ELS MÚSICS EN TEMPS DE QUARESMA

     

     

   Orquestra de Janio Marti que va amenitzar, els dilluns de Carnaval, el que es coneixia com el "panache" al Retiro 

    L’activitat musical de la vila, pel que fa a formacions orquestrals i de banda, durant molts anys va aconseguir un protagonisme molt destacat. Curiosament una de les èpoques en què més es donava notorietat era per Carnaval. On cal afegir a aquesta curiositat el fet que durant els anys on les festes de Carnestoltes estaven prohibides, en el Retiro i Prado es celebraven un balls amb molta implicació de públic i amenitzats per les millors orquestres del moment.

    Sent el dilluns de Carnaval el dia esperat pels socis, de les dues Societats, per participar del suggestiu programa que preparaven. Al Prado es celebrava un sopar i al Retiro el popular Lunch a l’Americana. Les orquestres protagonistes  s’alternaven amb les orquestres locals, la Mozart i els Iberos del Jazz. Aquest dilluns era el dia, musicalment parlant, més important per a les moltes parelles que hi acudien i que ballaven des del primer ball fins a l’últim. Sense deixar en l’oblit els balls del diumenge a la tarda, ball infantil, i el de la nit  i també el ball del dimarts al vespre. Com que en aquests anys esmentats, no hi havia rues, els balls eren el plat fort d’aquests dies.

    A partir del dimecres de cendra, amb la Quaresma, s’iniciava un període de set setmanes sense balls. Tinguem en compte que a casa nostra, tant en el Prado com en el Retiro, es portaven a terme tots els diumenges i dies de festa a la tarda, des de la tardor fina acabar la primavera, perquè durant l’estiu els balls tenien lloc cada dia a la nit, llevat el dia de descans que s’aprofitava per fer altres activitats,  des de juny fins a setembre. Vet aquí doncs que els músics locals, aquí s’ha de fer la puntualització, que tots ells treballaven en altres activitats, es passaven tots els dies de festa dedicats a la música i si tenim també present que els dissabtes es treballava tot el dia, el diumenge havien d’estar atents a la ballaruga de la tarda. Sotmesos a questa mena d’obligació, quan arribava la Quaresma, agraïen l’ajornament dels balls fins a la Pasqua, perquè això el permetia poder sortir a passejar amb la família, sense haver de dependre del rellotge ni haver de mudar-se. Mentre s’observava un altre detall, les formacions orquestrals aprofitaven aquesta aturada per si s’havien de fer canvis entre els seus components. Actualment, tot i que els balls no estan sotmesos  a aquella restricció, els músics esperen la quaresma per si han de fer canvis. 

     Però no totes les músiques emmudien en aquests dies, dintre la intimitat de les Societats, s’assajaven els cants de les Caramelles a càrrec dels mestres Manuel Torrens Girona, Gabriel Pallarès Roig i Jordi Pañella. I una altra curiositat, ja s’acostumava a parlar de Caramelles en el transcurs de les xatonades del dimecres de cendra, que es celebraven en el Retiro  i al Prado, al final d’aquestes  ja quasi en sortia escollida la junta i ja es perfilava una mica  quines peces es cantarien. 

     La música es retrobava el dimecres Sant durant la processó del homes i a la del divendres, amb la participació de les dones. Aquí hi intervenia la banda local, composta pels components de les dues orquestres i que dirigia el mestre Torrens. Banda que es segueix formant el divendres Sant per continuar acompanyant a la Mare de Déu dels Dolors.

    Quan hi va haver la represa del Carnaval, la mateixa banda local hi participava amb les rues de diumenge i dimarts, on s’hi va afegir alguna que altra xaranga vinguda de Navarra. Va passar que quan s’arribava a les respectives Societats ja era molt tard i es van suprimir els balls amb orquestra, optant com a molt per ball amb Dj. Fins a desaparèixer del tot aquells exitosos  balls del dilluns a la nit. Dels últims que es van celebrar, van estar amenitzats per l’orquestra de Janio Marti al Retiro i l’orquestra Maravella al Prado. Mentre segueix sent exitosa la posada en escena del Carrusel que organitza aquesta darrera Societat.

     El Carnaval actual ha guanyat en lluïment, tot i que ara sembla una mica qüestionat, mentre s’han perdut aquells balls que tan glamur  van tenir. I que quasi eren aliens a la presència espontània de disfresses que, a títol personal, transitaven pels carrers.

                                                J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 14 de març del 2025)

EN DUES HORES ENS HEM REJOVENIT 60 ANYS

   Bon titular per atraure l’atenció de tots els qui, hem arribat a un punt del camí en què els anys ens fan més nosa que servei. Doncs, bé, n’hi ha hagut prou amb dues horetes per rebaixar, considerablement, tants anys com apunto en l’enunciat.  I sense necessitat d’haver de beure de l’elixir de l’eterna joventut que, si està inventat, sembla ésser que ha de millorar molt la seva formula per tal de que sigui efectiu.

    Unes dues hores va durar l’actuació dels incombustibles components del “Duo Dinàmico”, en Manuel de la Calva i en Ramon Acusa, en  el marc del Festival del Jardins de Terramar. Els seus organitzadors han fet possible que  tornessin a actuar  a la vila aquests dos mites de la cançó, que des del 1958 van captivar al seu públic  en  les més reconegudes sales de festes del moment i van compondre un gran nombre de cançons, que després van interpretar coneguts intèrprets   de música lleugera.  Una trajectòria d’èxits i de contacte directe amb el públic  que va durar fins el 1972, quan van deixar de fer actuacions en directe, per dedicar-se a compondre i  a treballar en l’ampli i complex món de la discografia.  El 1978 amb motiu de ser convidats a actuar  en  la presentació d’un nou diari aquí a Catalunya, s’hi troben bé i tornen als escenaris d’una manera més espaiada, però amb la mateixa professionalitat que els ha acompanyat sempre i, sobretot, amb unes veus encara ben timbrades i sense perdre el seu estil.

    L’actuació del Duo Dinámico va ser com fer inventari dels anys de joventut que, sense nosaltres voler, s’han quedat enrere i només en aquests moments puntuals, no els recuperem però sí que els recordem amb una certa nostàlgia, si més no contents i enganyats. Els dos artistes es van referir que havien actuat al Prado i  també al Retiro, en aquells nits d’estiu de la dècada dels seixanta, que si no recordo malament s’hi desplaçaven amb una Vespa. Era quan les dues Societats feien ball cada dia, començaven a principis de juny fins a final de setembre.

   Pels dos jardins hi han passat els millors artistes del moment i si un diumenge a la nit actuaven al Retiro, no tardaven gaire els del Prado de contractar-los també per a que actuessin per a satisfacció també dels seus socis. Actuacions que compartien cartell amb les orquestres de la casa, l'Orquestra Mozart al Prado i los Iberos del Jazz al Retiro.

  Eren temps de molta diversitat de conjunts musicals, amb cantants de renom, per enumerar-ne uns quants, em referiré a : en Josep Guardiola, Ramon Calduch. Rudy Ventura, “Los Tres Sudamericanos” , Luís Aguilé, “Los Cinco Latinos”, “Los Tres Sudamericanos” “Torrebruno”, Dodó Escolá , Betina, Salomé. Un clàssic del Prado era Antonio Machín. I  del Retiro, Joan Manel Serrat. També hi va actuar Julio Iglesias que, per cert, va ser una actuació molt accidentada, perquè poc abans havia tingut lloc  una forta tempesta i va deixar els equips de so sense efectivitat. Motiu pel qual el cèlebre cantant va haver de cantar a viva veu , cosa que va desvirtuar moltíssim la seva actuació, on no hi van faltar els xiulets del públic protestant per la situació enmig d’una anormalitat, de la qual no en tenia cap culpa el cantant.

  S’alternaven amb les actuacions  de conjunts musicals com: “Los Sirex”, “Los Mustang”, “Los Canarios”, “Los Pekeniques”, “Los Brincos”... Uns conjunts que van ser uns referents per que va propiciar que en sorgissin molts altres.

    En l’àmbit local, hi havia “Los Chicos de Sitges” que estaven molt avançats, doncs portaven una cantant, l’Emília Ràfols.  Un conjunt que va agafar molta volada van ser els Rikys. Sense oblidar-nos dels;  Els Peps, els Escorpions, “Los Zhivagos... Fins i tot en Joaquim Vicente  que amb un altre músic van formar un duo a l’estil dels protagonistes d’aquest article. Després va ser component del conjunt que acompanyava a en Luís Aguilé i  d’altres artistes i formacions d’aquell temps, com l’orquestra d’en Janio Marti. Com a curiositat explicar que ell i en Ciscu Bisbal van treballar junts a la farmàcia del Cap de la Vila i en Bisbal també va formar part dels conjunts d’en Janio. I anteriorment era component del conjunt que dirigia en Josep Vadell  que també va assolir molts èxits allà on actuava.

   No vol dir això que temps passats fossin millors, musicalment parlant de la música ballable, però sí que, ara,  tornat a escoltar les cançons que van interpretar el Duo Dinámico, sorgides del seu exclusiu repertori, s`hi reflexa una música melodiosa, sense estridències i sobretot, un detall important, la lletra s’entén i es queda enganxada en les interioritats de l’orella. Ho demostra el fet que només s’escoltaven els primers compassos de la cançó que fos, el públic en sabia el títol i la cantava amb ells. Un públic que molts sobrepassàvem dels seixanta anys, el que significa que quan van començar érem molt jovenets, o diguem-li joves, que ja és molt si ho comparem amb l’edat d’ara. I que aquests anys han passat igual per tots, les seves  veus no ho delataven gaire, però sí detalls  que no cal especificar.

   Per a tots, la seva actuació, va ser com una sessió de rejoveniment  que va durar just aquestes dues hores , després quan anàvem desfilant cap a la sortida; un es posava les mans a la ronyonada, altres caminaven una mica “rancos”, i també els qui ens passàvem la mà pel cap i la closca és neta de cabells... I a poc a poc, sense presses, observació que el temps no ha fet cas, els anys, com diem,  han passat volant. Però que carai!, cal també fer nostra la conclusió amb la qual ells anuncien la seva gira: “Que nos quiten lo bailao “. Doncs sí.      

                                          J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 9 d'agost del 2019)

                                               

LA ROSA, AMB 92 ANYS ANAVA CADA DIA A LA DISCOTECA

A la meitat de la dècada dels seixanta aquells singulars balls de tarda, que tenien lloc, desprès de les sessions de cinema  a les sales del Prado i del Retiro  van passar a millor vida. I amb ells desapareixien dues institucions musicals de la vila; l’orquestra “Mozart”, que dirigia el mestre Torrens i  “els Iberos del Jazz”, de la qual n’era responsable el mestre Pallarès.

  Cal apuntar també que amb aquesta desbandada es trencava el cordó umbilical que unia a les famílies pradistes i retiristes que a cada festa acudien als balls i allà s’establia una  relació fraternal entre els grans i els joves. Això propiciava que tothom es coneixia.

  Els temps canviaven i aquests corrents d’aires  renovats havien començat a bufar des de fora de les nostres fronteres i no van tardar gaire que la seva repercussió es notés  a casa nostra. Hi va influir la irrupció dels conjunts musicals, on hi predominaven les guitarres elèctriques i el seu so era amplificat fins al punt d’ofegar les paraules.

   El jovent, que es feia pas, tenia altra concepte de tot plegat. Fins i tot preferien ballar desenganxats. Res tenia a veure amb aquells  balls melodiosos que propiciaven molts sentiments amorosos.  Està clar que la fiblada de l’amor tampoc necessariament sorgeix donant voltes en una pista de ball.

   I ja tens als pares i les mares tornar cap a casa després de la sessió de cinema, les filles i els fills ja anaven per les seves, al temps que les societats perdien bona part del seu protagonisme; aquell de donar acollida a la seva gent, als quals la música ballable els unia i al compàs de les seves melodies havien ballat tots plegats des de feia moltes generacions

   Els temps també havia passat pels músics, components de les dues formacions orquestrals, cada cosa al seu temps, per tant poc podien fer davant la irrupció d’aquells conjunts musicals, als quals els anomenaven “els guitarreros”.  Va ser l’excusa per plegar, desprès de dècades de fer ballar a la gent de la vila.

   Els Riky’s  es va convertir en el conjunt local de moda, que va abanderar aquell canvi  en quant els costums que feia anys que prevalien i, sobretot, a les músiques que s’interpretaven. En poc espai de temps es va passar dels balls de tarda a les interioritats fosques de les discoteques.

  L’única  mama que va continuant tenint el privilegi de guaitar a aquestes interioritats de l’oci nocturn,  va ser la Rosa Benazet. Quan amb el seu marit el Sr. Ricard Llorià van obrir una discoteca en els baixos de casa seva. Que regentaven junt amb els seus fills, en Ricard, en Jimmy i en Joan , sempre que els bolos del conjunt els hi permetien. I gràcies a aquest contacte tan directe amb el jovent que acudia al seu local, “la mami”, com així la coneixien, va ser l’única persona  que no va perdre el contacte amb la jovenalla  de tot temps, s’hi relacionava i era corresposta amb l’amistat del jovent de casa nostra i els que venien de fora.  I de la relacionar-se amb ells,   li van encomanar l’alegria que sempre ha transmès; el seu estat d’ànim tan jovial a pesar que la vida s’ha abraonat amb ella, patint en pròpia persona la mort de tres fills, que està dit aviat. 

    La vida de la Rosa ha estat condicionada al dia i a la nit. Filla de l’Antoni Benazet i de la Rosa Tutusaus va viure de prop l’auge de la industria del calçat que encarnava el seu pare i els germans d’aquest. La fàbrica dels Benazet, junt amb la d’en Termes, van  aglutinar el major nombre de treballadors/es. Famílies senceres  depenien d’aquella font d’ingrés

    Però van venir anys difícils per les nostres fàbriques de sabates, fins haver de tancar portes i la  Rosa i  també el seu marit, que  era viatjant de calçat, van canviar les sabates, que era una activitat de dia, per buscar, en els encants de la nit, la manera de tirar del carro.

   Des de llavors, fins l’altre dia, la Rosa anava cada dia a la discoteca, com aquell que diu havia de passar per dintre per accedir a la seva vivenda. Fins l’últim moment va estar en contacte amb aquest invent que va canviar la dinàmica de les nits, i la transformà, potser massa; com si fos de dia però a les fosques, a veure com s’entén això.  Tan fàcil com dir que, allà, de la nit se’n fa dia.  

     A la tarda del seu enterrament,  hi vam coincidir varies generacions, per les quals anar al Riky’s és com anar a casa. Aquesta del carrer Sant Pau on l’altre dia, quan la va anar a buscar la seva filla per anar a fer el passeig, va preferir   quedar-se a casa, a  la discoteca, el millor lloc per esperar el que ella intuïa. Allà, en el bressol, també, d’aquells “guitarreros” que tant va estimar i que eren com estrelles caigudes de la nit de veritat, damunt aquell raconet tan ambientat i on sempre lluïen . I la nit discotequera, competeix amb l’altra, la  de dalt: la fosca, la desconeguda  i silenciosa. Tot el contrari de les nits que s’acaronen al Riky’s   i  la Rosa ho sabia, s’hi trobava bé. De ben segur que amb la de sempre, no s’hi trobarà malament,  perquè estava acostumada a bellugar-se entre la foscor. Hi trobarà a faltar, això sí, la música, perquè  la que sona a dalt no és la mateixa que espetega a casa seva. Ells, els Riky’s, ja li cantaran les cançons  que més li agradaven. Però encara li faltarà una cosa, la copa amb gotes de. I és que com les nits de casa seva n’hi ha ben poques. Coneixedora d’aquest detall, ho va celebrar i gaudir fins l’últim moment.  

                                                                J. Y. M.

  

 (Article publicat a l'Eco de Sitges, el 16 de febrer del 2019)

DE SANT ESTEVE A CAP D'ANY

   La festa de Nadal aplega un seguit de tradicions que amb el pas del temps s’han anat modificant, sortosament encara queda el costum de felicitar-nos les festes quan coincidim pel carrer amb amics i coneguts. Les noves tecnologies, facebooc, whatsapp, correu electrònic.. s’han imposat per sobre dels mètodes tradicionals. Era quan als dies previs a les festes, els carters portaven aquelles carteres de pell que es penjaven a l’esquena, plenes fins dalt de correspondència, la major part del contingut eren felicitacions. Els últims carters en fer servir aquestes voluminosos embolcalls  de pell van ser, entre altres, el Sr. Estrada, el Sr. Chamarro, ells dos eren els més antics i els més veterans dels carters locals, quan ja  s’havia jubilat el Sr. Àlvarez, pare de família nombrosa on tot eren dones, a les quals la veu popular les anomenava, “les carteres”. Pel carrer de casa passava el Sr. Estrada, un home baix d’estatura però d’una gran amabilitat i amb un somriure permanent. Quan s’apropaven aquestes vigílies el carter anava amb el cos encorbat, degut al pes que havia de suportar. En pocs dies els carters havien de repartir un nombre important de nadales, amb un contingut ple de bons desitjos.  En les vigílies de Nadal  també lliuraven les seves, una simpàtica tarja amb la imatge peculiar del carter, vestit amb uniforme gris, la cartera i gorra de plat, que acompanyava un text prou entenedor: “El Cartero les desea Felices Fiestas”. No sé qui copiava a qui, però els altres servidors del poble: sereno, escombriaire...coincidien amb un targeta semblant, canviant l’uniforme i les estrofes de darrera, si més no la finalitat era la mateixa, felicitar les festes  a canvi de rebre una propineta.

   Poc a poc el servei de correus s’ha modernitzat, ara transporten la correspondència en carretons, al mateix temps que s’ha anat perdent el costum d’enviar i rebre felicitacions. Per tant, pel seu descans, el volum de correspondència acostuma a ser el mateix que durant la resta de l’any. Curiosament els mitjans de transport convencionals, han experimentat un considerable augment del contingut. Sobretot aquests dies, quan la gent fa les seves compres per Internet i la competència en el servei de lliurament fa possible  disposar dels articles al cap de poques hores. La comoditat de poder comprar des de casa, sense necessitat de desplaçar-se, va en perjudici dels comerços de proximitat.

     Hem arribat a un punt que la tecnologia els avanços que comporta tot el desenvolupament de nous invents per tal de fer fàcil i còmode la vida de l’usuari, va deixant despenjada a molta gent que treballa de cara al públic. No tardarem gaire en veure com les entitats bancàries implanten màquines que faran les mateixes funcions dels empleats que estan darrera el taulell. I el personal de l’entitat, com a molt, es limitarà a un empleat o dos que hi seran per resoldre els imprevistos o determinades consultes que precisen d’un tracte més directe.

    Ja ha passat amb les benzineres,  o en la quasi desaparició de les guixetes destinades a la venda de bitllets en les estacions de tren. En els punts de pagament de les autopistes.  S’està implantant en els caixers  dels grans supermercats. Tota aquesta  modernitat desmunta la teoria, quan hom entrava a treballar en un lloc  d’imprescindible disponibilitat de ma d’obra o talent,  es deia que era per tota la vida. En un període  de  temps la gent ha passat de tenir una feina segura, per sempre, a la inseguretat de no saber el demà que ens depara.

     Aquestes  festes de Nadal  encara desprenen  un alè que embolcalla les tradicions. El pessebre, la Missa del Gall,  el caldo, la carn d’olla , el capó, els torrons i les neules, el vers recitat pel més menuts pujats damunt la cadira.  Els canelons del dia de Sant Esteve, el Concert coral del Palau de la Música. El tradicional Quinto. Tot i que  cada vegada es va perdent més la tradició del dia dels Sants innocents, potser es degut que durant tot l’any hi ha tantes enredades, i grosses, que penjar la llufa és poca cosa al costat dels enganys als quals ens tenen acostumats una part de la gent que haurien de donar exemple de meticulosa serietat. I que nosaltres, al cap i la fi, que som uns innocents, vivim i suportem  les  conseqüències de les innocentades dels qui han de ser els més assenyats. Ja té nassos, com l’home que diuen que en té tants com dies té l’any i que ens encaparràvem en anar a veure si el trobàvem. Ara em sembla que tampoc es busca, la canalla té altres entreteniments tecnològics com per perdre el temps buscant una agulla en un paller.

    Som a les acaballes d’un altre any, i amb ell l’acompanya aquest últim article del 2016. Amb noves i il·lusionades perspectives. També el pas dels anys ha implantat el costum d’anar a acomiadar el que queda d’any i rebre el nou, fora de casa. Una tradició que a Sitges va anar arrelant entre les dues Societats, el Prado i el Retiro. De primer sense més pretensions de celebrar-ho ballant al ritme de les orquestres  la Mozart i els Iberos del Jazz. Per avançar i anar-se establint el costum d’acompanyar-ho amb un sopar i una bona orquestra. Després s’hi van afegir altres establiments, sobretot de restauració i hostaleria, on  no han faltat els dotze gotims de raïm, el casquet, el collaret estil jamaicà , l’entifás i l’espanta sogres. D’això en diuen “Cotillón”  Per passar, degut a les circumstàncies, a que cada vegada són més els qui es reuneixen, ni que sigui en un desmantellat local , on organitzen les pròpies festes entre amics a l’espera de les campanades. Aquests replantejaments han anat en contra, per posar un exemple, de les grans i prestigioses formacions orquestrals, que feina tenen per trobar qui les contracti en dies com aquest.   

     Hem arribat al final, dissortadament, familiars, amics i coneguts, s’han quedat pel camí. Un any sembla que transcorre  molt ràpid, però poden succeir moltes coses.

   Desitgem que en el proper  totes siguin bones, o si més de  fàcil trampejar.       

                                                                            J. Y. M.        

     

ENTRE MÚSICS I PATATES

  Darrera de cada música hi acostuma haver-hi una història, sobretot una inspiració, algun que altre tema que ha motivat al compositor a composar. El mateix passa entre els músics que després es reuneixen  per a interpretar-les. Doncs ens trobem amb el músics professionals i amb aquells que no viuen exclusivament de la música, sinó que la tenen com una afició, dedicant-se a altres activitats professionals.

    I és que no sempre la dedicació exclusiva a l’art ha estat garantia d’una estabilitat, el suficient com per poder viure-hi, sense haver de  passar per  peripècies econòmiques. Degut a que  al cap i a la fi el que compte és poder fer bullir l’olla.

  Acabada la guerra a alguns músics locals se’ls hi  va presentar l’oportunitat de dedicar-se a la música de manera professional. Tanmateix tots van rebutjar l’oferiment, perquè en aquells moments, entre les dificultats de tota mena, van creure que el seu “benestar”, estaria millor garantit a remolc dels oficis respectius, considerant la interpretació musical, més que un ofici, una afició.  I sobretot si del sou de l’home de la casa  depenia aquest “anar fent” de tota la família.

    En aquells anys potser el cens dels treballadors del calçat superava el d’altres oficis. Així trobem molts músics locals que tenien com ofici principal el de sabater. I el que és més curiós que en les famílies sitgetanes, pares i fills treballaven en al mateixa fàbrica, i les dones que no formaven part d’aquesta plantilla, sí que en certa manera també hi estaven integrades perquè cosien a casa. Coincidia, per tant, aquesta realitat com la que també els caps de família  tinguessin aficions musicals. Corrobora  l’exemple el dels germans Ràfols: sabaters i músics, com també els seus fills. Els progenitors músic de saxo i violí i els fills de trompeta.

    La disciplina musical té l’avantatge que igual la pot portar a terme un manobre, amb tots els respectes que es mereix la seva activitat professional, que un premi Nobel. I aquí sí que les diferències, entre un i altre, curiosament, es poden equilibrar. Doncs potser que en el moment de la interpretació arribi a fer  més bon paper el primer que no pas el distingit personatge. Influirà la capacitat de lectura musical, la d’execució, així com també el bon gust, l’estil de cadascú per interpretar la partitura.

    El títol de l’encapçalament, estic  segur que haurà creat curiositat a qui el llegeixi. Perquè entès des d’una certa lògica, els dos apunts, s’assemblen com un ou i una castanya. Altra cosa diferent seria que les patates les apuntés amb intenció de voler devaluar la vàlua musical d’uns músics els quals, per  destralers, siguem mereixedors del qualificatiu de: “músics patates”.

   Però la patata té un protagonisme molt més específic i, sobretot, de propietats alimentàries que qualsevol altra variació que si vulgui atribuir, com fer servir el nom per relacionar-lo amb  altres delicadeses molt més íntimes.

    Escrivia, fa unes setmanes, que a can Guirro van acabar combinant la venda de carbó amb la de patates i cebes. Paral·lelament a aquesta combinació una mica estrambòtica, tot i que ben mirat el carbó es feia sevir per a la seva cocció, a la vila hi va haver qui  va  combinar la venda de  patates amb la de vins i gel. Aquesta última, una transacció comercial que es va portar a terme a ca la Candelària  de davant de l’Ave Maria. Sucursal de la casa mare, la qual estava situada en el carrer Major, enfront de la farmàcia Font. La coincidència torna a fer-se present entre la comercialització de dos productes de resultats ben oposats: els farmacèutics i el dels vins i licors. Els primers atenent peticions com del “Phosphorenal”  Robert i els de la bodega, atesa per la Candelària i la Nuri, la seva nora,  despatxaven la Malvasia Robert, propietat de la mateixa família . Reconstituents  i medicaments per tal de guarir desgavells de salut. I si ens centrem amb les propietats dels moscatells i del vi,  de la veïna bodega, amb la fe que hi tenien les famílies sitgetanes, per tal de vigoritzar i vitaminar, de manera natural, les febleses interiors dels més menuts de la casa, ens hem de centrar amb el rovell de d’ou batut entre el moscatell. O les llesques de pa sucades amb vi negre i cobertes d’una capa de sucre. Dues combinacions  que rivalitzaven amb els productes farmacèutics. Però vet aquí que quan s’abusaven dels xaropets de ca la Candelària s’havia de recórrer a la farmàcia per buscar el remei, amb el qual intentar estabilitzar els rodaments de cap que no hi podien  ni els “ estrenya caps”.

    Els homes de la casa traginaven  sacs de patates i les disposaven en l’altell de la bodega de la carretera i allà hi acudia la clientela  i les pesaven amb aquella bàscula de plataforma i potser aprofitaven per comprar el vi o l’espumós que comercialitzaven amb el nom de:  “Champagne de  Las Grandes Marcas”.

    Quan l’activitat de la casa cessava i la nit espurnejava les delícies de l’estiu, l’Antonet Pagès Gustems i l’Antonet Pagès Vías , pare i fill, anaven a fer de músics al Prado  com a components de l’Orquestra Mozart. Els dos hi havien tocat la trompeta i després aquesta va estar reservada al fill i el pare va passar al contrabaix.  Coincidien amb els altres germans Pagès, en Panxito i en Josep que també eren músics, és allò de la tradició familiar que apuntava. La música i la patata, heus aquí el motiu influent del títol de l’article.

    Que ve precedit per, el que sembla ser, l’imminent enderroc de la bodega Candelària de la carretera, com així la coneixíem per estar ubicada a la vorera de la via que et portava fins a Barcelona. Quan es podia entrar a fer un gotet de vi, mentre s’esperava que s’aixequessin les barreres del pas a nivell. Sense temor a perdre punts. Quan viure era, ni més ni menys, un Viva la Pepa!     

                                                                           J. Y. M.

     

  ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 4 de desembre del 2015 )