ELS MÚSICS EN TEMPS DE QUARESMA

     

     

   Orquestra de Janio Marti que va amenitzar, els dilluns de Carnaval, el que es coneixia com el "panache" al Retiro 

    L’activitat musical de la vila, pel que fa a formacions orquestrals i de banda, durant molts anys va aconseguir un protagonisme molt destacat. Curiosament una de les èpoques en què més es donava notorietat era per Carnaval. On cal afegir a aquesta curiositat el fet que durant els anys on les festes de Carnestoltes estaven prohibides, en el Retiro i Prado es celebraven un balls amb molta implicació de públic i amenitzats per les millors orquestres del moment.

    Sent el dilluns de Carnaval el dia esperat pels socis, de les dues Societats, per participar del suggestiu programa que preparaven. Al Prado es celebrava un sopar i al Retiro el popular Lunch a l’Americana. Les orquestres protagonistes  s’alternaven amb les orquestres locals, la Mozart i els Iberos del Jazz. Aquest dilluns era el dia, musicalment parlant, més important per a les moltes parelles que hi acudien i que ballaven des del primer ball fins a l’últim. Sense deixar en l’oblit els balls del diumenge a la tarda, ball infantil, i el de la nit  i també el ball del dimarts al vespre. Com que en aquests anys esmentats, no hi havia rues, els balls eren el plat fort d’aquests dies.

    A partir del dimecres de cendra, amb la Quaresma, s’iniciava un període de set setmanes sense balls. Tinguem en compte que a casa nostra, tant en el Prado com en el Retiro, es portaven a terme tots els diumenges i dies de festa a la tarda, des de la tardor fina acabar la primavera, perquè durant l’estiu els balls tenien lloc cada dia a la nit, llevat el dia de descans que s’aprofitava per fer altres activitats,  des de juny fins a setembre. Vet aquí doncs que els músics locals, aquí s’ha de fer la puntualització, que tots ells treballaven en altres activitats, es passaven tots els dies de festa dedicats a la música i si tenim també present que els dissabtes es treballava tot el dia, el diumenge havien d’estar atents a la ballaruga de la tarda. Sotmesos a questa mena d’obligació, quan arribava la Quaresma, agraïen l’ajornament dels balls fins a la Pasqua, perquè això el permetia poder sortir a passejar amb la família, sense haver de dependre del rellotge ni haver de mudar-se. Mentre s’observava un altre detall, les formacions orquestrals aprofitaven aquesta aturada per si s’havien de fer canvis entre els seus components. Actualment, tot i que els balls no estan sotmesos  a aquella restricció, els músics esperen la quaresma per si han de fer canvis. 

     Però no totes les músiques emmudien en aquests dies, dintre la intimitat de les Societats, s’assajaven els cants de les Caramelles a càrrec dels mestres Manuel Torrens Girona, Gabriel Pallarès Roig i Jordi Pañella. I una altra curiositat, ja s’acostumava a parlar de Caramelles en el transcurs de les xatonades del dimecres de cendra, que es celebraven en el Retiro  i al Prado, al final d’aquestes  ja quasi en sortia escollida la junta i ja es perfilava una mica  quines peces es cantarien. 

     La música es retrobava el dimecres Sant durant la processó del homes i a la del divendres, amb la participació de les dones. Aquí hi intervenia la banda local, composta pels components de les dues orquestres i que dirigia el mestre Torrens. Banda que es segueix formant el divendres Sant per continuar acompanyant a la Mare de Déu dels Dolors.

    Quan hi va haver la represa del Carnaval, la mateixa banda local hi participava amb les rues de diumenge i dimarts, on s’hi va afegir alguna que altra xaranga vinguda de Navarra. Va passar que quan s’arribava a les respectives Societats ja era molt tard i es van suprimir els balls amb orquestra, optant com a molt per ball amb Dj. Fins a desaparèixer del tot aquells exitosos  balls del dilluns a la nit. Dels últims que es van celebrar, van estar amenitzats per l’orquestra de Janio Marti al Retiro i l’orquestra Maravella al Prado. Mentre segueix sent exitosa la posada en escena del Carrusel que organitza aquesta darrera Societat.

     El Carnaval actual ha guanyat en lluïment, tot i que ara sembla una mica qüestionat, mentre s’han perdut aquells balls que tan glamur  van tenir. I que quasi eren aliens a la presència espontània de disfresses que, a títol personal, transitaven pels carrers.

                                                J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 14 de març del 2025)

SER DELS NOSTRES

       No cal insistir que el nostre poble és molt cosmopolita. Però ho és, entre altres raons, perquè  ofereix un encant especial que enamora, que fa que la gent que ens visiten, per primera vegada, quedin captivats i la majoria hi tornen. Si més no, això no és cap novetat, nosaltres fem el mateix quan visitem un poble i ens impacte tant que diguem: “m’ha agradat, hi tornarem”.

    A Sitges molts hi tornen i no hi venen ni una vegada ni dues, sinó que moltes, fins el punt que alguns  s’hi queden a viure. Li va passar al mestre Gabriel Pallarès Roig que era de Valls i, per motius de la música, hi va venir a viure. Del mateix poble del mestre era el també músic Joan Roca Solà , més conegut per en “Manxet”. Quan aquest últim es referia a Valls, tot parlant amb en Pallarès, ho feia amb aquests termes : “el nostre poble”, en Pallarès el rectificava de seguida: “voldràs dir el teu, perquè el meu és aquest”. El mateix mestre era molt avançat i sabia mantenir un comportament d’acord amb les circumstàncies. Així quan a la vila hi venia a viure algú, que el tractava i  que, transcorregut el temps, notava que no s’avenia amb aquests principis de saber estar o anava despistat, de seguida li feia el retrat: “aquest encara no ha agafat el cop”. Perquè els habitants, degut a la convivència amb la gent, havien aprés a comportar-se d’una manera que la gent que ens visitaven s’adonaven de la diferencia del tracte que aquí rebien. 

     I quan aterra a la vila algú que s’integra amb la nostra manera d’ésser i de fer, amb els costums, festes i tradicions, diguem: aquest/a és un dels nostres. I aquí observem un fet curiós, de Vilanova i de Sant Pere de Ribes, pocs són els que han vingut a viure a Sitges, a no ser per raons matrimonials. En canvi de Vilafranca, si no hi han vingut a viure definitivament, s’han comprat pisos i passen llargues temporades entre nosaltres, o no hi falten cada cap de setmana. Un vilafranquí molt conegut, també bon músic, que va venir a viure a Sitges, quan es va casar amb la Sílvia Camps Gumà, va ser en Janio Martí. Una bon representant del seu poble.

    Els caps de setmana els de Vilafranca del Penedès  ens visiten, amb l’excusa de passar unes hores a Sitges  i passar-s’ho bé. Una mena d’èxode, ocasional, que em recorda el que fan a molts pobles que envolten  el nucli central de Vila, i els seus habitants  els dissabtes hi fan cap perquè és dia de mercat i aprofiten, abans que res,  per cruspir-se un complert esmorzar de forquilla. Per a que no es perdi tot.

    Mentre que l’elegància que passeja molta gent de Vilafranca, la segueixen mantenint quan venen a Sitges i s’instal·len en el pis que hi tenen, com en  Ramon Perelló i  la Roser Colomer que no només són uns enamorats d’aquí, sinó que participen de totes les coses que s’hi fan. Jo sempre els hi dic que els hi agrada més el nostre poble que el seu. I vet aquí que els poso en un compromís, no m’ho diuen obertament, com es sols dir, no es volen mullar. Ho resolen amb un somriure. Vilafranca és casa seva, però Sitges també.

   Ens trobem molt sovint, fins i tot  en els seus dominis vilafranquins. I ves per on, un dia en Ramon  em va confessar una cosa, s’havia empadronat aquí i n’estava molt cofoi. No així la seva muller que encara vol mantenir el pedregui vilafranquí. De tot plegat en fem broma,  ja que marit i muller també fan gala d’un humor fi i brillant. Només els hi faltava aquest mig empadronament matrimonial per a trobar en ell la raó per incidir en el tema. Així quan ens veiem els dic: “Ramon, tu ets dels nostres i la Roser de Vilafranca”. I insisteixo: “ què encara no s’ha fet sitgetana?”  i ell que em segueix la corrent em diu: “encara no, però em sembla que està al caure”.

   Un vilafranquí sitgetà i una vilafranquina que s’estima Sitges com si fos sitgetana, que té el cor dividit, però que es troba bé aquí i a la seva Vilafranca. Estar apuntat en un lloc o en un altre no influeix en les qüestions de preferències. Perquè al cap i a la fi som ciutadans del món. 

  

                                      J.Y.M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 28 de juny del 2024)

LA BANDA DE MÚSICA

  Més d’una vegada m’he parat a pensar com seria la música, per establir una referència, dels habitants de Sitges quan aquests vivien dintre les muralles. Així com els intèrprets i els instruments que feien servir. Atenent a que la humanitat s’ha esforçat per dotar-se d’uns instruments amb els quals poder fer música. Dels més simples i primitius hem passat als convencionals, aquests que tots coneixem i que sense els músics que els facin sonar no tenen, a part d’una possible vessant decorativa, cap altra utilitat.

     Una altre detall no menys curiós és el fet de xiular. Una cosa tan simple que reflecteix l’estat d’ànim de la persona i de la qual cosa no s’ensenya, sinó que sorgeix de manera espontània, sense seguir cap tècnica en concret. Per tant és de suposar que aquella gent també xiulava, hi ho faria d’acord amb les melodies que sonaven en aquells anys. perquè la música deu ser tan antiga com la mateixa humanitat.

     De la individualitat, en quant a la interpretació, és de suposar que també sempre s’hauran reunit més d’un intèrpret per fer música, de primer interpretada, com és de suposar, amb instruments molt primitius fins anar avançant cap els actuals. Les  característiques i sonoritat dels mateixos ha permès aconseguir una perfecció oferint uns sons, o melodies, molt agradables d’escoltar. 

    Tornant als nostres, que van viure en uns anys en què les músiques serien poc selectes, altres problemàtiques tindrien per haver d’estar amatents de la música. I que aquesta esdevingué imprescindible per ballar, ja que una cosa portava a l’altra. Tampoc ens podem imaginar com es desenvoluparen els seus balls.

    Fins que el món ha evolucionat tant, que la música ha esdevingut un complement molt preuat. Que ha acompanyat els invents més moderns. Com exemple un de molt innovador, el cinema. Que de primer va ser, el que se’n deia, mut. I que curiosament s’acompanyaven  les sessions amb la música sorgida d’un piano o d’algun que altre quintet o sextet de corda. Tot i que també existien els instruments anomenats de vent, però que per la seva finalitat s’esqueia millor un tipus de música més suau.

    La modernitat va consolidar els instruments de música tal com els coneixem ara i a partir d’aquí i gràcies a les aficions musicals que van portar a un determinat nombre de persones a estudiar música i a practicar l’instrument. 

   I pel que fa a la música de banda, es va consolidar definitivament amb la fundació del Retiro i el Prado, amb els seus músics i els mestres corresponents. Que no van estar exempts de desavinences amb les respectives juntes que els contractaven, d’aquí que tot sovint se’ls canviava o plegaven ells. 

   Una altra banda que va assolir la seva popularitat va ser la banda del Pensil. Que, formada per músics locals, Santiago Rusiñol hi recorria cada vegada que la necessitava.

     Les bandes de les susdites societats, van garantir l’acompanyament musical de tots els esdeveniments del poble on es requereix d’aquest. I això va ser així fins que de la banda es va passar a la formació orquestral i no era perquè amb ella no es pogués ballar, sinó que l’orquestra es prenia com a model de les que s’havien format en altres llocs del planeta.

     Però tornant a l’àmbit local, durant molts anys, la música sitgetana,  tampoc en exclusiva, va estar en mans dels dos mestres més emblemàtics del nostre entorn més proper. Els mestres Gabriel Pallarès i Roig i Manuel Torrens i Girona. Com que aquest últim era també el mestre de capella, se li encarregava a ell les bandes per acompanyar les processons religioses. Deixant per en Pallarès les bandes que s’organitzaren per actes de diferent índole. I es va arribar a un punt on músics dels Iberos del Jazz, l’orquestra del Retiro i de l'orquestra  Mozart, la del Prado, formaven una sola banda, fos qui fos qui la dirigís. 

   Amb la particularitat que el mestre Torrens feia debutar als alumnes avantatjats en la banda que s’organitzava per acompanyar aquestes processons. De les quals encara perduren: la de Setmana Santa i la de Corpus. 

   A més de la banda la SuburBand, que ha complert 20 anys de la seva existència, gràcies a la iniciativa d’e Joan Pinós i Sariol i del Retiro, els músics que conformen la banda que veiem en les dues processons esmentades, continuen mantenint una formació que m’atreviria a dir que, pel cap baix, s’apropa als dos-cents anys d’existència. 

                                                     J.Y.M.

 ( Article publicat a l'Eco, el 1 de setembre del 2023)

UNES TRADICIONS "TAKE AWAY"

     Mai havia mostrat tant interès per anar a llençar la brossa com ara. Hi vaig quan el vespre ha caigut, sense fer soroll, damunt el poble i ha escampat la seva foscor, sense deixar cap escletxa al descobert .  Aquests dies de la passada Setmana Santa, en aquesta breu i justificada sortida,  gosava parar-me un moment i observar, des del cantó del Passeig de Vilafranca, tot el tram del carrer Sant Francesc. I allò que diuen, si no ho veus no ho creus, ningú pel carrer, semblava un poble fantasmagòric. Si tenim en compte que, per tard que sigui, i en circumstàncies normals, sempre hi veus moviment. Sobretot en aquestes dates que es registre quasi un ple absolut i l’ambient es fa permanent fins el dilluns a la nit. Sempre  m’he referit que hi ha unes nits a l’any que, en poques hores, es passa del bullici al silenci més absolut i també s’acompanyen d’una certa melangia, aquestes són: la nit del dia de Reis, quan les festes s’han acabat, la del dimecres de cendra, que no té res a veure amb la nit anterior i la del dilluns de Pasqua, quan tothom ha tornat als seus llocs de procedència.

     Desitjo que mai més haguem de passar per una situació semblant. Els veïns que viuen  apartats del bullici, fora dels mesos d’estiu, que hi ha ambient a qualsevol lloc, la resta de l’any, sobretot a les nits també gaudeixen d’una calma relativament prolongada. Però els qui vivim al centre, el fet de posar-nos al llit i no escoltar absolutament res, se’ns fa tan estrany que sembla impossible. Més acusat en aquestes festes  i durant l’estiu, quan el silenci sucumbeix a les rises, els crits, el simple transitar  de la gent, ja no parlo d’alguna que altra música de fons. Això dia darrera dia.

     Quan  es perden, per causes alienes a la nostra voluntat, tradicions i costums, el paisatge se’ns fa massa monòton com per  mostrar-nos indiferents. Només pel fet de l’arribada de la primavera que és una estació bonica; alegre, lluminosa, on hi coincideix la Pasqua, que representa un alè de vida, de joia. I per això estan les tradicions per fer-nos participar dels seus encants, en aquest cas: les Caramelles, la mona, els quasi encara imperceptibles xisclets dels falcillots que, tímidament, ja revoloteigen entre el cel net de contaminació, també com poques vegades ho ha estat. 

     Gràcies a l’estar ben connectats , hem tingut accés a alguns d’aquests detalls. Perquè molts fillols han vist com els hi portaven a casa la mona, de part dels seus padrins. Quan també ens pensàvem que ens quedaríem sense els muflons de can Sabaté, tan típics i bons. Tot recordant les dificultat que hi havia per aconseguir-los, doncs arribava un punt en què hi havia més demanda que existències. Durant l’espera a la pastisseria, que sortís una altra fornada, es produïen moments de tensió. La gent de la casa ja ho planificaven, sempre amb el convenciment que d’aquella manera no podia fallar. Però a l’hora de la veritat, en un moment donat, la logística se n’anava en orris. Llavors tornar a redreçar la situació, no era tan fàcil com pot semblar. Hi contribuïa  una barreja de surrealisme, impaciència, extravagàncies i el convenciment, per part dels qui esperaven, que no n’hi hauria per a tots. Havia de sortir en Joan, abillat amb el davantal i el casquet de pastisser,  per a pacificar l’ambient i alleugerir els ànims els quals, segons quins moments, arribaven a una exaltació tal, que fregava la desesperació. Només de pensar que es podien quedar sense muflons.

   Degut a les circumstàncies, aquest any, prèvia sol·licitud, te’ls portaven a casa. Un servei impecable, on la tradició i la dolçor eren servides a domicili. El mai vist

   I és que  contra el virus: imaginació i organització. Ens resistíem a quedar-nos sense els elements que complementen les tradicions. Així mones i muflons han estat portats a domicili, quedaven les Caramelles. La colla del Retiro ho ha fet possible, portant a cada casa, on la tecnologia ho ha permès,  l’emblemàtica americana “Encís Amorós”, amb lletra d’en Felip Font i Soler i música del mestre Gabriel Pallarès i Roig, en un muntatge on hi apareixen cantant tots els seus components i l’Abdón Vidal Fusté fent el solo, com tantes vegades l’ha fet, junt amb els recordats Lluís Curtiada Rosés, l’Agustí Capdet i tants altres.  Les altres colles, mitjançant aquestes mateixes tecnologies, també han posat a la nostra disposició les cantades de l’any passat, enregistrades in situ.

   Amb tot això, és nota un augment de repartidors a domicili. A l’estranger, ja fa temps que van proliferar aquestes cafeteries , on has de demanar i emportar-te tu mateix, a la taula, el que vols consumir  o si ho prefereixes  prendre-ho . D’acord amb aquest sistema es va posar de moda l’expressió “ take away”. Que vol dir: per emportar .

   Un tastet de les tradicions d’aquests dies, com també la de Sant Jordi d’ahir, ens les hem emportat a casa com un “take away”, gràcies a les tecnologies i als repartidors. Si més no, tots desitgem que ben aviat siguem nosaltres els qui puguem anar al seu encontre, perquè ho volem gaudir en el  lloc, allà on s’ha fet sempre. 

                   

                                             J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 24 d'abril del 2020)

AQUELL BALCÓ DEL CARRER MAJOR

   Els qui som de Sitges, al menys a mi em passa, quan transitem pels carrers del poble, tot sovint ens dediquem a fer com una mena d’inventari de la gent que habitaven les cases que ens envolten i d’aquesta manera ens ve al pensament detalls dels costums que tenien el seus estadants. La casa del carrer Major, de la qual s’aboca el balcó de l’enunciat, ofereix un devessall de records i altres singularitats associades a la vida del poble.

    Comencem referint-nos a la seva situació. Una posició en un angle, com diguem els qui manegem les eines per mesurar l’enquadrament, que és fals escaire. Si més no ubicada entre un contorn dels més cèntrics, que ha estat dipositari d’una de les activitats més populars per la qual es coneixia la botiga de betes i fils que regentaven la Lucia Izabal  i la Carme Fernàndez. A ella  la propietària la va acollir  quan les circumstàncies van portar fins al poble a un col·lectiu de nois i noies amb la finalitat de salvaguardar les seves vides.

   I va succeir que la Carme es va casar amb en Josep de l’Eco i tots, junt amb els dos fills, en Josep i en Ramon, van viure sota el mateix  sostre d’aquesta casa del balcó. Quan hi passàvem no podíem per més que alçar la vista i allà, darrera el vidre, amb la cortina desplaçada, assegut a la butaca, ell ens saludava efusivament. Però vet aquí que el balcó assolia un protagonisme rellevant, quan per sota hi passava la Festa Major, totes les processons  i  s’hi aturaven les colles de Caramelles per dedicar les seves cantades. Més d’una vegada he manifestat la meva predilecció per aquest raconet per gaudir dels cants, en el transcurs de la tarda del dilluns de Pasqua. Potser perquè la sonoritat es barreja entre una massificació de seguici popular i, sobretot, pel goig que feia  el balcó amb la seva concurrència. Tot envoltat per un gustet de pasta de mona que s’escapava de les interioritats de la pastisseria veïna.  Estrofes primaverals, en més d’una ocasió sorgides de la inspiració d’en Josep M. Soler i Soler i del seu altre veí, a tocar de la casa, el farmacèutic Felip Font i Soler. I d’en Salvador Soler i Forment que vivia quasi davant per davant.

    Ens acaba de deixar l’últim, de les persones de més edat,  que sortien al balcó, com ho reflecteix la imatge que va servir per homenatjar a en Josep de l’Eco , que apareixia amb aquesta posició tan comuna del cos abocat a la  barana. Un retrat que s’avé  a moltes conclusions, però la que trobo més adient és la que inspira la senzillesa d’un amic molt proper. Que guaita a  l’anar i venir de la seva gent.

    Just a sota,  la merceria on tantes vegades hi havia accedit per anar a buscar l’amic, el fill gran del matrimoni i que, davant la meva presència, la seva mare o la Lucia, cridaven per l’ull de l’escala: “Josep, hi ha en Joan”. Va ser allà on, degut a la nostra amistat, es va fer realitat  el meu anhel de poder col·laborar a l’Eco. Sobretot la influència que va exercir l’amic davant el seu pare,  per a que em publiqués una petita crònica d’un concert que va tenir lloc en el Palau de la Música.

    El  punt final d’aquella escarida col·laboració  em va obrir les portes de la casa del carrer Bonaire. En ella m’he trobat com a casa, compartint el privilegi d’acompanyar en el recorregut  que anava  de la botiga a la rebotiga, passant pel menjador, als col·laboradors de tots els temps. I allà, al fons de l’impremta, hi era ell. El director de bata blava, generós i diplomàtic.  Perquè no tenia mai un no per tal  d’inserir, en les pàgines de l’Eco, una col·laboració espontània sorgida d’una inspiració passatgera . Un detall que reflectia la proximitat  del setmanari amb la gent del poble . I diplomàtic perquè, sense abandonar el seu posat d’home bo , quan calia, sabia dir que no, sense influenciar negativament en la reacció del interessat.  Al qual el rebia a botiga,   desprès que la Carme Soler  o la Maria González, deixessin el vestit que cosien i  l’anessin a buscar.

  Les portes de l’Eco, doncs,  sempre han estat obertes, no així el seu balcó,  aquest del carrer Bonaire, que va deixar de tenir vida pròpia quan van anar marxant els seus estadants i la persiana, verda i de corda, va ser arriada de la barana  per sempre més. La botiga i el menjador ho van deixar de ser també, però encara es conservava l’essència de tot plegat. Hi contribuïa la seva presència corregint proves d’impremta, entre el flaire del sofregit del dinar que li preparava la Maria. Amatent, sempre, al compromís assolit de fer sortir l’Eco cada setmana. I conscient de  les dificultats que això comporta.

   Però és que la pròpia vida no està exempta de dificultats, sobretot quan al pas dels anys ens van tancant portes. Li va passar a en Josep, la seva salut el va desplaçar del balcó del carrer Major. I aquesta talaia sitgetana va quedar arraulida a la solitud dels dies i les hores. I  les colles de Caramelles no s’hi han aplegat mai més, perquè ja no hi trobaven ni a en Josep ni a la Carme. Si més no, com pressentint el seu comiat, en el transcurs de la Pasqua d’aquest any,  la colla del Retiro va incloure en les seves cantades  l’americana que porta per títol “Primaveral”. Lletra d’en Josep M. Soler i musicada pel mestre Pallarès, que havia estat  estrenada en la Pasqua de 1943. Serveixin unes de les estrofes que es van fer molt populars, dintre del repertori caramellaire, per a dedicar-li el meu més sentit comiat i per expressar el  més sincer agraïment per haver confiat amb mi:   “. ..L’aigua que baixa de dalt de les muntanyes/ i corre alegre entremig de les pedres/ al seu pas besa l’olor de les plantes/ entre els seus pètals...”

       L’altre dia, amb el mar esvalotat,  l’ aigua que baixava de dalt del cel el va  acompanyar  en el seu últim passeig. Adéu-siau!, Josep de l’Eco.                                                      

                                                                            J. Y. M.

( Article publicat a l'Eco de Sitges el 25 de novembre del 2016)

                 

CARAMELLES AMB EL MESTRE ABSENT

Aquest any a la tradició sitgetana d'aquests dies de Pasqua s'hi afegeix una combinació de cants que han estat musicats pel mestre Jordi Pañella i Virella, que fa poc ens va deixar. Les tres colles, a mena d'homenatge, interpretaran, cada una d'elles, una composició del mestre. Ell, dels tres mestres: Torrens, Pallarés i Pañella, ha estat l'últim en marxar. Tots els qui hem tingut la sort de seguir i participar de la tradició caramellaire, hem conviscut amb l'evolució d'aquesta tradició, amb tots els detalls, anècdotes i vivències que, des de dintre les colles, s'han portat a terme.  

    I cada mestres s'ha caracteritzat pel seu estil, bé sigui en el moment de composar, com en la manera de dirigir. Sens dubte el més exigent de tots ha estat el mestre Pallarés, n'era tan el seu nivell d'exigència que s'acabava la cantada i encara feia observacions a cantaires i músics. Els més veterans recordaran aquella última passada, abans d'anar a fer la cantada a l'Ajuntament, en el jardí de la Societat. Uns moments on més d'un volia deixar-ho córrer davant les intransigències del mestre que, amb termes no gaire diplomàtics, fins i tot llançant la batuta pels aires, amenaçava de no sortir fins que ell no ho escoltés com ho volia. Eren uns moments delicats, on a la més mínima no tenia inconvenient d'enviar cap a casa a aquell que no estava atent o no feia cas de les seves indicacions. 

     Un altre de les singularitats d'aquesta cantada de la nit de dissabte, s'observa en aquesta anada cap a l'Ajuntament, on en el carrer hi coincideixen  una munió de barretines i per sobre d'elles saltironen els picarols de les respectives cistelles, decorades amb una sensibilitat exquisida, destacant llurs pomells de flors primaverals. En aquells anys, a més s'hi barrejaven uns faristols grans de fusta i uns altres elements també molt peculiars, els llums de carbur. Succeïa quan les il·luminacions dels carrers eren més aviat febles. També hi contribuïa que quan les botigues tancaven la porta el contorn quedava a les fosques.

    El mestre Torrens era home de barret, a diferència d'en  Pallares que feia servir la boina. El mestre del barret tenia la delicadesa de descobrir-se a cada casa que feien la cantada, tot i que era un maniàtic de les corrents d'aire. En canvi en Pallarès dirigia sense treure's la boina. Aquest posat era una de les seves imatges més conegudes. Com també la facilitat que tenia, a l'acabar la cantada de fer-se fonedís, no li agradaven gens els afalagaments. Tot el contrari del mestre Torrens que complimentava i responia a les mostres de cortesia per part de la gent de la casa. El mateix passava amb en Jordi Pañella que a més de mestre de música de la colla de l Patronat, era més conegut per la seva activitat al front de la seva sabateria. En aquest cas es pot parlar de compartir clientela per partida doble: sabates i Caramelles. I a mesura que els mestres anaven aconseguint els alts graus de l'escala de la vida, qui més qui menys s'atrevia a vaticinar: Quan els mestres ja no puguin s'acabaran les Caramelles. Sortosament no s'han complert els vaticinis, ha sorgit un relleu generacional de joves que fan possible que per la Pasqua es segueixi escoltant els cants.

   Nous cantaires, poetes, poetesses i músics, contribueixen a   aquesta continuïtat que també és possible gràcies a la gent que té la gentilesa de rebre a qualsevol de les tres colles. Em recorda a aquells anys quan les torres de la gent de la  colònia estaven habitades per la flor i  la nata de l'alta societat. Durant el matí del dilluns de Pasqua s'anava a cantar pel sector de Terramar i fins que es trobava el moment de poder-ho fer es passava una bona estona fent voltes, perquè quasi mai s'encertava a la primera. La colla trucava a la porta i sortia el personal de servei que comunicaven que els senyors havien sortit i  que tornessin més tard. Les temptatives a voltes es repetien varies vegades fins a coincidir amb els amos de la casa. Un altre fet curiós és que les tres colles tenien per costum fer-se la fotografia oficial a les escales d'entrada  de la torre de can Semir. Al Niu, propietat de la família Garcia- Munté, tota la família esperava  als cantaires a la pèrgola, mostrant una especial interès i sensibilitat la senyora de la casa que tenia per costum fer repetir la peça que més li havia agradat,fins el punt que els  demanava als mestres el guió per a poder-la interpretar al piano. En Pallarès  sempre li deia que sí, però  la partitura mai arribava a les seves mans. Sabedor d'aquest costum el mestre va acabar optant per a que entrés a dirigir en Quimet Ràfols Sabater, que ho va continuar fent  quan el titular va començar a patir els problemes que sorgeixen a resultes de l'acumulació d'anys. Com a molt dirigia a l'Ajuntament i rectoria i prou. També el mestre Torrens feia el mateix, donava el tret de sortida i a partir d'aquí s'encarregava de dirigir en Rafael Marcet i Almirall.  Al mestre Pañella, durant el matí del dilluns de Pasqua, el substituïa en Jaume Soler Milà, de can Pascaret  i així ell podia atendre la sabateria.

   Com canta la cançó: "arriba la Pasqua, florida i formosa..." aquesta vegada envoltada d’una certa nostàlgia, no hi és el mestre Jordi Pañella que, en moments puntuals, va col·laborar amb les tres colles i amb especial dedicació a la colla del Patronat, avui Caramelles Sitgetanes. Queda la seva obra i els records de tots aquells que hem estat amatents a la seva batuta, a les moltes estones compartides durant tantes Pasques viscudes i cantades.

    Entre  noves veus i velles cançons, tornen les Caramelles, si més no, amb el mestre absent.

                                                                                                                                   J. Y. M.

 ( Article publicat a l'Eco de Sitges el 2 d'abril del 2015, dijous Sant, del 2015 )