Un bloc de Joan Yll Martínez

Un bloc de Joan Yll Martínez
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ermita de sant pau. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ermita de sant pau. Mostrar tots els missatges

30 de desembre 2021

EL NADAL A LES ERMITES

    



   El paisatge de Nadal no és un paisatge qualsevol i l’encanteri que el fa diferent es troba en el mateix hivern. Però encara hi ha més, es fa més real i íntim quan el sol es retira i la foscor empeny. A cada minut que passa el paisatge s’assembla a un pessebre acabat de fer. I si la posta es fa mirar, el mateix passa quan el dia neix. A casa nostra ho fa per darrera l’ermita de Sant Sebastià. I deu venir a ser com aquella nit, quan tothom es va posar a caminar guiats pe la llum de l’estel.

     I és que el paisatge de Nadal  també  és més de poble que de ciutat, perquè en els pobles hi coincideixen detalls que el fan més singular. I quan més petit és el poble més pinzellades de tradició nadalenca  hi trobem.

    Potser el nostre  va perdent el pedregui nadalenc si el comparem amb altres indrets, si més no encara conserva uns llocs que s’inspiren en aquest propera nit de la vigília, quan Josep i Maria  busquen un aixopluc per poder descansar i passar la nit.

     L’ermita de la Trinitat quan la nit s’imposa, una capa desordenada d’estels posa el sostre més natural i bonic de tots els que hom es pugui imaginar. També el silenci s’hi arrauleix, mentre que un fred gebrador fa que el lloc aconsegueixi tots els ingredients per a que el pessebre sigui més semblant al de veritat. Més enllà, apartant-nos del mar, engolida pel Massís del Garraf hi ha la que havia estat església del llogaret de Jafre. És fàcil imaginar la gent que hi habitava, deixar l’escalfor de la llar de foc per anar a Missa del Gall, acompanyant-se d’un fanalet. Una tradició que veïns de casa nostra hi van continuar anant a peu amb la mateixa finalitat.

      Un altre indret amb moltes similituds amb el pessebre, el trobem a Campdàsens, amb la seva capella al peu de les vinyes, on el silenci també s’ha imposat i ha fet emmudir el batec de la   campana que només repica el dia de la seva festa.

         I tornem a la vila per aturant-nos en una capella, que en aquestes vigílies bé podria acollir a la parella que busca posada. La de l’Hospital de Sant Joan,  que des del primer  dia  dona  aixopluc a les persones que hi acudeixen a la recerca de la tranquil·litat que tota persona anhela quan el camí es fa una mica més costerut. 

    Reprenem aquest, el camí,  i l’ermita de Santa Bàrbara se’ns mostra senzilla, perfecta per fer una aturada en aquesta nit. La llàstima que es troba desendreçada, abandonada. Quan amb l’excusa de la modernitat es van obrir nous camins, aquesta mateixa modernitat la va recuperar i l’ha posat tan a peu del camí, tant, que potser tornarà a sucumbir, no al pas dels anys però sí davant de la desídia de les persones,

      I d’allà arribem a l’ermita del Vinyet, un far que il·lumina el recorregut en aquest nit tan fosca, però estelada. Una ermita que ha inspirat molts pessebres, desprès de que tots hem tingut la mateixa visió, el mateix pensament. Un redós perfecte per aquesta parella que implora a la comprensió i l’hospitalitat de la gent. Sabedors que podria ser el lloc escollit, hi han disposat un pessebre que també és molt semblant al de veritat i igual que aquell, està envoltat de silenci i sota la protecció de la Mare de Déu del Vinyet.

      Sola, també rònega i malmesa, trobem a l’ermita de la Mare de Déu de Gràcia. On una mica més enllà de la seva ubicació hi ha  l’únic lloc del poble des d’on es veuen les muntanyes de Montserrat. Un altre punt de referència en aquest recorregut  de la Nit de Nadal. 

     I d’aquí el camí ens porta a l’ermita de Sant Pau de la veïna població de Sant Pere de Ribes. Situada entre vinyes, és potser l’indret on el pas del temps sembla que s’hagi aturat. Amb l’oratori del Sant Pau xic i no gaire lluny, el castell de Ribes i l’església vella. Un recorregut perfecte en una nit diferent.

     Josep i Maria tenen per escollir. Demà és Nadal i malgrat els moments difícils, la vida ens depara l’oportunitat de tornar a buscar, en aquest camí per on caminem, un recer on hi reneixin els petits detalls que tant ajuden a viure. Perquè els grans, aquests que de ben segur més anhelem, potser no fan la felicitat. 

    Que siguem molt feliços, ara i sempre.


                                    J.Y.M.

Article publicat a l'Eco de Sitges, el 23 de desembre del 2021

       

28 de gener 2017

DE SANT SEBASTIÀ A SANT PAU

                                 
En poc menys d’una setmana dues ermites, la de Sant Sebastià i la de Sant Pau, aquesta situada en el bucòlic llogaret de Sant Pere de Ribes, han acollit les seves respectives festes per honorar el patronatge dels Sants a la devoció dels quals es van erigir les dues ermites. Em referia amb l’article de la setmana passada  al decreixent costum de posar el nom de Sebastià als nous sitgetans. Fins el punt que sembla ser que només de la vila en són quatre de comptats.
   En va ser un bon representant en Sebastià Yll i Bagès, mecànic de tota mena de màquines i especialitzat amb les de calçat. A banda de l’ofici, en Sebastià es va distingir per ser un erudit de la cultura sitgetana en tots els aspectes, a més d’un gran coneixedor de totes les famílies sitgetanes, de les quals es recordava dels noms i cognoms de quasi bé tots. Quan es va jubilar del seu ofici, al seu taller es va establir una tertúlia, on les aportacions de tots els participants  greixaven els records de fets i gent que han estat els protagonistes. ja no de grans gestés, sinó simplement de les sorgides del viure el dia a dia. Sitgetants i sitgetanes que en definitiva han contribuït a consolidar  el poble en tots els aspectes fins al dia d’avui.
     En el taller d’en Sebastià s’enraonava de tot  i quan hom tenia un dubte, una pregunta a fer, ens hi apropàvem, convençuts que ens aportarien informació sobre el que desconeixíem. Els contertulians han anat desfilant i quasi bé han deixat sol a en Joan, fill d’En Sebastià, el qual d’haver escoltat, també viscut,  tantes aportacions orals a la història local, dintre i fora d’aquest taller, els seus records són imprescindibles per continuar amb el fil de la vida sitgetana.
   Fa pocs dies que ha deixat el seu seient de la tertúlia del taller, en Sir Capilla, el qual havia treballat durant molt anys al forn de la Raimunda, en el carrer Sant Pere a les ordres d’en Joan Serra.  A hores lliures,  en Capilla col·laborava amb el Prado i d’una manera molt important per la Societat, com ho era el d’anar  a cobrar la quota mensual al domicili dels socis. Tenia un tarannà tan bo i tan cordial  que, contràriament a la interferència  que pot produir la presència dels cobradors, la  seva visita  era celebrada perquè contribuïa a entaular  una agradable conversa que  al final el cobrador quasi s’oblidava de cobrar .
    Com a curiositat igualment em referiré a una veïna que vivia molt a prop de l’ermita i de les poques que hi havia en el poble amb el nom, era la Sebastiana Sánchez , casada amb en Manel Chacón i d’aquí que la veu popular, que sembla estar  avesada a fer com a més amical la identitat de les persones, tenia per costum anomenar-la la Chacona,. El cas era que a la Sebastiana li agradava vestir de manera elegant i una gran aficionada a portar gorres i barrets. La seva manera de ser es caracteritzava per una sinceritat extrema, doncs no reprimia els secrets i així la seva vida era com un llibre obert. Una sinceritat que sorgia d’un fons del cor del qual brollava profunda estima vers  la seva família i les amistats, que eren tota la gent del poble.
       Amb pocs dies de diferència s’escau la festivitat de Sant Antoni, la festa major petita a la veïna població de Vilanova. I fa un parell de dies s’ha celebrat la festivitat de Sant Pau, també la festa major petita  de Ribes. Durant les vigílies i els dies d’aquestes festes, al taller d’en Sebastià Yll, se’n parlava, perquè  entre els dos pobles veïns existien afinitats. Era quan la gent no tenia els entreteniments d’avui dia i aprofitaven aquestes celebracions, principalment  per participar en els balls que s’organitzaven. I tots tenien, em podríem dir, els seus ambaixadors. De Vilanova venia el recader Pere Juncosa, un gran admirador del seu poble i de manera especial de la celebració dels Tres tombs, del qual n’havia estat abanderat.. I com aquí tenia moltes amistats, els posava al dia del programa d’actes. Si més no Vilanova es troba més lluny de Sitges que no pas Ribes i a segons a quines hores tenien lloc el ball es convertia en un impediment. Per contra a Ribes semblava més assequible, doncs n’hi havia que hi anaven amb el cotxe de línea i  tornaven a peu, a les tantes, que ja eren ganes. Atenent que la gent de Ribes tenien més tirada de venir a Sitges, la informació era molt propera. Recordo als Albareda, recaders, que venien cada dia i també al Sr. Jacas de “can Pascuali”   que tenia cura del local del cinema. L’home tenia gran predilecció per la festivitat de Sant Pau i no es perdia mai les sardanes de després del rosari  que tenien lloc, a la tarsa, a l’era de l’ermita de sant Pau.
     El pas del temps ha temperat  els ànims i les rivalitats que solien acabar en enfrontaments han desaparegut. Tot i que els posicionaments reivindicatius sobretot pel que fa a un suculent plat, continuen actius entre Sitges i Vilanova. Però sí que ens avenim a l’hora de compartir   postres, com el tortell de Sant Antoni de Vilanova i els sabres de Sant Pau. Diuen que a ningú li amarga un dolç.
     Tornant  a la Vila, a la mateixa hora, del diumenge,  simbòlicament es beneïa la teulada  de l’ermita de Sant Sebastià i  sonaven  les músiques que s’interpretaven en els anys que seguiren  a la inauguració de l’Hotel Subur i que el gendre de la casa, el mestre Manuel Torrens, al cap davant del seu quintet interpretaven . Això ha estat possible gràcies a la recerca que n’ha fet  el  mestre Juanjo Rocha, amb la col·laboració de  l’Esteve Molero i dels músics participants.
        Paral·lelament la meteorologia es mostrava poc complaent amb tot plegat, com si volgués posar a prova la nova teulada.
    Un cap de setmana de temporal, d’oficis religiosos a aixopluc de l’ermita blanca i de música per commemorar els començaments d’aquell innovador Hotel Subur.
     Al mal temps bona cara. I per exemple, un botó.   
                                     
                                                          J. Y. M.

 (Article publicat a l'Eco de Sitges el 27 de gener del 2017 )
   
  


© Joan Yll Martínez

© Joan Yll Martínez