’eixida, pensant en aquell moment on el cos  necessita un sopa de farigola, per sobre d’altres requisits.

   En Pagès, marit de l’Annita Gea que vivien al carrer Sant Josep, quan es va jubilar del seu ofici de paleta, cada dia sortia a caminar per la muntanya, acompanyat d’un bastó i del sarró que portava penjat en bandolera. Quan tornava cap a casa, unes descabellades  farigoles sobresortien per l’entorn de la tapa de tela del sarró. Jo asseguraria que era el sitgetà que tenia més proveït el rebost d’aquesta planta, que es trobava sense allunyar-se massa dels camins que decanten cap al bosc. També n’hi havia, abans d’urbanitzar-se,  per l’entorn de l’ermita de Sant Sebastià on, per cert dilluns celebrarem la seva festa. Per aquell indret, la farigola acabada de collir, era abocada a la boca del que tots coneixíem per la ”Bufera” i que si el mar estava una mica picat , aquest la rebufava altra vegada cap a l’exterior. Una distracció que tenia molts seguidors. 

    Ja fa uns dies que ha sortir un llibre, escrit per en Xavier Febrés Verdú, que fa honor al restaurant  del reconegut Motel Empordà de Figueres, que va obrir el recordat Josep Mercader Brugués  i que, a la seva mort ha continuat en Jaume Subirós. El qual, quan s’escau, toca totes les tecles d’una activitat que passa per la sala, maitre, cuiner i persona que mentre fa una cosa mira de reüll per a que totes les que es desenvolupen al seu entorn es facin bé.  Un restaurant per on hi ha passat un sense fi de personatges relacionats en totes les capes socials del viure quotidià i on a tots tracten per igual. Fins i tot l’escriptor Josep Pla hi tenia reservada una taula permanentment, en la qual hi passava llargues sobretaules.

   Si més no tampoc pretenc enaltir les excel·lències  d’un establiment de restauració que s’ha guanyat un prestigi degut a la seva cuina i al personal que hi ha treballat amb entusiasme i ganes de quedar bé. El motiu, doncs, de fer-ne menció és que han mantingut una lleialtat ponderada a uns plats que fa anys que es mantenen en la carta. Precisament un d’ells és la sopa de farigola. Això ens fa adonar que els temples del bon menjar, a les que poden semblar simples menjades,  se’ls hi dispensa un tracte també especial.

   Explica en Xavier, en el seu llibre, que una vegada es van seure en el menjador de la casa, ni més ni menys que la senyora Margaret Tatcher, amb el seu marit i la filla. La il·lustre comensal va indicar al servei de la sala que tenia una mica la panxa desbaratada, i això que ja estava deslliurada del seu càrrec, per a veure que li recomanaven. La recomanació no va ser altra que la sopa de Farigola. Una dama que deien que era de ferro, en un moment de debilitat, aquesta sopa que li va preparar en Jaume Subirós, la va revifar. Desprès de menjar-la va dir que li havia recordat la que li preparava la seva àvia. Per tant, sembla ser que aquesta sopa és internacional.

    Servida amb unes llesques de pa tallades finetes, on també hi ha qui li introdueix un ou ferrat, però això ja són variacions sobre el tema i, al mateix temps, complicar la senzillesa  i les propietats digestives d’una sopa que flaireja a muntanya.  

                                                      J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 17 de gener del 2025)

AVUI, FESTIVITAT DE SANT SEBASTIÀ

   El historiador local Sebastià Giménez i Mirabent, un dels quatre sitgetans que queden que porten el nom del Sant, en el Butlletí del Grup d’Estudis Sitgetans, corresponent al mes de novembre del 2016, ens delecta amb la història de l’actual ermita de Sant Sebastià. Un acurat treball que ens transporta als fonaments de la nova ermita que es comença a construir a l’any 1857, desprès d’enderrocar la vella degut al seu mal estat, de la qual es tenen referències de l’any 1517, tot i que sembla ser era molt més antiga. La nova s’obre al culte el 25 d’agost de l’any 1861.

   Adossat a les seves parets s’estén el cementiri. Quan era un vailet m’encuriosia molt l’altre més petit  que estava situat en el lateral dret  de la façana principal de l’ermita. Un recinte que sempre restava tancat. Ens havien explicat que allà estaven enterrades les criatures que havien mort sense haver estat batejades i persones d’altres religions, així com els que eren laics.

    Aquest distanciament amb l’altre cementiri  es prestava a envoltar aquell també redós de repòs etern,  d’un caire enigmàtic que de jovenet ho mal relacionàvem amb el pecat. Ho propiciava l’època  en què vivíem. Quan uns i altres van descansar junts, a l’any 1995 que és quan va ser enderrocat, estic convençut que la gent del poble es va trobar  alleugerida  d’un cert malestar per aquelles desigualtats.

   En tot aquest temps ha tingut uns veïns singulars, al juny del 1918 es va inaugurar el quarter de carrabiners. Podem parlar del primer edifici que sobresortia  per damunt de la senzillesa de l’ermita. Acabada la guerra i suprimit el cos de carrabiners , aquests els van incorporar a la guàrdia civil i van ocupar les dependències. Després es va ampliar  construint els anomenats pavellons, on els guàrdies es podien allotjar junt amb les seves famílies.

   L’altre veí que s’arria cap a mar ha estat el restaurant El Vivero, inaugurat el juny de 1955. Gaudeix d’una situació privilegiada. Dos veïns amb un anunciat i una finalitat tan diferent com la nit i el dia. Aquest darrer el seu nom provenia del viver de llagostes que exposaven a la vista per a satisfer les preferències de la clientela.

    A l’altre costat l’enunciat aglutinava més territori i una absoluta dedicació al servei que els seus estadants tenien encomanat. El “logos”, ara se’n diu així, no es prestava a dubtes: “Todo por la Patria”. Un enunciat comú, que s’acompanyava de : “Cuartel de la Guardia Civil”.

      A frec del cementiri neutre, sortia un camí que era molt transitat, els dies de festa  per la tarda, quan l’al·licient  era anar fins el que anomenàvem La Bufera. Es passava per la casona de la Pepeta de les cabres i per un niu de metralladores. Una passejada  on es trobaven  tots aquests  elements que despertaven un cert interès.  El destí final era tan atractiu que provocava  admiració, sobretot quan trobaves el mar disposat a col·laborar. Al forat hi tiràvem una farigola i quedàvem bocabadats quan, després d’un potent esbufec,  sortia enlairada cap amunt.  Quan la bonança afavoria la calma, aquesta quedava gronxant-se al fons, sense que res s’aixequés . Aquests elements van desaparèixer amb la construcció del port esportiu. Quan hi havia partit al camp municipal, a la gent de l’excursió  per anar a berenar,  s’hi afegien els aficionats al futbol.

   La solitud de l’ermita no ho va ser tant  una vegada establert el veïnat. Els dos bàndols, amb  gent d’uniforme. Verds els servidors  de la pàtria  i amb americana blanca i pantalon negre, els servidors de les llagostes .  I quan els sacerdots acudien a l’ermita, damunt la blancor, ressaltava  el negre de les sotanes.

   Van passar els anys i la teulada de l’ermita anava acusant les llevantades . I per si fos poc, gran quantitat de gotellades que han pogut molt o poc s’han anat filtrant cap a les interioritats. Però altres prioritats havien d’atendre   la família Pujades, que han estat administradors durant un bon nombre d’anys. Només  l’Enriqueta Pujades Barceló en va tenir cura en el transcurs de quaranta anys i escaig. Al morir va passar el relleu a la seva nora, la Mª. Dolors Carbonell Tutusaus.

   Mentre, l’aigua anava fent el seu camí, fins el punt  que la teulada amenaçava d’ensorrar-se.. Calia trobar solucions. l’Esteve Ferré Planas, que és un xicot d’idees i que estima el nostre patrimoni, va aportar un projecte que no tenia res a veure amb l’aspecte religiós que s’hi aixopluga, Mai  una teulada havia incentivat  els neguits d’unes ballarugues tan solidaries amb la causa, amb la participació d’un bon nombre de jovent del  poble, els quals vestien robes lleugeres, res a veure amb els uniformes i hàbits d’aquell veïnat que coincidien en aquella esplanada que tenia un cert encant. No com ara que és un exemple d’un dissonant  mal gust. 

   Avui, festivitat de sant Sebastià, com cada any, ens aplegarem a l’ermita, sota el repic de les campanes. I on també cada tarda tindrà lloc la novena. Potser l’única que preval de totes les  novenes. I passat demà,  diumenge, el Bisbe de la diòcesis, el Dr. Agustí Cortés Soriano, acompanyat del rector de la parròquia mossèn Josep Pausas,  beneirà la nova teulada, gràcies a la resposta de tots plegats. Tot seguit tindrà lloc l’aplec, amb sardanes i ambient festiu. Vindrà a ser com aquells anys que hi havien paradetes i el complement més preuat eren els bargallons, molt apreciat el brot tendre de l’interior, anomenat  “pa i peixet”   i també “ pa de llop”.

  Un cap de setmana en què la blanca ermita  es veurà molt concorreguda. En un enclavament on continua imperant la blancor, convertint-se en un refent i un destí. Perquè sols una paret ens separa de la vida i del repòs per sempre.

   D’aquí que l’amic i veí del indret, en Joan Ferrer i Magrans de can Terradeu, en la seva toponímia particular, l’anomenava el camí del canyet.

                                                                                 J. Y. M. 

  

(Article publicat a l'Eco de Sitges el 20 de gener del 2017)