Les il·lusions formen part de l’engranatge de la vida,
que ajuden a la motivació i fomenten els neguits per tal de poder fer-les
realitat. I no totes les il·lusions són
de caire material. Per exemple, jo recordo que em feia molta il·lusió anar a
Barcelona, els sols fet de fer el viatge amb aquells trens de màquina de vapor
venia a ser com una petita i agradable aventura. No ens importava la comoditat, ens fascinava
el viatge en si, de manera especial quan el tren era engolit per la foscor dels
túnels.
Viatjar a la
capital en aquestes vigílies de Reis, tenia el valor afegit de moltes
il·lusions compartides. Una d’elles l’anar a donar la carta a un patge reial
que estava ubicat en una tribuna enlairada de La Rambla . Una tribuna oberta
amb dues columnes corínties, en un espai situat damunt dels magatzems El Sepu.
Poder lliurar la carta en mig d’aquella fastuositat semblava sinònim de garantia que els Mags d’Orient
accedirien a totes les peticions vingudes d’uns enllaços que en els pobles no
se’ls veia.
Encara
tardaríem uns anys en disposar d’un emissari dels Reis. Ho va gestionar en
Ferran Comas Garcia, propietari de la botiga Ferran Sports. L’emissari
s’acomodava en el portal de la botiga del carrer Jesús. Quan el poble no
disposava de cap enllaç, els tres Reis arribaven a la Vila, la mateixa vigília,
amb tres taxis negres de can Selfa i es
dirigien al local del carrer Major al qual la veu popular l’anomenava Falange,
per ser la seu local. Edifici propietat de la Feliciana Ferret i que tenia cura
de la porteria el guarda urbà, l’Agustí López i la seva muller que eren de
procedència gallega. El matrimoni va tenir una filla, la Margarita López
que quan es va casar va anar a viure a América i va ser una
de les persones que en el pregó d’en Valentí Mongay va parlar de la Festa Major
des de la llunyania.
Darrera la
bonica arcada de pedra del portal s’estenien uns arrimadors de rajoles blaves i
blanques. L’arribada dels ocupants dels cotxes
era esperada amb gran expectació, doncs
la presència dels Reis era aprofitada per lliurar les cartes. Així va
ser fins que el poble no va disposar de
carter reial. Si es volia avançar el lliurament de les cartes, aquestes es
podien dipositar a la botiga La Perla,
al Cap de la Vila, de la qual en tenia cura la Maria Aranda, muller del
fotògraf Ricard Gassó. En apropar-se aquestes dates disposaven una original
bústia a frec de la porta d’entrada de
l’establiment, que consistia en el bust del rei que aguantava una caixeta amb la corresponent
ranura.
L’haver d’anar a
dormir aviat és un dels costums que encara preval ara. De bon matí del dia de Reis, degut a que la
majoria de cases estaven compostes de planta baixa i pis, qui matinava tenia el privilegi , si guaitava als balcons,
de trobar-se amb els regals ben disposats i amb la sabates a sobre. Era el
senyal més eloqüent de la generositat dels Mags i la bonica experiència de ser
testimoni dels instants previs al descobriment d’unes il·lusions fetes realitat o d’algun desengany
al comprovar que no havien deixat tot el que es demanava. Eren temps que
s’optava pels regals d’utilitat. Els més freqüents: una cartera per anar a
l’escola, un plumier amb llapis i goma d’esborrar, les típiques capses de
colors de la marca Alpino. Calçotets, samarretes, mitjons llargs i
alguna que altra joguina, poques, per no
ser dit. I és que els Reis no anaven grassos. Ho sé per experiència, tots
aquells anys de il·lusionada innocència vaig demanar, repetidament, una bicicleta de dues rodes i no me la van
portar mai. I quan la vaig poder tenir ja no em feia il·lusió. Ve a ser com quan els nostres avis estalviaven pel dia de demà,
deien, per poder tenir una pometa per a la set i al final, quan en podien disposar,
resultava que no tenien set.
Van passar els
anys i mai han deixat de venir els Reis. Una de les vegades, en la vesprada
d’un dia d’hivern,vaig coincidir amb en
Ramon Artigas i em va proposar si volia fer de Rei. No m’havia passat mai pel
cap que jo, desprès de tants anys d’haver descobert uns dels secrets que
propicia el primer desengany, em convertiria amb el rei blanc, compartint reialesa amb en Roland Sierra Farreras, el rei
ros, i en Joan Manel Duran Carbonell, rei negre.
No trobo
paraules per descriure aquesta experiència. Entre tantes vivències, un vailet “peruanito” que vivia en uns apartaments
de davant de casa, al lliurar-me la carta li vaig preguntar si vivia a tal
carrer, tal número i al pis que corresponia.
Va quedar bocabadat, si el punxen no li treuen sang, al temps que contestava afirmativament. Ho va
veure tan clar, que estic convençut que
a hores d’ara encara creu que els Reis existeixen de veritat. Va ser una vigília
per a recordar sempre
L’endemà l’amic Agustí Carbonell Mestre, en el seu
quiosc de la placeta de l’Oasis, va
penjar a la porta un cartellet informatiu, on s’anunciava: “Casa proveïdora de
Ses Majestats els Reis d’Orient “ .Degut
a que els tres Reis, una vegada deslliurats de les seves obligacions, li anàvem
a comprar el diari. Una informació molt freqüent de trobar en
establiments del Regne Unit.
Res més, anem a
dormir aviat, disposem les sabates, ben netes, al costat del menjar i el beure pels camells,
del porronet amb moscatell pels Reis. I tapats cap i tot, potser arribarem a escoltar el remor dels
timbals que acompanyen a la comitiva, en una nit de molta feina i envoltada
d’una màgia especial.
No obstant no hi
ha res fàcil, en aquest cas sempre existeix el temor del carbó. Als Reis, però, els consta
que la mainada de Sitges, fins i tot els
més grans, som considerats bones
persones. Davant l’evidència, només cal
desitjar que es compleixin totes les
il·lusions que tenim posades en aquesta vigília i dia de Reis.
J. Y. M..
(Aerticle publicat a l'Eco de Sitges ei 5 de gener 2017)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada