A LES DEU, A CASA

    

     Quan s'és jovenet qualsevol detall que s'escapa de la normalitat, de la rutina, et fa sentir-te gran, i sempre s'intenta imitar el que fan els qui et superen en edat. Una de les normes que influïen en la convivència familiar  era el compliment dels horaris. Els nostres pares ens havien acostumat a la disciplina d'aquests, sobretot pel que fa a l'hora d'anar a dormir; sopar aviat per poder anar al llit a una hora molt puntual de la nit. La nostra estratègia, sota la més inversemblant excusa, era intentar retardar al màxim aquesta norma.

      Jugava al seu favor l'avantatge que una vegada havíem sopat, la nit era avorrida, al menys en aparença, i contrastava amb les ganes de gresca que mostràvem els més petits. Tot això va canviar a mesura que la televisió va anar entrant a les cases. Era l'invent perfecte per atreure l'atenció de grans i petits. Sobretot aquests darrers, que si de normal ja costava enviar-nos al llit, davant aquella gran novetat encara es feien més irresistibles les ganes de quedar-nos guaitant a la petita pantalla. Coneixedors de les debilitats de la mainada, la gent de la televisió es van treure de la màniga l'aparició en pantalla de tota aquella simpàtica “troup”  de canalla que desfilaven un darrera l'altre al ritme que marcava la família “Telerín”: "Vamos a la cama... I com que ho deien els nens de la tele, els infants de la casa imitaven l'escena, decisió que facilitava la feina dels pares.

     No s'acabava aquí aquesta norma de fer complir l'horari, atenent que la majoria d'edat no era fins els vint-i-un anys, les recomanacions dels pares sobrepassaven el significat de la recomanació per a convertir-se en quasi bé una ordre d'absolut compliment, quan et deien: " com a molt a les deu a casa ". Depenent de les habilitats negociadores del jove i en ocasions excepcionals, la limitació horària es podia allargar a raó d'una excusa que resultés convincent. Disciplina horària que potser encara resultava més severa quan es tractava de posar limitacions a l'hora de tornar a una noia.

     També és cert que a la nit, fora dels mesos d'estiu, a pocs llocs es podia anar. I els joves que eren els que més podien o volien aprofitar aquesta franja horària, havien de recórrer a les aficions,  per poder obtenir  permís  per sortir de nit i retardar l’hora de tornada.

     Els anomenats locals d'oci nocturn encara no s'havien implantat. Els de la meva generació vam passar de nens a joves quan tot just s'havia deixat enrere aquells populars i ben ambientats balls de tarda. Amb la voluntat d'adaptar-se a aquells moments de transició, que portarien a la proliferació de les discoteques. Al Casino Prado, a la tarda dels dies de festa, van habilitar la sala del cafè de la planta baixa, convertint-la en una improvisada discoteca. Només sortir per la porta de la sala del cinema, a davant hi havia la de la discoteca. Amb entrada gratuïta pels qui eren socis de l'entitat i amb l'eficient Juanito Bartés a qui només li calia canviar de porta per a continuar desenvolupant les tasques de porter oficial de les dues sales. I que va comptar, entre altres, amb qui seria un bon disjokei, en Ramón Martín.

     Va ser el principi del que havia de venir, tot i que encara es complien els horaris de tornar a casa a l'hora acordada de la nit. Però a partir d'aquí aquesta franja horària, ho va portar els canvis en els  costums, es va anar allargant, una mica més de màniga ample. I sense adonar-se'n  a molts joves d'avui se'ls hi fa de dia en mig de les penombres de la discoteca o en la platja, arrecerats a l'espigó, allà on els pescadors hi acudien, quan  encara era  de nit per sortir a pescar amb la barca i tornaven a l'hora que molts d'aquests joves es retiren. Aquests, aparentment, sense haver pescat res.

     Abans es deia que la nit era per dormir, ara s'aprofita tot. Les parelles que festejaven no estaven exempts d'haver de complir amb les normes establertes en cada casa i si es produïa una excepció la mare acostumava  acompanyar a la noia per  la  pròpia tranquil·litat de la dona. 

     Recordo un dels acompanyaments més sonats i que va donar molt de que parlar. Ja grans, amb l'edat  en què  havien de tenir aixecades totes les restriccions, en Josep Gual i la Rosa Ballester, popularment coneguda per la “Millones", van iniciar el seu festeig i tot el temps que va durar, la parella va estar acompanyada de les seves respectives mares, l'Esperança de Miralpeix i la Rosa Carbonell. La parella “jove” anava davant i les mares darrere, unes i altres agafades de bracet. 

   Tant en Josep com la Rosa dormien sense que les  seves respectives economies els hi desbaratés  el son. Un cop  casats, ell va voler assegurar el cop i li va proposar a ella: " saps què havia pensat? Que primer gastem el teus i després gastarem els meus". Però com que la Rosa estava acostumada anar a dormir aviat, en Josep no la va agafar adormida i la seva conclusió  esdevingué sentència: "bon vent i barca nova".  

     

                                                           J.Y.M.

 (Article publicat a l'Eco de Sitges el 15 d'octubre del 2021)

   

 

GOTERES A LA TEULADA

    Els castellans també en tenen de bones, entre els molts refranys populars avui aporto aquest perquè és molt adient amb l’enunciat: “quien no arregla una gotera tiene que arreglar la casa entera”. Com diguem nosaltres: una veritat com un temple. En poc temps les goteres han estat protagonistes de les teulades dels edificis més carismàtics del poble. I amb les cases passa com amb les olles: “olla vella bony o forat”. Però en el cas de les goteres es comença fent servir olles i galledes que es van dipositant sota el sostre, on quan plou degoteja aigua. Si més no les teulades són molt delicades, només que hi hagi una teula que no s’ajusti amb les altres l’aigua de la puja s’hi cola i ja tenim el degoteig i les molestes taques d’humitat al sostre. Els paletes són els millors especialistes per arranjar les goteres. Aquesta feina requereix molta precisió i instint perquè quan no plou és difícil trobar el punt exacte on es cola l’aigua i, sobretot, en teulades velles s’ha d’anar molt en compte al trepitjar les teules, doncs de vegades se’n tapa una i al passar per damunt es fan altres escletxes.

     En poc temps s’han aixecat  les teulades del Cau Ferrat i del Palau de Maricel de Mar perquè entre altres motius estaven malmeses. Mentre, la teulada de la Biblioteca rebia les mateixes atencions i ara que no  s’hi cola l’aigua encara  no s’ha obert al públic. El Sr. batlle, l’altre dia, va anunciar que ben aviat tornaria a tenir vida, al mateix temps que avançava que la teulada  de l’ermita de Santa Bàrbara  es tornaria a aixecar i així es recuperaria el seu aixopluc.

    Pels administradors de l’ermita del  Vinyet i de la Trinitat les goteres han estat els pitjors malsons en la gestió que comporta la seva  responsabilitat en quant a la conservació. La Rosó Carbonell em consta que quan entra a la Trinitat el primer que fa és guaitar al sostres per si  hi apercep alguna humitat. Ha costat temps, esforç i diners per refer les teulades de l’ermita i de la casa dels ermitans, en un lloc on les teulades estan tan despullades i tan a prop del cel que són les primeres en rebre les gotellades de la pluja.

    Però tenim una teulada on la seva restauració avança  a base  d’espectacles de “Varietés”, gràcies a la vena artística que l’Esteve Ferré ens té acostumats, en quant a l’organització de divertits espectacles, amb la participació entusiasta de la gent de Sitges. Degut a aquesta iniciativa i a la resposta del públic, la teulada de l’ermita de Sant Sebastià aconsegueix la rehabilitació  i junt amb altres aportacions es podrà acabar definitivament.

   Són a punt de començar, si ja no ho han fet, les obres per refer la teulada  del Prado, que es troba en pèssimes condicions. Arriba un moment en què són tantes les goteres i tantes vegades intentar posar solució,  que es converteix en un colador. Per tant fer la teulada nova del Prado és, més que una millora, una necessitat.

    Dintre un temps prudencial tots els aixoplucs més institucionals i religiosos del poble oferiran les millors garanties d’estar resguardats de la pluja i quan la tempesta de llamps i trons es desencadeni ja no haurem de patir per les teulades més emblemàtiques del poble. Altra cosa serà la pròpia protecció la qual, quan estigui enllestida també l’ermita de Santa Bàrbara, els nostres precs tindran una  influència més propera, quan implorem la seva intercessió: “Sant Marc, Santa Creu, Santa Bàrbara no ens desempareu”.

    Actualment poques cases es rematen  amb una teulada, acostumen a predominar els terrats. Dels quals en va fer una original versió l’Esther Soto, encarregada de la presentació de la Nit dels Premis Sitgetans. I que ja va comentar el nostre director, en Toni Sella. A més de servir per estendre la roba, o guaitar a la lluna, en els terrats s’hi disposaven els cossis  dels qui participaven en  l’exposició de clavells. I també tenien protagonisme els galliners que, en aquestes vigílies de Nadal, estaven ben assortits i els cants del gall servien per anunciar la llum de l’albada. Tot plegat oferia el seu encant.

   Al terrat de la casa del rellotge del Cap de la Vila, qualsevol ocasió era bona per a que les aprenentes de modista de la Madrona,  la qual ensenyava costura en una habitació de la casa de la família Sanabre, pugessin al terrat per fer xerinola. Degut a la proximitat amb el fotògraf Sr. Gassó, avisaven a en Josep Torrens per a que els hi fes unes fotografies. En Josep, també degut a la mateixa proximitat, ajudava al seu cosí en les tasques de fotògraf. Coneixent a en Josep i sabent dels nombrosos  tics que li promovien una sacsejada general del cos, ens preguntem com les fotografies que feia li podien sortir enfocades o, si més no, sense estar completament bellugades. Es veu que davant la presència femenina quedava bocabadat ,  s’apuntalava bé i restava quiet com una estàtua de sal. No podia ser d’altra manera.

     Les goteres més destacades del poble estem a un pas de solucionar-les. No és una solució per sempre, tanmateix  nosaltres tindrem les teulades ben disposades per uns quants anys. A les generacions futures els caldrà, si hi cap,  tornar a posar la galleda. Tant de bo siguin conscients i prenguin exemple del presagi que apunto al començament. I que els terrats assoleixin més protagonisme que el que ara tenen. Perquè poques vegades els veïns de les comunitats hi pugen, ni per estendre la roba. Els estenedors particulars, anomenats “Sisi”estalvien l’haver de desplaçar-se fins al terrat. Aquesta solitud  no afavoreix una convivència més `propera entre veïns. La que permetia, al pujar a estendre la roba o al recollir-la, entaular interessants i divertides converses

  Avui, molts terrats, són simplement atalaies desaprofitades.

                                                                                  J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 16 de desembre del 2016)

QUAN LA PARET ÉS UNA OBRA D'ART

Les parets exteriors de les cases de Sitges han experimentat una sèrie de canvis d’acord amb les continuades tendències que marquen els estils arquitectònics. De la més absoluta simplicitat, passant per l’estil modernista fins al disseny més actual.

    En aquests darrers dies, al visitar els museus,  en un dels audiovisuals que es projecten, se’ns ha mostrat l’evolució de tot l’entorn  on  està emplaçat el conjunt museístic, amb la consegüent evolució de les obres i, amb elles, la desaparició de les cases que s’aixecaven en el indret. I que si un cop acabades les obres de Maricel mostrava un conjunt monumental excepcional, quan observem la simplicitat d’aquell racó, en el seu estat pur, també havia d’oferir un encant molt  més associat a la d’un poble de pescadors, on les façanes de les cases lluïen un blanc enlluernador.

    Conclusió, les cases mostraven una construcció molt peculiar de planta baixa i pis, com a molt. Fora d’algunes excepcions que la construcció constava de més pisos, fins que els “Americanos” van fer construir les seves cases senyorials que, per l’estil de l’arquitectura emprada s’han convertit en una joia que es complementa amb la història que identifica als estadants de cada una d’elles. De la mateixa manera que la urbanització de Terramar  va conferir al passeig, que en va sorgir, una categoria que a ajudat a enaltir el nom del poble.

   Això pel que fa al nucli urbá i la corresponent expansió cap als nous indrets urbanitzats. No obstant cap a la banda de muntanya, sobresortien les masies més conegudes del nostre terme, fins ajuntar-se amb les d’Olivella, on destaca el singular edifici de la Plana Novella que en una antiga masia en Pere Domènech i Grau va habilitar aquest Palau que és una icona del Massís del Garraf. Però entre tot això hi cap la modèstia d’unes construccions molt més simples que la gent de la pagesia construïa arrecerades a les seves terres de conreu,  per aixoplugar-se en cas de mal temps i per guardar-hi les eines, són les cabanes de pedra seca. Una construcció que realitzaven els mateixos pagesos, com també estaven experimentats en fer marges de pedra. Tant n’era la seva destresa i la tècnica emprada que encara avui molts marges i cabanes no han sucumbit  al pas dels anys.

     D’aquests exemples es desprèn que la gent que treballava la terra sabia també treballar la pedra, arribem a aquesta conclusió quan observen aquests marges amb una alineació de pedres ben posades, sense que en sobresurti més una que l’altra. D’aquí que tots els germans Montornès disposaven d’un bon coneixement i professionalitat  per treballar amb aquest material. Ho havien après al seu poble d’Ascó, fent i desfent marges i altres construccions.

    Però potser qui més ho dominava era l’Agustí Montornès i Pino, que va realitzar uns treballs en pedra extraordinaris. Segur, però, que la seva obra de més volum ha estat la paret que he volgut sintetitzar en el títol de l’article. Que es troba a Aiguadolç, damunt el port, en el carrer de la Creu de Sant Gregori. Sempre que em trobo per l’entorn aprofito per apropar-m’hi i tornar admirar aquest mur que és una vertadera obra d’art. Guarda una harmonia i una estètica  que la fan única. Es tracta del tancament d’una finca particular, on es fa palesa la destresa i les bones arts de l’Agustí, el qual  amb la col.laboració d’un ajudant, va ser capaç de culminar un treball d’una envergadura  que deixa bocabadat a qui ho contempla. Vam gaudir, com tantes vegades, de la seva companyia mentre es dedicava a posar una pedra damunt de l’altra. Durant aquestes trobades, en el nostre taller, ens explicava l’evolució del treball i ho feia amb el rigor que el caracteritzava i amb poc marge per colar-li alguna  broma. Quan l’Agustí ja arribava al final de la paret, va allisar una pedra, li va gravar un recordatori en llatí: “ fecit, A. Montornès 25-5-1977”  i la va col·locar en un lloc visible. Venia a ser com posar el punt i final a una obra que no l’havia escrit, les úniques paraules eren aquestes, tampoc l’havia pintat, ho havia aixecat i donat forma a cops de tallantó,  amb l’art que portava a dintre i amb la tossuderia del seu tarannà. Quan ho va tenir acabat, quasi  cada dia s’hi apropava per observar els detalls d’un treball del qual n’estava molt cofoi. Qui contempli el conjunt em donarà  la raó.

     També músic, de l’anomenada bateria, component de l’orquestra Mozart, l’amic ens delectava amb el relat de les seves vivències musicals, moltes d’elles compartides amb els de casa. Que per la seva acurada sensibilitat, tot sovint, posava exemples concloents de les dues vessants  de l’activitat musical, l’agradable  i la que no ho és tant. Junt amb la seva muller, la Carme, havíem compartit, amb la resta de companys, aquells peculiars dinars de músics pels voltants de la festivitat de Santa Cecília, els quals es desenvolupaven entre un ambient sensacional, hi contribuïa aquelles excentricitats, les quals tot sovint esmento, dels propis músics.

     Degut a l’amistat amb l’Agustí i sabedor que ens agradava les obres de pedra, un dia ens va convidar a fer una visita a la casa pairal del seu poble, on hi  vivia un germà. Va ser una sortida memorable, on ell i la Carme van exercir d’excel·lents amfitrions i allà vam poder guaitar, amb gran admiració, a la bodega de la casa sota una preciosa volta de pedra que havia construït el seu pare. Un exemple que delatava que la família Montornès feia molts anys que remenaven pedres. I que les treballaven i encaixaven amb una acurada precisió, com es pot admirar, repeteixo, en aquesta paret d’una finca de l’Aiguadolç.  Han passat els anys i llueix com quan la va acabar, es pot dir que la seva vida professional ha quedat perpetuada en aquest testimoni i en el gran ventall de records que els seus amics conservem d’ell.

                                                                                                    J. Y. M.